SILLA I EL BON CAMÍ

SILLA I EL BON CAMÍ
Article publicat a el Punt/Avui, el dia 11 de novembre de 2011

No sé si veurem el final d'algun dels túnel en què estem capficats, especialment i més peremptòriament, el de les finances municipals; supose que sí, ja que com l'endeutament públic és un mal generalitzat, les altes administracions hauran de trobar la manera i, de moment, crec que volen permetre als ajuntaments destinar la venda del patrimoni del sòl a pagar deutes. Això serà un respir per als nostres malversadors polítics, però serà com aplicar la cataplasma de sor Virgínia que, encara que remeiava un poc, no curava definitivament el mal. Perquè, el que necessiten els ajuntaments no són pegats de cataplasmes, sinó operacions dràstiques, actuacions quirúrgiques.

Prèviament a qualsevol intervenció quirúrgica, el malalt ha d'estar predisposat i la pregunta és: estan predisposats, els nostres governants locals, a sofrir les operacions que calguen, per a sanejar les finances municipals? Com estan amb l'aigua al coll, vull creure que sí, que passaran per on siga, perquè no tenen més remei. Ara bé, de cor no ho faran, perquè el que realment els agrada és la mala vida, gastar els diners públics, malgastar-los, més ben dit: el que els ha passat ha estat conseqüència d'això, que han gastat més del que tenien. Seguint en el raonament, per a tirar endavant necessiten ajuda, però com no poden demanar xecs en blanc a ningú, com ha explicat Lluís Martínez, hauran de mostrar les cartes, i això passarà quan presenten els pressupostos. De moment, sembla que cap partit vol que el passen de rotovator sense més.

Jo ja fa temps que venia anunciant, en aquestes columnes, que havia d'arribar l'hora de baixar dels núvols i deixar-se de fantasies barates. A Silla s'han acabat les idees extragalàctiques de Baixauli, que no socialistes: Silla turística en tartana; el Port-Miami; la cria d'anguiles a l'aire lliure; els carrils-bici per a malabaristes; la ciutat de la fusta; etc. També s'han acabat les ganes populars de convertir el terme en un seguit de substanciosos negocis immobiliaris. S'ha acabat la fantasia i s'ha acabat l'especulació i ara sols queda el pragmatisme. És exactament el mateix que passa a Cullera, a Catarroja, a Torrent, a Alaquàs... A tots ens ha arribat l'hora de la veritat.

Aquesta llarga introducció, ve a compte perquè sembla que entre uns i altres (vull dir exactament, entre Lluís Martínez, l'Empar Saragossà i jo mateix) hem despertat el sentit crític, que estava mig adormit o possiblement dopat, del personal municipal. També és interessant la reacció, encara tímida, dels veïns i veïnes de tot caire, que s'han afegit a la crítica, a través del Punt, del facebook, twitter, etc. A l'ajuntament és curiós veure la reacció del personal, a partir del “descobriment” de la realitat, perquè famosos sindicalistes, “palmeros” i col·laboradors de les burrades de la legislatura passada (E. Cuñat, J. Villalba i altres) ara blasmen contra la situació, perquè temen pels seus sous i pels privilegis.

Ara veurem també com reaccionen les entitats i associacions en el tema de les subvencions. Tots sabem que els polítics adquireixen compromisos electorals, que després han de complir, si no volen que els treguen els colors a la cara. En les actuals circumstàncies, però, com les autoritats estan amb el cul a l'aire, serà digne de vore les cabrioles que hauran de fer per a dir que no a tot el que havien promès. També seran dignes de veure les reaccions dels taurins, fallers, ciclistes, colombaires i tots els organitzadors de saraus del poble, quan els toque passar la mà per la paret. Ara veurem per quin camí tira el govern popular. Està per veure's també, la continuïtat de les obres de pluvials, que paga la Generalitat, que precisament tampoc tenen ni un euro. Què passa amb la bastida de l'església i les pintures en perill. Què passa amb els inacabats casals, etc.

Però, per damunt de tot, crec que s'havien de vore actuacions en un tema que ja he comentat altres vegades, però que haig d'insistir perquè està en boca de tot el poble: està per vore's què passa amb els sous dels polítics. L'espectacle que estan donant els governs autonòmics i el govern central són absolutament miserables i no van per bon camí. Però estem parlant de Silla i, a més del que he dit en un article anterior, com es pot justificar el manteniment d'un “càrrec de confiança”, tan inútil fins ara, com el de la periodista contractada (35.000 euros?) per a fer no se sap què, professionalment parlant?

Lluís Martínez, amb tota la bona fe que està posant, parlava la setmana passada que el camí pel qual anava tirant l'ajuntament, no era el millor sinó el “pitjor que podrien haver escollit”. Rellegint el que hem escrit, tant ell com jo, ningú podrà recriminar-nos que no hem estat prudents i positius; de fet, l'oficina de premsa municipal, que supose que dirigeix la privilegiada periodista, ha difós un d'aquests articles, el de Martínez, perquè els meus els ha censurat (com això ja ho feia Malaena i Baixauli, no m'ha vingut de nou); de tota manera, em consta que els articles els han llegit molts funcionaris, però sobre tot els polítics, a més del veïnat. Per acabar, crec sincerament que es tracta d'anar avant, que s'ha de traure “el carro a carregador”, com diu Lluís, però que no s'ha de fer a qualsevol preu, sinó que s'ha d'anar pel camí més just.

CONTINUA L'ESTAFA, CONTINUA EL CIRC

CONTINUA L'ESTAFA, CONTINUA EL CIRC
Article publicat a elPunt/Avui el dia 6 de novembre de 2011

Els avanços tecnològics que permeten veure en directe i cada dia tot tipus de desgràcies, crec que estan insensibilitzant-nos, que estem donant per fet que la natura va per on li dóna la bola, que no hi ha cap moral que ature les passions humanes desbocades, que la banca és l'àvida de dollars sense fre i que els polítics són uns perversos i uns lladregots de tota mena (de totes les categories). Abans costava més “comprendre” les magnituds de les tragèdies, perquè la gent s'assabentava del que s'assabentava i al cap d'un cert temps del succés, de manera que quasi rebien la notícia com una cosa de la història, o siga llunyana; damunt, tenien l'explicació màgica que justificava el que havia passat: perquè Déu ho ha volgut! Ara no, ara podem veure en directe i al moment com peta la central de Fukushima, com rematen el Gaddafi, com moren de fam els xiquets a tot arreu del món i, damunt, sabem que tot té una explicació gens divina o extraterrestre, sinó humana, o siga pels interessos econòmics, segons demostrà Carles Marx. Ara que sabem tot això i que podem assenyalar els culpables amb el dit, no ho fem, però, o ho fem tan poc que continua l'estafa i continua el circ.

Doncs, malgrat que ara tot és tan evident i que coneixem els culpables de la destrossa de la natura i dels accidents que se'n deriven; els culpables de les guerres que es mouen per tot arreu, motivades per interessos econòmics i estratègics, o siga per interessos polítics; i que si hi ha fam a Etiòpia és perquè el món no ajuda suficientment i la poca ajuda que hi arriba se l'apropia l'exèrcit. Ara, que és tan evident que és el gran capital qui ha mogut la crisi mundial; que són les grans multinacionals farmacèutiques que decideixen qui se salva i qui se mor i que són capaces de provocar pandèmies per a vendre els seus productes; etcètera. Ara que sabem tot això i que podem assenyalar els culpables amb el dit, no ho fem, però, o ho fem tan poc que continua l'estafa i continua el circ.

Però, no sols estic referint-me a escala mundial. També a nivell més pròxim, per exemple, a nivell de l'Estat, sabem qui ha estat el culpable de la crisi que vivim. Evidentment, part de la culpa és del govern, sobre tot de la ignorància de Zapatero; això ningú no ho posa en dubte. Però, els salvapàtries populars també tenen molt a veure en aquesta crisi. Per exemple, al País Valencià, que podem prendre com a paradigma del que és una gestió catastròfica, precisament popular: qui ha estat impulsant l'equívoca política de la construcció desenfrenada? Qui ha estat incapaç de controlar les caixes d'estalvi valencianes? Qui ha estat gastant sense mida tot el patrimoni, endeutant l'autonomia fins a límits insalvables? Qui ha estat practicant i permetent la corrupció? Ara que sabem tot això i que podem assenyalar els culpables amb el dit, no ho fem, però, o ho fem tan poc que continua l'estafa i continua el circ.

Venen unes eleccions, que renovaran moltes cares al Parlament, però que no renovaran ni les idees, ni la moral dels polítics que seguen als escons. Uns faran el contrari del que digueren, altres faran exactament el que criticaren als contraris, uns diran que no poden acomplir les promeses electorals per culpa de qui..., altres que es veuen obligats a fer un gir (un cop de timó)... Com exemples, el més cridaner és el de l'oblit del transvasament de l'Ebre, perquè amb tanta caguera que organitzaren Camps, Cotino, AVA, etc. ara ni figura al programa electoral de Rajoy. Un altre exemple, mal exemple, fou el de la promesa de Felipe Gonzàlez de no posar-nos a l'OTAN; féu tot el contrari. I així podríem composar una llarga llista de mals exemples. I ara que sabem tot això i que podem assenyalar els culpables amb el dit, no ho fem, però, o ho fem tan poc que continua l'estafa i continua el circ.

Un circ, que és allò que manté entretingut el poble, el tindrem durant la campanya electoral i a dojo. Hi destacarà, sobre tot, el numeret dels equilibristes: a veure qui en dóna més, qui promet més... fins a l'apoteosi del triple salt mortal. Tot siga per a arribar a la Moncloa! Però també hi haurà circ al llarg dels quatre anys que ens esperen. Perquè, guanye qui guanye, ací qui decidirà el que s'ha de fer és la Merkel i el neoliberalisme i tant ho són els socialdemòcrates com els populars. L'estafa, doncs, continuarà, i, per tant, la presència de les minories que fiscalitzen serà importantíssima, perquè, sinó, bona nit, cressol.

Per això invite els indecisos a que s'aclarisquen i que pensen que Rubalcaba i Rajoy són com Isabel i Fernando, que “tanto monta”. Jo els invite que es fixen en els partits minoritaris, al menys perquè no tenen possibilitats de posar la mà a la caixa, ja que l'única feina constitucional que tenen és la de fiscalitzar; invite els indecisos, com a mínim, que tinguen en compte aquesta contingència, per a vèncer els escrúpols. Però sobre tot són els milions d'indignats, els joves sense feina, les famílies en l'atur, que han de decidir si donen el seu vot a qui els està estafant o a qui no els podrà estafar. Les minories, com no manen, no poden estafar! Jo, que compartisc intel·lectualment i moralment els plantejaments dels indignats, ho tinc clar: votaré Compromís, perquè, a més d'honrats, són nacionalistes. Al PP i al PSOE, no els votaria ni borratxo.

UN POLONÈS I UNA COLOMBIANA

UN POLONÈS I UNA COLOMBIANA
Article publicat a el Punt/Avui eldia 30 d'octubre de 2011

Encara puc afegir al titular: i un berber, un xinès, una suïssa, un francès... De totes aquestes nacionalitats puc aportar exemples, en positiu, del seu grau d'implicació en aquest país que els acull, perquè han vingut a treballar o a estudiar i fan esforços per parlar valencià de manera digna i fins i tot notable. I són de les seues pròpies experiències i observacions que vull escriure aquesta columna dominical.

La primera cosa que em diuen és que els costa trobar ningú que els parle en valencià, perquè tothom els parla en castellà en quan veuen la careta que tenen i, per tant, han de ser ells qui forcen la situació si volen que els indígenes els parlem en valencià. Constaten que això sols els passa al País Valencià, perquè enlloc s'han trobat que ningú no els parle en la llengua del país, sinó ací. Ho comentem i finalment entenen que aquesta és una prova més del complex d'inferioritat dels valencians. Algú els explica que no és difícil trobar situacions similars entre els mateixos indígenes i així, un senyor de Massarojos, per exemple, és pot dirigir a un desconegut veí d'Albuixec en castellà, de manera instintiva i acomplexada.

Parlem de més coses, però algú apuja el to quan és pregunta que si la Constitució, si l'Estatut d'Autonomia, si la Llei d'ús i ensenyament del valencià, si la Llei de creació de la radiotelevisió valenciana, senyalen l'obligatorietat de les administracions de conèixer, protegir, usar i potenciar el valencià, com és possible que les autoritats valencianes siguen les primeres infractores? Per què no saben i empren el valencià els alcaldes i alcaldesses de València, d'Alacant, de Castelló...? Per què hi ha consellers i el mateix president Fabra que no empren el valencià sempre i preferentment? I, quants diputats de les Corts valencianes parlen valencià? I, els xiquets i xiquetes valencians, quan acaben la seua escolarització, coneixen les dues llengües per igual, com ordena la llei? Què fa la conselleria per a garantir-ho i complir la llei?...

El debat es fa llarg, perquè el memorial ho és, de llarg. Coincidim que les autoritats valencianes conculquen la llei, impunement, cosa que no passa en les societats civilitzades. Què els passa a les “nostres autoritats”? Quin problema tenen amb el valencià, que és la llengua pròpia, com diu l'Estatut d'Autonomia, i per això mateix és oficial, mentre que el castellà també és oficial, però perquè ho és de l'Estat? És a dir, per què el castellà, que hauria de ser com la segona llengua, les autoritats la consideren preferent, en detriment del valencià, diu el francès, que reconeix que això també passa a França? És que Espanya és com una escopinyada de França, li dic.

