EL CAMP NO TÉ REMEI

EL CAMP NO TÉ REMEI

Article publicat a ELPUNT.CAT el dia 26 de juny de 2010

S'ha dit tantes vegades i s'ha fet tan poc per a solucionar res, que sembla que ningú s'ho creu, però la veritat és que el camp està absolutament perdut, l'agricultura tal com l'hem coneguda s'acaba i amb ella els agricultors. Els polítics no ho volen veure, però és així; la desesperada resignació dels agricultors, la seua trista impotència, sembla que ni els commou. I com la situació a què hem arribat és tan injusta, vull protestar en nom dels agricultors, concretament els del meu poble, Silla.

No m'entretindré a recordar l'origen del procés de degradació de l'activitat agrícola, que venia de lluny i que culminà amb la negociació per a l'entrada a Europa, perquè sobre això s'ha escrit molt i jo ja he opinat tantes vegades. Avui no vull tractar el tema des d'aquesta perspectiva històrica, sinó que aniré al gra, amb un cas ben concret i demostratiu.

Normalment els polítics prometen solucionar-ho tot, a canvi que els voten. Així, els discursos dels socialistes i dels populars, per nomenar sols els dos partits que es reparteixen el pastís, encara que també podríem incloure els partits minoritaris, els polítics en els seus discursos asseguren que tenen grans projectes per al camp, però el fet és que després no fan res. I els llauradors, com responen? Molt malament, perquè els llauradors, que són gent de paraula i de bona fe, s'ho creuen i... els voten!

Un cas ben concret és el de les ajudes als agricultors que conreen arròs al Parc Natural de l'Albufera, que reben unes quantitats a canvi de la seua col·laboració a la conservació del parc i la seua avifauna. Cal dir que el conreu de l'arròs és deficitari i que aquests ajuts sols pal·lien una part de l'esforç que significa haver de mantenir l'activitat, que és necessària per al Parc. Doncs bé, hi ha el fet que els ànecs protegits del parc devoren les plantacions d'arròs només veuen els primers brots. Els llauradors, que no estan protegits, impotents davant la voracitat dels ànecs protegits, han de replantar les zones devastades, augmentant els costos, si no volen deixar de percebre els ajuts. Però, es dóna el cas que si replanten, aleshores ja no poden reclamar res als segurs.

Què fa l'administració autonòmica del Partit Popular?: res, no fa res! A tot estirar culpen a Zapatero i a Europa. Els populars, ja ho veiem, tenen massa a fer preocupant-se per altres interessos, pels de la Ford, pels de les caixes d'estalvi, pels negocis dels «amiguitos del alma» (infeliç i freudiana expressió de Camps al Bigotis, que condensa tot un discurs), pels grans events de les Fórmules 1 i les copes americanes...i, si torna a vindre el Papa, per fer negoci amb la visita. En definitiva, pels seus interessos. I pel camp, què fan? Doncs, com veuen que amb unes palmelladetes a l'esquena i unes paraules de comprensió els llauradors es resignen, no se sufoquen massa, o gens.

Una situació tan contradictòria té les conseqüències que cada dia hi ha menys gent que es dedica a l'agricultura; que els que encara s'hi dediquen van envellint-se sense recanvi generacional; que els camps van abandonant-se... I què menjarem, quan no queden agricultors a València? Doncs, això sí que ho tenen previst, perquè altres «amiguitos del alma» s'encarregaran, ja s'encarreguen, d'omplir els mercats amb les seues importacions.

Tristament, l'espectacle, que en general és tan vil, té moments encara més esperpèntics quan t'hi trobes, com ahir mateix m'hi trobí jo, amb una gran persona i bon llaurador, que em contava el tema de l'arròs, i em digué: la culpa la té Zapatero. Li vaig haver d'explicar que l'agricultura està transferida a la Generalitat i que la major responsabilitat és, doncs, dels populars. Com ell és un votant dels populars, em tornà a insistir que no, que la culpa la tenia Zapatero, perquè «li ho havia oït dir a Cotino».

El camp no té remei. Els nostres llauradors, abandonats i estafats per tothom, per Zapatero i per Camps, incompresos per la resta de la societat, i de vegades fins i tot pels propis fills i filles, són el mos final d'una estratègia d'abast mundial de les grans multinacionals, que volen controlar la producció i el consum i que, per tant, han decidit que agricultors, com els valencians, els destorben i per tant que s'han d'extingir.

Per a dur endavant aquesta dràstica decisió compten amb les polítiques neoliberals i conservadors i les socialdemòcrates que dominen Europa. En el cas valencià, concretament, amb la confusa i negativa actuació del govern de la Generalitat. I sobre tot, i lamentablement, amb la reacció dels mateixos agricultors que, impotents i abandonats, adopten l'actitud dels corders quan els duen als escorxadors a tallar-los el coll, o siga la mateixa actitud submisa i resignada.

I què fan els nostres sindicats del camp? Em pregunta un altre amic llaurador, que ja s'ha fet massa major per a res i amb qui he compartit projectes i intents de revitalització del món agrari. Doncs, ja ho veiem, fan poca cosa, segurament perquè no es pot fer més. Jo em rebel·le i rabie i per això i com una autoexculpació he optat per fer una cosa, purament testimonial: m'hi he apuntat a la Unió de Llauradors. No tinc ni un camp, però tinc molt d'interés a fer alguna cosa... I és que el camp no té remei, sobre tot perquè els polítics no volen que en tinga.