FRANCO I LA NIT DE HALLOWEEN

31/10/2019
El Repunt nº 9  SAÓ

FRANCO I LA NIT DE HALLOWEEN

Amb bona intenció, però equivocada, un veí em comenta que el que està passant a Catalunya no hauria passat amb Franco. Li recorde que amb Franco ja passaven coses pitjors, per exemple l’ETA s’organitzà durant la dictadura i aquests no anaven amb coets i traques i cremant contenidors, com ara a Barcelona, sinó amb bombes de veritat i metralletes i amb accions tan extraordinàries com enviar al cel Carrero Blanco. També li recorde que en aquella època Franco hagué de retornar Marroc als moros, lliurar-los Ifni i abandonar el Sàhara; hagué d’acceptar la independència de la Guinea Equatorial. Finalment li recorde que al món no ens volien veure ni en pintura, per la seua culpa. També li recorde les nostres corregudes fugint dels grisos; els sindicalistes i estudiants detinguts i jutjats pel tenebrós Tribunal d’Ordre Públic; els morts a les presons franquistes per tortures; els afusellats als paretons dels cementiris i a les cunetes; la tragèdia de l’emigració dels nostres intel·lectuals… I que no estaven autoritzats ni els sindicats ni els partits, o siga que no hi havia democràcia.

El meu veí, que és una bona persona, té el cap marejat pels mitjans reaccionaris i sobretot per un fatxa cara de mona, de mentalitat voxista que escolta, dissimulant, amb interès i de reüll, la nostra conversa, a veure què en pesca. Tinc mig estabornit el veí, però es refà amb un altre argument, també voxista: quan manava Franco no hi havia tants lladres, i el qui la feia la pagava. Alto, li dic, els furtagallines pot ser que ho pagaven si els enxampaven, però les famílies dels victoriosos generals de la guerra, de mans llargues i tacades de sang, començaren a enriquir-se en aquella època. Franco mateix i la seua família foren els primers a lucrar-se ignominiosament, seguits per tots els addictes al nou règim. I encara li queda esme per a etzibar-me que no venien tants immigrants com ara. Doncs mira, li dic, en aquella època qui emigràvem érem nosaltres, a Europa i a Sud-amèrica, on ens rebien molt bé.

Evidentment, jo tinc clar que és una tonteria voler convèncer ningú prenent una cervesa al bar, i més encara sota la vigilància del cara de mona voxista. Però, en aquest cas vaig pensar que jo no tenia cap dret a silenciar els meus raonaments i a deixar el bon veí amb les idees verinoses que li havien inculcat les diverses televisions espanyoles. Per això li vaig dir que la seua informació no seria completa si no contrastava el que deien els mitjans espanyols amb els mitjans catalans: TV3, Catalunya Ràdio, els diaris ARA, el Temps/Avui…

• Jo no puc veure la TV3– em diu.
• Ja s’encarreguen els governs de Madrid que no siga possible veure la tele catalana a València– li dic.
• Però, jo vaig donar diners per a posar repetidors.
• És que aquell negoci canvià d’objectius per la perversa traïdoria dels seus “promotors”… Ja t’ho explicaré un altre dia.

Estem fotuts i arrimats al marge, em diu, i li done la raó. Els valencians hem de suportar, a més del govern de Madrid (mane qui mane), que ens té marginats i infrafinançats, l’oblit dels governs catalans (mane qui mane), que ens tenen oblidats. D’aquesta doble injúria sols en treuen profit els desvergonyits que viuen a costa de les nostres desgràcies i que reben subvencions de les quals no donen explicacions, a través de fundacions fantasmes.

