Droga, cinisme i política. El coronavirus.

SAÓ. 05/02/20

El Repunt 20. 

DROGA, CINISME I POLÍTICA. EL CORONAVIRUS

A l’article que segueix empre el masculí en lloc del doblet masculí/femení, per fer-ho més curt, i per tant, on dic treballador, polític, diputats… estic volent dir també treballadora, política i diputades. He intentat passar-ho tot en femení i no quedava gens bé, segurament perquè no estem prou acostumats i perquè les institucions que vetllen per les llengües, que són masclistes o amb predomini de mascles, no troben una solució. Però m’adherisc a l’exigència de les feministes i ho faré millor quan puga. De moment invoque a favor meu  que sols utilitze el femení en els meus encreuats diaris que publique a Levante, en situacions com: cinquanta-una romanes (LI), etc., seguint el model  “Unides Podem”.

La vida dels polítics és de molta tensió, tanta que de vegades no poden ni dormir; com digueren Sanchez i Guerra; alguns polítics han de passar moltes nits fora de casa, suportar llargues hores preparant projectes i propostes i esmenes, que han de defensar després als hemicicles, resistir les agressions de l’oposició, etc. És lògic pensar que alguns cerquen en les drogues legals (cafè, té, tabac, alcohol) i il·legals (maria, garlopa, etc.) estímuls per a suportar el malviure de la vida que porten, al servei del poble. Com a estímul indiscutible ja tenen els sous que cobren, els millors del mercat laboral, juntament amb els grans banquers, empresaris, esportistes i lladres de guant i corbata, però això no lleva que visquen embogits i que necessiten ajudes extres. M’oblidava del sexe, que també actua com una droga. Doncs, en principi no tinc res a dir sobre els estímuls, no sóc un estret.

Ara bé, no em sembla raonable que cobren a més dels sous, les substancioses dietes, els transports públics, alguns tan inacceptables com els viatges a Canàries d’un president extremeny que anava a veure la novia, i sobre tot les jubilacions tan excepcionals que amb només set anys treballats ja tenen dret a la pensió màxima. Com són els pares de la pàtria, haurien d’ésser exemplars i no tan escandalosament golafres, i és per això que pense que són més aviat motiu d’escàndol i de la desconfiança del veïnat. Per tant he pensat que, si tenen tants beneficis econòmics, se’ls hauria d’aplicar el mateix règim que a altres privilegiats de la vida, en algunes coses que poden ésser importants. Per exemple, als esportistes se’ls controla perquè no es dopen i facen trampa. Si els polítics es doparen, farien trampa amb els diners del poble i no seria just. M’explicaré millor.

Els polítics poden fer el que vulguen amb la seua vida i ningú té dret a posar-se per mig, però el fet és que treballen per al poble i cobren del poble i que d’ells depèn que tot funcione així o aixà. És evident, doncs, que haurien de comportar-se amb mesura. Precisament, els deliris d’algunes intervencions i d’algunes propostes, de vegades sembla que podrien ser producte de l’eufòria d’alguna ratlla de més, i caldria evitar el més mínim dubte, per a bé de tots i vull fer una proposta. El que vaig a dir és tan vàlid per a les senyories del Congrés i del Senat, com per als diputats autonòmics i provincials i per a batlles i regidors. Crec que s’hauria d’implantar un sistema similar al dels atletes i per tant, amb molta discreció, se’ls hauria de fer pixar, per sorpresa i portar el pipí a analitzar. Cap polític s’hauria de molestar per això, perquè si els ho fan als esportistes, per les mateixes raons els polítics també haurien de ser vigilats.

I continue pensant que també s’hauria de controlar els sanitaris, els ensenyants, els banquers, el clero, els periodistes i les forces d’ordre públic… Tots els peixos grossos haurien de pixar aleatòriament i ser analitzats escrupolosament. I no cal que ningú s’escandalitze, perquè l’Administració ja intervé les conductes ciutadanes amb analítiques en casos d’accidents, o dels conductors de vehicles en ambients festius i de marxa. La proposta, doncs, no és tan extravagant.

