divendres, 13 d’abril del 2012

D'ALARÓ ESTANT

D'ALARÓ ESTANT

Article plublicat a el Punt/Avui el dia 12 d'abril de 2012



Passe uns dies a Alaró, amb els fills i el nét, o siga que sóc el més feliç del món, i aprofite per a posar-me més al dia de les calamitats a què esta sotmetent el govern aquest pacífic veïnat. Ja ho contaré en el proper article del Repunt (diumenge). Com no estic desconnectat de Silla, avui hi insistiré en uns aspectes de la política local que em preocupen, encara que són reflexions que ja m'he fet en altres articles; per tant, avui faig una mena de recordatori o recopil·latori.

Fonamentalment, és preocupant la falta d'iniciativa del nostre govern, agafat o entrampat en l'atzucac (carreró sense eixida o cul de sac) que significa la falta de pressupost per a poder fer res. Vull insistir que comprenc els maldecaps de l'alcalde i del seu equip i lamente la solitud política en què s'hi troben, la seua impossibilitat a presentar cap solució acceptable per a la resta de partits polítics del consistori. Sobre tot ho lamente, perquè qui surt més perjudicat és el poble i no hi ha dret.

Però, la falta de pressupost no justifica la falta d'iniciatives necessàries, sobre tot si sí que s'atenen algunes altres activitats innecessàries i/o sectàries. Insistisc que no hi ha cap, o n'hi ha poques, activitats culturals i socials, projectes de joventut i inversions al camp. Com ha demostrat de manera molt eficaç la joventut del Bloc, es poden fer activitats culturals, que ells diuen low cost, amb quatre cèntims, a condició que hi haja intel·ligència i ganes de treballar. Les activitats socials, de la mateixa manera, es poden atendre amb bona voluntat i pose com exemple tot el que fan les parròquies amb els seus menjadors socials, la recollida de roba, economats, etc. Com els joves de Silla ja han advertit de la mancança de tot tipus d'iniciativa i/o de l'esterilitat més absoluta, no insistiré. I com la nostra gent del camp m'han manifestat el seu neguit per l'abandó dels camins, de la neteja, i de tot tipus de projectes, de manera que el mateix Consell Agrari, que era un exemple d'eficàcia, està semant-se, a poc a poc, tampoc insistiré, però ho lamente profundament. I com tot això és cert, mentre que per la part contrària continua la disbauxa i la subvenció de les falles i dels bous, què hem de pensar?

Una altra cosa encara pitjor que no fer res és la falta d'informació, d'anàlisi i de crítica política, que vivim a Silla. En efecte, vivim un abandonament informatiu gairebé absolut, després de la desaparició del BIM, del Punt-Silla i del Magazine, malgrat que el govern municipal sí que té una periodista i tots els instruments de treball necessaris. Per això, una vegada més, hem d'agrair que la premsa escrita de València ens tinga en compte, de tant en tant, i sobre tot que ho faça diàriament el Punt digital (www.elpunt.cat/Silla). En altres moments, els partits polítics han tingut interès a oferir-nos els seus punts de vista, mitjançant els respectius òrgans informatius, que ara han decaigut alarmantment: és que ja no tenen res a dir? De manera, doncs, que no tenim ni informació, ni cap anàlisi, ni cap crítica, que oriente la població i açò, en uns moments tan crítics com els que passem, és molt perillós i imperdonable.

Insistisc: el veïnat anem despistats, perquè no sabem res del que passa davant dels nostres nassos. Com van les obres de la marjal, les dels col·lectors, les del transvasament de les aigües de Pinedo, les dels pluvials, la continuació del multifuncional, els casals fallers de Baixauli, la Nau de la Cultura (ampliació de l'ajuntament), l'ermita de Sant Roc, la bastida de l'església, l'escola de teatre, les escoles esportives, la piscina coberta... És veritat que un poble desinformat és un poble fàcilment manipulable, però a qui li interessa que això siga així? No els pot interessar ni a l'equip de govern, ni a cap dels partits democràtics de l'oposició, però curiosament això que conte, és el que és. O siga que, malament.

divendres, 6 d’abril del 2012

SILLA AL LÍMIT

SILLA AL LÍMIT

Article publicat a el Punt/Avui el dia 5 d'abril de 2012


Silla es troba al límit de la supervivència, si hem de fer cas de l'exposició catastrofista que ha fet el govern del PP (en minoria, amb 8 vots), en els dos plens celebrats la setmana passada per a tractar de vendre la burra que s'ha inventat el senyor Rajoy. La burra, en aquest cas, és obligar els ajuntaments a endeutar-se més encara del que ja estan, acceptant diners europeus, però a través de la banca espanyola, per a pagar els deutes endarrerits, que en el cas de Silla són 3.600.000 euros. Tots els ajuntaments i totes les autonomies tenen factures sense pagar, o siga que el dèficit és considerable, per no dir enorme, encara que qui està més empenyorat que ningú és el mateix Estat espanyol (el 80% del dèficit total és d'ells) i no els ajuntaments.