El cas de la televisió valenciana ocupa bona part de la discussió. La creació de la televisió autonòmica era, entre altres coses, per a fomentar i incentivar el valencià, perquè els legisladors entengueren, en el seu moment, que era la més menystinguda i que estava en perill, i que s'havia de protegir. Allò fou paper mullat, des del primer dia, perquè s'ha fet tot el contrari. Ara mateix el seu director, un tal Xarava, replica al mateix Síndic de Greuges, que se li ha queixat, que encara fan massa coses en valencià i que a València hi ha gent castellanoparlant, que també tenen els seus drets...

Evidentment, explique als contertulians, les autoritats valencianes fan i diuen tot el que fan i diuen, perquè la societat valenciana els ho permetem. Tot comença quan majoritàriament votem els partits enemics, o poc amics, de la llengua, sobre tot el PP, però també el PSOE. A continuació, amb la vara amb la mà i amb la majoria parlamentària de què disposen, abans uns i ara els altres, poden prendre decisions tèbies, contradictòries, lesives, fins i tot il·legals contra la llengua, perquè els ho permetem. Així ho entenen perfectament els nostres estudiants estrangers, perquè d'altra manera no s'explicarien el que està passant. Algú compara la situació valenciana amb la catalana i, evidentment, no hi ha comparació.

El respecte a les llengües, que es essencial a Suïssa, on les quatre llengües oficials tenen reconegudes la condició de llengües territorials, oficials cadascuna al seu territori, no és el cas valencià, ja es veu. Tampoc ho és, com a Suïssa, a la resta de l'estat espanyol, on sols per la complicitat i la implicació dels respectius governs autonòmics, i les respectives societats, les llengües estan millor tractades. En realitat, diu l'estudiant polonès, el que veig és que l'Estat no té cap interès per les llengües altres que el castellà, i que són les societats respectives i llurs governs autonòmics que poden, depenent del seu grau d'interès, potenciar o despotenciar les respectives llengües. Pel que estem dient, ni la societat valenciana, ni els seus governs autonòmics, han demostrat massa estima per la llengua...

La sessió ha estat profitosa i, acompanyada d'algunes cerveses, encara ho ha estat més. La iniciativa d'organitzar aquesta sessió, i altres, ha estat del polonès. Aquest grup és mixt, a parts iguals, d'indígenes i d'estrangers. Un altre grup el formen indígenes valencianoparlants i castellanoparlants, que han debatut l'error “legal” de deixar en mans dels respectius pares que els xiquets de les comarques de l'interior estudien o no valencià a l'escola. Una jove de Requena, que forma part del grup, explica que cursà valencià quan hi anava i ara controla perfectament les dues llengües, més l'anglès.

En definitiva, concloem que estem en mans del dimoni i confiant que els valencians i valencianes, els indígenes, afinem més la punteria a l'hora de votar els “nostres” governants. El dia 20 de novembre és la propera cita, i “heu d'aconseguir que els candidats que defenen la llengua i el dret dels valencians arriben a Madrid”, diu la suïssa. En efecte, hauríem d'aconseguir-ho perquè seran les úniques veus valencianes a les Corts, que defensaran els nostres drets. La resta, ja ho hem vist en tants anys de democràcia, estan ben instal·lats i ofrenant noves glòries a Espanya... i, o passen o ataquen.

L'HORA DELS FUNCIONARIS MUNICIPALS

"Des de la butaca de casa"

L'HORA DELS FUNCIONARIS MUNICIPALS

Article publicat a El Punt/Avui el dia 27 d'octubre de

Als funcionaris i laborals municipals de Silla, també els ha arribat l'hora d'afrontar la crisi de l'ajuntament, de la mateixa manera que l'any passat els arribà la crisi general, com a tots els treballadors de l'administració. Sobre l'abast de la nostra crisi ara mateix disposem de suficient informació per a qualificar-la de gravíssima (hi ha l'informe d'intervenció del ple de juliol; la carta de l'alcalde a tot el veïnat; els articles de Lluís Martínez i meus; diversos papers polítics dels partits...). Tots coincidim que la situació és tan crítica, que s'imposa afrontar-la de manera objectiva i valenta.

