PAGAR A ESCOT, O ANAR DE GORRA

PAGAR A ESCOT O ANAR DE GORRA
Article publicat a el Punt/Avui el dia 23 d'octubre de 2011

Entre les perversions de l'estat de benestar, la més trista és que ens havien fet creure i ens ho havíem cregut, que podíem anar sempre de gorra, l'oci i els vicis inclosos. Abans, no; abans, quan encara no hi havia les conquistes socials que s'han aconseguit a Europa, tothom pagava a escot: l'educació, la sanitat, el manteniment de la gent gran i dels invàlids... Un gran triomf del socialisme fou aconseguir que, als països capitalistes europeus sobre tot, que fora l'Estat qui es fera càrrec de les necessitats bàsiques de la societat (l'Estat de Benestar), a canvi dels impostos que paguem, cosa que ens diferencia notòriament de la resta del món. Per això, lògicament, Europa és un pol d'atracció de l'emigració del tercer món.

Però, a poc a poc, ens havíem cregut que, a més de les necessitats bàsiques, podíem incloure les no bàsiques, i alguns, fins i tot, que podien viure a costa de l'Estat. També és cert que mentre la ciutadania anàvem per aquest camí, especialment perquè els polítics ho regalaven i ho prometien tot, a canvi dels vots, ells mateixos i els peixos més grossos (banquers, constructors...), s'omplien les butxaques descaradament. Dèiem, entre rialles: si malgrat tot el que roben els polítics, encara en queden de diners, això vol dir que Espanya és el país més ric del món. Doncs, s'ha acabat, finalment ha arribat el dia que ja no queda un euro a la caixa i ara tot són plors i tirar-se la culpa els uns als altres. Ara el discurs ha canviat i tothom ha de fer-se a la idea de l'austeritat i de les retallades. Així que, per als ciutadans rasos, se'ns ha acabat que tot siga de gorra, s'ha acabat la sopa boba. Ara començarem a pagar a escot els serveis sanitaris, els educatius, els assistencials...

Però, i els polítics? I la banca? I l'església? Donades les circumstàncies, seria lògic que les retallades les començaren per ells mateixos, però pel que veiem, es resisteixen a rebaixar-se els sous i a ser honestos i cada dia es publiquen més casos que demostren la poca vergonya que tenen. Hi ha presidents de diputacions i batles d'ajuntaments que encara cobren més que el mateix president del govern i molts polítics tenen dos i tres sous. La gent de la banca, com els de la CAM, per exemple, continuen els seus supermilionaris abusos, mentre que la fallida que han provocat (2.800 milions, la caixa mediterrània) l'hem de pagar amb fons públics (fons de rescat), i això costarà exactament el doble del que estalvià el govern amb la congelació de les pensions.

Evidentment, crec que aquesta rècula de personatges, no tenen ni vergonya, ni moral i això que van a missa. Però també crec que són suïcides, perquè ara la gent comença a obrir l'ull, a mida que la crisi va arrossegant empreses i famílies, que la joventut va perdent les esperances, que l'atur va en augment i que amples capes de la població comencen a passar fam. La indignació popular ha anat creixent i la protesta ja és un moviment mundial, així que els grans poders polítics i econòmics demostraran una enorme miopia si no ho veuen, perquè ara ja no tenen tan fàcil controlar la situació i, per tant, o canvien immediatament o la gent els farà canviar.

Així que aquesta societat, que necessitava un fort revulsiu per posar fre a l'abús d'uns i d'altres, el té ara amb la crisi que domina el món. I com quan hi ha crisis és quan es necessiten els referents, per això estan aflorant pensadors, moralistes, filòsofs que prediquen per uns canvis profunds en la societat, molts dels quals, a més a més, ja ho venien advertint, encara que, com als profetes bíblics, ningú no els feia ni cas. Bé, doncs, el butoni ja ha arribat; ara, vulguen o no, els polítics de la fanfàrria han d'afrontar que, en realitat, no tenen “un puto euro”, com digué la presidenta de Madrid, perquè els han malversat.

No puc dir que em fregue les mans davant l'espectacle, perquè milers i milers de persones s'ho estan passant molt malament i perquè la joventut (que és el futur) està vivint amb unes expectatives tan tenebroses, molt més que les que teníem la joventut durant el franquisme. No em fregue les mans, però estic expectant per veure com s'ho faran els polítics que guanyen les properes eleccions, ací, a França, a Alemanya... Durant els propers anys o dècades, s'han de saldar els comptes i de com es faça la liquidació, començarem a sortir del pou o ens enfonsarem encara més. Passe el que passe, però, el que és cert és que res tornarà a ser igual com fins ara.

