Un Estat de “Villarejos” i pendejos
Amagueu els patos que venen els músics, era l’expressió que
s’utilitzava per a referir-se al fet que, quan en un poble llogaven una
banda i repartien els músics a dormir per les cases que els hostatjaven,
com duien bona gana i encara l’augmentaven més tocant a destall en
processons, passacarrers, balls de plaça, bous, etc., arramblaven amb
tot el que trobaven, I per això, calia amagar-ho tot i simbòlicament
s’al·ludia als patos (ànecs). Als pobles de la Mariola, per a
aplacar-los la voracitat, inventaren l’olleta de músic, que és un plat
molt energètic i econòmic, a base de fesols, penques, les entranyes dels
animals o corada, cansalada i botifarra. Ara, aquesta expressió s’empra
com una advertència perquè la gent tinga més precaució, davant les
diverses amenaces dels polítics, dels inspectors d’hisenda, etc.
Per altra banda, com s’anuncien tronades electorals molt integrals
(municipals, autonòmiques, generals, europees) i cap dels contendents no
tenen la victòria assegurada, aniran a mata-degolla, uns contra els
altres. De fet, la dreta (PP i C’s) ja s’ha posat a la feina, contra
Pedro Sanchez i el PSOE, perquè contra Podem i contra els nacionalistes
bascos i catalans ho han estat sempre i ho estaran. El Casado del màster
regalado i el llança-pinyols Garcia, per una banda i per
l’altra el tal Rivera, (de qui continue esperant que algú em diga si és
de la família del falangista), no tenen altra feina a fer. El problema
d’aquests dos, és que els seus programes són l’anticatalanisme, el
franquisme, les posicions més reaccionàries contra el progrés i la
justícia social, i res més.
Em dóna la impressió, però, que amb aquest bagatge no tenen massa a
guanyar i que se’ls acaba la veta. Haver anunciat l’enfonsament i/o
desaparició de Catalunya i no haver-ho aconseguit, ha desinflat el tema.
La defensa de la mòmia de Franco i de l’espantós mausoleu de la
vergonya, no té cap justificació i la gent, especialment la més jove,
passa de tot. Les seues posicions contra els jubilats, contra els
avanços feministes, contra la immigració i els desvalguts, això els
resta credibilitat davant del veïnat. I sobre tot, en el cas del PP,
l’enorme corrupció i els tractes de favor a la banca. Tot plegat
representa una enorme llosa sobre aquests dos partits, que en lloc de
resignar-los els ha enervat enormement.
Només li faltava a la cort dels miracles que és l’Estat espanyol, l’aparició d’un comissari Villarejo, tot un pendejo sortit de la mateixa policia i recriat en les clavegueres del Gobierno.
Quina vergonya de tio i quina vergonya d’Estat! El paio ha estat
prestant grans serveis a l’administració central, espiant, gravant
videos i converses, cercant documentació, en principi de l’enemic. Però
ja posat, aquest pillard va decidir espiar també els que li pagaven i
per això disposa de materials incriminatoris de les persones més
importants: la família real, ministres, diputats i senadors, jutges,
banquers, industrials…
Amb tota aquesta informació, obtinguda legal i il·legalment, i alguna
des de prostíbuls dirigits per ell per a obtenir proves sexuals,
Villarejo s’ha dedicat a l’extorsió i a fer diners, fins i tot des de la
presó, perquè disposa d’una organització i de contactes importants.
Així ha fet públics documents contra Juan Carlos, la ministra Delgado,
el jutge Garzon, de jutges i fiscals en una reunió oficial a Colòmbia relacionant-se amb
jovenetes menors d’edat… A Madrid tothom va de diarrea, perquè amenaça
continuar delatant més gent i s’ha estès el pànic: tothom és sospitós.
Podríem dir que als espanyols encara els passa poc, perquè el
menyspreable personatge que és el Villarejo, és una creació de l’Estat,
un frankenstein que ara no saben controlar. Això ha passat al llarg de
la història, com el Bin-Laden que entrenaren els nordamericans per a fer
fora els russos d’Afganistan i que després es posà en la seua contra i
els amargà la vida. Per tant, ara que porguen a Madrid, perquè el
problema el tenen ells. Nosaltres ja fem prou suportant tanta màfia i
corrupció. I els nostres diputats que vigilen els comptes, per si ens
volen fer pagar entre tots, el xantatge a què estan sotmesos.
Així les coses, Pedro Sánchez, com ho té? Sembla que ha
tranquil·litzat els seus barons, encara que amb aquesta tropa mai no se
sap, i també la banca i les grans fortunes i que s’ha guanyat les
confiances d’un Iglesias ara monàrquic, però té molt complicat aquietar
el temporal nacionalista (bascos i catalans, els valencians no comptem).
Els presidents Puigdemont i Torra ho han deixat molt clar: amb presos i
exiliats, no hi haurà pressupostos. Això és tan lògic que Sanchez no
s’ha de sorprendre, a més que estava advertit des del primer moment i,
en lloc de cercar una solució, no se li ocorre altra cosa que
responsabilitzar-nos, per veure’s obligat a convocar eleccions.
Aquestes eleccions les podran témer els constitucionalistes. Cadascú
per una cosa distinta. Els socialistes i podemites, perquè les poden
guanyar (malgrat la pugna larvada entre ambdós partits per tenir
l’hegemonia), però necessitaran els vots nacionalistes. Els populars i
els ciutadans, perquè no les podran guanyar, ni pactant entre ells. Per
la part nacionalista he dit sempre que no tenim res a perdre i si molt a
guanyar i ho explique d’una manera senzilla: si no tenim la
independència, ni tenim una autonomia com la basca, ni els valencians
els diners que ens corresponen, no tenim res. Què perdrem votant, si
podem millorar els resultats, com diuen les enquestes?
Mentrestant, uns i altres han d’explicar per què protegeixen el
comissionista Juan Carlos I; per què no tallen radicalment la venda
d’armes a l’Aràbia Saudita i altres països agressors, tot i cercant
alternatives a la gent que es quedarà sense feina a les fàbriques; per
què no apugen els impostos als rics i als milionaris, com digueren; per
què no denuncien el concordat amb el Vaticà i fan pagar a l’església com
tots… I per què no expliquen que coses com el preu de la llum és una
herència del PP, concretament del pillastre Sória….
Publicat a Saó l'1 de 10 de 2018
