I SI GUANYA HOLLANDE?

I SI GUANYA HOLLANDE?

Article publicat a elPunt/Avui el dia 29 d'abril de 2012

Sembla que és possible que en una setmana, el candidat socialista Hollande, guanye la presidència de França, la qual cosa farà canviar les regles de joc amb què actualment la parella Merkel-Sarkozy juguen la partida europea, al seu gust, o siga aplicant la doctrina neoliberal més contundent, que significa, resumint, la desaparició de l'estat de benestar. Alemanya, doncs, si a França hi ha el gir cap a l'esquerra i probablement també pròximament als Països Baixos, o siga si la Merkel es queda sense acòlits, haurà de rebaixar les rigoroses condicions amb què té collada Europa, amb l'excusa de la crisi... Déu ho faça!

Jo crec que tot l'afer de la “crisi” els ha vingut molt bé als peixos més grossos, que han aprofitat per a augmentar els beneficis, com per exemple els bancs, els grans magnats i Alemanya. No dic que la crisi l'han provocada a posta, però tampoc m'atreviria a dir el contrari, perquè els qui l'hem patida som els treballadors, abans proletaris, i les classes mitjanes; ells, no. Si no l'han provocada, però, al menys sabien que venia, perquè no els ha pillat desprevinguts, com ens ha passat als ciutadans pelats i als Estats més perifèrics, o siga, els més desgraciats. I com sabien el que anava a passar, tenien les rateres calades i ens han anat caçant, ara Irlanda, ara Grècia... ara Espanya. Amb total impunitat.

El negoci, però, pot tòrcer-se'ls-hi si passa el que sembla possible i guanya Hollande la presidència francesa. Què farà la Merkel, si això arriba a passar? Una advertència: per ella que no patisca ningú, perquè segurament també estarà preparada per a la nova situació, per al nou escenari, si tot arriba a rams de beneir, com desitgem. Ací el problema no és Alemanya, sinó nosaltres. Afluixaran els alemanys? Rectificaran la seua política fèrria? Ens allargaran els terminis de la hipoteca? Ens deixaran diners? Ens tindran alguna benevolència? Rajoy diu que ell no pot fer altra cosa que la que fa, perquè li ho mana la jefa, la Merkel. Quina vergonya, ell que havia dit que no actuaria a les ordres de Berlín i acusava Zapatero de sumís, ara ho fa al dictat germànic!

En aquestes circumstàncies, el govern de Rajoy no té cap solució a res, sinó és a base d'apujar els impostos i de retallar-nos les conquestes socials, i malgrat això, tampoc. La prova són l'atur que no cessa, sinó que augmenta; la bossa internacional, que no se'n refia, sinó que desconfia; la ciutadania que els votà, que ja s'està penedint... Encara que no es cansen de repetir que no voldrien fer el que fan, i que actuen forçats per les circumstàncies, han posat en marxa el co-pagament de les medicines, la privatització de la sanitat, la degradació de l'ensenyament públic, l'encariment de les taxes universitàries, l'augment d'impostos, les rebaixes de salaris... I encara no han parat. És que la Merkel ha dit que, ací, el dèficit ha de ser zero! Malgrat que Rajoy sap que el desprestigi del seu equip és galopant, no està disposat a rectificar... perquè ni vol ni el deixen, així que estem ben fotuts.

L'equip de què s'ha rodejat Rajoy és perfecte per als seus designis. Un ministre d'Hisenda sinistre, amb una obsessió recaptatòria que li surt pels porus. Quan el veig parlar i gesticulant, crec que les orelles li creixen, o m'ho imagine. Veig que se li assembla a algú, quan fa “el meu tresor, el meu tresor...” fregant-se les mans; però, a qui? A Gollum, del Senyor dels Anells, em diu Primi! Sí que és veritat, recristo, li té una retirada! L'altre ministre, el d'Economia, Guindos, el de la cara agra, ja sabem que era un dels responsables del holding de la Lehman Brothers, la fallida de la qual desencadenà tota la sèrie de fallides en cadena i finalment la crisi que estem vivint; o siga que en sap del tema. També és ideòleg en matèria econòmica de la FAES, que és el tinglado que organitzà Aznar per a donar idees i salvar el món, com les que ara està aplicant el govern de Rajoy.

Així que, amb tot açò, i tornant al candidat Hollande, quedem a l'espera si passa res de positiu, en aquests moments tan negatius. És una esperança, que guanye, no perquè confiem que els socialistes siguen garantia suficient de res. Sobre els socialistes en sabem prou amb els que hem tingut per ací, especialment amb Zapatero, però, al menys, si Hollande s'instal·la a l'Elisi i des d'allí “s'oposa” a la Merkel, si ho fera, de moment ja ens acontentaríem, perquè això seria millor que la merde que tenim ara. Quina festa! Ara bé, si jo fora Hollande, no seria tan ambiciós com Sarkozy i em rebaixaria els fums de grandeur del paio. De moment ja ha anunciat que s'autorebaixarà el sou: molt bé! A més a més, jo vull donar-li un consell: jo li diria a la Carla Bruni que ella podia quedar-se a l'Elisi, si volia, perquè la xica, quina culpa té?

S.O.S SILLA S'ENFONSA

S.O.S. SILLA S'ENFONSA

Article publicat a el Punt/Avui el dia 26 d'abril de 2012

S.O.S. Silla s'afona. Aquest és el missatge que està transmetent el govern municipal del PP, molt paregut al que llançaren des del Titànic; en els dos casos, sense massa èxit, perquè si ningú acudí en auxili del famós vaixell a temps, tampoc ara ningú acudeix en auxili del PP. La situació a Silla és insostenible, perquè el PP no té majoria absoluta, per a imposar-se sense miraments, com fa on sí que la té (Corts, Diputació...). Al govern de Silla li falta un vot i no són capaços de convèncer ningú. La situació no és nova i a Baixauli li passà el mateix, però aquell,  sense cap escrúpol, comprà la voluntat d'un regidor del PP, que així es convertí en trànsfuga per a tota la història. Simeón és evident que això no pot fer-ho i per tant no té altra opció que suportar el col·lapse que anuncien o l'opció més civilitzada i intel·ligent d'arribar a un acord. És evident que per a pactar cal savoire-faire, que diuen els francesos, o siga tenir mà esquerra, per a cedir en alguna cosa.

Dedique aquestes ratlles al tema, perquè des de diversos angles de la banda popular m'han fet reclams d'auxili, de socors, com si jo poguera fer altra cosa que dir el que pense. El darrer ha estat Isidro Prieto; després de protestar per les crítiques que faig en els articles que publique al Punt (portes de cap als meus, m'ha dit), m'ha assegurat que la “radiografia” de la situació de Silla és terrible, pràcticament de desfeta total. Curiosament m'ho diu a mi, que estic reclamant, des de l'endemà de les eleccions, conèixer la situació real de les finances locals, la radiografia que diu Isidro; o siga, reclamant transparència, comptes clars. El PP no ha fet res d'això, sinó que ha actuat amb prepotència i fent trampes, com els han criticat els partits de l'oposició, i així els va; ara ploren. Crec que als del PP, doncs, no els queda altre remei que abaixar del burro, perquè, ara sabem que no era cert, com deien, que Rajoy ho arreglaria tot.

Hi ha un tema que em preocupa, ja ho he dit en altres ocasions i acabe de referir-me'n: quin interès tenen els populars a no parlar clar? Em referisc al nostre poble, perquè ací es donen unes circumstàncies especialment singulars. A Silla, el govern anterior a l'actual era social-baixaulista, considerat per uns i per altres, inclosos els socialistes, com a nefast; però, els dos governs anteriors foren del quadripartit, amb alcaldies d'EU i del Bloc i amb regidories d'Hisenda en mans del PP. No m'explique, doncs, perquè l'ex-regidor Natxo Ventura, que jo sempre he considerat just, treballador i intel·ligent, no diu res al respecte. Per exemple, s'ha d'explicar quina era la situació que havien deixat els socialistes en 1999; quina fou la gestió econòmica dels 8 anys del quadripartit; què passà els 4 anys del govern de Baixauli, amb trànsfuga inclòs; finalment, quina ha estat la situació que ha heretat l'actual govern. No m'explique perquè no ho fa, tan fàcil com li resultaria.