Finalment i pel que fa al País Valencià, el fet que siguem l'autonomia en pitjor situació econòmica (devem el 17'2% del PIB, o siga 17.600 milions d'euros) i que l'urbanisme valencià, que era la base de l'economia, haja estat considerat a Europa com una forma endèmica de corrupció (Parlament Europeu), posa més en evidència el fracàs del model polític que instaurà Zaplana i ha “perfeccionat” Camps. Com s'ho faran ací Fabra, Rus i companyia?

PER SI FALTAVA POC, MORERA VA DE VISITA

PER SI FALTAVA POC, MORERA VA DE VISITA

Article publicat a elPunt/Avui el dia 16 d'octubre de 2011

Tant com vull al meu secretari general Enric Morera i no em puc estar de protestar, per escrit i perquè conste on calga, per la visita que ha retut a Eliseu Climent. Segurament s'ha tractat d'una visita estratègica i electoral, de tot punt innecessària si la pretensió de Morera era d'obtenir cap suport d'aquest individu, perquè essent com és més fals que Judes, la seua paraula és com el fum de botja: res. De fet, la nota de premsa que ha emès l'organització amb què aixopluga Climent el seu holding, sols explica els compromisos que ha adquirit Morera, a canvi de res. Si la visita ha estat per donar satisfacció a la branca climentista del partit i res més, espere del meu secretari general que també mirarà la manera de satisfer als qui estem denunciant els abusos de Climent, i les apropiacions indegudes a què ha sotmés el País i tantes persones; en aquest sentit vaig a demanar a Morera una reunió amb els damnificats de Climent.

Aquest, com tothom sap, encara que no tothom vol reconèixer, ha d'explicar les maniobres anti-Bloc que ha protagonitzat, tractant primer de fer-se amb el control del partit, amb la promoció del seu amic Mira (quicomiro) a la secretaria; incentivant una secessió i divisió del partit; promovent candidatures altres, per a perjudicar el Bloc (cas d'ER), etc. I externament, ha d'aclarir als seus benefactors a quina baralla ha anat jugant: CIU, ER, PSC, PSPV, PP...? Sobre tot, però, com Climent ha capitalitzat (exactament, capitalitzat) tots els ajuts benintencionats de les institucions i governs catalans, balears, valencians i andorrans, que col·laboraven, això els feia creure, per a salvar el País Valencià, haurà de justificar, que encara no ha fet ni ho justificarà mai, en què ha invertit els milions que ha rebut. És per això que finalment li han deixat de rajar més pela, ni doblers.

Jo no parle d'oïda, ni m'imagine el que dic, perquè sóc testimoni. També ho són altres persones que, com a jo, han sofert la mateixa espoliació, com ha estat comprovar, a l'hora de la jubilació, que l'individu no havia abonat les quotes de la seguretat social dels nostres anys de treball; fins i tot això. De manera que, com jo, s'han vist obligats a allargar la seua vida laboral; jo, per exemple, em jubilaré als 70 anys, o siga l'any que ve. Això, ja ho he escrit i contat altres vegades, encara que, curiosament, molta gent suposadament d'esquerres i nacionalista del país, no ho ha volgut sentir; de fet, els ho contes i se n'obliden automàticament. Per exemple, els sindicats tenen informació d'aquest fets, entre altres raons perquè estan tramitant algunes de les jubilacions de què parle (la meua, la de Francesc Pérez Moragon...), doncs, malgrat això, encara donen suport a les maniobres que organitza aquest personatge.

També sóc testimoni directe dels abusos a què va sotmetre tants escriptors i col·laboradors, als qui explotava sistemàticament. Segurament, el cas més tràgic, que jo vaig contemplar estupefacte i angoixat, fou quan li negà a Estellés els drets d'autor, a què ell havia renunciat quan la cosa li anava bé, i que al final de la seua vida li eren necessaris. Tothom sap que Fuster i Ventura trencaren relacions; que Carmelina Sanchez Cutillas li va retreure l'abús i l'engany de què havia estat víctima en els drets d'autor; que Vicent Pitarch, Josep Palomero... La llista de damnificats és tan llarga que no acabaríem mai. Tots hi col·laboràvem, perquè enteníem que era necessari, fins que ens hem anat adonant de l'engany: no era el País, sinó Climent, qui se'n beneficiava.

