L'ENSAÏMADA MALLORQUINA DEL SENYOR BAUZÀ

L'ENSAÏMADA MALLORQUINA DEL SENYOR BAUZÀ

Article publicat a elpunt.cat el dia 18 de setembre de 2011

Viatge sovint a Mallorca i per això sé que, a poc a poc, es va descobrint la gran estafa que representa l'actual president balear i el seu govern. Bauzà, que es presentava com el gran regenerador del PP, després de l'experiència de Matas, féu propostes electorals inèdites fins aquell moment, en el PP, com era acabar amb les situacions de corrupció dels polítics i fer un govern més transparent i gestionar amb austeritat. Doncs, no ho fa, sinó al contrari: ha augmentat el nombre d'assessors i canongies dels populars; els ha augmentat les assignacions; ha posat al front de la televisió un dels seus consellers, perquè la controle i la faça més “popular”; ha acomiadat representants sindicals; ha retallat les partides d'educació, reduint les contractacions de professorat... I etcètera. Com la cosa sols acaba de començar, la gent amb qui parle estan escarotats, perquè pensaven que amb tot el merder d'en Matas i la Munar ja havien tocat el sostre i ara veuen que no, que aquest Bauzà emula aquells i que fins i tot els superarà. La desgràcia, doncs, s'ha abatut sobre ses illes, com una pesta!

El farmacèutic Bauzà, més madrileny que mallorquí, més espanyol que balear, segons confessa, amb la seua careta de no rompre un plat, també superarà els seus convictes predecessors en un aspecte, que em preocupa especialment: menysprea el català de les illes i valora més el castellà; considera el mallorquí una llengo distinta de la catalana i anterior a l'arribada de Jaume I, i considera que hi ha quatre de llengües, una per cada illa! Com aquesta barbaritat és també la que mantenen els blaveros valencians, no em ve de nou i per això sé que, d'aquest menyspreu per la llengua, se'n deriva i derivarà la seua actitud política negativa en els temes de la normalització lingüística, que reduirà al mínim, i en l'ús de la llengua en l'administració i l'ensenyament. Per tant, Balears ha entrat, de la mà de Bauzà, en el mateix període de tenebra per la qual passàrem els valencians.

Per altra part, a tot el món democràtic es considera especialment perillós que els polítics es passen pels collons les lleis, com passa a les repúbliques bananeres o en les dictadures. Però aquests populars com Bauzà, com Camps a València (Fabra està a prova, però desconfie), com Feijoo a Galícia, és el que fan, passar-se per l'engonal els respectius estatuts d'autonomia i les mateixes lleis autonòmiques. Sembla que aquesta actitud és la marca de la casa, no debades el seu líder Rajoy opina el mateix de les lleis que no li fan el pes, com la de l'avortament, la de l'eutanàsia, la de la memòria històrica, etc. Aquests populars estan més prop de l'extrema dreta, que dels partits liberals i neoliberals populars europeus i no entenc com aquests no els fan fora del grup.

És evident que quan dic que Bauzà ha resultat ser un frau estic pensant en la gent que “majoritàriament” el votà, perquè cregueren que representava la regeneració del partit. Ara, doncs, contemplen, decebuts, que s'equivocaren. Per ventura, però, no tots s'enganyaren i, per això mateix, podem tindre l'esperança que tot no està perdut. Com passà a València, la Universitat no cedeix, ni ho fan els intel·lectuals de les illes; els partits polítics de l'oposició, tampoc. Arribarà, doncs, el dia que sortirem d'aquest mal son i que s'acabarà aquesta gran ensaïmada de nata agra, que s'ha emparat de les illes.

La idea de la ensaïmada ha estat una ocurrència, pot ser desafortunada, si algú creu que faig burla d'aquesta famosa pasta mallorquina. Com em considere un admirador de totes les seues varietats, encara que m'incline més per la de cabell d'àngel, vull que quede fora de tota sospita que considerar Bauzà i la seua política una ensaïmada, tinga cap mala intenció, contra l'ensaïmada. El que m'ha passat és que, tractant de comprendre la situació, se m'ha ocorregut imaginar-me que el que està passant a Mallorca és com si s'hagués format una enorme ensaïmada, un enorme cordó retort en espiral, tan gran que no veus quan acaba, que va de Ciutat a Pollença, d'Andratx a Portocristo, de Maó fins a Eivissa; n'agafes un pessic, un tros d'aquesta ensaïmada i el saïm i el sucre t'impregnen els dits, que no saps com treure-t'ho; però, sobre tot, la desgràcia d'aquesta ensaïmada popular, que no és de cabell d'àngel, sinó de nata, és que la nata s'ha fet agra.

PER ON PEGUEM TISORADA?

