QUIN FÀSTIC, AQUESTA GENT DEL PP

QUIN FÀSTIC, AQUESTA GENT DEL PP
Article publicat a elpunt.cat el dia 16 de maig de 2011

El lloguer del Palau de les Arts

Els megalòmans i grandiloqüents personatges del PP que ens governen s'han vist obligats a llogar les faraòniques instal·lacions del Palau de les Arts per a fer bodes i saraus de milionaris: 50.000 euros diaris la sala principal, 40.000 l'auditori..., però com han pensat en totes les butxaques, el hall d'entrada sols costarà 6.000 euros diaris i una terrassa, 4.000. O siga que, la bogeria fantàstica en què estan immersos i que paguem entre tots, la seua irrefrenable desmesura, el seu desficaci tan monumental com la seua ignorància, han acabat, en què? En haver de llogar les monstruositats calatravianes, perquè ni tenen diners per a mantenir-les! Quina vergonya! Quin insult per als valencians! Quin ridícul més mundial!

Policia en les urbanitzacions

La promesa de Camps de posar policia nacional i guàrdia civil en les urbanitzacions (els ho deia als del Plantio de Paterna) és una mostra de la línia de pensar que caracteritza el PP de Camps, que supera en despotisme als governs més bananers. Policia de l'Estat per a protegir urbanitzacions privades! Això no ho fan ni a Sud-amèrica. Normalment, des de sempre, inclús des de l'època de Franco, tothom ha entès que els propietaris dels xalets de luxe de les urbanitzacions s'han de pagar la protecció, contractant guardes jurats. Ara arriba Camps i els diu que no, que això els ho ha de pagar l'Estat! Sembla absolutament increïble, però això és el que ha promès.

Canal Nou trau la llengua

He rebut una telefonada de Canal Nou invitant-me a participar en un programa sobre la llengua (Trau la llengua) i els he dit que no, que no compten amb mi, per la sèrie de raons que tractaré de resumir. Aquest nou programa és una còpia d'un de similar que fan a la TV3 (Caçador de paraules) on havia participat el polifacètic Màrius Serra, que a més d'escriure fa encreuats i de tot, i per això trobaven assenyat invitar-me, pel fet que jo també faig encreuats diàriament a Levante-EMV.

He vist els dos primers programes i vull deixar ben clar que no tinc res a dir dels realitzadors, de moment, perquè estic convençut que les seues intencions són bones, i veig que posen gràcia i que respecten la unitat de la llengua, mitjançant la varietat dialectal, a banda d'alguns detalls. Ara bé, ja té nassos que els servisca de model la TV3, la mateixa que el PP està impedint que veiem els valencians!

De tota manera, a la vista de l'actuació antidemocràtica i sectària de Canal 9, de la qual el 4 d'abril ja vaig escriure ací mateix que “no tinc cap dubte a qualificar de nefasta per a la llengua, per a la convivència, per a la moral, per a la salut mental i per a la butxaca dels valencians...”, és evident que no puc participar ni prestar-los suport. Curiosament pensava el mateix de la televisió de l'etapa socialista, encara que això no fa al cas, però és curiós.

Per altra banda quin sentit té que, en campanya electoral, es “preocupen” per la llengua, si Font de Mora s'ha dedicat a agredir el seu ensenyament; si han eliminat el requisit lingüístic per als funcionaris; si són uns bel·ligerants contra Escola Valenciana i les trobades; si Rus volia eliminar els mestres; si els seus polítics no parlen valencià ni en la intimitat (no vull imaginar-me Rita Barberà en la intimitat, ai Déu meu, però estic segur que no parla en valencià)...

I per què han impedit l'accés a les instal·lacions de la televisió a Morera i Mònica Oltra (Compromís-Bloc) i a la resta de partits de l'esquerra, mentre que les utilitzen de franc els amiguitos com els d'Intereconomia? Finalment, no vull entrar en el tema de l'immens forat econòmic en què està sumida aquesta televisió enemiga dels valencians; encara que la paguem els valencians, perquè això ho ha de fer la fiscalia. En definitiva, que els he dit que amb mi no compten.

BILDU O EL FRACÀS DELS FRANQUISTES

BILDU O EL FRACÀS DELS FRANQUISTES
Article publicat a elpunt.cat el dia 8 de maig de 2011

Volia i no volia comentar el tema de la coalició Bildu i havia desistit finalment, a la vista de la quantitat de comentaris que s'estan publicant per tot arreu, però he escoltat les opinions de dos energúmens populars, de talla major com són Gonzàlez Pons i la senyora Aguirre, i he canviat d'opinió i diré alguna cosa. D'entrada ja he qualificat aquests personatges d'energúmens, en el segon sentit que dóna el diccionari: 1. persona posseïda pel dimoni. 2. persona agitada, emportada per un entusiasme excessiu; fanàtica. Descarte, doncs, si estan o no posseïts pel dimoni, sobre tot perquè no hi crec, i em quede amb la definició que trobe més escaient, que són persones agitades i fanàtiques.

Què els passa als populars? Doncs que s'han trobat de sobte amb el que no s'esperaven, amb una sentència del Constitucional que permet que Bildu es presente a les eleccions. Segons el tribunals, la sola sospita que un senyor no diga la veritat si diu que està en contra de totes les violències, la sola sospita que no siga una declaració sincera no és motiu suficient per a negar-li els seues drets. Precisament la tesi del PP és tot el contrari a la del Constitucional, així que han perdut i, segons la sentència del Constitucional, els sospitosos són ells, sospitosos de no ser demòcrates de veritat.

En tot l'afer de la repressió de l'Estat contra els abertzales bascos (Gal, llei de partits, il·legalització de Batasuna, etc.) crida l'atenció que sempre han dut la veu cantant els populars, mentre que els socialistes, arrossegats, els han anat al darrere, dient sí wuana a tot. Quan dic a tot vull dir, inclòs, a prendre decisions anticonstitucionals. Curiosament, però, les tesis populars sols van en una direcció, contra l'esquerra i contra el nacionalisme (recordeu la denúncia contra l'Estatut, també dels mateixos). Per això, perquè la dinàmica la imposa el PP, no s'ha perseguit ni il·legalitzat cap partit de l'extrema dreta, i ja és curiós. Es podria suposar que l'obligació de renunciar a la violència i al terror no sols hauria de ser aplicable a la violència etarra, sinó a totes, i hi ha partits franquistes que no han denunciat la violència franquista, sinó que, al contrari, l'enyoren i commemoren.

Al remat tot lliga i la mateixa resistència del PP a la llei de la memòria històrica, a treure emblemes i monuments franquistes dels carrers i de les institucions, a autoritzar exhumacions de fosses d'assassinats pel franquisme, etc. els delata més del que pensen. La història no els ho perdonarà. Crec, a més a més, que a tota Europa aquest Estat és l'únic on no s'ha fet una denúncia expressa del feixisme, com han fet a Alemanya, per dir el cas més notori.

Per tant, i tornant al principi, la sentència del Constitucional és una autèntica bufetada que ha rebut el PP sense esperar-se-la, perquè la permissivitat dels socialistes i l'apatia ciutadana els havia donat massa confiança i creien que podien manifestar-se impunement. Ara la situació ha canviat i hauran de replantejar-se l'estratègia, perquè consegüentment a la sentència, crec que al Parlament hauran derogar la llei de partits.

Evidentment, els qui hem estat dient sempre que la pau importa més que la venjança, també confiem que, definitivament, la legalització de Bildu siga l'inici del final de la violència i que Eta deixe les armes. Ara és el moment oportú, només passen les eleccions. Si això fora possible, aleshores el PP si que agafaria un botó de collons. Bildu a les institucions, Eta lliurant les armes i Euskadi en pau i lliure! M'apunte.