Normalment els costos salarials superen el 50% dels pressuposts, encara que a Silla el percentatge pot arribar a molt més en el proper exercici, si no es prenen decisions d'urgència (és parla del 70%) i per tant, serà lògic que es posen en marxa les següents mesures, que en alguns casos podrien ser provisionals, fins que passe el temporal: amortitzar places; suprimir complements de “productivitat” i altres extres; deixar de prestar serveis que paga el municipi, però que corresponen a altres administracions, especialment a la Generalitat; acabar el règim de privilegis d'alguns alliberats sindicals... És exactament el que estan fent tots els ajuntaments i administracions en la mateixa situació. Una altra cosa és analitzar les raons que ens han dut en aquesta situació i demanar responsabilitats, però això és una altra cosa.

En la plantilla municipal de Silla, hi ha la singularitat de la seua extremada configuració piramidal, en la qual allà dalt, al cim de la piràmide, uns pocs funcionaris cobren pràcticament el que tots els funcionaris de la base junts. Desconec les xifres actuals, però més o manco sempre ha estat així, sobre tot des que s'implantà aquesta estructura faraònica de la mà de Baixauli. Com he estat, des que era regidor de l'oposició, enfrontat al sistema piramidal, que jo qualificava d'injust, i malgrat que quan he estat alcalde no he pogut fer gran cosa, com ara explicaré, brinde la idea perquè ara, amb motiu de la crisi, s'intente revisar aquesta estructura, incidint sobre els sous més alts i no els més baixos, perquè és la manera més justa de redistribuir la massa salarial.

Per què no ho fiu jo, quan tinguí la responsabilitat? Com les coses anaven millor que ara i no vivíem aquest estat d'emergència, qualsevol mesura de racionalització de la despesa que proposava era rebuda d'ungles pels sindicats i fins i tot, en el cas de la policia, amb una amenaça de vaga. Les “conquestes socials” via els convenis, que jo qüestionava, de vegades emparaven situacions perverses, com les baixes laborals fins a sis mesos amb sou íntegre. Eren beneficis que els sindicats havien anat aconseguint a poc a poc, però sense parar, i que defensaven aferrissadament. Jo els manifestava el meu disgust de manera clara, però els representants sindicals, impassibles a qualsevol raonament, tenien la gent del costat, o siga en un puny. Recorde quan em trenquí els dos braços en un accident i no demaní la baixa laboral, una sindicalista de casta m'ho recriminà perquè “jo era un mal exemple per als treballadors”.

Doncs, entre les coses que proposí, convencent els companys de govern, fou de congelar els sous d'alguns alts funcionaris piramidals, altrament dits caps d'àrea; la resposta de la major part d'aquells privilegiats fou de disposar-se en contra de la meua gestió, creant-me problemes de tota mena, acusant-me d'haver-los “desmotivat”; a algú el disgust li durà els vuit anys del quadripartit. Com en aquest ajuntament es donava la circumstància que els delegats sindicals eren, moltes vegades, els mateixos caps d'àrea, s'intentà acabar amb el monopoli sindical ugetista, facilitant la formació d'un sindicat més democràtic i assembleari, com el que jo milite (STEPV o Intersindical), però no tingué èxit.

Per tant, sé que la proposta de rebaixar sous per dalt no la rebran bé un 10% de la plantilla, però n'estaran d'acord el 50%; el 40% restant es resignarà. Aquests números són grosso modo, però disposant de la informació adient es podrien perfilar. Com el que faig és una mena de proposta filosòfica, de filosofia política i social, els representants polítics i els sindicals, i les assemblees de treballadors, hauran de valorar-la. Ahir mateix hi hagué la primera assemblea de treballadors, però desconec els acords.

Ara bé, també crec que els sous dels polítics i càrrecs de confiança s'han de qüestionar a la baixa. Seguint la línia dels raonaments que estic fent darrerament, en diversos articles publicats a EL PUNT, i que són els que he mantingut i he practicat sempre sobre els sous dels polítics, crec que l'equip de govern ha de donar algun pas en aquest mateix sentit. Jo sempre he defensat uns sous dignes per als polítics, de manera que si deixen el seu treball i es dediquen al govern, se'ls ha de mantenir el sou que cobraven, tot i millorant-los-el, si es queden curts. Altra cosa són els sous dels polítics que no han treballat mai, per als quals hauria d'haver un sou fix i discret, percentual amb els habitants del municipi, impedint-se, per llei, casos com els que hem viscut a Silla. Per tant, a partir d'aquestes premisses, crec que els polítics actuals han de donar un pas exemplar. Com ells tenen la pilota a la mà, l'han de jugar, amb molt de compte per si l'encalen. I els sindicats han de comprovar que les mesures que es prenguen siguen justificades i equitatives.