Així que, tornant a l'inici de l'article, com no vull en absolut que s'interprete que faig altra cosa que la que faig, vull afirmar que confie plenament en el meu secretari general, però crec que Morera no ha estat encertat visitant aquesta mòmia corrupta que és Climent, de qui se sap les malifetes i abusos per unes investigacions policials. Lamentablement, la investigació, que s'havia d'haver fet internament, per algun responsable o instància dels Països Catalans, l'ha feta la Guàrdia Civil espanyola, per a la nostra vergonya. Però, això és el que ha passat. Internament, fins ara s'havia volgut “silenciar” el tema, tapar les vergonyes, en contra, per exemple, del que jo sempre he defensat, on he pogut i quan he pogut: que era importantíssim aclarir tot els fraus de Climent. Ara que li han tallat les subvencions, que li rajaven a mans plenes, Climent s'aclama de Compromís...

Ja sé que, de cara a les eleccions del 20-N, caldrà assegurar que arribarem a Madrid, perquè és vital per al nacionalisme que representem i per al País, perquè tenim dret i ja és l'hora d'ocupar el nostre espai polític al parlament espanyol. Per tant, entenc que s'hagen de fer maniobres distintes, totes les que facen falta, per a aconseguir l'objectiu. Però, la necessitat no ens ha de fer perdre ni l'objectivitat, ni el sentit comú, perquè tot el que és negre no és botifarra necessàriament, i jo crec fermament, ho sé i en sóc testimoni, que Climent no és de fiar. Per això he escrit aquest exabrupte, a veure si se m'entén.

S'HA D'APUNTAR MÉS AMUNT

Des de la butaca de casa

S'HA D'APUNTAR MÉS AMUNT

Article publicat a el Punt/Avui el dia 13 d'octubre de 2011

La setmana passada no vaig poder seure a la butaca de casa a contemplar i escriure sobre el món i, per tant, tractaré de compensar el temps perdut amb una ració doble. Començaré per l'alcalde, per respecte, perquè m'ha comunicat que ja se li ha acabat el xollo a l'innecessari arquitecte Sandro Pons, ja que la pròrroga que li havien fet acabà a principis de setembre; sols queda en l'aire la sospita del seu parentiu amb Gonzàlez Pons, però això ara ja no importa. En la mateixa conversa, l'alcalde m'explicà que continuen les obres del multifuncional (sols la façana); que respecte de les obres de pluvials està insistint perquè les continuen; i sobre tot que espera que aviat la Generalitat ens pagarà el que ens deu, que segons ell és un milió d'euros, encara que jo sé que són tres. Aquest darrer punt és especialment important, perquè això alleugerirà molt la situació econòmica.

La major sorpresa han estat els dos articles de Lluís Martínez, publicats en el Punt: “Els contes de l'ajuntament” i “Incompetència, irresponsabilitat i cara dura”, especialment efectius, perquè els hem llegit a l'hora del desdijuni: magnífics! Concretament, el darrer, publicat dissabte passat, que l'ha escrit arran de l'informe de la nova interventora, que qualifica d'espaordidor. Sembla que al PP també els ha influït molt, però perquè hi veuen la prova del desastre que han heretat. Ara bé, com Lluís demana responsabilitats, i com algun lector ha pensat que es referia als funcionaris (intervenció), vull donar alguna pista, perquè posats a la feina cal afinar el punt de mira i apuntar més amunt.

Concretament, la situació a què hem arribat comença amb els romanents negatius de tresoreria a partir de 2008, o siga amb Baixauli a l'alcaldia. Exactament, jo la vaig deixar, en 2007, amb un romanent positiu de 170.000 euros. L'any 2008, però, el romanent passà a negatiu, exactament a -300.000 euros, l'any 2009 a -700.000 euros i el 30 de març de 2010 ja era de -800.000 euros. Aquestes xifres són acumulatives. Però, malgrat que, com diu Lluís, el carro s'havia enculat, els polítics “seguien escudellant-se el plat a grapats”, fent cas omís dels informes d'intervenció.

A mi em consta personalment i també perquè m'ho han corroborat en diverses fonts, que la intervenció de l'ajuntament ha estat modèlica; des que hi he estat posat en la política municipal he vist com treballaven Vicent Zaragozà, Blanca Jiménez, Bruno Mont, Mari Cruz Martí, i les interventores posteriors, a les quals ja no he conegut directament, i tots ells han estat uns professionals absoluts. De fet, la Sindicatura de Comptes sempre ha aprovat els comptes municipals que han presentat, així com el Ministeri d'Hisenda i la Conselleria. Per tant, no és per la intervenció municipal que s'han de fer les perquisicions, cercant un tècnic, com diu Lluís, “ben complaent amb els polítics... a canvi de ves a saber què”. Cal mirar més amunt. L'ajuntament de Silla, per decisió de Baixauli, ha tingut un super-gerent, un veterà dels intríngulis més rocambolescos a canvi d'un bon sou, Manolo Olmo, que ja havia estat tresorer de Silla, encara que fugint del quadripartit se n'havia anat a gerenciar l'ajuntament d'Alboraia (PP). Retornat a Silla, és amb el seu concurs que el darrer regidor d'hisenda, Hermínio Vedreño, confegia els pressupostos, i qui ha estat més amunt de tot l'organigrama i el més ben pagat (67.000 euros).

Precisament, altre dels interrogants de Lluís, els dels impagats i recaptacions impossibles, puc assegurar que venen de l'època de tresorer d'aquest personatge. Aquest problema és tan gran, perquè no s'abordà la seua solució en el seu moment i s'ha deixat anar engrossint i engrossint, com la massa de la farina quan fermenta, contaminant els pressupostos sistemàticament. Com es van a cobrar ara rebuts a persones difuntes, rebuts no reclamats al seu temps, rebuts prescrits, rebuts repetits, etc.? Com es van a cobrar rebuts del pòsit del camp, posem per cas, prestats a persones manifestament insolvents, a posta? El merder de l'ajuntament, en aquesta matèria, és descomunal. Vull posar de manifest que intentaren solucionar-lo els regidors d'hisenda Maria José Mas i Natxo Ventura, i que s'hi feren avanços importants, no suficients, però.

Evidentment, un altre problema és no haver sabut administrar bé l'erari públic, i açò és responsabilitat dels polítics, no dels funcionaris. Si es prenen decisions tan absurdes com destinar ajuts econòmics a començar uns casals fallers que mai ningú acabarà, a fer carrils bici que mai ningú utilitzarà, a posar en marxa somnis i fantasies que mai ningú materialitzarà, etc. I si s'han malversat tants diners “menjant a dos queixos”, com diu Lluís, aquest també és un problema dels polítics, no de la intervenció. Sobre el mig milió d'euros de factures sense consignació pressupostària, que diu Lluís que s'han quedat als calaixos, evidentment caldrà demanar explicacions fora d'intervenció. Finalment, les dades necessàries per a entendre la magnitud del maremàgnum de les finances municipals, a més del que he dit, és que enguany s'ha de tornar un milió d'euros corresponents als préstecs que arrossega l'ajuntament. Per cert, és important saber que del 70 al 80% del pressupost correspon a les nòmines, neteja viària, fem, neteja d'edificis públics, jardineria i altres, o siga que són despeses ineludibles.

Ara la pregunta que cal fer-se i que es fa molta gent, inclosos els populars, és: cap a on mirava Prieto, com a cap que era del PP, en l'anterior legislatura? Si no sabia res, com pot justificar la seua inoperància? Coneixent com coneixia Olmo, i el que havia passat a Alboraia, per què no es preocupà de vigilar el personatge? Però, si sabia quina era la situació, per què no la denuncià? I, sobre tot, perquè deixà sol i davant del bou a Serafí Simeon? Respecte dels altres partits de l'oposició no se m'ocorre dir res.

Total, que en aquesta situació, amb la impossibilitat de buscar la clàssica solució d'endeutar-se encara més, que era com se solucionaven aquestes situacions fins ara, de recórrer a nous préstecs, l'ajuntament ha de buscar la manera de tirar endavant. Com el problema no és solament de Silla, sinó que és de tota l'administració, caldrà veure quins mecanismes s'arbitren per a sortir-se'n. De moment, el que cal és que cadascú done la cara en allò que li correspon. L'equip de govern té la paraula, que no pot consistir a queixar-se, sinó que ha de prendre decisions. Els partits de l'oposició han de prendre consciència que tenen l'obligació de col·laborar, perquè això és la democràcia i de fiscalitzar. I així i tot, ja veurem com acaba tot açò.

S'HA D'APUNTAR MÉS AMUNT

Des de la butaca de casa