PENEDIR-SE I CONFESAR-SE. REIVINDICACIONS
Article publicat a la Revista Saó, el 10 de febrer de 2022
No pot ésser absolt d’un pecat qui no mostra penediment, ni esmena la falta comesa (per exemple, mentre no torna el que ha robat), promet no reincidir-hi i compleix una penitència. Així m’ho explicaven quan m’ho creia tot i ara, mitjançant un llibre de sant Carles Borromeu, sobre l’administració del sagrament de la penitència, he intentat corroborar-ho. El llibre prové, segurament, de l’escassa biblioteca d’uns oncles meus, capellans a diversos pobles de Terol, el més instruït dels quals arribà a canonge d’Albarrassí. A banda, m’he informat sobre el sant, que era d’una família molt poderosa, que fou protegit des de ben petit per l’oncle, Papa Pius IV, que el féu cardenal quan només tenia 22 anys i li donà molts càrrecs. La sorpresa me l’he enduta quan he llegit el que escrigué sobre els pecats contra el setè manament, que és el de no furtar.
Tot açò ve a compte perquè l’església d’ací ha reconegut que s’apropià indegudament de mil propietats, inscrivint-les als registres sense més prova documental que un simple escrit del bisbe i gràcies a Franco i a Aznar que així ho atorgaren. N’han d’haver moltíssimes més de propietats fraudulentes, però de moment aquestes mil són les pioneres. El valor d’aquest fet, per damunt de l’econòmic, és que l’església ha reconegut que féu aquestes pirateries, que eren furts als ulls de Déu, supose, i de la justícia universal.
Llegint sant Carles em sorprén que per a ell sols hi haja furts si es fan contra l’església, els seus béns, relíquies, joies, delmes, almoines i llocs sagrats com els cementiris; també si hom cala foc a un local de culte. Hi dedica més de 60 línies i bàsicament el lladre o malfactor és condemnat a quadruplicat el valor del que ha furtat o fet malbé i a fer penitències a pa i aigua. Per contra, si la víctima és un pobre, amb tornar-li el que se li ha pispat i passar-se trenta dies de penitència, el lladre queda absolt. Si hom furta res de menjar i per necessitat, ha de fer tres setmanes de penitència, malgrat que si torna el que s’ha menjat, no ha de fer res més. Dels furts que faça l’església, com el de les immatriculacions per la cara, ni dels furts dels reis i nobles als súbdits, de tota aquesta gent no diu res. Curiosament, si el lladre és clergue i furta “una quantitat notable”, ha de fer set anys de penitència, però no diu que haja de tornar res, ni tampoc si la quantitat pispada és menys notable. Totalment decebut, doncs, torne el llibre a la prestatgeria.
Comprenc que en el cas de les immatriculacions s’haurà de recórrer a la legislació civil i em faig les següents preguntes: s’han anul·lat clarament i definitiva els decrets de Franco i d’Aznar a favor de les immatriculacions? Es pensa continuar investigant l’origen de cada bé de l’església? A l’església se li acceptarà la restitució i ja està o haurà de pagar per l’usdefruit i se li imposarà alguna penalització o penitència? L’Estat ha de continuar pagant les obres de restauració dels edificis, mentre deixa per a l’església els diners de les entrades? M’estranyaria molt que, posats a aclarir tot el galimaties de les finances i propietats eclesiàstiques, no s’arribés al fons de tot i s’aclarís el que ha estat passant perquè almenys, per in saecula saeculorum amen, no tornen a fer-ho; exactament com se li faria a qualsevol ciutadà, excepte als monarques, ja se sap. Finalmment, l’església pagarà l’IBI de les propietats destinades a activitats comercials, com els col·legis privats, visites turístiques catedrals i museus, lloguers de pisos i locals, etc?
Robar ha estat una activitat humana i animal universal, que fa pensar que robar siga una inclinació connatural de tots els éssers vius. Dels homes estem parlant, i dels consagrats precisament, però hi ha les garses, les mones lladrones de l’Índia, aus que substitueixen els ous d’altres aus pels seus perquè li’ls coven, etc. Els homes no som cap excepció en aquest assumpte, encara que l’expressió de tenir la mà llarga sols la podem atribuir a nosaltres, de la mateixa manera que hem d’acceptar que com som més intel·ligents, som més perillosos. En certa manera, estudiar història és fer-ho dels robatoris d’uns sobre altres, dels poderosos sobre el poble pla, dels forts sobre els febles.
Jo assenyalaria uns quants robatoris molt importants per la seua transcendència sobre nosaltres, perquè n’hem estat víctimes; també alguns amb els quals ens hem lucrat. El robatori de la corona que ens feren els castellans, quan morí el rei Martí I sense descendència (segle XV), imposant una dinastia castellana, els Trastàmara, sobre els drets del comte d’Urgell, amb el concurs de sant Vicent Ferrer (!), començant així la castellanització de les nostres terres. Ja en el segle XVIII, l’apropiació de les nostres llibertats i lleis, de la nostra independència, per part del primer Borbó Felip V a favor de Castella, imposant-nos la seua llengua i lleis (Decret de Nova Planta). De llavors ençà, els robatoris que hem patit no han parat i encara perduren.
Com vull ser just he intentat fer memòria dels robatoris que hem fet nosaltres i crec que els castellans no poden tenir cap queixa, perquè no els hem furtat res. En el seu moment ens apropiàrem de moltes illes i països del Mediterrani (Sardenya, Sicília, Atenes, Nàpols...), formant un imperi (a partir del segle XIII), A canvi, però, mai imposàrem les nostres lleis ni la nostra llengua a ningú, i l’exemple més notori fou la fusió amb Aragó (segle XII), perquè nosaltres sempre hem estat federalistes. També el gran i innoble robatori que feren alguns compatriotes, a títol personal; participant en l’esclavatge dels mils de milers de negres d’Àfrica, que transportarem a Amèrica i subhastarem. Aquells lamentables personatges s’enriquiren astronòmicament i encara romanen, enaltits en monuments públics i en les herències de llurs famílies. Els nostres historiadors haurien d’estudiar aquesta gent, perquè són les nostres vergonyes, la taca més gran i dolorosa que embruta la nostra història.
(el Repunt 73)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada