LLAURADORS SENSE PAELLA

DES DE LA BUTACA DE CASA

LLAURADORS SENSE PAELLA
Article publicat a elpunt.cat el dia 1 de setembre de 2011

Des d'on millor es contempla el món és des de la butaca de casa, com demostrà Montaigne, aprofitant les eixides puntuals al carrer, amb motiu d'algun enterro o per prendre un cafè amb algun amic, perquè la informació que reps és importantíssima, si la saps aprofitar; lamentablement, també pots seguir constatant que, en general, la gent continua sense voler tenir mal de caps, cosa que dóna molt de marge als polítics per a fer el que els rota o els convé. De manera que, tornes a casa malhumorat, agafes una cervesa, seus a la butaca i repasses tot el que t'han contat: quanta merda, penses!

Des de fa uns quinze anys, l'ajuntament de Silla ha pagat, aprofitant les festes, una paella als llauradors del Consell Agrari i als que han col·laborat en la vigilància nocturna de les collites (pimentonars i melonars, especialment). És una manera d'agraïment per l'esforç desinteressat que fan, al servei de la comunitat. A la paella s'hi afegeixen els polítics, caps de la policia i altres gorristes. Enguany, però, i amb l'excusa que els socialistes han deixat escurada la caixa municipal, els populars han suspès la paella. Després de la informació que havia rebuda per diversos conductes, m'ho ha confirmat personalment l'alcalde, per tant és cert. He sentit, doncs, estupor i indignació.

D'una manera molt judiciosa, els llauradors es pregunten com és possible que l'ajuntament no puga pagar-se una modesta paella de mil euros, quan manté altres despeses absolutament prescindibles o reduïbles (massa dies de bous, per exemple, o massa subvencions a falles, esports...), o quan manté sous excessius de polítics i funcionaris. Estan indignats, evidentment, també perquè creien que els populars mantindrien la promesa que els havien fet als llauradors, a canvi dels seus vots, i s'han quedat pitjor que estaven.

Així que entre aquest disgust, la imatge de la pantomima de les autoritats populars darrere de la processó del Santíssim Crist, amb Cotino inclòs, el record del gamberrisme tauromàtic institucional, la visita del Papa, i la tocata i fuga dels partits de l'oposició, hem passat l'agost. L'única cosa positiva i grata, a banda d'haver tingut a casa els fills i el nét, ha estat llegir un interessant article del filòsof siller Pasqual Salvador (Religió, veritat i propaganda. Levante, 23 d'agost), redifós mitjançant la xarxa no subvencionada de distribució de notícies de Silla i el facebook. Salvador, que es confessa creient, fa una crítica aguda i compromesa del canvi que s'ha operat en el Papa i lamenta que la fe es derive en aquests actes de “multituds amb banderetes, idolatrant papamòbils i jerarquies...”, mentre s'obliden de les “famolenques poblacions africanes, com la de Somàlia”.

Des de la butaca de casa estant, confie que setembre significarà la revitalització de la vida política local: que es reiniciaran les obres de pluvials que paga la Generalitat; que es rectificaran els errors comesos en el sistema d'evacuació de pluvials de l'avinguda Reis Catòlics (la vigilància de les obres de les quals sembla que ha estat insuficient per part de Boronat i Valero); que els fallers i l'ajuntament aclariran el destí final dels famosos i patètics casals; que s'esborraran les lamentables i suïcides trames ciclistes locals (els carrils bici) i el camí del Port; que s'escometrà el multifuncional; etc. Sobre tot, espere que els famosos partits socialistes-nacionalistes-verds-comunistes obriran la boca, escriuran alguna cosa, faran alguna crítica, enviaran alguna nota als diaris, vigilaran el govern popular i exigiran que complisca el que prometeren...

CREÏLLES, XUFES, VITETS I TOMATES VALENCIANS

CREÏLLES, XUFES, VITETS I TOMATES VALENCIANS

Article publicat a alpunt.cat el dia 31/07/2011

Com sabem, els peixos, les aus, els arbusts, les hortalisses, etc. tenen una variada i riquíssima oferta dialectal en català, cosa que constitueix un dels nostres tresors més importants; passa el mateix en totes les llengües, però, a diferència que a ca nostra, tothom ho troba normal, mentre que nosaltres això ho convertim en un problema. Els diccionaris no contemplen totes aquestes variants, sinó les més importants per l'extensió territorial i nombre de parlants, deixant fora les que són d'àmbit territorial molt reduït, que no hi són als diccionaris, encara que sí que siguen paraules catalanes. A partir, doncs, de la tria que fan els diccionaris, és que hem de treballar els materials didàctics i, per tant, haurem d'anar molt alerta a l'hora de fer esforços tan meritoris, com els que fa la revista Presència amb els seus famosos pòsters, perquè la feina reïxca.

Tinc davant meu el d'hortalisses dels Països Catalans (fruits, tubercles i llegums), amb albergínies, tomates, pebrots, patates, carabasses, cogombres, moniatos, pèsols i faves i xufes. Els dibuixos són atractius i clars, els colors vius i precisos, les descripcions breus i exactes i fins i tot les denominacions llatines, les que són. Ara bé, respecte de la varietat dialectal vull dir alguna cosa, perquè hi ha alguns casos d'absències inacceptables i altres casos un xic dubtosos. Vaig directament al gra, perquè trobe que és inacceptable que no hi siguen, amb tots els honors, les creïlles, els vitets, les xufes i les tomates valencianes.

Crec que no té sentit que en aquest simpàtic pòster s'accepten fins a onze denominacions catalanes dels fesols menuts, algunes tan pintoresques com sabateta de puta i escurçatites, que no trobareu al diccionari, mentre que obliden les creïlles, les xufes. els vitets i les tomates valencianes. Per començar, la patata, amb les variants trumfa, trumfo i trufa, com a variants catalanes i pataca i patana que atribueixen als valencians, però ometent la creïlla. Després, en lloc de xufa, que reconeixen que és “conreada especialment al País Valencià”, (per a fer l'orxata de xufa d'Alboraia, per exemple), sols recullen la variant xufla. En lloc de les esplèndides, carnoses i sensuals tomates valencianes, (immortalitzades en la revista multicolor “All-i-pebre i ensalà”, de la qual tinc una anècdota molt divertida, que algun dia contaré), recullen altres vint-i-una varietats, entre les quals les de mamelleta de monja, que és una impertinència i que no tenen res a veure, supose, amb les reverendes mamelles. I en lloc de vitet (que ve de vit, penis d'un gos) o pebrera, sols recullen bitxo. Què vull dir amb això?

Doncs, a banda de reivindicar les variants valencianes, el que vull assenyalar és que s'ha de filar molt prim a l'hora d'elaborar models i guies, en aquest cas per a confeccionar un pòster, per als Països Catalans, perquè en la selecció s'ha de procurar que hi haja les mínimes exclusions i que s'incloguen les variants més importants i algunes de valencianes són molt més importants que moltes catalanes (Coromines dixit). Així que no vull l'exclusió de cap dels mots que s'han recollit al pòster de què parle (incloses les massa localistes de les sabatetes de puta o les tomates de mamella de monja; és igual), sinó la inclusió de les variants valencianes que reclame, que sí que hi són totes, als diccionaris, i són vivíssimes en la parla i, per tant, genuïnes.

Recorde que fa molts anys, acabat de sebollir el fantasma de Franco, vaig assistir a una reunió, a Barcelona, de gent que treballàvem en l'elaboració de materials didàctics per a la normalització de la llengua catalana a l'escola. Eren els inicis de tot i ens mancaven materials de tota mena. Algú proposà de doblar pel·lícules i el gran dubte era que no teníem un estàndard oral per a tots els territoris (i encara no el tenim!). Es proposà de fer parlar els personatges barrejant llurs parles, de manera que uns ho farien com si foren de Barcelona i altres de València, o de Palma, i així els xiquets anirien avesant l'oïda a les diverses parles, com els passa als espanyols amb les seues pel·lícules, on hi parlen andalusos, aragonesos, castellans o argentins. Menys o manco, això discutíem. Aleshores vaig advertir que hauríem d'anar alerta, no fora cas que si doblàvem, per exemple, la Passió, Crist parlara com si fora de Mataró, els jueus de Catarroja, i Pilats de Manacor. Ens vam riure, però el perill hi era.

Ja sabem que per a una llengua és fonamental disposar d'un estàndard i en part ja l'hem aconseguit, gràcies a la televisió, sobre tot la TV3 i un poc Canal 9. Ara és qüestió d'insistir-hi i sobre tot que s'hi senten els diferents canals a tot arreu del territori, fins que la gent s'acostume a les diverses parles i les trobe totes normals. Evidentment, hem de comptar amb el corresponent ensinistrament escolar. Per tant, es tracta de no marrar-la i afinar un poc més en temes com el que comente, del pòster de Presència. Les nostres creïlles, xufes, vitets i tomates valencianes, han d'ésser-hi també, perquè són tan catalanes com les patates, les tomaques, els bitxos i les xufles.

ABRACADABRA, ARA TOCA FABRA

ABRACADABRA, ARA TOCA FABRA

Article publicat a elpunt.cat el dia 24 de juliol de 2011

El desgavell del cas Camps i els tres furtamantes, acusats de corrupció, crec que va a donar-los molts més maldecaps als populars del que creuen; sobre tot perquè el cas Gürtel va molt més enllà dels regals denunciats. De moment, com la justícia ha començat per aquest cantó, els dirigents del partit han “defensat” especialment a Camps, no se sap perquè, encara que s'intueix, així que han ofert un espectacle molt miserable. Primer minimitzant els fets, (“total, unos vestidos”); justificant la condonació del delicte, adduint els resultats electorals (Franco deia, de la gent que l'aclamava: “estos son mis poderes”); denunciant l'acció de la justícia, com una maniobra anti-PP i anti-valenciana, ridiculitzant-la; etc. Com encara no ha començat el judici, dos dels manguis ja han reconegut la veracitat dels fets i s'ha produït la dimissió de Camps; en aquests moment, la situació és un esperpent. En conseqüència, han començat els problemes interns.

Rafael Blasco, clarament enutjat, demana que Camps s'aclarisca i diga el que pensa fer: o dins, o fora. Rus es queixa que ningú ha comptat amb ell, ni s'han barallat més noms que els que han volgut a Madrid. Els ripollistes alacantins, per la seua banda, es freguen les mans, després de la persecució a què els havien sotmès. Rita Barberà s'ha negat a fer de taula de salvació, com li exigien des de Madrid, segurament perquè sap moltes coses... L'explosió informativa de tot plegat, doncs, ha estat considerable i mundial i com encara no s'ha acabat tot, encara n'eixiran a relluir més articles d'opinió, més tertúlies mediàtiques... que perseguiran Rajoy fins les eleccions generals, que aspira guanyar. L'autor de tot el desastre, mentrestant s'autoproclama màrtir (“soy la víctima de una persecución atroz”).

Així que, felicitem la justícia, la guàrdia civil, els inspectors d'hisenda, els sastres que prenien les mesures dels vestits, la premsa que ha actuat informant correctament, com El Punt-Avui. Contra els pronòstics dels qui creien i deien que no passaria res, ha passat molt, ha passat un cataclisme. Però, al fil del cas, hi ha tres coses que vull comentar, perquè em semblen importants. En primer lloc, l'actitud servil i gratuïta del PSOE, o millor dit, d'Alarte, que no sols han renunciat al seu dret de presentar un candidat a la Generalitat, sinó que estaven disposats a aclamar un nou candidat popular, sense més dilació. No saben que encara queda el tema del finançament corrupte del PP, que els ha facilitat guanyar les eleccions de manera injusta? Com volen votar ningú que propose el PP, sense presentar batalla? Crec que Morera (Compromís) ha demostrat més coherència i nivell polític dient exactament el contrari, que no votaran mai cap corrupte.

En segon lloc m'ha alarmat llegir que Camps, passe el que passe i fins que es mora, serà Molt Honorable, tindrà un bon sou, xofer i vehicle oficials, una oficina, etc. O siga que podrà viure com un paixà la resta de la seua vida. Les prebendes vitalícies als polítics que deixen un càrrec sempre m'han paregut ignominioses, però en aquest cas és encara més ignominiós per la manera tan poc honorable del comportament del ciutadà Camps. Crec que aquest tema, doncs, a més d'incomprensible, és ignominiós.

Finalment, vull referir-me al titular de l'article i justificar-lo: “Abracadabra, ara toca Fabra”. A banda la rima, abracadabra és una mena de conjur, que s'ha utilitzat, des de l'antiguitat, per a invocar els bons esperits contra la desgràcia. Crec que Rajoy, que com és gallec creu en les bruixes, ha invocat aquests bons esperits, perquè és conscient que els ha caigut a sobre una desgràcia. Amb Alberto Fabra, que és de Castelló de la Plana, intenta escapar-se un poc cap al nord, a veure si així escampa el temporal. És probable que algunes coses es matisen una mica i o milloren, ja veurem. Crec que el nou mandamàs popular posarà una mica de fre i/o sentit comú a la situació.

Per exemple, a les bogeries de Font de Mora, en matèria lingüística i en matèria educativa; també és probable que ara siga possible la recepció de la TV3; etc. Intuïsc que la cosa pot canviar una mica, perquè Castelló de la Plana és una altra cosa i no té la histèria que la ciutat de València pel tema de la llengua, ni per les relacions amb Barcelona i el Principat. A Castelló, per exemple, funciona amb normalitat la delegació de l'Institut d'Estudis Catalans, seu que inaugurà precisament Fabra.

És evident que a tots ens fa feredat el cognom Fabra, perquè el relacionem amb el cacic de la província, Carlos Fabra, que també està pendent de judici, per cert. Com Alberto Fabra nega qualsevol parentiu, anem a creure-nos-ho. Mala cara no la fa i si amaga res, això ja es veurà. Jo, que he tingut una mica de relació (com alcalde de Castelló és president de la Fundació Huguet, d'on sóc un dels patrons i cada any ens hem de reunir dues vegades; això és tot), estic disposat a donar-li un vot de confiança, però a la més mínima, plaf! I em fa gràcia que havent tingut esperpents com dos presidents no valencians (de Cartagena i de Motilla del Palancar!) el nou president siga castelloner. Però que ningú comence a tirar coets.

EL PRESIDENT, A PICASSENT

EL PRESIDENT, A PICASSENT

Article publicat a elpunt.cat el dia 18 de juliol de 2011

Com he manifestat moltes vegades, des que esclatà l'assumpte, sóc dels que creuen que Camps hauria d'haver dimitit, o siga que no ho dic ara perquè finalment els jutges s'han “decidit” a jutjar-lo, sinó que ho he dit sempre. No vaig a repetir la raons del meu convenciment, perquè són les que pràcticament i de manera unànime estem llegint als diaris que manifesten ciutadans de tota condició i de tot arreu. Faré una altra cosa, que és justificar perquè m'agradaria que el president parara a Picassent. Dir a Picassent és un dir, perquè rima amb president.

