Mestres repressors

MESTRES REPRESSORS

Article publicat a www.elpunt.cat, el dia 19 de setembre de 2009

La proposta de retornar als temps que els mestres eren agents repressors del franquisme, que d'això es tracta, que fan entre altres, Font de Mora o la famosa Aguirre, els retrata tal com són moralment i política.
Llegir el que proposen m'ha retornat als temps que anava a escola (fa més de seixanta anys!) i els mestres disposaven de tanta «autoritat» que et pegaven amb la travessa de fusta d'una cadira si les entremaliadures dels xiquets no eren del seu gust. Jo encara porte un senyal al front per dir-li al mestre que m'havia estripat els pantalons volent agafar un niu de «pardalitos»: ¿Cómo se dice, cómo se dice?» i jo: pardalitos. Pam! bastonada al cap. Allò era l'autoritat, que també ens feia cantar al pati el Cara al Sol, o resar el rosari...
Com des de ben jove em vaig posicionar en contra d'aquella escola repressora i tota la vida m'he dedicat a l'ensenyament, haig de dir que mai, en més de 45 anys de mestre, he tingut cap problema de «disciplina», ni la necessitat d'imposar-me per la força a les situacions difícils que he tingut, ni, per descomptat, he sigut un repressor lingüístic.
Sempre he cregut que es tracta d'educar i d'ensenyar i que ambdues coses s'han d'aconseguir de manera convincent, fent reflexionar els estudiants, fent-los assumir responsabilitats, raonant; i pel que es refereix a la transmissió de coneixements, crec que el mestre ha d'estar suficientment preparat i ha de saber transmetre de manera interessant als alumnes. Tot el contrari dels conceptes de «palo i tente tieso» que promouen aquests elements tan rancis, que deuen continuar creient que «la letra con sangre entra».
L'autoritat no s'obté per oposició, o per signar un contracte, sinó que s'ha de merèixer; el mestre sols tindrà autoritat i respecte si s'ho guanya, no si vol imposar-se, perquè ningú l'ha investit del càrrec.
Aquest és el repte, que fa tants anys acceptàrem la majoria dels ensenyants, quan començàrem a desterrar de les aules el «ordeno i mando». Voler tornar al passat, doncs, sols se'ls pot ocórrer a aquests revengistes que, per cert, quan els convé actuen com uns terroristes consumats. Per exemple, Font de Mora es nega a acceptar les sentències judicials sobre el reconeixement de la unitat de la llengua i dels títols universitaris. Quin exemple dóna el paio!
El que han de fer és ser honrats, en primer lloc i invertir en l'ensenyament (encara hi ha milers d'estudiants en barracons)... i posar psicòlegs en cada escola, perquè puguen col·laborar amb els mestres i pares en l'educació dels fills i en els eventuals tractaments psicològics. Etcètera.

Un alcalde fill de...

Article publicat a www.elpunt.cat, de 12 de setembre de 2009

Un alcalde fill de…

Quin ensurt l’altre dia, quan estava esmorzant en un bar de la plaça i una senyora, que passava amb el seu fill d’uns sis anys, va i li diu al crio: “digues-li fill de puta a l’alcalde”. Com pensí que anava per mi, m’apujà la sang al cap i gairebé que em desmaie, però de seguida vaig veure, assegut unes taules darrere, l’actual alcalde i vaig comprendre que no anava per mi. Doncs bé, allò m’ha fet pensar que tot no està perdut, perquè la democràcia es fa no tenint por dels governants i, si s’ho mereixen, ni respecte i qui vulga honra que se la guanye! I si els governants prometen una cosa i en fan una altra (com era el cas, segons m’explicà la referida senyora), llenya! I si s’equivoquen en els acords que prenen, més llenya! I si posen la mà a la caixa, fora! No cobren, per manar? Doncs, això mateix, que tinguen responsabilitats. I això val per a tots, des d’en Zapatero fins als alcaldes de poble, passant per la família reial, el gremi militar i l’eclesiàstic.
Ara bé, veig amb inquietud que, l’anècdota que conte a part, no sempre és tan senzill demanar-los compte als polítics, concretament als valencians, perquè tenen moltes prerrogatives i blindatges. Ahí està el cas especialment espectacular de Zaplana, com ara el dels implicats en el cas Gürtel, en l’accident del metro de València... En aquests casos la democràcia trontolla i la vara de mesurar de la justícia no és la mateixa que la que s’aplica a la resta dels ciutadans, cosa de la qual són responsables els jutges, evidentment.
El repte és, doncs, aconseguir uns jutges absolutament imparcials, començant perquè no tinguen compromisos polítics amb els implicats, ni d’amistat. És clar que València som un cas molt especial i passen coses tan contradictòries com no s’hi veuen en cap altre lloc del món: el cas Fabra, que malgrat el despotisme amb què actua cada dia rep més vots, o l’actitud rebel de Font de Mora, negant-se a acatar les sentències del TSJ sobre la unitat de la llengua i dels títols universitaris...
En fi, que estem perduts, perquè damunt de tot el que fan els del PP, les enquestes els són favorables. I encara més perduts, perquè a la vora d’enfront no hi ha més que els bledes socialistes-valencians, capitanejats per Alarte, i el voluntarisme nacionalista, que sembla que ha de fer tota la faena... i sense un duro. En fi, que estem perduts.