S'HAN ACABAT LES MONES DE PASQUA

S'HAN ACABAT LES MONES DE PASQUA

Article publicat a elpunt.cat el dia 1 de maig de 2011

Pràcticament s'han acabat les cinc mones de Pasqua, les dels tres dies grossos més les d'avui i demà, dia de Sant Vicent. El dimarts, els xiquets hauran de tornar a escola; i fins l'any que ve. Nosaltres tenim més pasqües que ningú del món, segurament perquè ens va millor celebrar les alegries, que no les processons penitencials, com prefereixen de fer els castellans i adjacents, especialment els andalusos. Ara bé, com durant el franquisme sofrírem la primera globalització, la de l'España una grande y libre, i intentaren arrabassar-nos les nostres coses (ja se sap, la llengua, costums, cultura... les claus de la casa, en definitiva, que canta Al Tall), encolomant-nos les d'ells, ara tenim ració doble: primer, la setmana de natzarens, capirots, tabals i ciris, i dones envelades com les mores; tot seguit, la nostra setmana pasqüera, amb els catxerulos i les mones...

S'han acabat les mones de Pasqua, és veritat, però queden les altres, les mones caputxines, les vermelles tan esveltes i elegants, les aluates o udoladores, les àteles o aranyes de cua prènsil i llarga i els diversos macacos i micos. També queda la gent que fa la mona, o siga el ridícul. I els que agafen una mona i la dormen. I sempre podrem jugar amb les cartes a la mona i si perdem ens quedarà la cara d'això, de mona. Derivat de mona són les monades que són els gests, el posat de qui vol ser graciós i no ho és. Ara que estem en període electoral en veurem, de polítics fent la mona i fent monades, fins que ens cansarem; però, com hi ha qui troba gust, a les mones i les sueus monades, finalment també veurem com les votaran. Total, que anem perduts entre tanta mona!

En general, a tot arreu del món (món i mona no tenen res a veure, però) passa el mateix que ací: des del països més poderosos, on diuen que hi ha més democràcia, fins a les repúbliques més bananeres, on no n'hi ha gens o molt poca. Recordeu el Bush, la Palin, el Tea Party... O el pardal de Costa de Marfil que no volia deixar el marro, o els dictadors musulmans que finalment han fet fora. La llista de mones, algunes de molta anomenada, és llarga. Però, com ens interessa el que passa per ací, repassem la nostra ració. Com sabem, moltes de les nostres mones polítiques són de molt dubtosa moral o de dubtosa qualitat intel·lectual, la qual cosa significa que han de fer moltes monades perquè els voten. Hi haurà qui els vote, malgrat tot el que sabem que fan, que semblen mafiosos sicilians?

Cada polític té la seua especialitat, o siga que fa la mona a la seua manera: hi ha qui té la mà massa llarga; qui es deixa subornar; qui va regalant-ho tot, a càrrec de l'erari públic; els qui fan factures falses i cobren fortunes del tresor públic; els comissionistes; els qui “col·loquen” els familiars; els qui somien obres faraòniques i empenyoren el País de per vida; els malversadors... I els hi ha a tots els nivells, a nivell de l'Estat, a nivell autonòmic, a nivell provincial, a nivell municipal. I també fora de la política, en ONGs, en associacions culturals (vid. el xoriço de Llombai); i de tots els colors i credos (vid. també la banca vaticana)... Estem perduts!

Ara mateix llig al diari que el president de la Diputació (”ara sóc don Alfonso, abans era Rus”) reduirà a la meitat els assessors que té al seu voltant i vivint de gorra, “perquè la gent està farta de tantes obres i tants romanços i vol que es gestione bé”... No direu que no és fer la mona reconèixer que tens el doble d'assessors del que calen i tots cobrant sous de torero: per què els tenia, doncs, si no feien falta? I no direu que no és fer la mona reconèixer ara que la gent està farta d'obres i romanços; o siga que les obres i romanços que han estat fent, per què les feien? I diu que ara gestionarà bé i com vol la gent: i com ha gestionat fins ara?