I del cinisme, què? Em referisc a l’accepció del cinisme com l’actitud de la persona que diu mentides amb desvergonyiment i que menysprea els valors morals, com en l’incompliment de les promeses electorals, les falsificacions documentals, els juraments en fals. Un altre cinisme, que no ve al cas, és la doctrina filosòfica grega d’Antístenes i Diògenes que es caracteritza per rebutjar les normes socials i per defensar un ideal de vida basat en l’austeritat, però això és de la història de la filosofia i per tant no té res a veure amb els polítics. En el sentit de la persona que diu mentides…, en aquest sentit sí que podem dir que molts polítics són uns cínics.

Cerque en un diccionari el mot cínic i els seus sinònims, i em trobe aquesta llista: impúdic, mancat de pudor; desvergonyit, que no té vergonya; descarat, qui diu o fa allò que el respecte humà i la prudència priven de dir o de fer; insolent, que manca al respecte degut a altri i ofèn per la seua altivesa; procaç, atrevit especialment en el parlar… Em pose a cercar polítics als qui crec que els escau bé la definició de cínics i els seus sinònims i la llista es fa llarga immediatament, sense eixir de les demarcacions valencianes i estatals: Hernando, Cospedal, Cifuentes, Rato, Aznar, Granados, Rajoy, Aguirre, Ignacio Gonzàlez, Bárcenas, Zaplana, Camps, Cotino, Rus, Blasco…

Parle amb un amic de l’altre bàndol, li explique el que he escrit i li demane la seua llista de polítics cínics i me’n fa una, també ben llarga, però ara tots són socialistes i convergents. Això és una prova contundent del que hem afirmat, que hi ha molts polítics que són uns cínics, que n’estem envoltats per terra, mar i aire. Què farem, doncs, estem perduts? Pràcticament sí, i a simple vista es veu que la dita “de moliner canviaràs i de lladre no t’escaparàs” és com un axioma. Resignar-se no és gens saludable i haurem de fer alguna cosa, a més d’obrir l’ull a l’hora de votar. Jo propose apuntar-se les promeses electorals dels polítics i exigir-los el seu compliment, que no fem. Avui mateix llig a la premsa que els pressupostos de l’any passat s’han executat en un percentatge mínim. Com per prometre a ningú li fa mal el ventre, els polítics prometen la lluna i se n’obliden l’endemà de les eleccions; el veïnat ens deixem estafar ingènuament i fins a l’altra.

Acabe fent unes reflexions sobre el coronavirus. Per una part, per a constatar el comportament xinès en un cas de tanta envergadura, confinant més de 50 milions de persones en llurs cases i ciutats, per tal d’evitar l’expansió del virus. Això i fer hospitals en quatre dies, i enviar a la regió una tropa de sanitaris per atendre la població i disposar d’una altra tropa de científics investigant el virus, en contacte amb totes les institucions del món, tot això no hi ha cap altre país capaç de fer-ho. El coronavirus, que és conegut des de fa molts anys, encara que no en la seua actual mutació, està sent ben tractat  per l’OMS i per tots els governs del món. Se suposa que Trump, en aquest cas, si que estarà d’acord a col·laborar-hi i no farà com en el tema del canvi climàtic, que s’ho pren a conya.

Tuit contra Trump, que si algú vol fer seu i difondre’l (jo no sé com es fa això) li quedaré molt agraït:

Malgrat que Trump és especialista a fer trampes, té tanta sort que no el pillen i se salvarà de l’impeachment que li han organitzat els demòcrates, que fracassaran. Trump va nàixer amb la flor al cul. També és cert que a USA hi ha molta burrera intel·lectual i discursos xovinistes, homòfobs, masclistes, patrioters i molt reaccionaris entusiasmen gran part de la població, i també la promesa que tothom podrà tenir i usar armes i que Amèrica és per als americans… O siga, el programa de Vox, de Salvini, de Bolsonaro, i fins i tot del cardenal Canyissars.