Tots sabem que la situació és molt difícil, que els populars no estan solucionant res, sinó agreujant-ho encara molt més; que les polítiques que apliquen, clarament antisocials, sols aprofiten per a fer més rics als rics i més pobres als pobres; que han dit més mentides que ningú mai en la història i que no estan fent res del que prometeren... Sabem que l'atur augmenta sense parar, que l'economia no es reactiva, sinó al contrari. També veiem les cares de satisfacció dels grans banquers i grans empresaris, front a les cares de preocupació i de desesperació de la gent sense treball, dels joves sense futur. Els populars, doncs, estan duent-nos a una situació de catàstrofe total, si no hi estem ja. Els populars, doncs, no són garantia de res. A Silla, tampoc.

En aquestes circumstàncies crec que és impensable que Serafín convença ningú perquè els done suport. A Silla, doncs, el govern municipal està més sol que la una i no tenen altra solució que la que he dit: han de baixar del burro. Volen fer-ho? Els pressupostos poden ser el primer pas, retocant els sous dels polítics; prescindint d'algun luxe immerescut o d'algun contracte incompetent i/o innecessari; anul·lant despeses de bous i de saraos; però, sobre tot, atenent les posicions dels partits de l'oposició i intentant arribar amb ells a una transacció, a un acord. La prepotència no és la millor manera d'actuar, sobre tot en aquests casos.

Jo, malgrat els temors i la ràbia dels populars, crec que encara tenen marge per a intentar-ho. Com el que es tracta és de governar el poble, encontrar la fórmula que ho faça possible és qüestió de posar-se i de treballar. Evidentment cal savoire-faire, com deia al principi, cal tenir mà esquerra. No conec a fons els nostres polítics, a excepció, del regidor del meu partit, Josep L. Melero, i per tant, és per ell, que sé que el tema els preocupa a tots i que s'han reunit a parlar-ne. En un altre moment, amb una situació igualment complicada, l'any 1999, l'oposició sabérem arribar a un pacte de salvació (el quadripartit) pel bé de Silla, perquè s'imposà el sentit comú i uns i altres cedírem algunes coses. Ara sols ens queda confiar que passe el mateix.

FUNCIONARIS QUE SÓN UNS BURROS

FUNCIONARIS QUE SÓN UNS BURROS

Article publicat a el Punt/Avui el dia 22 d'abril de 2012

En el meu darrer viatge a Mallorca m'enduguí una sorpresa especial, llegint la premsa; una multi-sorpresa, en realitat, relacionada amb l'ecologia, amb l'economia, i amb els burros, o siga els ases o rucs, que són animals que em cauen molt bé; damunt, em recordí del meu difunt sogre, com ara explicaré. El titular, doncs, no té més sentit que el de cridar l'atenció, perquè no parlaré de funcionaris burros, sinó de burros que fan funcions d'empleats públics. La notícia era que l'IBANAT (Institut Balear de la Natura) havia llogat 22 burros dels Pirineus d'Osca, per soltar-los pel Parc Natural de Llevant (Artà), amb la funció de menjar-se tot el carritx. El que pretenen és que els burros netegen el parc natural a un preu tirat, per 180 euros al mes, o siga que pretenen explotar els burros. És evident que els burros també menjaran tot el que voldran i que, en mig de la natura, quan els entrarà la trempera sempre tindran una burra a l'abast, perquè supose que hi haurà burros i burres.

La zona en qüestió (Sa Tudosa, Cap Ferrutx) és de difícil accés a les brigades de neteja i, sobre tot per terra, de manera que allò és molt costós, per a fer-ho amb homes, mentre que els burros els han desembarcat a la platja i hala, cap amunt a pasturar i a follar; sense uniformes, ni caporals, ni targeta de la seguretat social, ni permisos, ni vacances, ni moscosos. Una ganga! A més a més, els amants de la natura que visiten el parc podran endur-se uns records de l'excursió molt especials i entranyables, gravant els brams dels ases i fotografiant-los empalmats, amb les panxes ben tipes.

