UN MÓN PLE DE SIMIS

UN MÓN PLE DE SIMIS

Article publicat a el Punt/Avui el dia 19 de febrer de 2012

Recorde, d'una manera confusa perquè no m'agraden les pel·lícules de ciència ficció, una en què Charlton Heston, un astronauta que ha estat navegant molts anys per l'univers, aterra en un planeta desconegut on governen els simis, que mantenen esclavitzats els humans que ací són les bèsties; és capturat, però se salva acompanyat d'una femella humana fenomenal, amb la qual jo també voldria haver-ho fet. Amb un cavall i amb la xicota a la gropa, comença a cavalcar fins que arriba a la mar i hi descobreix el cap l'estàtua de la Llibertat de Nova York. Aleshores comprèn el que ha passat: ha tornat a la Terra, però els polítics han dut el món a l'hecatombe....

Ací, els polítics neoliberals que governen tot el món, entre altres països Espanya, i en concret i pel que em pertoca, el País Valencià, també ens estan conduint a una gran mutació: estan transformant la societat en un món governat pels especuladors i els polítics corromputs (els simis); han creat una crisi mundial de valors, econòmics i morals; i mantenen els ciutadans que sobreviuen en un règim d'esclavitud (explotats pels bancs, per l'església, pels inspectors d'hisenda...). El caos que han generat és total, apocalíptic.... Jo us maleïsc, diu Heston al final de la pel·lícula. Jo també maleïsc: els mals polítics, les grans multinacionals, la banca...

I quins descarats més solemnes: han malversat i malversen l'erari públic; han xoriçat i xoricen tot el que volen; han empenyorat i empenyoren l'economia dels ciutadans i fins la intemerata; han “decidit” retallar els drets dels treballadors, fins a reduir-los a la condició d'esclaus; redueixen conquestes de l'estat de benestar en educació, en sanitat... I no se'n penedeixen de res, sinó tot al contrari, encara van de perdona-vides i plens d'arrogància com Camps, o Costa, o Fabra...

Els la porta molt fluixa que ningú els demane comptes de res: no en donen! Ni els preocupa que a cap jutge se li passe pel cap denunciar-los, perquè saben que se'n surten sempre, i sense tornar ni un cèntim del que han pispat. Tampoc els preocupa gaire que Déu sàpiga totes les seues malifetes, perquè saben com l'han de controlar i, si cal, saben on han d'anar a confessar-se, perquè tenen els retors de la part. Ni els inquieta gaire que haja ciutadans crítics, perquè saben com silenciar-los des de tots els mitjans de comunicació que controlen. Són els reis del mambo!

I no se'n penedeixen de res. Tan fàcil que els resulta que un retor amic els confesse, els perdone i els absolga, imposant-los una mínima pena, no ho fan, estic segur, perquè se senten justos, com per exemple Camps, que es comparava amb Job. I en el súmmum de la supèrbia en què viuen, encara es posen pollastres i volen tindre raó, i que la gent els demane disculpes (un gran acto de desagravio, arribà a demanar Rita Barberà). Quina poca vergonya! A mi em pillen xorant com a ells i desaparec del poble, corregut de vergonya, però, ells no, que va!, ells són d'altra pasta, ells són com els simis de la pel·lícula.

Doncs, molt bé. A veure açò fins on arriba, perquè la gent ja està baixant del burro, mentre la ruïna va en augment; també ho fan els milers de ciutadans i ciutadanes que estem dient, com Mònica Oltra: “sobren xoriços”! I com el que està passant encara no ho és tot i la crisi va en augment i ells continuen entestats que l'hem de pagar els qui no en tenim, de culpa, encara està per arribar el zenit. Quan hi arribem, m'agradaria que l'explosió fos tan gran que arrossegara tota aquesta gent, com passà amb l'imperi romà, com passà amb la Revolució d'Octubre, al xa de Pèrsia...

Ja se veu que estic molt indignat, com els milers i milers de ciutadans que estan manifestant-se (molt interessant la reacció de la joventut; en realitat són els més fotuts d'aquesta fase de la història: els qui tenen el futur més fosc). Avui mateix hi ha convocades manifestacions a tot l'estat (l'estat de la pandereta, que m'agrada dir) i confie que siguen aclaparadores. Confie també que els sindicats no tinguen més remei que convocar una vaga general, perquè crec que s'ho estan repensant massa; ells sabran. I ja no sé en què més confiar, sinó és que, finalment, a la gent li caiga la bena dels ulls i comence a veure clar la gran estafa des governs en què estem sumits: a l'estat i a l'autonomia.

Per si em falla tot el que desitge, m'agradaria que fora cert que hi ha Déu, en qui no crec, perquè com a mínim tindria l'esperança de poder veure tota aquesta colla de malfactors neoliberals, de xoriços i de desvergonyits, el dia del Judici Final, al mig de la vall de Josafat (Joel 3: 1-2 i 12), ànimes en pena i en pilota viva, reprovats i enviats a l'infern. M'encantaria l'espectacle! A veure a quin sant s'aclamaven!