La gran cosa dels populars ha estat “aconseguir” que el Banc Central Europeu deixe diners als bancs espanyols a l'1%; a continuació, aquests bancs deixaran aquests diners als ajuntaments, al 6%! O siga, una ganga per als bancs: quina ment més espavilada la de Rajoy, Guindos i Montoro, quins mags de les finances! Els bancs espanyols guanyaran el 6%, sense fer res, sols per fer d'intermediaris. Collonut! I els ajuntaments, amb aquests diners, pagaran el que deuen als proveïdors. És fantàstic, no? En efecte, seria fantàstic si no fora perquè, qui en realitat ha de pagar som els ciutadans. Mirem el cas de Silla.

Devem 3.600.000 euros, però, a qui? Una tercera part, a proveïdors locals. Concretament devem un milió a empreses del poble. És exactament el milió que ens deu la Generalitat. O siga que si ens paguen el que ens deuen, podem pagar el que devem als de casa. La part més grossa la devem a grans empreses de fora del poble, com Iberdrola, la neteja viària, i assegurances, amb les quals el que s'hauria de fer és un pla de viabilitat, com pagar-los a terminis sense interessos, a canvi de continuar essent els seus clients, per exemple. Però, res d'això, ací no hi ha més eixida, segons el partit popular, que el pla de Rajoy (Reial Decret 4/2012) o siga, empenyorar-nos més encara del que estem, per a 10 anys, amb uns abusius interessos del 6%. En cas contrari. si no ho fem, aleshores serà el govern central qui pagarà als proveïdors, però ens ho descomptarà de la participació en els Tributs de l'Estat que rep cada ajuntament anualment de Madrid, encara que es desconeix en quines condicions ho faran.

Els partits de l'oposició (que són majoria, amb 9 vots) han dit que no al pla que ha presentat el PP. Encara que els arguments amb què s'han oposat els quatre partits són similars, vull subratllar la posició de Compromís, perquè molt amablement el regidor Josep L. Melero m'ha fet arribar un escrit amb explicacions de tot tipus. Em diu que ha pres exactament la mateixa decisió que amb un projecte similar del govern de Zapatero, de 2009. O siga que Zapatero ja proposava el que ara fa Rajoy. Quina curiositat que ambdós partits coincidisquen amb polítiques clarament neoliberals i contra el poble! Encara és més curiós recordar que aleshores el PP votà contra el PSOE, de la mateixa manera que ara el PSOE ho fa contra el PP. La postura de Compromís és més sincera i honesta, que la d'aquests partits centralistes, perquè en els dos casos ha votat en contra, “perquè la meua obligació és defensar els interessos del poble i no els de l'Estat espanyol”, diu Melero, que insisteix que tot seria diferent si es solucionara el problema del finançament dels ajuntaments, amb una descentralització efectiva de l'Estat.

La posició del govern municipal és difícil, ho entenc i lamente que un alcalde jove i amb poca experiència com Serafín Simeon s'haja vist involucrat en aquest merder, que ell ha heretat, però ell té la responsabilitat, perquè així ho han volgut. Li deia ahir mateix, que vingué a casa a presentar el seu condol per la mort de la meua sogra, acompanyat del seu assessor Pepe Alapont, que el problema de no tindre una majoria o de no haver arribat a un pacte, és que tothora estarà a expenses de les sorpreses que li deparen els partits, perquè això és la democràcia i li deia que si jo no haguera tingut un acord segur (el quadripartit) quan vaig ser alcalde, no hauria acceptat el càrrec. També li vaig dir que era una temeritat dur una proposta al Ple sense saber d'avantmà quina serà la resposta política que rebrà.

Aprofití el moment per a assegurar-los, als dos, que trobava indignant no sols el tema dels interessos abusius que vol Rajoy que paguem als bancs, sinó molt més encara que hagen ofert una amnistia als evasors de capitals, als qui tenen diners en paradisos fiscals, perquè els blanquegen pagant sols un 10%. O siga que, per exemple Botín, o Julio Iglesias, o etc., que tenen diners negres a cabassos fora d'Espanya, els poden dur, pagant la quarta part que qualsevol ciutadà, que qualsevol industrial, que qualsevol funcionari i l'Estat els assegura que d'això no se n'assabentarà ningú... Crec que això és una injustícia, que deixa ben a les clares quines són les coordenades morals de Rajoy i dels populars; o siga, les de la Merkel...



