I ARA, AMB NAZIS

Article publicat a El Punt (edició del P.V) el 12 de juliol de 2009

I ARA, AMB NAZIS

Només faltava això: tanta caguera amb la Fórmula 1 i ara va i l’Ecclestone, l’amo, és un admirador de Hitler, a qui disculpa tot el mal que va fer; també admira, en general, les dictadures i es mostra crític amb les democràcies i promou per a premier britànic un altre feixista confés, un tal Mosley. Això és el que ha declarat al diari britànic The Times. Quina barbaritat! Així que, davant del fet que aquesta moneta -s’assembla prou al Floquet de Neu del zoo de Barcelona, otat?- haja manifestat de manera tan evident el que pensa, crec que Camps i dona Rita hauran de dir alguna cosa sobre el seu amic, o fer-lo fora del País, o condemnar-lo, o denunciar-lo a l’ONU... Que facen el que siga, però ràpidament i amb contundència, perquè, si no, serem la vergonya mundial, a més que ells quedaran com a còmplices d’aquest perillós personatge, de qui estan tan enamorats. Hauran de partir palletes! Per la nostra part, els valencians i valencianes, si les autoritats no fan res, hem actuar, com a ciutadans demòcrates i lliures, i si torna a aparéixer per ací, l’hem de rebre protestant, si fa falta de mala manera, perquè sàpiga i sàpiguen que no volem nazis a València! I ara que pense, estic remirant-me les fotografies de premsa i al tal Ecclestone els nazis l’haurien vist amb molt mal ull, qui sap si l’haurien dut a exterminar per malforjat i xicotet, perquè, com tothom sap, aquells sanguinaris feixistes eliminaven els jueus, els gitanos, els demòcrates... i els que tenien defectes físics i psíquics, perquè volien “depurar la raça” i quedar-se sols amb els millors exemplars de la raça ària, i ni l’Ecclestone ni Franco haurien passat el primer examen i haurien anat a parar a una caldera: per tarats. Ho sé jo que, com també sóc baixet, ho he pensat alguna vegada. Però, tornem-hi: a més del que facen Camps i dona Rita, què pensa el delegat del govern central? I Zapatero? I el fiscal general? A veure si de cara a dins es posen tan rigorosos amb els d'Eta i són incapaços de plantar-los cara als neonazis i neofeixistes...

ESCARABATS

Article publicat a El Punt (edició del P.V) el 5 de juliol de 2009

ESCARABATS

No sé si us heu adonat que els escarabats de cuina de sempre, aquelles bestioles negres i repugnants que eixien dels racons humits de les cuines i corrals, han desaparegut: ara tenim fent el mateix paper uns altres escarabats, més grans, rojos i voladors, que han vingut d'Amèrica amb les fustes importades. Els nostres escarabats, doncs, han desaparegut, sense cap dubte a mans dels invasors, que són més feroços, agressius i amb reflexos increïbles i estan més ensinistrats, ja que són ianquis. Haig de confessar que tinc la sospita que quan, fa uns tres anys, em trobí un escarabat negre i el xafí, no era conscient que, probablement, estava eliminant el darrer exemplar viu dels nostres escarabats, cosa que lamentaré tota la vida. Què hem de fer per a combatre'ls? Jo sé que la major dificultat és la inaccesibilitat dels indrets on habiten, per exemple les canonades dels desaigües, plenes d'escletxes on es refugien i deixen els ous perquè nasquen les seues criatures; es comporten com al-Qaida. Conte açò perquè recorde que, quan era alcalde de Silla, el veïnat protestava aïradament per exigir que l'Ajuntament destruïra aquella plaga repugnant. Haig de dir que el veïnat me l'esvalotava l'oposició soi-dissant, especialment un peculiar tipus de regidor consort, que actualment té la regidora esposa governant la ciutat; curiosament ara no obrin la boca, segurament per por que els entre un escarabat d'aquests, això que ara n'hi ha més que quan estava jo. Què pensen fer? No intenten matar aquests insectes, com m'exigien a mi? Ja sé que els polítics diem coses que si no fórem polítics no diríem (segons Pujol), però els polítics que tenim vergonya sabem demanar disculpes i els qui no en tenen, com aquesta esperpèntica parella de Roser, no. Alguna cosa pareguda passa també a un altre regidor, Navarro, un perfecte bocamoll incapç de fer res del que criticava. O al mateix alcalde Baixauli, quan assegurava que ell ho solucionava amb un bufit (la Bega, per exemple), i ara el milhomes no soluciona res.

