LES MALES HERBES I EL PETIT NICOLAU

LES MALES HERBES I EL PETIT NICOLAU

Article publicat a el Punt/Avui el dia 30 de novembre de 2014

M'agrada més dir que els corruptes són com les males herbes que no unes pomes podrides. Les pomes, quan en veus una al cabàs, la pots treure fora i així el seu podriment no contamina les sanes. Les males herbes, per molt que t'hi esforces en birbar-les, mai no pots acabar amb elles, ja que o han deixat llavors a manta que tornaran a germinar a la més mínima ocasió, o han creat una xarxa d'arrels que rebroten sense parar i per tot arreu. Jo crec que la corrupció actua així, com les males herbes i per això els corruptes no s'acaben mai, per molt que de tant en tant es faça una neteja del pati.

La corrupció més perillosa és la dels grans empresaris de l'especulació i la gran banca, que tenen la paella pel mànec (els diners); també ho és la política, perquè els qui s'hi dediquen se la saben tota i es fa difícil d'enxampar-los. De fet, entre aquests empresaris, banquers i polítics fan com una pinya i van tots plegats, repartint-se l'erari públic i malbaratant l'economia; actuen com les males herbes, que malmeten les collites dels nostres llauradors. Acabar amb aquestes males herbes, doncs, és vital si volem alçar el cap.

I com ho farem? Si no fora perquè som ecologistes i estem en contra de l'ús i sobre tot de l'abús de la química per a combatre insectes, males herbes i fongs, ja que els productes que s'empren provoquen danys i contaminació, sol·licitaríem que algun laboratori investigara una mena d'herbicida selectiu per a combatre els corruptes, de la mateixa manera que hi ha herbicides per als serrets dels arrossars, les verdolagues, etc.

Com no existeix cap herbicida anticorrupció, què farem, doncs? No ens queda més remei que confiar que birbant, o arrancant les males herbes amb les mans, com fan els llauradors, podrem fer un poc net, però sabent que no les acabarem mai. Els corruptes no els han acabat ni a la Xina!

En el cas d'aquesta gent, qui ha de fer la tasca equivalent és la policia, els inspectors d'Hisenda, els fiscals, els jutges, i el poble! Els primers, de la policia als jutges, s'han d'espavilar més, agilitzar més tot els processos, que es fan eterns. Però sobre tot és el poble qui pot rematar la feina, no votant cap corrupte més. Ni cap partit que protegisca i haja protegit els corruptes. Tan senzill com això.

Evidentment l'estat espanyol no és Finlàndia, ni Noruega, ni cap país amb democràcia avançada i, per tant, confiar que les urnes seran la solució és oblidar que el poble ha donat la majoria absoluta als corruptes populars, durant molts anys; l'exemple de Fabra a Castelló (mal exemple) és una prova ben propera. Malgrat això, la democràcia serà el que el poble decidisca. Però, a més a més, es poden fer altres coses totalment democràtiques, per a evitar que es repetisquen els resultats de les darreres eleccions, sense trair la voluntat del poble, i jo vull suggerir-ne tres.

La primera, que ja està fent-se encara que lentament, és investigar tots els draps bruts, des del rei al darrer mono de la fila, o siga des de dalt fins al darrer racó, poble o llogaret. Per cert que, a la vista de com va la moral sexual dels corruptes, la policia s'hauria de plantejar la conveniència de sospitar dels polítics que mantinguen una doble vida (cherchez la femme).

La segona, organitzant candidatures amples, com si diguérem fronts populars anti-PP/SOE amb l'objectiu de fer net i començar de zero; o siga, una cosa com la que proposa Artur Mas per a aconseguir la independència de Catalunya. Bravo per Mas!

I tercera, i per a després de les properes eleccions, a més d'una nova constitució i la independència catalana, s'hauran de modificar els codis penals perquè qui pose la mà a la caixa haja de retornar tot el que ha pispat automàticament, expropiant-li els béns si cal; a continuació, que els jutgen i tanquen a la garjola, però els diners per davant.

Bé, que ningú somie rotllos, perquè la xarxa d'interessos que estan en joc són poderosíssims. Espanya és una “maraña” d'interessos, impenetrable, com les selves centro americanes, segons m'explicava don Martí Domínguez, que no havia trobat la paraula catalana equivalent.

L'estat espanyol no dóna per a més i a tot estirar sols som primera potència mundial en esperpents, o siga i diccionari en mà, en deformacions grotesques i alhora tràgiques de la realitat. El darrer esperpent es diu el pequeño Nicolàs (el petit Nicolau?), que té bocabadats i bocabadades la població indígena. No sé exactament el que ha fet aquest jove amb cara de criatura, o el que l'han deixat fer, o l'han dirigit a fer, perquè tampoc vull saber-ho i no atenc la televisió quan toca el tema, ni ho llig els diaris.

De tota manera i pel que intuïsc o m'han contat, tant si aquest jove compta amb algú al darrere, o al costat, o si va per lliure i actua tot sol, es mire com es mire, el cas és esperpèntic. Com hi ha fotografies d'aquest fenomen de personatge, al costat de tanta gentussa? Què hi feia? Com li donaven corda? Ja sé que hi ha gent molt babaua, que si els ix un engalipador que els diu que els burros volen, s'ho creuen.

Quan jo vaig ser alcalde aparegué per Silla un personatge, absent del poble durant molts anys, el famós Roc, que començà a fer-se passar per mi i a estafar a la gent. Feia viatges i a l'ajuntament cridaren hotels d'Alacant, d'Astorga, de Saragossa... perquè l'alcalde havia deixat l'hotel sense pagar. O siga que s'havien cregut que aquella pobra ànima era l'alcalde de veritat i li donaren habitació i taula durant dies. Roc té moltíssimes anècdotes d'aquesta mena, que algú hauria de recomptar i contar-les. Sembla, doncs, que el petit Nicolau de Madrid és un esperpent, com el pobre Roc de Silla, encara que de més alta volada.