NAVAIXES D’ALBACETE, A BON PREU

NAVAIXES D’ALBACETE, A BON PREU

Parle amb Toni, que incomprensiblement encara és del PP, sobre el fracàs de Rajoy per a formar govern. L’amic, que ho és de la família, perquè els pares varen estar junts al front de Terol, i de qui ja he parlat altres vegades, està passant molta vergonya, em diu, pel trist paperot que està fent el seu partit. Tots els partits l’estan fent, li dic.

Ell defensava Rajoy, però ara ja està convençut que no, perquè ha gestionat molt malament el tema de la corrupció; per la prepotència; per haver-se encapsulat; a més de la seua incapacitat a cercar una solució per a Catalunya. Ara, ja ho veus, em diu, tampoc no té amb qui pactar. També creu que no han estat molt encertats els equips de què s’ha rodejat, especialment la Cospedal, de la qual sempre ha desconfiat i algunes vegades me n’ha malparlat.

Em diu que en el partit ja estan esmolant les navaixes. Qui m’ho havia de dir, s’exclama. Evidentment, Toni està molt afectat. Com m’agrada la ironia de sal grossa i li tinc confiança, li dic que la senyora Cospedal, que ha estat reina de la fira d’Albacete i presidenta autonòmica, com ara no tindrà res a fer, podria organitzar una empresa de vendre navaixes i, sense moure’s del Parlament, oferir-ne a bons preus, a tots els partits, grossos i menuts. Floriano i Hernando podrien fer-li de comercials i el negoci els podria eixir rodó. A més dels populars, els socialistes també en comprarien, perquè tenen experiència.

Toni no està per a bromes i el comprenc. Tampoc jo hauria d’estar-ho, pel meu partit, el Bloc. A mi, però, els vint-i-dos anys que tinc més que ell, m’ajuden a desdramatitzar les coses. Al cap i a la fi, la llista dels actes de caïnisme dels partits que he vist i de les navaixades, és llarga i prolixa. Fem una repassada pels partits estatals i pels autonòmics; també pels dels PPCC, terme en el qual Toni si que hi creu, encara que sols m’ho confessa a mi.

Toni posa la mateixa cara anguniosa que, aquests dies, en Rajoy i la seua tropa. Em sap greu pel meu pobre amic, però li dic que els qui s’han d’amoïnar són els qui han d’afrontar els judicis que estan en marxa i els que vindran a continuació, perquè el fenomen no para. Hauran de tornar els diners que han pispat, aniran uns anys a la presó, i passaran a la història com uns xoriços i uns indocumentats, encara que rics.

Toni, tu no tens res a amagar, sols que has estat un ingenu i has col·laborat innocentment. Al món n’hi som molts i precisament d’això se n’aprofiten els poca-vergonya, li dic. Com ell llegeix el que vaig escrivint i sap les contrarietats que he hagut de suportar, em mira i em somriu. Realment riem per no plorar.

La informació que ens hem intercanviat de les respectives famílies és positiva; ell continua amb la seua feina docent i jo porte bé la jubilació amb unes analítiques acceptables. Aleshores esmorzem, com fem periòdicament, continuant la tradició paterna.

Em comenta que no li agradà el meu darrer article sobre la venjança. Alguns lectors m’han escrit dient-me el mateix. Això és perquè us creieu la retorçuda idea del perdó, que us infonen els rectors, perquè precisament la història de l’església és de revenja pura i dura; de fet, sols creuen en el perdó en profit propi. Per això justificaren (justifiquen) els assassinats del franquisme, i estan a favor que no es remoga res d’aquella barbàrie.

Ens n’hem d’anar, ell a classe i jo a passejar i fer salut. Fent-nos la darrera, em comenta les picabaralles que s’estan organitzant sobre l’assistència o no de les autoritats a les processons i a missa. En aquest tema pensa com jo i sempre ha defensat que jo no anara mai a cap acte religiós, quan era alcalde. Està d’acord que no s’ha de fer política amb la religió, o siga amb l'aconfessionalitat de l'Estat i que el seu partit no està encertat, defensant tot el contrari.

És que estem molt verds en democràcia, Toni, i hi ha molta hipocresia. Ja veus com han quedat el beats del teu partit, com Cotino. Ens riem recordant quan volgué convèncer-me que entrara amb ell a l’església, un dia del Crist que vingué a Silla: alcalde, vinga a missa, que allí ens volen a tots... Ves, ves i demana perdó, so beata, pensí.

Sobre l’afer del Punt, aquests dies estic contestant molts lectors que volen saber més coses. Com estic esperant una resposta del director, que encara no s’ha dignat a fer-ho, les dues coses que els transmet és que pot haver-hi, al darrere de la depuració  de què hem estat víctimes, la mà tenebrosa d’Eliseu Climent.

També els informe que m’he donat de baixa de la subscripció del diari. Precisament el Punt/Avui és un dels mitjans més beneficiat de les subvencions catalanes (Convergència pura i dura). Només em faltava saber això. Els dic que, emulant Francesc de Borja, jo també he jurat no servir mai més cap senyor que em puga estafar. A bona hora, em diu Toni.

Tens algun tuït preparat? Li l’he portat escrit: Podem i els seus afins, al Bloc han deixat fora; doncs, millor sols i a la vora, que no malament i dins. Ací cadascú va per ell, com a Beniparrell (no ho dic pel poble en concret, sinó per fer-ho en verset).