PER ON PEGUEM TISORADA?
Article publicat a elpunt.cat el dia 15 de setembre de 2011

Tots els governs del món han agafat les tisores i s'han posat a retallar i això em sembla molt bé, perquè és més que evident que estàvem vivint molt per sobre de les possibilitats, gastant i malversant recursos, però, sobre tot, mantenint una classe política especialment sàtrapa, i una sèrie interminable de negocis bruts, a costa dels eraris públics. Tot això s'ha acabat, perquè s'ha arribat al màxim i ara toca desunflar els globus de la fantasia i de la corrupció, xafar terra, veure i viure la realitat. No m'estranya que s'haja arribat en aquest punt i ja fa temps que jo m'havia apuntat a la teoria més previsora i reclamava austeritat; de fet, quan he tingut la possibilitat, per exemple quan he estat alcalde de Silla, l'he practicada tant com he pogut. A continuació del meu govern (el famós quadripartit) i durant quatre fatídics anys, els socialistes baixaulistes han gastat i malversat fins que s'han cansat i és per això que el nou govern, que és del PP, ha d'agafar les tisores i veure per on tallen. Però, aquesta és la qüestió: per on tallen? Quines partides pressupostàries hem de retallar?

De moment, els populars, amb Serafí al front, han tingut poques possibilitats encara, poc de temps des de maig, amb les festes i l'estiu pel mig. Però, això ja ho sabien, perquè els governs entrants hereten la situació que hereten i, en el nostre cas, la caixa que s'han trobat estava buida, és cert. Però han hagut de fer front a la realitat, com el conflicte de la neteja de la ciutat i la reorganització de la plantilla municipal. La liquidació d'algunes fantasmagòriques contractacions de l'anterior alcalde, especialment la del supergerent, s'ha produït a mitges, però la del superarquitecte, o siga la del suposat nebot de Gonzàlez Pons, continua, perquè segons l'alcalde Serafí “ha d'acabar la Casa de la Cultura”, malgrat tots els errors tècnics que ha tingut l'única obra que ha dirigit en quatre anys. Caldrà que s'explique aquest misteri. Les contractacions han anat “liquidant-se” o no renovant-se, amb algunes excepcions de militants populars.

En el capítol de festes el nou equip ha arribat a temps de retallar un poc, encara que els bous els han incrementat, segurament per una promesa electoral. I no massa coses més, a no ser que anotem que a l'hora de pagar aks regidors els únics que cobren són els del govern, perquè els de l'oposició encara no han vist ni un euro, i això és molt poc honest: o cobren tots o que no cobre ningú. I una cosa que em dol especialment, com ja vaig explicar la setmana passada, és que els llauradors del Consell Agrari i els qui vigilen els camps per a evitar robatoris, s'han quedat enguany sense la paella tradicional, “perquè hi ha que tallar per algun costat”, segons em digué l'alcalde. Tallar, cal tallar, estic totalment d'acord, però el risc és que s'actue de manera interessada i paguen justos per pecadors.

Els sous dels polítics locals, per exemple, que és per on s'ha de començar, si hom vol ser coherent i honest, són alts. No basta que el de l'alcalde siga menor que el que cobrava Baixauli, perquè aquell cobrava un sou que no li corresponia, una indignitat, per tant si l'alcalde popular “se l'ha rebaixat” a 43.000 euros, ha rebaixat un terç la barbaritat, però continua essent alt. I el del tinent d'alcalde Zaragozà, que cobra el mateix que el seu predecessor socialista Vedreño, 40.000 euros, també és una barbaritat. I etcètera. Bé, vull dir-ho ben clar: em semblen uns sous excessius per a Silla (18.000 habitants), que no es justifiquen per la “responsabilitat” del càrrec. Jo he estat alcalde de Silla, no cobrava i tenia les mateixes responsabilitats, i perdonen la immodèstia.

De tota manera, el temps de desconcert inicial, que són els dos o tres mesos primers, han arribat a la seua fi i ara toca donar la cara de veritat, concretament el nou govern popular ha de presentar, d'ací no res, els pressupostos de 2012. Ara és quan es veurà exactament, primer que res on apliquen les tisores, quin concepte tenen de les coses justes i necessàries per a governar un poble i de quines coses caldrà prescindir, per innecessàries o prescindibles. I hauran de definir una política d'impostos i taxes, on es veurà a qui afavoreixen. I hauran de prendre decisions contra els morosos i hauran de prioritzar les poques inversions que es podran fer, poquíssimes...