Serà possible que el reelegisquen el pròxim 3 de novembre? No m’atrevisc a fer cap pronòstic, malgrat que alguns amics i amigues em reconeixen facultats endevinatòries, que caldria atribuir a una besàvia curandera i bruixa o a una rebesàvia jueva i cabalística.

Intel·ligència o bonyigues

27/07/2020
SAÓ El Repunt 19

INTEL·LIGÈNCIA O BONYIGUES  

Si jo fos algú en el govern progre de socialistes i podemites no m’amoïnaria molt pels exabruptes amb què cada dia, faça sol o ploga a càntirs, intenten sobresaltar el veïnat la mitja dotzena de «descerebrats» i bocamolls capitans del PP, de Vox, i del que queda de C’s. Ells creuen que dinamiten res, però si el govern no els en deixa passar ni una i els unfla a denúncies, de manera que els “seus” jutges s’entretinguen amb ells mateixos, i els seus advocats i els seus corifeus i periodistes, pot ser que els tirs els surten per la culata. Com cada dia intenten superar-se entre ells, a vore qui la diu més grossa, motius per a denunciar-los hi hauran de sobra. Els tres grans-capitans, Casado, Arrimadas i Abascal, també amenacen amb els tribunals, així que el que cal és centrar-se en els jutges i aprofitar el descrèdit europeu que s’han guanyat; el que ha de fer el govern és guanyar la batalla de la renovació i democratització dels jutges. El govern ha de deixar en mans dels advocats que denuncien les mentides d’aquesta gent, perquè, per molt franquistes que encara hi haja als jutjats, no sempre  podran evitar haver de dictar algunes condemnes.

Per altra banda, aquests tres personatges no fan avenços, segons les enquestes, i els tres partits fan aigua. Casado amb la seua trista cara de don Quintin el amargao, està notant com s’allunyen les seues il·lusions presidencials, mentre que en el PP estan cercant la manera de substituir-lo, estic segur d’això, perquè no tenen més remei si volen reanimar la dreta; els enemics interns que té aquest personatge en el seu partit, han de col·laborar en la seua substitució, bones són elles i ells. De la pobra Arrimadas, que ja no és capitana de res, excepte de quatre gats que encara li fan costat, és millor no parlar, perquè dóna més pena que altra cosa i fins i tot ha perdut la veu, pobrissona i ja no crida tant. Però dels de Vox, sí que s’ha de parlar, un poc, d’Abascal i dels seus intrèpids oficials, dels quals cal esperar que no cessen en la seua evacuació de burrades. Sense cap discurs coherent, com li passava a Franco, sinó en la solta de tòpics feixistes i d’energúmens, i organitzant saraus sense cap ni peus per mantenir el fervor dels seus (bous a la plaça, rebuig dels immigrants, la reducció de les dones al servei dels mascles, l’ Espanya “una, grande y libre”, el pin parental i quatre parides més).

En aquesta situació, amb tota aquesta estúpida gent i totes les seues bateries apuntant contra el govern, crec que una bona tàctica és que el govern no entre en cap cara a cara amb ells, ni al Congrés, ni als mitjans, ni al carrer, perquè sols serviria per a atiar el foc. Pense que és millor deixar-los soltar els renecs de cada dia i que vagen desgastant-se, perquè als qui poden convèncer, ja els tenen convençuts i fora d’aquests adoctrinats, ja no els queda molt de marge i crec que poca gent més s’apuntarà a uns partits que van a la baixa.

El que s’ha de fer és desautoritzar aquesta gent i per això aconsellaria seleccionar una nòmina de persones molt preparades, d’autoritats en llurs matèries, amb l’objectiu de desmuntar-los les fal·làcies que solten. Pose com a exemple el catedràtic sevillà Pérez Royo, que digué clar i taxatiu que Casado era “un analfabeto en leyes” i ho raonava referint-se a la manera com aquest, que sempre parla com si sabera de lleis, no en sap res, perquè la carrera li la regalaren sense estudiar, per la cara. Molt bé, això és el que se’ls hauria de recordar cada dia que solten una burrada, que són uns burros. A aquesta gent també se’ls ha de recordar insistentment, el seu passat més fosc, tots els lladronicis que han protagonitzat, ara que molts casos s’estan jutjant i tornen a reaparèixer a la premsa. I s’ha d’acorralar, als polítics i als corifeus i periodistes feixistes que treballen a sou de la dreta, confrontant-los amb polítics amb garra, i periodistes de geni i progressistes.

De tota manera una cosa és segura, que com més facen el burro més es desacreditaran ells mateixos i que, com és natural, les persones més sensates no podran suportar-ho i aniran abandonant, com ja ho estem veient. D’una manera clamorosa, ho fan els de C’s, començant pel qui fou el seu líder Rivera i altres lloctinents, però sobretot votants. Al PP també hi ha desercions, ara ja no tantes, perquè la gran marxa fou la dels més radicals, que se’n passaren a Vox, cosa que es notà i molt en les darreres eleccions. Acaba de fer-ho una persona tan sensata com el basc Borja Semper i és de suposar que el seguiran altres, mentre continue Casado fent burrades, amb el fantasma d’Aznar dictant-li al darrere i la marquesa vigilant-lo de prop. També cal esperar que les expectatives frustrades dels qui somiaven “forrar-se”, com digué Zaplana, faran que aquests deixen la política o canvien d’equip.

Un cas de burrera total és el que estan protagonitzant els voxistes amb l’intent de crear un maremàgnum escolar sobre les ensenyances que poden rebre o no els xiquets i xiquetes a l’escola pública. La pretensió de Vox és que els pares decidisquen a quines classes poden entrar i a quines no, cosa que la llei no els ho permet, perquè els programes escolars no depenen dels pares i mares sinó de l’administració educativa, segons la Constitució que els voxistes diuen defensar. I volen decidir en els temes relacionats amb l’educació sexual i altres de conducta social. Sembla que C’s no n’estan d’acord i que el PP fa, ai mare em cague. Així és que a la dreta tenen un problema difícil de solucionar, encara que els qui patiran el desgavell seran, lamentablement, els xiquets i les xiquetes. Hem d’esperar que el govern mantindrà el pols i farà complir la llei educativa i la Constitució…

Finalment vull insistir amb això de parlar clar, i dir burro a qui ho siga. Hi ha antecedents gloriosos.  Recorde haver llegit que en les actes del Congrés hi ha transcrita una picabaralla entre dues senyories, a principis del segle passat. Un està explicant un projecte complex, amb molt de tecnicisme i un diputat contrari exclama: – Yo no entiendo lo que dice su señoria. I aquest li respon: – Es que su señoria es un burro. Un altre cas magnífic és quan Labordeta, des de la tribuna del Congrés li soltà a un diputat del PP que estava fent-li burleta, interrompent-lo en el seu discurs: – Vayase a la mierda!

Jo crec que els nostres polítics han de començar a canviar el xip, a parlar clar i amb poques paraules i que al que siga un feixista se li diga. I s’ha de dir meapilas a la beateria i xoriços als lladres. Totes les paraules del diccionari s’han de poder emprar, quan toque, com deia Pujol. Crec que hi ha massa rigidesa en el Congrés i s’havia d’avivar un poc, però amb educació i bones maneres, perquè els ciutadans percebem que allí hi ha intel·ligència, i no bonyigues.

La madrastra de Blancaneus

El Repunt

SAÓ  20/01/2020
 El Repunt 18. 

 La cara de la senyora Monasterio em lleva la son, des que començà a aparèixer per la tele, perquè em recorda la madrastra de la Blancaneus; no puc evitar-ho. El conte de la Blancaneus m’ha fet por des de sempre, però per la malvada reina Grimhilde. Un amic meu, contràriament, la troba atractiva i no li vull discutir el seu gust, que ja trobava dubtós quan sentia el mateix per la senyora Cospedal. Ara una amiga de tots dos, que sap de la nostra disparitat de gustos, ens informa que en un programa de televisió, crec que ha dit de la Cuatro, algú ha dit d’aquesta senyora que “se quita las bragas tirándose pedos”. Aquesta és una expressió escatològica i impròpia, similar a la valenciana “la xica quan s’alça, es tira un pet i es treu una calça”. Evidentment no subscric aquestes grolleries, però mantinc que la senyora en qüestió, s’assembla molt a la malvada madrastra, o té una retirada i els incrèduls poden comprovar-ho cercant fotografies en el google d'ambdues i veuran que tinc raó. Quan, a més, s’ha sabut que troba tan fàcil falsificar documents oficials he pensat, mira una altra Cifuentes. També pense que si és capaç de falsificar documents, podrà enverinar una poma i donar-li-la a la princesa Blancaneus o a qui siga. La maldat no té límits i el dimoni mai no dorm. 

Anar per la vida fent maldats no és el mateix que anar fent bondats i cadascú tria fer una cosa o l’altra. Hem d’ésser cauts i no uns ingenus com era la Blancaneus, i confiar amb els qui ens donen mostres evidents d’amistat sincera, com feren els nanos a la princesa. I continue pensant que qui enverina una poma per fer dormir o matar la Blancaneus, encara trobarà més fàcil enganyar les famílies i les criatures perquè es rebel·len contra els programes escolars, per exemple. Els qui no volen que s’ensenyen coses tan necessàries per a la societat com el rebuig de la violència de gènere, del masclisme, del sexisme, de la xenofòbia, del supremacisme de la “raça” blanca i en concret de l’espanyola; del maltractament animal i la cacera, i a favor de la igualtat de tots, coses així de bondadoses, els qui no volen que s’ensenyen a l’escola, coses positives, són anticonstitucionals. Ells diuen que el que vol el govern és adoctrinar les criatures, i el que fan els de Vox, què és?

En efecte, la doctrina que proposen és la contrària de la que fixen els programes escolars: el masclisme, l’odi als asilats, el supremacisme racial, les corregudes de bous, la caça… En general, les nefastes teories feixistes. Ho diuen ells, que es consideren els “autèntics patriotes”, una gent que no ha superat l’adoctrinament que reberen, o heretaren, del franquisme; l’adoctrinament amb què intentaren enverinar-nos a les criatures, com els de la meua generació. Jo guarde els llibres que ens feien empassar de Formación del Espíritu Nacional, perquè allí rau tot el “fons intel·lectual” d’aquesta gent, que ja no dóna per a més i és convenient conèixer l'enemic.

La malvada madrastra Grimhilde, li preguntava a l’espill si hi havia alguna més guapa que ella al món, i l’espill li responia que no. Però la princeseta anà fent-se major i es féu guapíssima. Aleshores l’espill canvià d’opinió i li va dir que la més guapa ja no era ella, sinó la Blancaneus, cosa que enrabià tant a la perversa madrastra que ordenà matar-la. Ara, a aquesta gent de Vox, cap espill els dirà, si ho pregunten, que ells són els més guapos i únics, sinó que ho és la democràcia i per això n’estan contra i criden: a por ellos! A por ella!

El PP i C’s, que també són dolents, però no tan cafres, estan en una situació molt difícil, perquè depenen de Vox en els governs madrilenys, andalús i murcià. Si aquests dos partits fan costat als voxistes, seran còmplices de l’anti-democràcia que practiquen, cosa que a Europa no s’entendrà en absolut. Contràriament, si no els fan costat, podran perdre les majories que han forçat i hauran d’afrontar situacions que no els deixaran governar a gust, o podran perdre aquests governs. Qui juga amb foc al remat es crema. 

Comente el que estic escrivint amb una singular colla de joves crítics i intel·ligents, que sovint esmorzen a la plaça, enfront de l’església, sense entrar-hi, però. Se’n riuen i encara m’aporten més idees malicioses. Algú diu que en aquest món hi ha per a tots els gustos i fins i tot qui es tiraria una cabra, la cabra de la legió, diu un altre. Ells parlen així i les intervencions se succeeixen sense parar i es superposen, però són pacífics i estan més d’acord amb Blancaneus que no amb la malvada madrastra.

