La
meua resposta a les paraules de Paco Pérez Moragon en l’acte de lliurament del
XX Premi Vicent Ventura. 7 de maig de 2019
Exma i Mag. Rectora, autoritats acadèmiques,
amigues i amics:
La proposta d’atorgar-me el premi Vicent Ventura en
base a les coses que ha dit Àngel Llàcer, la trobe tan absolutament immerescuda
com exagerada. Només perquè aquest premi és un homenatge a la memòria de
Ventura, i perquè la proposta l’han feta Paco Pérez Moragón, Ramon Lapiedra,
Àngel Llàcer i Anna Aguilar Ventura, i perquè ha estat secundada pels sindicats
UGT, CCOO i STPV, la Unió de Llauradors i Ramaders, la Unió de Periodistes del
PV, i per les universitats de València i de Castelló, m’he vist en l’obligació
d’acceptar el guardó, contra el meu criteri de defugir d’honors i cerimònies.
Tots els qui estem ací coneixíem el Vicent Ventura
que descrivia el professor Josep Fontana, “amb
la seua veu retrunyidora, de mirada i d’expressió burleta que et podia fulminar
quan menys t’ho esperaves amb algun sarcasme temible, per bé que... tot plegat
–veu, expressió i sarcasme- li servia per dissimular una personalitat prou
vulnerable, tendra en el fons...”
Com que haig de dir alguna cosa, deixeu-me que us
propose imaginar Ventura ara mateix i entre nosaltres, parlant i parlant, i ja
sabeu com era d’addicte a les llargues converses amb els amics. Parlaríem de
les conteses electorals que acabem de viure i que ell hauria seguit amb
atenció, llegint els tres o quatre diaris de referència i les opinions de
comentaristes i politòlegs, amb les
reticències lògiques. També parlaríem de les eleccions que viurem aquest mateix
mes. De tot plegat n’opinaria, entre il·lusionat i caut, i de com els respectius
resultats influiran en el nostre futur més immediat. Anys enrere i a iniciativa
d’ell, hauríem pogut acompanyar la conversa amb un amical sopar, per celebrar
els èxits de l’esquerra i sobre tot el fracàs de la dreta i la ultradreta
franquista.
Què opinaria dels encontres i desencontres entre
els partits d’esquerra a l’hora de conformar els governs de progrés, ell que
tenia un compromís ferm i experiència en la conformació d’aliances
estratègiques? Jo crec que Ventura es mostraria molt contrariat per les
“dificultats” a l'hora de trobar solucions; fins i tot protestaria per la por
d’alguns partits a formar res paregut a un front popular, com diuen que pensen els
socialistes, sinó que diria que és precisament això el que cal organitzar, un
front popular, talment com ha intentat la dreta tan descaradament, encara que,
afortunadament, sense èxit.
Què pensaria dels personalismes dels líders i
lideresses, ell que n’era absolutament contrari als divismes i les exaltacions?
Sobre alguns en concret me l’imagine criticant les “seues bones intencions”,
darrere de les quals trobaria i denunciaria l’interès estrictament personal per
sobre del col·lectiu, o siga tot just el contrari del que ell havia fet al
llarg de la seua vida.
I què creuria que s’hauria de fer per a impedir la
progressió de la dreta i del franquisme, que encara no ha cessat i que el
proper dia 26 de maig tornaran, rabents i
cridaners, a intentar assaltar-nos? A Ventura, la vida del qual va estar
marcada per l’antifranquisme més rotund, la possibilitat d’un reviscolament
feixista, de qualsevol tipus i magnitud, el posava sempre alerta i ara, amb la
irrupció d’una formació descaradament feixista, encara molt més. Ell deia que
el franquisme continuava viu, d’amagatotis al PP, i com ara ha eclosionat, es
mostraria absolutament contrariat i no s’ho callaria, perquè Ventura era més
expeditiu que no l’esquerra habitual que coneixem.
I d’un tema tan delicat i amarg com els escàndols
i corrupcions en el si d’alguns partits i d’alguns patums que es diuen
nacionalistes i trauen profit de l’engany, què diria? Francesc Pérez Moragon em
deia fa poc que “Ventura mai no demanà
una subvenció, cap privilegi, sinó que era generós i era, sens cap dubte, dels
prohoms que podrien circular amb la cara ben alta per haver contribuït més que
ningú a la refeta del país”. Jo afegiria que mentre altres, amb l’excusa
dels patiments d’aquest país, i abusant de la confiança que en ells es
dipositava, han fet fortunes...
Com va escriure Joan Fuster, “la trajectòria ideològica i pràctica de Ventura és una de les més
admirables que hem pogut veure al País Valencià” i continuava “no seré jo qui diga que ha tingut mala sort
en la rifa dels esdeveniments i moltes coses i molta gent, avui en plena
vigència institucional, no serien comprensibles sense la mediació, un dia, de
Vicent Ventura”.
Ventura, com diu Adolf Beltran, “era un inconformista i alhora un realista”
i com a polític ”era incòmode a la
dictadura i als dirigents de la democràcia”. Aquesta darrera observació és
la síntesi de la seua vida política i per això es preguntava Beltran “com pot ser que una persona de posicions
nítidament ancorades en el socialisme democràtic no haja jugat ni tan sols un
paper simbòlic en l’imaginari col·lectiu de l’esquerra valenciana?”.
El nostre és un país sense acabar de fer, o mal fet,
o mal endreçat, o mal conduït, o mal d’entendre i és aquest un dels temes que
més preocupaven i ocupaven les seues activitats polítiques i intel·lectuals, la
refeta del País. Jo personalment tinc un record vivíssim de Ventura, i vaig
conèixer directament i indirecta la seua implicació i el seu compromís social i
polític amb el nostre país, la nostra llengua i la nostra cultura i estic content que no l’oblidem, com ha passat
massa sovint a València. Ventura em va distingir amb la seua amistat i
confiança i arribàrem a conèixer-nos prou bé. Deia que ésser amic meu era una
sort, però que tenir-me d’enemic era una absoluta desgràcia. Així m’ho va contar
un altre gran personatge, Doro Balaguer.
Han passat vint anys i escaig de la mort de
Ventura i el fet que un grup dels seus amics, d’entre tants que en tenia, els
sindicats que he esmentat al principi (que tant li deuen a ell directament en
la seua conformació), i les universitats
de València i Castelló, hagen instituït aquests premis en honor de la
seua memòria ens honora a tots.
Finalment vull dir que m’ha omplert de satisfacció
veure que la institució, que ex aequo
rep la distinció, és una escola, la cooperativa de Castelló, La Lluna.
L’escola, l’educació dels nostres infants és essencial per al nostre poble. I
això, Vicent Ventura ho considerava
primordial i va ser un dels primers a impulsar l'escola en valencià, amb
Fuster, Adolf Pizcueta i pocs altres.
Moltes gràcies de nou, i bona nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada