dilluns, 18 de novembre de 2019

TANT DE FER LA MONA

 18/11/2019
El Repunt  10
TANT DE FER LA MONA

Tant de fer la mona, em referisc a Sànchez i a Iglesias, i ara estem pitjor que abans, mira per on. Vull dir que han actuat tan contradictòriament com les mones, les quals o fan gràcies i cabriolegen o s’empipem i grunyen, com ha fet aquesta parella durant tants mesos perduts. I si estem pitjor és perquè la inútil repetició de les eleccions i els seus resultats definitius farà més difícil aconseguir els suficients vots al Parlament per a la investidura, quan abans de l’estiu ho tenien a la mà. Finalment ha parit la burra, hem pensat els addictes. Que ningú llance les campanes al vol, però, perquè encara continuarem amb l’ai al cor, ja que tant l’un com l’altre tendeixen a creure’s uns milhomes i no sabem si la reconversió al sentit comú que han manifestat, serà definitiva o trontollarà.

Quan siga investit Sanchez, començaran les reunions amb els altres partits que s’hi afegisquen, als quals hauran de satisfer en llurs exigències, entre altres les que farà Compromís respecte de les mancances del nostre finançament. Fins que s’assolisca el resultat que jo sempre havia suggerit, o siga que s’afegisquen els altres partits de l’esquerra i els nacionalistes i regionalistes de la perifèria, independentistes inclosos, hi haurà un llarg recorregut. Aconseguits els objectius, amb tot aquest garbuix hauran de repartir-se la feina, perquè n’ha d’haver per a tots, amb tantes coses que s’han de canviar, de fer i de desfer. Com aquest Estat és tan plural i tan divers, el resultat no podrà ser sols tricolor ni uniforme i les responsabilitats, els drets i els deures i també els beneficis, s’hauran de repartir entre tots i per primera vegada en la història. Tot serà més just, doncs, i tindrem un govern multicolor.

No volia prestar massa atenció a la dreta derrotada, però diré alguna cosa. Sobre el PP, que no ens oblidem que encara tenen xoriços en nòmina, a més de tants judicis pendents i casos encara instruint-se; els populars volen escapolir-se (yo entonces ni estaba, menteix Casado), però ni l’esquerra els pot perdonar, ni el poble oblidar l’immens espoli, ni la justícia els pot absoldre. Els C’s crec que han de meditar per quina raó els ha caigut tanta desgràcia a sobre: el més verinós que és Rivera ja s’ha fet l’haraquiri i altres el seguiran a poc a poc, fins que s’esfumen en la història de la seua pròpia vergonya. Sobre els voxistes jo crec que és millor aïllar-los (cordó sanitari) i ignorar-los, seguint l’exemple francès, però faré unes preguntes als qui s’han espantat tant al veure’ls, ja que aquests energúmens no han aparegut de sobte, sinó que estaven camuflats a les files del PP i de C’s. El que han fet ara és organitzar-se en una formació autònoma, des de la qual expressen el que sempre havien pensat i cregut, o siga les idees del franquisme més pur i dur i que havien de dir en veu baixa. Les preguntes són: en què es diferencia el discurs anti-automista d’Abascal, del de Rivera i Arrimadas? I en l’anticatalanisme, la immigració i l’homofòbia, en què es diferencien els tres partits, llevat d’alguns matisos? I en els criteris socials? I sobre la dona, no opinen el mateix? I sobretot, en el concepte d’Espanya una, grande y libre, Abascal, Casado i el difunt Rivera, no pensen exactament el mateix? Fem com els francesos i aïllem-los.