El que s'ha de procurar, ara, és que el procés contra Camps arribe al final de tot, que s'aclarisca tot el merder, que és el que la societat es mereix. En aquest sentit, voler fer una excepció amb Camps, perquè “els vots l'avalen”, com diu la consellera portaveu, és una aberració que conculca totes les nocions del dret i de la justícia. Sembla mentida que invoquen les urnes, que el que fan és legitimar els polítics, però que no els exculpen si conculquen la legalitat. Les urnes han legitimat Camps per a president, però no han legalitzat les seues actuacions il·legals.

Vull fer una consideració, al tall d'algunes opinions manifestades no sols per molts ciutadans, sinó per periodistes i polítics, en el sentit que els valencians no mereixem passar per la vergonya de veure el màxim representant assegut a la bancada dels acusats. Jo pense, tot al contrari, que sí que ens ho mereixem. En general, quan un governant fa el que no ha de fer, beneficiant-se del càrrec, el que es mereix el poble que l'ha votat és veure que es fa justícia amb ell. Als països d'occident els casos de corrupció comporten la destitució, la presó i la restitució del dany; a altres llocs del món, pengen els polítics corruptes i fins i tot els japonesos demanen perdó i es fan l'harakiri. A mi m'encanta veure els poderosos descoberts i castigats i pense que si haguera viscut quan la Revolució Francesa hauria anat a veure com tallaven els colls, inclòs el de Robespierre.

En el cas concret dels valencians, el fet que Camps haja obtingut més vots que mai ha posat en evidència la complicitat de la societat que, o no ha volgut assabentar-se de res, o no ha volgut creure res del que s'anava investigant. Ara, doncs, és just que la mateixa societat accepte la seua responsabilitat i, per tant, que veja el president tancat a Picassent. El procés de Camps hauria de ser com la catarsi de tots. Però, alerta!, perquè encara no se sap com acabarà la història, perquè València no és el Regne Unit, per exemple i és possible que tot acabe amb una multa administrativa i prou. ¿Tan viatjat que està Camps, que ha anat a mig món a vendre la burra, no ha tingut l'ocasió d'assabentar-se que una sospita de corrupció és suficient perquè els polítics dimitisquen? És evident que el model de societat de Camps no és el Regne Unit, ni la major part de països europeus, a excepció d'Itàlia, sinó Argentina i les repúbliques conservadores americanes.

De tota manera, els propers mesos seran sorprenents, tant si al remat Camps i els seus camarades o sequaços se n'ixen bé del cas, amb alguna martingala dels advocats i dels jutges, com si no i són declarats culpables. Els del PP, especialment a Madrid, han d'estar molt fotuts i cagant-se en tot, perquè hi ha massa coses en joc, com les eleccions generals, que les forces vives volen que guanye Rajoy.

Però, l'astut polític gallec no s'ha atrevit, quan devia d'haver-ho fet, a depurar responsabilitats internes i s'ha empassat, forçat per Camps i la colla, el seu famós codi ètic. I per això mateix ara podria patir les conseqüències i fora cas que acabara, com Boabdil, “plorant com una dona el que no ha sabut defensar com un home” (utilitze la frase com una metàfora, que no se m'indignen les dones, perquè qui li ho digué al rei moro de Granada fou sa mare mateix). I els errors d'aquest calibre acaben pagant-se. Què passarà, doncs?

Finalment he fet una comprovació preocupant. Només publicar-se la notícia començaren a haver-hi intervencions dels lectors del Punt, la major part des del Principat, encara que qui les començà fou Nogués (Alginet) amb una oració bíblica inintel·ligible. El comentari més terrible, però, fou el de Vicent Bosch, que em va colpir: “ Siga, quin siga el fallo no passarà absolutament res. Hi ha persones que estan per damunt de tot i de tots, i a més a més, tenen la benedicció apostòlica, catòlica i romana. Ah! i els vots de molts mileuristes i pensionistes”. El final és tràgic, però cert, molts mileuristes i pensionistes votaren a Camps.