I encara veurem una altra cosa: la reacció dels partits de l'oposició davant dels pressupostos que presenten els populars. L'anterior govern baixaulista no pot servir de model, perquè els aprovà amb l'aval dels verds, amb un pacte efímer i després amb el recolzament d'un trànsfuga. Ara veurem si hi ha algun pacte o no entre la dreta popular i l'extrema dreta, o repetim alguna maniobra de transvestisme o de transfuguisme. Evidentment, seria més positiu per a Silla que els polítics de l'oposició pogueren participar en l'elaboració dels pressupostos, de manera honesta i lleial, a cara descoberta, sincerament. Jo, que propicií pactes entre Bloc, EU, UV i PP, crec sincerament que un pacte així, per a fer els pressupostos, seria una bona cosa per a la ciutat.

POC A POC, ENS DEIXARAN PELATS

POC A POC, ENS DEIXARAN PELATS

Article publicat a elpunt.cat el dia 12 de setembre de 2011

Poc a poc, ara tallant per ací i després per allà, totes les conquestes socials i democràtiques, que englobem sota el concepte de l'estat de benestar, ens les aniran escamotejant i amb això ens escamotejaran també la democràcia. És el resultat del triomf de la política neoliberal que s'ha anat emparant de tot l'Occident, els representants de la qual són els partits conservadors, com el PP, però que, com el seu verí ha penetrat tan a fons en el sistema, també els partits socialdemòcrates, com el PSOE.

A l'estat espanyol, qui ha teoritzat més sobre el tema és la gent de la institució o congregació FAES, que dirigeix l'Aznar. Ja està tot dit. Des d'aquesta mena d'associació, s'elaboren els grans programes i projectes neoliberals que, en aquest moment de crisi econòmica, es substancien en la implantació de polítiques d'austeritat, a costa de les classes mitjanes i treballadores, a les quals se les desposseeix del “patrimoni” que havien anat guanyant, al llarg dels darrers anys: l'escola pública, els serveis sanitaris públics, els transports públics, etc.

El fet que la crisi siga conseqüència precisament de les polítiques neoliberals (globalització, guerres per l'apropiació del petroli, consolidació de les satrapies de la classe política, malversacions de fons públics, privatitzacions al servei de la banca i dels especuladors, foment de la destrucció mediambiental, etc.), això no els amoïna. Tot al contrari, invoquen l'austeritat i l'exercici de les tisores sobre “nosaltres”, fent-nos responsables de les seues malifetes.

Aquests neoliberals han anat elaborant una sèrie de coartades per a justificar la seua malèfica visió del món i, com és gent que no es mama el dit, han creat també una xarxa de tinglados des d'on marquen les directrius que han de seguir els governs de la seua corda: FMI, OMC, CCI, Fòrum de Davos, etc. I sobre tot han controlat el gran centre de poder “espiritual” d'occident, que és el Vaticà, des d'on s'inocula a les masses el verí de la resignació; a fi de comptes, Crist ja assegurà que sempre hi haurà pobres (Mateu, 26, 6-13; Marc, 14, 3-9; Joan, 12, 1-8), però, per cert, els prometé el cel (d'ells és el Regne del cel), amb la qual cosa el pobre que no se resigna és perquè no vol.

Evidentment, sotmetre's a aquests individus i als seus tenebrosos governs neoliberals, és absurd. Així ho estan manifestant, de manera clara i rotunda, els joves de tot el món, entre els quals els nostres Indignats, els joves d'Atenes, de Xile, de Califòrnia, de París, de Berlín, de Tòquio, de Praga, de Londres (que possiblement són el cas més extralimitat), Tel Aviv... i també els joves que, en altres coordenades, han protagonitzat les revoltes dels països àrabs contra les dictadures (aliades d'Occident, curiosament).

Veure, doncs, manifestant rebuig a les polítiques neoliberals de sociates i populars, als Indignats, que són els més mal parats, als mestres en defensa de l'escola pública i de qualitat i en contra de la privada, als sanitaris en defensa de la sanitat pública i no de la concertada amb entitats privades, als jubilats en defensa d'unes pensions justes, als funcionaris (llevat de la claque dels grans funcionaris), etc. veure tanta gent protestant és un senyal que tot no està perdut, que encara que els socialistes i els populars vulguen deixar-nos pelats, no ho tindran tan fàcil com pensen; o sí.

No vull pecar d'optimisme, perquè a la protesta l'hauria de seguir l'organització de tots els qui estem en contra del sistema, i això, lamentablement, no passarà. En el món de l'esquerra, en sentit ample, hi ha massa divos, massa virtuosos tocant solos de violí i que creuen que són l'hòstia, o siga massa gent perdent el temps, pseudofilosofant i intentant descobrir la fórmula de salvar el món. La dreta, al contrari, és més pragmàtica i com a tocar, l'única cosa que els interessa tocar-se és la cartera; la política neoliberal precisament el que fa és assegurar-los-la, la cartera; la “filosofia” o siga les coartades, pel que fa a l'estat espanyol, ja he dit que l'elabora el FAES, però m'havia oblidat que segurament compten amb l'ajuda de l'Esperit Sant. Com entre l'esquerra i la dreta, hi ha els socialistes, la putada és que aquests han caigut a la ratera que els han calat els populars i, per tant, no podem comptar amb ells. Com acabarà tot açò? Continuarà.