Ells són els qui m’informen que la missa de Sant Sebastià la farà el cardenal Canyissars. Aleshores, els dic, és possible que rese, com ha ordenat a tots els rectors en totes les misses, per Espanya que està en perill amb el govern que s’ha format de socialistes, podemites i nacionalistes. Algú hauria de fer l’esforç d’anar a missa per a prendre nota del sermó i de les pregàries polítiques. Jo, per la meua banda, sé que tenim el sant del nostre costat i sé que li sabrà molt malament que l’emboliquen en oracions reaccionàries, ara insistirem. A sant Sebastià,  abans no li feien ni festa a Silla i des que es formà un govern multicolor, amb nacionalistes (com jo d’alcalde), comunistes i altres, ara el sant té festa i una fira de tres dies, per això el tenim del nostre costat. Els recorde que si va ningú a prendre nota, podrà veure que hi ha dos sants Sebastià, un dalt de l’altar i un altre en un altar lateral, amb la diferència que un aixeca el braç dret, com cantant el cara al sol, mentre que l’altre aixeca l’esquerre, com cantant la internacional. Com jo vaig descobrir el doblet, tinc dret a suposar que la idea dels retors era treure un sant o l’altre, segons el color del govern. I que no s’oblide qui hi vaja, de recollir un panet beneït, que reparteixen a la porta de l’església i açò també té la seua història, perquè va ser una idea meua i del retor don Fernando que, en 2004, decidírem introduir aquesta novetat, que s’ha consolidat. Podeu preguntar a les persones majors des de quan es reparteixen els panets i us podeu trobar fàcilment amb gent que diuen que això s’ha fet des de sempre, que quan era una xiqueta sa mare ja la duia a pel panet.

Amb tot açò, done a llegir l’article al fan de les senyores que hem esmentat i em diu que he pegat moltes voltes amb la Blancaneus, la madrastra perversa, la poma enverinada, els nans, etc., però que no li ha agradat la tanda de pets del principi. No accepte la crítica en absolut i no li trec ni una coma. Totes les reines i princeses, des de les més perverses a les més plàcides, de les més refinades a les més vulgars, totes es tiren pets. Ja ho diu una sentència castellana: tanto el rico como el pobre, tanto el alto como el bajo, todos cagan por debajo, per tant el tema el deixe així. A més li recomane el llibre Les princeses també es tiren pets, d’Ilan Brenman, publicat per Bromera, i veurà de quina manera tan desenfadada i educada s’explica que ningú és tan perfecte com es creu. Molta gent, especialment els polítics, l’haurien de llegir.

El tuit de la setmana el dedique a sant Sebastià, patró de Silla; qui vulga pot fer-lo seu i distribuir-lo (140 mots), perquè jo no sé com es fa això, ni ganes:

El diumenge dia 26, a Silla és la festa del gloriós sant Sebastià i es clourà la seua Fira. Ell, que no temia la mort amb què l’amenaçava el feixista emperador Dioclecià, era un valent defensor de les seues idees cristianes i de la seua homosexualitat, cosa que treia de polleguera l’emperador, que manà assassinar-lo, travessat per fletxes i després a bastonades. Si fora ara és segur que sant Sebastià estaria de la part del govern esquerro-independentista, perquè en vida va estar sempre a favor dels més febles i en contra de l’absolutisme.

Si el sant escolta algun improperi polític, llançat des de la trona, és segur que sabrà de quina boca més bruta haurà eixit la barbaritat i també, que no tothom creu aquests eclesiàstics i sabrà dispensar els sillers i silleres, que no som tan mal educats.

TREBALLAR I DEIXAR-SE DE ROMANÇOS

13/01/2020. SAÓ
El Repunt 17

TREBALLAR I DEIXAR-SE DE ROMANÇOS

Com la dreta està que bufa perquè no ha pogut evitar que els socialistes i els podemites hagen arribat a un pacte de govern, amb la col·laboració activa o passiva dels republicans catalans, dels independentistes bascos de tot tipus, de Compromís, d’un gallec, d’un canari i d’un terolenc, com no han pogut evitar-ho estan que la terra se’ls menja i, per tant, amb ganes de boicotejar el nou govern, siga com siga. La frustració que tenen és tan enorme i l’odi que senten que crec que el millor que pot fer el nou govern és posar-se a treballar i passar dels seus romanços. A Casado, ja conegut per don Quintín el amargao, a l’energumen Abascal i a la titeta Arrimadas, cal deixar-los xillar i amenaçar i ja se’ls passarà el flato. El programa del govern ja el tenen pactat entre els socis majoritaris i així doncs, tothom s’ha de posar a la feina. Estic convençut que així serà i, per tant, hem de dir que, per fi, estem d’enhorabona.

Ara bé, la dreta amb les institucions i mitjans de comunicació que controlen, no pararan d’atacar cada dia i per això el govern i els socis han de defensar-se. Es tracta d’una lluita entre els bons i els dolents. Els números ja estan fets, i ja sabem que els dolents de la dreta no tenen vots suficients per a oposar-se al govern de manera neta, però com s’han juramentat a fotre al màxim, ho faran de manera bruta, cosa que per a ells no és cap problema, com acabem de veure. El PP i Vox, i les restes del naufragi de C’s, manipulant les decisions del govern, diran mentides, exageracions, tergiversacions; l’objectiu serà enverinar el veïnat. Compten amb alguns mitjans de comunicació i la colla tenebrosa de tertulians i de comentaristes, que viuen de ventilar merda; compten també amb una part de l’església catòlica i amb jutges i fiscals ben situats i entrenats, com hem vist en tot el Procés.

Així doncs, el nou govern hauria de destinar un equip a contrarestar la dreta de manera contundent, no deixant-los passar cap mentida. En açò, que sembla tan lògic, paga la pena d’insistir-hi, perquè per regla general l’esquerra som prou bajoques. Per exemple, per què s’ha deixat de parlar, cada dia si fa falta, sobre la corrupció del PP, que han protagonitzat més de la meitat dels casos de corrupció de tot l’estat? La gent tendeix a oblidar-se’n i convé recordar-los els casos Gürtel, Palma Arena, Bankia, Emarsa, Imelsa, Lezo, màsters de Casado i Cifuentes, Púnica, Taula, etc. Evidentment, també s’han de recordar els noms dels polítics que han protagonitzat aquests casos, que són milers. Ara mateix, si sotmetem uns quants veïns, o uns periodistes mateixos, a un qüestionari preguntant-los si recorden de què anaven aquests casos, la major part no sabrien què contestar. I és molt curiós perquè molts d’aquests casos encara estan “instruint-se”, o siga que són casos vius i no històries del passat; els protagonistes, a més a més, circulen pel carrer tan tranquil·lament, com Zaplana.

Una altra cosa són les denúncies que haurien de presentar als jutjats els nostres polítics denunciant els àtacs que rebran. Especialment s’haurien de vigilar les informacions falses i calumnioses que s’abocaran als periòdics i televisions (fake news). Ja sé que estem a favor de la llibertat de premsa i en contra de la judicialització de la política, però els insults, mentides i atacs personals no són casos polítics, sinó penals.

Pel que fa al Congrés, jo no trobe cap problema en el fet que la dreta tinga la llengua tan solta i tan àgil a insultar, fins i tot hi ha llengües viperines i verinoses, com hem vist en la votació d’investidura. Qui més xilla i insulta no és el qui més convenç, sinó al revés i ho he pogut comprovar preguntant a persones, més aviat de dretes, què opinaven quan sentien l’Abascal o el Casado insultant Pedro Sánchez: no els ha agradat gens, per l’exageració i la desmesura emprada. Se sap que alguns altos mandos populars creuen el mateix (Feijoo, Alfonso Alonso…)

Així i tot, si es caldegen un poc els ànims i si els discursos els ixen més o menys calents a les senyories en qüestió, això és tolerable i és el que passa a molts parlaments, com hem vist a la tele (Londres, Atenes, Roma…), però allí la gent no insulta sinó que alcen la veu i discuteixen fort i quan acaba la sessió poden anar al bar junts a fer-se’n una. És evident que ací no tenim tanta experiència com al món més civilitzat, però, podrien aprendre’n un poc els nostres polítics? La culpa també és de Franco, perquè durant els seus quaranta anys de dictadura no hi havia possibilitat de practicar res i no tenim experiència.

