ACABAR AMB ELS LLADRES ÉS UNA UTOPIA?

ACABAR AMB ELS LLADRES ÉS UNA UTOPIA?

Article publicat a el Punt/Avui el dia 21 de novembre de 2011

Il·lusionats perquè el nou partit Podem ha fet seu el vell desideratum d'acabar amb els lladres, que és el que havíem estat exigint des d'altres partits, com Compromís, vull donar un vot de confiança a aquesta possibilitat, perquè si s'aconseguira (entre tots) fer una porga radical de xoriços, seria perfecte. I encara més si, mitjançant la “justícia” recuperàrem els diners que ens han furtat els polítics, els banquers i els especuladors, ja seria massa per a la carabassa.

Pensem en la possibilitat de fer tantes coses, perquè tindríem diners a cabassos, exactament els que s'han papat entre quatre. I tindríem també tots els diners que ens estalviaríem amb la desaparició de les comissions als corruptes, i si cap polític tornava a fer l'egipci mai més, millor.

Continuem pensant, perquè passarien moltes coses: baixarien els costos i sobrecostos de les obres públiques. Ens costaria menys la construcció d'escoles, hospitals i carreteres. I les urbanitzacions, també serien més barates. Ens abaixarien els impostos, perquè nadaríem en l'abundància, com els suïssos. Estudiar seria més barat per als nostres joves i hi hauria més beques i s'ajudaria els dependents. I les pensions apujarien com ho fa el cost de la vida. I hi hauria diners per als investigadors, i abaixaria l'IVA dels llibres i de la cultura. I es podrien crear milions de llocs de treball... O siga, que açò seria com en el conte de la lletera, guai, si s'acabaren els lladres.

Però, els polítics de casta, els periodistes a sou, i els analistes i entesos ja han dit que açò és una utopia, que seria el caos. Una utopia és la concepció imaginària d'un govern ideal, segons Thomas More, però no impossible de realitzar. Si no és possible imaginar que es pot acabar amb els lladres, això sí que és una invocació a continuar en el caos. Per tant, acabar amb els lladres hauria de ser un compromís de tots els partits polítics, començant pel PP que és el que en té més. Això no és possible, senyors del PP?

En maig del 68, a París, els estudiants que posaren la República Francesa i els polítics contra les cordes, deien: “soyez réalistes, demandez l'impossible”, o siga, sigueu realistes, demaneu l'impossible. La situació de França era molt pareguda a la que estem patint ara, al cap de mig segle. I si aquells joves revolucionaren França, perquè no hem de poder-ho fer nosaltres?

Jo tinc el costum de fixar-me en les cares de la gent, quan adopten un posat greu, més encara que en les paraules que diuen. Les cares són l'espill de l'ànima i les paraules se les emporta el vent. Doncs bé, els polítics populars quan més parlen més menteixen i això ja ho sap tothom, encara que ells no paren de mentir. Però, i la cara? Quina cara se'ls està posant? Crec que de cagalló.

Quan han sentit que s'ha d'acabar amb els lladres i que s'han d'acabar les col·locacions que fan les grans empreses als polítics, quan deixen el càrrec (les portes giratòries), fixeu-vos-hi, perquè encara que intenten dissimular-ho, no poden i sembla com si s'estigueren cagant.

Als qui no som de la casta, per què ens ha de fer por la utopia d'aquesta gent jove? A mi no me n'ha fet mai i per això, quan els indignats organitzaren la revolta de l'any passat, m'hi posí del seu costat i de la utopia que proposen. I recomaní els amics que ho feren i ara mateix estic recomanant-ho a la gent del meu partit (Compromís) i a la gent que conec.

En realitat, tot aquest moviment semiorganitzat encara, però coratjós, ja està fent el seu efecte i han començat a desaparèixer patums, fariseus i carcamals; començant pel senyor Juan Carlos i altres. Fins i tot casos com els dels fantasmes Monago i Granados, no haurien tingut tanta ressonància com n'han tingut, si no haguera hagut el clima d'exigència moral que s'ha posat en marxa en el si de la societat.

La pel·lícula dels anys malmesos fins avui, ja no l'ha podem rebobinar i no es poden demanar explicacions retroactives als polítics que, al llarg dels anys que portem de democràcia, han viatjat de gorra a follar-se una amigueta a càrrec del pressupost, o han protagonitzat una escopeta nacional. De la mateixa manera és impossible fer un repàs de totes les mangarrufes i comissions corruptes que s'han embutxacat molts polítics. Una causa general no és possible, segurament. Però que qui la fa, si el pillen que la pague, això sí que és possible. En aquest sentit està per veure en què acaben els casos que té la justícia entre les mans...

No ens enganyem, perquè fins ara tots desconfiàvem que la corrupció de l'estat espanyol pogués tindre solució. Ara, però i mira per on, sembla que sí que la pot haver. Així que és l'hora que tothom ha d'elegir amb qui està, si amb els qui diuen que sí que és possible fer tots els canvis que anuncien, o amb els qui diuen que no. L'alternativa és el canvi i la regeneració o no fer res i seguir com fins ara. Jo, que ja sóc massa major, estic convençut que cal fer un profund canvi en la societat i si fora jove, no m'amoïnaria i m'hi posaria a la feina, per a aconseguir una societat més justa.

I, per descomptat, i ho dic com un homenatge a Catalunya, també per a aconseguir l'autodeterminació de tots els pobles sotmesos contra la seua voluntat. Supose que en aquest punt no hi haurà cap dubte entre aquests joves revolucionaris. Quan jo era jove dèiem que l'alliberament de la classe obrera, l'alliberament de la dona, l'alliberament sexual i l'alliberament nacional, i tots els alliberaments, tot era el mateix. Supose que ara també serà així.