la quimera hispànica

11/10/2019

EL REPUNT Nº 8

LA QUIMERA HISPÀNICA

Quan érem unes criatures i Franco ens fotia la vida, els mestretites ens ensenyaven moltes mentides, entre altres tot allò del dia de la raza, després de la hispanidad, i feien festa per a commemorar que en el imperio español nunca se ponia el Sol, que España es la madre patria d’aquelles nacions i que los conquistadores anaren enllà a dur-los la llengua i la religió nostres, que eren millors que les seues, i també a fer-los vestir com toca. Aquesta doctrina encara la sostenen alguns mestretites d’ara, els ideòlegs dels mitjans (que jo he batejat com maleòlegs) i els ministres d’exteriors. La doctrina espanyola ha estat negar que la conquista es féu a la força, aniquilant pobles, llengües i cultures i que tot allò fou possible només per l’afany de fer fortuna dels qui hi anaven i de la corona castellana a la qual servien, a canvi dels vaixells carregats d’or que començaren a arribar a Sevilla.

Amb aquell immens imperi a les mans, tan gran com Europa, la corona castellana començà a amassar una immensa fortuna, que malgastà en lloc d’invertir-la en coses de profit, com feren les altres monarquies imperialistes d’Anglaterra i de França. Cal insistir que els qui no érem súbdits de Castella no hi tinguérem accés a la conquista, perquè allò era propietat de la corona castellana, com decidiren la parella de bordegassos dits els Reis Catòlics. Ben mirat, millor així, perquè quan tres segles després aquelles colònies s’independitzaren ho feren contra la corona de Castella.

En efecte, les colònies començaren a espavilar-se a mesura que les idees de la Il·lustració i de la Revolució Francesa s’hi difonien i començaren a organitzar-se, reclamant més autogovern a la corona, que no els feren cas, sinó que els acusaren de rebels i de terroristes, empresonant i ajusticiant els qui enxampaven. Com és natural, s’esdevingué que l’augment de la repressió castellana, que enviava vaixells de guerra (“a por ellos” pot ser que això li sone a algú) provocà més rebel·lió indígena, fins que guanyaren totes les guerres que els declaraven des de Madrid i aconseguiren la independència. Temps a venir, el franquisme posà molt d’èmfasi en la “vocació imperial” d’Espanya, tractant d’emular Hitler i Mussolini que també pretenien recrear imperis passats o a inventar-se’ls.

Les colònies, doncs, esdevingueren repúbliques independents i de tot allò guarden molts mals records i per això el 12 d’octubre no fan cap festa d’hispanitat, sinó que fan el Dia de la Resistència Indígena, o el dia de la Descolonització… I perquè ningú oblide el que els passà, hi ha els llibres d’història que ensenyen a les escoles, que no conten el mateix que els llibres espanyols, sinó al contrari. I hi ha els respectius himnes nacionals, que diuen coses molt rotundes. A l’Equador canten: “indignados tus hijos del yugo que te impuso la ibérica audacia, de la injusta y horrenda desgracia del monstruo sangriento…”. Al Perú ho fan així: “largo tiempo el peruano aprimido, la ominosa cadena arrastró, condenado a cruel servidumbre, tres siglos de horror, tres siglos gimió…” A l’Argentina: “oid mortales el himno sagrado, libertad, libertad, libertad, oid el ruido de rotas cadenas...”. A Bolívia: “es ya libre este suelo, ya cesó su servil condición...”. Al Paraguai: “a los pueblos de América, tres centúrias un cetro oprimió, mas un dia, soberbia surgiendo, !basta! dijo y el cetro rompió…”. Evidentment, les cadenes i el ceptre són les de la corona castellana i la servil condició que es tragueren de sobre, era ser-ne súbdits.

El que s’aprèn a l’escola no s’oblida mai del tot i es guarda a la memòria col·lectiva i de vegades reapareix i es manifesta inevitable. És el que li passà al Papa Francisco en un viatge a l’Equador que celebrava el bicentenari de la independència contra els espanyols, quan va dir que la victoriosa sublevació dels equatorians “va néixer de la falta de llibertats. Va ser un crit nascut de la consciència d’estar essent oprimits i saquejats”. Els pobles oprimits tenen memòria històrica i no obliden, com queda ben patent en l’himne del Perú que hem assenyalat, amb aquesta dura advertència: “nuestros brazos hasta hoy desarmados, estén siempre cebando el cañón, que algún dia las playas  de Ibéria, sentirán de su estruendo el terror…”. Els reis i els ministres espanyols hauran de plantejar-se les coses d’altra manera, quan hi vagen de turisme, de visita diplomàtica o a donar lliçons.

Aquell enorme imperi l’han anat perdent, perquè són així de burros. Ja havien perdut Portugal, país que ocuparen per raons dinàstiques i en contra de la voluntat dels portuguesos, que es revoltaren diverses vegades fins que derrotaren els castellans i els feren fora per sempre. Encara mantenen fortificacions tot al llarg de la frontera i diuen que d’Espanha nen bon vento, nen bon casamento. Després anaren perdent els territoris que tenien a Europa, fins i tot els que no eren seus sinó catalans, al Rosselló i a Itàlia.

La pèrdua de les colònies d’Amèrica i del Pacífic, al llarg del segle XIX, fou un rosari de derrotes i d’humiliacions, que culminaren amb les pèrdues de Cuba i les Filipines. Ja en el segle XX i en temps de Franco també hagueren de deixar anar Guinea, Marroc, Ifni i el Sàhara. Ara sols els queda Melilla, Ceuta i uns illots, que reclama Marroc i solucionar el conflicte del País Basc, de Catalunya (i els Països Catalans) i les Canàries. A canvi també tenen el problema de la recuperació de Gibraltar. Com resoldran aquests problemes a Madrid? S’avindran mai a reconèixer una República Federal Ibèrica com a solució, a canvi de no trencar palletes?

En totes les rebel·lions de les colònies, els independentistes foren acusats de malversació de cabals públics, de traïció a la llei (ara a la constitució), de sedició i de rebel·lió i molts foren empresonats i/o executats. Aquesta és la solució que voldran donar a les possibles rebel·lions pendents? Podria ser, perquè a Espanya no han après res de la història i continuen tan obcecats com sempre. Ara mateix, en lloc de posar trellat en el tema de Catalunya, dialogant i cercant alguna solució política sols confien en les armes, la repressió i en els tribunals.

És molt mala cosa viure de quimeres i Espanya té la quimera hispànica. Amb el diccionari a la mà, una quimera pot ser una idea fixa, una mania, un desig intens (com la quimera de l’or, que féu anar tanta gent a Amèrica). També pot ser una creació imaginària que es pren com una realitat (això de l’imperi espanyol de què estem escrivint), o un desig intens o una idea fixa d’alguna cosa, o pitjor encara, pot ser una inquietud d’ànim, una angúnia o preocupació intensa, que seria aconsellable que tractara un psicòleg. Tindre malvolença contra algú també és tenir-li quimera, com quan diem que algú en té contra nosaltres. Coincidint amb la idea negativa que en general li donem al mot, també és un monstre mitològic grec, una figura heràldica també monstruosa, un peix igualment monstruós… Finalment hi ha la locució verbal que tenir quimera és tindre la idea, el pressentiment, la sospita que un fet s’ha produït o es produirà d’una manera determinada. En aquest sentit jo tinc la quimera que algun dia els espanyols despertaran i se n’adonaran que la seua història hispànica fou una quimera i que hauran d’evitar tornar a equivocar-se. Poden començar per Catalunya.