LA PARÒDIA DE L'ESTAT

LA PARÒDIA DE L'ESTAT
Article publicat a elpunt.cat el dia 4 de setembre de 2011

Una paròdia és allò que vol semblar una cosa i no ho és, per exemple que Espanya siga un estat, perquè, com veurem, no ho és. Fins ara pensava que sí, que Espanya era un estat i no una nació, com volen els espanyolistes. Pensava que les nacions érem la catalana, la basca, la gallega i la castellana, cadascuna amb les seues excrescències i derivants i que l'estat espanyol s'havia format, bàsicament manu militari i per interessos dels sàtrapes, imposant la nació castellana sobre les altres (Decret de Nova Planta, etc.). Doncs, no, ara resulta que aquest estat que tant ens ha fet patir al llarg de la història, és una paròdia; per què ho dic? Perquè si fora un estat de veritat, no hi manaria la senyora Merkel!

Ací, Zapatero i Rajoy, han fet el que ha manat la senyora nibelunga, que es modificar la Constitució i no ha passat res. Dòcilment i submisos, han modificat un document que deien que era sagrat i intocable, que era la “voluntat sobirana del poble espanyol”, o com si diguérem la bíblia política d'Espanya, —capital Madrid—, que havíem votat democràticament i per majoria. Ara hem vist que això ho deien per a enganyar-nos, perquè no els convenia tocar ni una ratlla, però com la senyora Merkel ha dit que s'ha de modificar, xim-pum. Per a dissimular un poc i no fer-ho tan descarat podrien haver fet el simulacre d'un referèndum i tampoc. En general, totes les mesures antisocials que ha anat prenent Zapatero li les han dictades des de Berlín, cosa que, si les properes eleccions les guanyen els populars, encara serà molt més escandalós i dramàtic, així que ja podem anar preparant-nos, perquè el que hem tingut fins ara sols ha estat un tast del que ve.

Altres que manen més que tots els d'ací junts són el Papa i la seua santa tropa. Manen tant que els socialistes els han demanat permís per a treure Franco de la Vall dels Caiguts, malgrat que segons la llei de la Memòria Històrica és evident que s'ha de treure, però com el Vaticà està per damunt de les lleis espanyoles, els han hagut d'implorar la intercessió. Com el govern es diu laic, ho han fet asseguts a taula, a diferència de Rajoy que ho hauria demanat genolls en terra. Aquesta és una altra prova de la paròdia d'estat que és Espanya: el Papa mana més que el govern! Altra cosa és que al Papa li agrada venir de tant en tant per ací, perquè tothom li balla els nanos i ell no paga ni xapa, sinó que encara li munten un tinglado, des d'on ell solta els seus anatemes i les autoritats espanyoles diuen amén, sobre tot els populars, la hipocresia dels quals és absoluta i l'estampa de la Cospedal, tota de negre i amb la pinteta i la mantellina, n'era el paradigma: una senyora que cobra tres o quatre grans sous, que no paga els deutes i que demana la benedicció papal... Quin exemple! Així que l'espectacle d'aquestes darreres setmanes, entre unes coses i les altres, no pot ser més depriment.

Perquè, mentrestant, com no tenen ni un clau, perquè s'ho han gastat tot i ens han empenyorat tant que devem més que divisem, continua la pressió sobre els ciutadans més modestos: congelacions de pensions; descomptes en els salaris; augment de les taxes universitàries; derivació dels fons públics a la sanitat privada i a l'ensenyament religiós; ampliació de la ràtio d'alumnes per aula, fent treballar més els ensenyants i pagant-los menys; augment d'impostos i taxes de tot tipus; augment de la desocupació; contractes de treballs precaris... Tota la crisi, que ells han provocat, l'hem de pagar els treballadors, perquè això de fer pagar més als qui més tenen, de rebaixar els sous als polítics (Rita Barberà cobra 111.000 euros, quina figa); de prohibir que cap polític cobre més d'un sou, com la Cospedal, o com la Pajín; d'aclarir els fraus de la banca (el tema de la CAM, que crida al cel, em cou especialment, perquè hi sóc client), d'això res de res. Per què haurien de fer una altra cosa que les barbaritats que fan, si la gent els vota igualment?