Ens fem una altra cervesa, malgrat que jo vaig predicant que el gas és molt dolent i que no hem de beure res que en tinga (cerveses, coca-cola, xampany, vi gasificat…): hem de beure vi negre i whisky. No fa molt de temps el meu veí i jo bevíem cassalla, de la destil·leria Rios de Silla; n’érem uns fans, però això s’ha acabat, perquè l’edat no ens ho permet. Ai, quan érem joves, em diu. Els Inhumanos, que han reviscolat i tornen a cantar, allò de que difícil es hacer el amor en un Simca mil, ara ho han canviat per que dificil es hacer el amor, si te haces mayor…

Quan torne a casa i engegue la TV3 me n’assabente que Torra i tots els polítics presos han denunciat els actes de violència, però que Sanchez diu que no, que no ho han fet, que si ho han dit ha estat amb la boca petita i tard. Com en la Inquisició, que no els bastava què l’acusat diguera que no tenia tractes amb el dimoni, sinó que ho havia de jurar i de repetir solemnement i porgar per ser sospitós, ara Sanchez vol fer el mateix amb Torra. Amb el rei que hagué (pronuncieu ca gué), foren més benèvols i en tingueren prou amb sentir-li dir lo siento, no lo haré más!

Tampoc no reconeixen a Madrid que, des de dins de la immensa gentada aplegada a Barcelona per a protestar i rebutjar la sentència del Suprem, s’haguera aïllat la minoria dels violents, cosa que totes les policies juntes no havien pogut. No en tenen prou, perquè el que volen és: o l’obediència cega i constitucional o tots muts i a la gàbia. No entenen de discrepàncies, ni de dissidències, ni de referèndums, ni de llibertat d’expressió, ni de democràcia. Tenen la fe cega que Espanya és una, grande i libre i, per descomptat, no entenen de federalisme, ni d’independència, ni tan sols de les autonomies que tenen cedides, perquè les volen limitar encara més o suprimir. 

I el meu veí em pregunta com acabarà tot açò de Barcelona i Catalunya. Li recorde el que hem parlat altres vegades i que ha llegit als meus articles: a la curta, pot ser que guanyarà Espanya, que tenen tots els ressorts a la mà (policia, exèrcit, monarquia, jutjats), però no convenceran, com digué Unamuno als franquistes; però, a la llarga perdran, perquè l’independentisme és una idea generosa i fortament sentida i cobejada al llarg dels anys, i cada dia aquesta idea s’escampa més per tot arreu, perquè respon a un convenciment de la societat catalana que la independència els farà lliures, com ho varen ser en temps forals. Per això jo dic que a la llarga qui perdrà serà Espanya i que quanta més pressió i repressió exercisquen, els catalans es faran més forts. Ha passat sempre.

En 1842 el general Espartero, regent perquè la reina era encara una criatura i a la reina mare l’havien enxampada amb negocis molt bruts, havia ordenat bombardejar indiscriminadament Barcelona, perquè estava convençut que “por el bien de España, hay que bombardear Barcelona una vez cada cincuenta años”. I així ha passat que de tant en tant, l’han bombardejada, i per darrera vegada, en la guerra civil, quan l’aviació feixista i nazi, descarregà 44.000 quilos de bombes en tres dies (1937). O siga que els segles disset, divuit, dinou i vint estan complerts, s’ha bombardejat Barcelona. Ara falta el bombardeig del segle vint-i-un, que pel que pensen els tres partits franquistes (PP, C’s i Vox), hauria de fer-se ja. El meu veí està molt atent al que li dic i ni alena; amb dificultats em diu que això no pot passar, què dirien a Europa? En efecte, a Europa estan molt escamats i quan arribarà el cas del Procés a Estrasburg, ho sabrem.

Canviem de tema, perquè toca dir alguna cosa de Franco, ara que finalment l’han tret de l’enorme i bàrbar mausoleu que es féu construir, i on ha estat soterrat més de 40 anys, rodejat pels cadàvers de les seues víctimes, per a més escarni. Ara han dut la mòmia a una altra propietat també pública, al cementiri del Pardo. Així estarà més prop del palau on vivia i on signava tantes sentències de mort i tants decrets contra el poble. Li recorde que la meua proposta era una altra: abandonar el seu cadàver en una fosa improvisada en la cuneta d’una carretera secundària i desconeguda. Com a mínim, la nit de halloween podria trobar-se amb les ànimes de les seues víctimes, que li podrien esclafar el crani i la calavera.