ELS DINERS QUE ENS HAN FURTAT

ELS DINERS QUE ENS HAN FURTAT


Article publicat a el Punt/Avui el dia 29 de març de 2012


Compromís ha llançat una campanya perquè el veïnat sol·licitem que ens tornen els diners que ens han furtat, textualment furtat, en tot això d'EMARSA o siga en el cànon de sanejament de les aigües residuals de la planta de Pinedo. Aquest cànon el paguem en el mateix rebut de l'aigua. Com tothom sap, una sèrie de polítics del PP s'han omplert les butxaques amb els diners d'aquesta empresa pública, que paguem els valencians; han malversat els diners a cabassos amb viatges de luxe, hotels i putes; han fet una de les destrosses de l'erari públic, dels diners dels valencians, més descomunals imaginables. Com els “responsables” polítics no volen assumir la seua responsabilitat per haver col·locat aquests lladres a dirigir el “cotarro” i per no haver fet cap control de la seua gestió, també aquests són responsables d'aquest immens robatori. Per això Mònica Oltra, en una sessió de les Corts, li va dir a Rita Barberà, a la cara i sense que li tremolara la veu, que havien furtat els diners dels valencians, mentre li preguntava a Fabra: i vosté, què pensa fer?

Compromís, doncs, ha llançat una campanya, perquè tothom omplim una instància i la presentem a l'ajuntament, perquè com a perjudicats tenim dret que ens tornen el que ens han furtat, ja que el que hem estat pagant i encara volen continuar cobrant-nos, s'ha destinat no al manteniment d'EMARSA sinó a les coses que hem dit. De moment, els lladres estan a disposició de la justícia i, per tant, quan es determine la part defraudada i els la facen tornar els diners furtats (si els tornen!), com seran els nostres diners, devem reclamar-los. No havia d'haver cap valencià ni valenciana defraudats, que som tots, que deixara d'omplir aquesta instància i jo anime a fer-ho. La manera d'aconseguir una instància, sinó és mitjançant el contacte personal amb els militants de Compromís, que han llançat la campanya, és en la web: www.emarsa.compromís.ws.

Evidentment qui havia de prendre una decisió a favor del veïnat és el mateix ajuntament de Silla, com han fet altres (Albal, Quart i Alboraia, de moment). Lamentablement, el nostre ajuntament no ho farà, a no ser que en aquest cas hi haja la voluntat de confluir en una proposta la resta de forces polítiques (9, vots; PSOE, Compromís, Esquerra Unida, Vers i E2000) i obligar el PP (8 vots) a executar-la. És tot un repte, obligar els populars, perquè aquests estan massa involucrats en els assumptes interns del partit, com per a posar-se a defensar els interessos dels seus ciutadans. És la desgràcia que tenen els polítics que no tenen altre interès que els personals, ni altre lloc on caure morts i s'han d'abaixar els pantalons.

Els populars s'han posat tan nerviosos que ja han qualificat aquesta iniciativa de pallassada (el vice-alcalde de València, Alfonso Grau). O siga que no han vist ni veuen els lladres, ni els desaprensius, que tenen dins de casa, als qui han deixat posar la mà al calaix tot el que han volgut i consideren pallassos a qui vol, senzillament, que li tornen els diners que li han furtat. Una altra que es posà nerviosa quan li digué Mònica Oltra que ens havien furtat els diners als valencians, fou l'alcaldessa Rita Barberà: “ahora mismo mi abogado la va a denunciar a la justícia...” Molt bé, Mònica, que et denuncie, que et porte als tribunals, com t'amenaçà; jo et faig costat i recull les teues paraules i les faig meues: que ens tornen el que ens han furtat! I tranquil·la, Mònica, perquè si ens tanquen ens tancaran als dos i jo amb tu vaig on faça falta; evidentment, amb la Barberà no vaig ni al cantó.

diumenge, 1 d’abril del 2012

DE VAGUES I MANIFESTACIONS

DE VAGUES I MANIFESTACIONS

Article publicat a el Punt/Avui el dia 1 d'abril de 12012




Tal com calia fer, i com havia “previst” el mateix president del govern espanyol (Rajoy, que te doy), hem fet una vaga general i unes enormes manifestacions en contra de la reforma laboral. Però, pel que han anunciat els ministres, no pensen canviar ni una coma del projecte que els ha dictat la senyora Merkel. Ells no baixaran del burro, diuen; els sindicats, però, adverteixen que la vaga d'ahir és la primera, perquè les mobilitzacions continuaran. No sé com acabarà tot, perquè a Suàrez, Gonzàlez, Aznar i Zapatero els passà el mateix, també es posaren valents, però, finalment, s'avingueren a raons: tot és qüestió, doncs, de veure qui aguanta més. A Europa, sense anar més lluny, també sol passar que el poble explota de tant en tant, i els poderosos sarkozys, camerons i merkels, i la resta de la colla en cada cas, han de rectificar alguna cosa. Per què aquest president hauria de ser l'excepció?