A mi, aquestes monades, aquesta manera d'actuar, perquè venen les eleccions, em sembla ridícula, injusta i molt burra. Però. molts valencians i valencianes, pel que es veu, no pensen el mateix, i si s'acompleixen els pronòstics, i malgrat tot, els votaran, sense tindre en compte que molts d'ells són uns possibles delinqüents, com demostrarà la Justícia, si arriba fins al final. De tota manera i, per si fa falta, ja van dient que les urnes els exoneraran! I és que, per si faltava poc, aquesta gent té el concepte de justícia a l'altura de l'engonal, possiblement com les mones de la selva.

EL QUADRIPARTIT DE SILLA

EL QUADRIPARTIT DE SILLA

Article de Josep L. Pitarch i d'Empar Hostalet, publicat a elpunt.cat el dia 20 d'abril de 2011

En resposta a la petició de Lluís Martínez (PSPV), que reclamava que “algú hauria de donar més d'una explicació i encara no ho ha fet” del quadripartit (1999-2007), ho intentarem de fer entre els dos regidors del Bloc que hi participàrem. En primer lloc, explicarem com fou possible una coalició de quatre partits (Bloc, EU, UV i PP) tan diferents, que governaren Silla durant vuit anys. A continuació ampliarem la sinopsi que féu Pitarch immediatament que Martínez publicà la requisitòria: que el quadripartit sanejà la hisenda local; que s'esmenaren les errades urbanístiques heretades i es rebutjà qualsevol projecte d'especulació; i finalment que es dissenyà i s'aconseguí finançament per a l'evacuació de pluvials; a banda d'altres coses, de tots els errors i d'algun acte de picaresca, inclosos.

Per què es formà un pacte tan estrany, entre partits tan diferents, cadascú d'una ideologia i tots contra els socialistes? En realitat, el quadripartit no es formà contra els socialistes, sinó contra Baixauli. Estem convençuts que en altres circumstàncies, el Bloc no hauríem llançat una proposta d'aquell calibre, però, els deu anys baixaulistes eren el que eren i especialment la darrera legislatura, amb la seua deriva, l'enfrontament amb el seu propi partit, el primer cas de transfuguisme de la història local (Felisa Benítez), el caos urbanístic i l'afonament de la hisenda municipal. L'ajuntament era una catàstrofe! La llàstima és que el nou candidat, Francesc Romeu, fou qui pagà en carn pròpia per culpa de l'altre; segurament, en unes circumstàncies distintes hauria estat l'alcalde que Silla necessitava, però no fou possible.

Lluís sap millor que ningú en quina situació estava l'ajuntament quan en 1989 ell dimití i facilità l'arribada a l'alcaldia de Baixauli. La hisenda municipal que li deixava era raonablement correcta, però al cap d'uns quants anys, ja estava destrossada i per terra. Així és com se la trobà el quadripartit; la tornàrem a sanejar i quan acabà el pacte i tornà Baixauli a l'alcaldia (amb el suport dels Verds), se la trobà amb un equilibri impecable, amb uns comptes claríssims, com es pogué comprovar. Com Lluís diu que actualment, la hisenda local que deixa Baixauli torna a estar en números rojos, és Baixauli qui té la responsabilitat.