El cas m'ha fet recordar el que m'explicava el meu sogre, que havia estat un bon coneixedor dels animals de pastura, especialment les ovelles i les cabres. Em deia que feia temps, quan hi havia cabres, aquestes s'encarregaven de netejar el bosc, perquè són devoradores de tot, però que havien anat desapareixent, i fins i tot perquè s'arribà a prohibir els cabrers i llurs ramats. Ell pronosticava que, per culpa d'això, cada any hi hauria més incendis al bosc. Ara pense que tenia tota la raó. Altres ungulats, que viuen lliures i en zones boscoses i inaccessibles, herbívors i bons trescadors, com els senglars, els cérvols, les daines, els cabirols, la cabra salvatge i l'isard, serien igualment útils per a mantenir les muntanyes netes i estàlvies del perill dels incendis que es succeeixen cada any, precisament per l'abundància de branques, arbusts, màquia en general que, en assecar-se es converteixen en pólvora, o siga en un perill sobtat.

Doncs, a partir de l'experiència dels burros del Parc Natural de Llevant, i coneixent els beneficis dels altres animals salvatges, es fa difícil d'entendre que no s'hagen potenciat més aquests recursos. Els governants de la dreta, que ens han caigut a sobre com una plaga, s'ho haurien de plantejar i més encara en aquests moments de crisi, perquè el perill dels incendis és real. Obsessionats a retallar totes les despeses socials, medio-ambientals, sanitàries i educatives, també estan deixant sense efectius els parcs de bombers que actuen a les zones de muntanya. No han caigut en el compte que apagar els focs és més costós que prevenir-los. Diuen que no tenen diners, encara que no diuen on han anat a parar els que hi havia, i diuen que es veuen “obligats” a fer el que no voldrien, o siga a retallar les pensions, els sous dels treballadors, la despesa social, etc., encara que els seus sous no els retallen. Com entre les retallades hi ha la del capítol dels incendis forestals, jo els propose que reflexionen sobre tot el que anem dient.

Que pensen que la incorporació dels burros seria econòmica i eficaç. A més a més, soltant-los a la muntanya, l'administració no s'hauria de preocupar per la seua manutenció, que sortiria de franc, ni per la reproducció, ja que s'ho farien els burros amb les burres. Potser hauria d'haver alguns acobladors estratègics (en castellà, mamporreros) i autonòmics, per ajudar en casos concrets i prou. Respecte de la resta d'ungulats que hem citat, igualment, ens sortirien de franc i em sembla que no els caldrien acobladors. Amb tot plegat, doncs, si els polítics reflexionaren i feren càlculs, estic convençut que acceptarien el projecte, low cost, que propose. És evident, però, que jo vaig de bona fe, mentre que darrere dels incendis hi ha interessos de mala fe; de la mala fe dels polítics, d'això en parlem cada dia i avui, excepcionalment, no toca.

Una observació, per acabar, ja que no he dit res encara, sobre la caça. Aquest projecte, si arriba a ser un projecte, podria explotar-se també per a la caça, perquè caçar una cabra montesa sortiria més econòmic que anar a matar elefants a l'Àfrica i els beneficis es quedarien ací. Açò s'hauria de consultar amb la famosa princesa que ha organitzat la cacera que quasi mata el rei. Damunt, la carn dels ungulats citats és comestible i no la dels elefants. En qualsevol cas caldria excloure els burros, que s'haurien de protegir com es protegeixen els reis i les princeses, perquè els burros són una altra cosa.

LA BATALLA DE SES ILLES

LA BATALLA DE SES ILLES

Article publicat a elPunt/Avui el dia 15 d'abril de 2012; l'endemà del dia de la República

Els qui tinguérem, durant la transició, la mala fortuna de viure la batalla de València, sabem com és d'inútil i de cruel que es provoquen enfrontaments socials, amb l'excusa de la llengua catalana, A València, la batalla la iniciaren la dreta i l'extrema dreta, cridant la gent a la defensa de la llengua valenciana (sic), que curiosament cap d'ells parlava, contra la invasió catalana. Els aldarulls que provocaren, les agressions contra les autoritats, els intel·lectuals, les institucions, contra l'ensenyament i l'ús de la llengua, etc. adquiriren dimensions extraordinàries, que figuren en els textos de sociolingüística de tot el món. El resultat fou que, finalment, el plus de barbàrie i d'embrutiment populars que havien anat acumulant, els feu guanyar les eleccions i, des d'aleshores, amos de les institucions, han pogut seguir un procés continuat d'arraconament de la llengua, de minorització del seu ús, d'intents d'aniquilació: un atac sistemàtic, que si no ha reeixit ha estat gràcies a la resistència dels ensenyants, de la Universitat, de la intel·lectualitat, dels partits polítics nacionalistes i progressistes i de milers i milers de ciutadans. Ho he fet tan llarg, perquè a les Illes està passant una cosa pareguda.