És evident que Rajoy s'ha rodejat d'una sèrie de ministres que sembla que tenen l'encàrrec de bravatejar, i estan fent-ho a destall. No sé a què es dedica cadascú, perquè per a mi la majoria són massa nous i tots parlen del mateix, i no m'aclarisc; em donen la impressió que són com un guirigall, però ordenat o programat. Per exemple, de Guindos ha dit que no tocaran la reforma laboral i ell no és el ministre de Treball, que és diu Báñez (no confondre amb les banyes) i és una senyora. Siga com siga, aquests ministres fan com la Legió: s'han fixat una fita i van a per totes. La fita és agradar a Europa, o siga a les oligarquies financeres que governen Europa, segons han manifestat. I al poble? I als milions d'aturats? I a les mitjanes empreses? I a les joves generacions, que tenen el futur tan negre? No pensen fer res per què els agraden els pressupostos? La cara dels ministres ho diuen ben clar, començant per la ministra més monyosa: que us bombin! (o siga, en valencià: que us donen pel cul!).

Montoro, per exemple, anuncia que van a traspassar els límits de la legalitat, envaint competències autonòmiques; que van a amnistiar els grans defraudadors, etc. i damunt ho diu rient, com un babau (la foto d'EFE, del dimecres al Congrés, és espectacular). Per què es riu aquest senyor? Què pensa que la situació és per a riure's? Serà de riure per a ell, perquè als milions de treballadors i treballadores que férem la vaga general i que ens manifestàrem pels carrers, la situació no ens fa riure. Una altra cosa és el ministre de Guindos, que no riu ni encara que el maten, perquè, com el seu cognom indica, té cara de guindes, o siga de Prunus cerasus o cirera àcida; aquest ministre fa una cara àcida, i per a la nostra intranquil·litat, té uns avals que parlen per ells mateixos: era directiu de la fallida i sinistra empresa financera Lehman Brothers! Ara està ací, per a solucionar què?

Els que manen a Europa i als EEUU, o siga tota aquesta gent de les finances, la banca, la gran indústria i el gran merder, que són els qui han creat el problema, estan del costat de Rajoy, o siga que estan d'acord que s'han d'apujar els impostos, reduir prestacions socials, retallar despeses d'educació i sanitat, retallar pensions... Exactament que Rajoy ha de fer tot el que digué que no faria, enganyant la gent com als caragols. Per què no comencen per rebaixar-se els sous, ells mateix? I si fan que paguen les grans fortunes i les grans empreses, com paguem tots i sense amnisties? I si fan pagar a l'església els impostos, que no paguen? I si redueixen les despeses de la monarquia i tota la rècula d'Undargarins? I si acaben amb l'exèrcit i deixen de fer el fatxenda pel món? I si acaben amb els xoriços institucionals?...

Bé, ja sabem que ni Rajoy ni els seus ministres, faran res de tot açò. Ells tenen les idees molt clares: qui no tinga diners que no tinga vicis! O siga, qui vulga estudiar, que s'ho pague; qui vulga curar-se, que s'ho pague; qui vulga “cultura”, que se la pague. Total, a ells els sobra per a dur els fills a col·legis i universitats privades; anar als hospitals privats, a l'òpera i a veure museus; tenen dobles sous i càrrecs per a tota la família... En definitiva, el seu és el programa de la FAES d'Aznar i dels neoliberals europeus.

Davant d'aquesta perspectiva, ens queda la rebel·lió i la revolta, o siga les vagues i les manifestacions, de moment. Estic d'acord, com han dit els sindicats, que el que passà el dijous passat fou un primer tast i que caldrà continuar, perquè no hi ha cap altra eixida. Si no volem que el futur per als nostres fills i néts siga tan obscur i miserable com ens el volen encolomar, no hi ha més remei que donar la cara. A veure qui pot més. Jo, al final de la meua vida laboral (em jubile el 31 d'agost, als 70 anys i per culpa d'Eliseu Climent, que no cotitzà pel meu treball en el seu holding), he dit i vull repetir, que em jubile com comencí, fa més de cinquanta anys: fent vagues i manifestacions. Aleshores eren contra Franco, i ara contra els neofranquistes, més o manco el mateix. Però, jubilat i tot, pense continuar; així que ens veurem en la propera manifestació i en la propera vaga... perquè açò va per a llarg.