Silla, república bananera

Article publicat a Punt i seguit , 3 (Silla) d'agost de 2009

SILLA, REPÚBLICA BANANERA

L’espectacle dels Plens municipals de Silla han estat sempre pintorescos: de vegades creatius, altres vegades durs i crispats, sempre lents i reiteratius (hi ha regidor que es repeteix com l’allioli), i fins i tot han tingut moments clarament dramàtics. Qui m’ho ha de contar! El Ple també ha hagut de suportar els casos de transfuguisme de Felisa Benítez i de Machancoses; la violència verbal més impensable, com el dia de la meua presa de possessió; etc. Mai, però, s’havia vist que un veí aprofitara el Ple per a llançar amenaces violentes contra un regidor, sense que l’alcalde intervinguera taxativament ordenant l’expulsió del violent, i finalment ho hem vist. Fent un repàs a l’arxiu de la televisió local, la major part dels incidents més negatius han tingut com a protagonista directament o indirecta la mà interessada de Baixauli, que massa sovint ha fet o consentit, com a alcalde, que els plens municipals siguen un espectacle lamentable i com a regidor de l’oposició, que les navaixades foren la dialèctica.

El desficaci és major si analitzem el comportament de la màxima autoritat municipal davant de l’actuació cívica, sensata i legal, de tants veïns i veïnes que han manifestat el seu rebuig a l’intent de privatitzar el parc de l’Estació, convertint-lo en un casal faller. Sóc testimoni de primera mà que Baixauli es comportà com no havíem vist a Silla des de l’època del darrer alcalde franquista; millor dit, que es comportà igual. Quin deshonor per a un alcalde que es reclama socialista i quina vergonya per als qui li fan costat! En democràcia s’ha de facilitar que el poble manifeste la seua opinió i oposar-se a que ho faça, amb actuacions policials desmesurades i innecessàries, és actuar, com passa a les repúbliques bananeres que són antidemocràtiques, de manera antidemocràtica.

M’agradaria pensar que el PSOE local no participa de la neura totalitària de Baixauli, perquè el temps, que passa que vola, ha de fer que en menys de dos anys tornem a parlar de pactes i el Bloc, que ha donat proves sobrades que sap pactar, que sap governar i que sap estar a l’oposició, no podrà oblidar les contradiccions d’aquests darrers anys, d’uns i d’altres. Ara mateix, amb l’actual govern: on queda la llibertat d’expressió? On està la voluntat popular, escarnida pel cas de transfuguisme més lamentable? On estan els programes socials? I sobre tot, on està la honestedat, que molts socialistes reclamen com a patrimoni?

He comentat la situació amb amics a amigues, precisament socialistes, encara que no baixaulistes, i tots em diuen que tinguem paciència. Bé, la tenim, diem el que pensem, però tenim paciència. Contràriament, jo no els recomane, paciència sinó que siguen impacients, perquè el fossat que està obrint-se als seus peus és impressionant. Barbaritats com els sous de torero que s’han posat, maniobres antidemocràtiques com les del transfuguisme, incompliments del programa electoral, pressions policials sobre el veïnat... i ara mateix, voler fer un casal en el Parc de l’Estació... estan convertit Silla en una república bananera.

Violins al carrer

Article publicat a El Punt (edició del P.V.) el 26 de juliol de 2009