Les errades urbanístiques foren, possiblement, la part més sagnant de l'herència baixaulista, i esmenar-les significà una quantitat enorme de diners, que pagà el poble. Ens referim al polígon de l'Alteró, on hi havia un conveni amb els constructors que els eximia de pagar més de la meitat de la urbanització, i, per tant, l'ajuntament se n'hagué de responsabilitzar de la diferència. Renegociàrem altres convenis signats amb les mateixes lesives condicions per al municipi (Bega i Molí de Magalló). Impulsàrem els polígons que estaven a mitges o per començar, donant un ritme considerable a la construcció racional i justa. Mentrestant i com és públic i notori, a Silla no es proposà cap PAI especulatiu, com n'han hagut per tot arreu. Grosso modo, i al marge d'alguna rateria o mangarrufa, d'algun favor especial, tot fou així; en qualsevol cas, els regidors del Bloc tenim les mans ben netes.

Finalment pactàrem que la Generalitat s'encarregaria d'un enorme projecte d'evacuació de pluvials, que era una exigència històrica del Bloc. Salta a la vista tot el que està executant-se al poble, unes obres la magnitud de les quals ja pagava la pena d'haver fet el pacte que férem, perquè Silla no haguera pogut mai en la vida executar-lo pel seu compte. Solucionàrem el conflicte que havia provocat Baixauli amb la Renfe. Aconseguírem que Almussafes pagara el deute històric de la Ford, etc. També podem parlar del tema de la normalització lingüística, dels projectes de Benestar Social, de la defensa i atenció al camp, dels cursos de formació per a joves, dels temes mediambientals, etc.

Sobre la qüestió de fons, que un partit nacionalista i progressista com el Bloc, pactara amb la dreta, també podem dir alguna cosa, sobre tot perquè, pràcticament, és l'únic argument de molts detractors del quadripartit i perquè en el pacte també hi era EU. Doncs bé, els socialistes també estaven intentant el mateix, concretament i fins a última hora tractaren d'arribar a un pacte amb UV; ells fracassaren i nosaltres no. Per tant és injust i incongruent que se'ns critique als nacionalistes per haver-ho aconseguit. Això a banda dels múltiples casos de pactes entre el PSOE i el PP que ha hagut per tot el País Valencià i sempre en contra del BLOC. O siga que, el que cal és aclarir si els socialistes sí que poden pactar amb la dreta i els nacionalistes no. I, a més, cal recordar que no deixàrem l'alcaldia en mans de la dreta mai, i que primer Teresa Badenes (EU) i després Josep Pitarch (Bloc) hem estat els únics alcaldes del quadripartit.

Els pactes es feren amb el consentiment dels respectius partits i de cap de les maneres s'haurien subscrit amb un trànsfuga, com ha fet per dues vegades Baixauli, amb Felisa i Machancoses. També podem assenyalar que els dos regidors del Bloc mai no hem cobrat un sou municipal, sinó, i solament, les assistències (o siga, res paregut ni de lluny als 60.000 euros anuals del socialista Baixauli!). Ni hem cobrat una comissió d'amagatotis, ni res. Això ho podran testimoniar Roser i Vedreño, que cercaren quan se'n feren càrrec de l'ajuntament i fins que es cansaren, algun drap brut: “és que no és possible, no ens ho podem creure”, deien als funcionaris, “ha d'haver alguna cosa!”. En conclusió, el quadripartit es formà contra Baixauli, que és el mateix que ha fet ara el PSOE, amb la seua llista antibaixaulista. I creiem que aquella experiència fou bona per a Silla i per a la democràcia.

Altra cosa és que, a posteriori, molta gent que estava d'acord ja no ho vol entendre així, ni recordar-ho. Per exemple, cap dels quatre partits vol parlar d'aquella experiència, ni el nostre, el Bloc. De fet, els únics que en parlem som nosaltres dos. Sols, a nivell personal, hi ha els veïns i veïnes que ens han mostrat el seu reconeixement, i prou. Per la nostra banda, complírem el mandat que havíem rebut, de la millor manera que poguérem; dels errors que cometérem, demanàrem i demanem disculpes. No poguérem fer tot el que hauríem volgut, com també els passà als altres tres partits del pacte, però vàrem treure tot el profit possible per al poble. Finalment, no ens en penedim de res.