A les Illes, el procés té les seues particularitats, perquè ha estat des de dins de la màxima institució, o siga des del Govern Balear, que s'ha iniciat el mateix procés que a València, d'aniquilació de la llengua catalana. Ha calgut que arribara a la seua presidència un enemic declarat de la llengua, com és en Bauzà, perquè s'hagen aprovat una sèrie de mesures que ataquen directament la llengua: castellanització de la televisió i eliminació de la que emetia íntegrament en català; eliminació del requisit lingüístic per a accedir a la funció pública; disminució de pressupostos per a la llengua; reducció del seu ensenyament a les escoles; eliminació i/o reducció de l'ús oficial del català en els actes oficials; etc. A les Illes, els enemics de la llengua ho han tingut més fàcil que a València, perquè tot ha consistit a posar un espanyolista al caramull del PP (Bauzà), guanyar les eleccions per majoria absoluta, i deixar-lo aplicar el programa de genocidi lingüístic que havia preparat: el seu pogrom.

L'aplicació d'aquesta política, però, ha provocat una reacció popular sense precedents a les Illes. La resposta ha estat tan magnífica com sorprenent, i fins i tot heroica, perquè ha comptat, fins i tot, amb una vaga de fam protagonitzada per jubilats. Una enorme manifestació, la més gran que s'havia vist a Mallorca, deixava ben a les clares el rebuig popular a la política de genocidi de Bauzà. La Universitat, els escriptors, els sindicats d'ensenyants, les associacions de pares i mares, els claustres escolars, els escriptors, les entitats culturals i cíviques, tothom ha protestat i protesta. Sembla, però, que Bauzà se'n riu (arriba Espanya, deu pensar). De totes les protestes m'ha cridat l'atenció les enormes llaçades de senyera que hi ha penjades a les escoles, que ara també he vistes a les portes d'algunes cases, acompanyades de la lletra del grup Al-Mayurqa, “No ens fareu callar. Malgrat ens segueu la vida. Hereus sou de dictadura. No deixarem de cantar, per molt que tengueu mà dura. No per ésser majoria, la raó vos fa costat. Expressar-nos en llibertat, és lluita de cada dia...”.

Impressionat i amb el llaç mallorquí al cor, vull saber alguna cosa més, concretament si en Bauzà té alguna oposició interna, si tothom al seu partit pensen igual, perquè hi ha una cosa que no entenc, ja que fins ara el PP de les Balears no havia mostrat tant d'interès contra la llengua catalana. De fet, als populars de València els posàvem d'exemple els illencs. Com és que han canviat, de sobte, de parer i/o d'estratègia i tan radicalment? Tots pensen igual? Tots han canviat de criteri?

Segons llig, no tots els populars pensen com en Bauzà, ja que hi ha batlles que han dit que no, que no estan disposats a fer res contra la llengua i Bauzà els ha amenaçat amb un expedient i l'expulsió del partit. M'hauria agradat parlar amb algun d'aquest batlles, per saber de primera mà alguna cosa més d'aquest singular comportament, però ja tindré l'ocasió en altre moment, perquè crec que açò va per a llarg, ja que el tal Bauzà és un obcecat. Altres membres del seu partit, com l'alcalde de la mateixa Palma, sembla que són més dúctils i es manifesten disposats a “canviar”; concretament, aquest batlle, que gosà fer el discurs de la Festa de l'Estendard en castellà (31 de desembre, en commemoració de l'arribada de Jaume I), rebent una xiulada impressionant de protesta, s'ha compromès a no tornar-ho a fer; bon xic. Em diuen que el batlle d'Alaró, amb qui volia entrevistar-me, no té cap inconvenient a actuar civilitzadament i a favor de la llengua catalana, i per exemple, el mateix dia de la meua arribada havia promogut la presentació de la novel·la guanyadora del premi Sant Jordi d'enguany, de Sebastià Alzamora, veí de la localitat. I així n'hi ha uns quants més, essent el més valent de tots, pel que m'han dit, el de Campos. Continuarem parlant-ne.