LEONARD COHEN

Article publicat a El Punt (edició del P.V) el 28 de juny de 2009

LEONARD COHEN

Per una sèrie de circumstàncies estic sentint-me, cada dia que passa, més decebut, tant que he decidit engegar moltes coses a fer punyetes. Crec que tinc dret a fer-ho i supose que ningú no em donarà la raó, però això m’és igual: c’est la vie. Amb tantes coses que em deceben, sols em faltava fer la declaració de la renda i, després de pagar, llegir en el diari que al diputat Ricardo Costa (els dels trages) li ha eixit negativa! I és que no hi ha Déu! Jo ja sé, des de fa molts anys, que vivim al país dels pinxos de barri i dels lladregots de tota mena, però quan te n’assabentes d’alguna de nova és natural que t’empipes, encara que tinc una experiència curiosa: quan explique que he treballat per a Eliseu Climent durant dotze anys i que no ha cotitzat a la Seguretat Social ni un dia per mi, uns miren cap un altre costat, altres m’aconsellen que m’oblide, i fins i tot els hi ha qui somriuen, segurament pensant que sóc un idiota. Com això darrer és ben possible, doncs encara m’empipe més amb mi mateix. I amb aquestes i altres cabòries, que m’han fet renunciar a anar a reunions, assemblees, dinars de fi de curs, i fins i tot a l’estrena d’una adaptació de Brecht (Baal) que he fet per a l’E.M.T. de Silla, amb aquestes cabòries va i, avorrit i cara a la tele, m’hi trobe amb el Leonard Cohen (Live in London): 'Suzanne', 'Dance Me To The End of Love', 'Hallelujah', 'First We Take Manhattan'... M’he commogut de dalt a baix i sentir-lo m’ha anat tant bé que, per fi m’han entrat ganes d’una cosa: d’anar a Barcelona, quan actuarà el proper setembre. Segurament no ho faré, perquè a setembre pense continuar amb la mateixa mala hòstia d’ara. Ah, també m’ha anat molt bé, aquests dies, saber que vaig a ser avi, però com que tinc seixanta-set anys pense que ja em tocava. Els anys que tinc a sobre són molts anys, evidentment, i els note o em pesen, encara que Leonard Cohen en té vuit més que jo i ací està, cantant al canal 33 de la televisió catalana... No sé, com que tot és un merder, continuaré pensant-hi, però que ningú m’espere.

LA RENDA

Article publicat a El Punt (edició del P.V) el 21 de juny de 2009

LA RENDA

S’acaba la temporada de les declaracions de la renda i els qui ens ho deixem per a darrera hora anem de cap; segurament hi posem tant poc d’interés perquè som uns indolents, encara que tinc un amic que ho perquè si ve una guerra, o s’acaba el món o es proclama la República, s’estalviarà de pagar. Siga com siga, s’ha de fer i tothom es troba davant del dilema: a favor de qui vas, de tu mateix o a favor de l’Estat? I si no estàs d’acord amb el comportament de l’Estat, amb el destí que donen als teus diners, què has de fer? En un altre nivell, posats a pagar el que toca, et trobes davant del fet que hi ha qui guanya milions i la declaració li ix negativa, i a tu, que cobres una nimietat, encara t’ix que has de pagar: com s’explica això? Per què a Mario Conde li eixien negatives, i a Solchaga (segons tinc entès), i a tu, pobre miserable, no? I si et poses a pensar, precisament en aquests dies de fer la declaració de renda, tot el que hi ha de corrupció entre els que manen, tot el merder de les contractacions de futbolistes, tots els diners públics que gasten els polítics per presumir de grans polítics, si penses en tot això la declaració de renda et sembla una pressa de pèl. Ho enviaries tot a fer la mà, però com no ets tan mal paio, i com saps que Hisenda no perdona, et resignes i t’hi poses. Recomane, però, tres coses: buscar el consell de gent espavilada, que conega totes les passeres de la legislació i la manera de fer-se l’escàpol sense que t’enxampen; tindre clara la coartada clàssica que in dubio pro reo, o siga que en cas de dubte s’ha d’estar a favor del reu (que és el contribuent); i anar alerta i fixar-te on poses la x de la teua preferència, o siga a què vols que destinen els teus cèntims. Evidentment, és un gran problema que els teus diners es destinaran a coses en les quals estàs en desacord, com les bombes de l’exèrcit, la família reial, etc., però això no té remei, almenys ara mateix, així que si has de pagar, fes-ho, però en dos terminis: per si ve una guerra, s’acaba el món o es proclama la república i et pots estalviar el segon pagament.