Respecte de les paraules de Montserrat Bassa (ERC) al Congrés, quan digué que li importava un comino la governabilitat de l’estat, vull manifestar el meu suport i la meua complicitat a la diputada independentista. Si haguera pogut parlar en català, hauria dit que no m’importa gens ni mica la governabilitat, o tant em fa naps com cols la governabilitat. Aquesta és la pura realitat, que la governabilitat no és cosa nostra sinó d’ells; nosaltres ja fem prou ajudant-los quan fa falta. O qui ha permès la governabilitat en la investidura de Sànchez, els dolents (repetisc, PP, Vox i C’s)? O ha estat ERC, com en altres ocasions fou CiU i el PNV? Que no ens importe la governabilitat no vol dir que no siguem sensats. Són ells els insensats, els “patriotas constitucionalistas” són uns cafres, o uns burros molt cafres.

Una advertència que vull fer és que nosaltres no podem competir amb els dolents a insultar, perquè ells ho fan millor, ja que el castellà té més registres, més vocabulari, més expressions i frases fetes, que no el català. Nosaltres som més moderats, especialment els catalans i els balears, ja que els valencians som una mica més procaços, però res en comparació amb els castellans, que ho són molt més, segurament perquè on han après més paraules grosses i s’han expressat més a gust ha estat a les casernes, quan feien la mili i es feien uns homes (sic); allí escoltaven els militars, a formar todos y cagando leches!; venga capullos de la hòstia. Per a nosaltres, ho dic per mi i per molts casos que conec, la mili fou un càstig, una presó, però açò és un altre tema per a un altre repunt.

Finalment vull expressar la meua contrarietat pel gir del Parlament Europeu en el cas de Junqueras. La història no ha acabat, sinó que hi ha els recursos i la presentació del cas al tribunal de Drets Humans. Però el que serà al remat, ho sabrem en el seu moment. Ara per ara, l’estat espanyol ha aconseguit una victòria, pírrica i no definitiva. Estic convençut que ha estat la mà del flamant Borrell (a Espanya li diuen Borrel i ell no els rectifica) que ha intervingut, i si non e vero e ben trovato, bo és el paio. Ja veurem al final.

Una mostra que els dolents no reeixiran tant com volen ha estat el fracàs d’avui mateix en les concentracions programades per Vox, a la porta dels ajuntaments de tota Espanya: Ha estat un fracàs total, en primer lloc perquè no hi han participat els col·legues del PP i de C’s, i en segon lloc perquè sols els han fet costat 15.000 persones en tot l’estat. Jo he passat pels bars de la plaça del poble a l’hora anunciada i no s’ha presentat ningú; volia passar llista i no ha pogut ser i això a Silla, on Espanya 2000 ha arribat a tenir dos regidors. Total, he pensat, les bravates de Vox són com les bufes de pato, prrut. He volgut contar-ho en aquest article perquè ens tranquil·litzem un poc i no perdem el senderi. Ara som nosaltres els qui hem d’anar a per ells!

El tuit de la setmana que qui vulga pot fer seu i distribuir (140 mots); jo no sé com es fa això, ni ganes:

Tenim govern, multicolor, multinacional i feminista. Hi participen a més dels sociates, els podemites, els bascos del Pnv, Compromís, un gallec, un canari i un valent manyo de Terol. Jo estic molt satisfet per aquest, que a més de sensat ha estat un valent i és la prova que Terol existeix i pot servir perquè altres terres marginades i en perill d’extinció s’espavilen. També han estat magnífiques les abstencions d’Esquerra Republicana, i de Bildu, gràcies a les quals s’ha pogut formar govern. Bravo.

La dreta del PP, comandada per Casado, alies don Quintín el amargao (és broma), pels energúmens de Vox, i per les deixalles de C’s, han fracassat en el seu intent d’evitar-ho i ara no pararan de fer la mà; doncs, pitjor per a ells. Confiem que tindrem govern per a molts anys i que faran moltes coses.