BARÇA, 4 – MADRID, 1. I MONTORO FENT LA MÀ

BARÇA, 4 – MADRID, 1. I MONTORO FENT LA MÀ

El “clàssic” que van a jugar el Barça contra el Real Madrid no serà un partit més, dels que juguen de tant en tant aquests dos grans equips, perquè estan en joc moltes altres coses que guanyar o no, futbolístiques i polítiques. Escric i penge al meu blog aquest article, a punt de començar el partit, que pronostique que guanyarà el Barça (4-1).

Pel que fa al futbol, el prestigi i la moral de l’equip espanyol, patiran una nova sotragada, que s’afegirà al fet d’haver-se autoexclòs de la Copa, per burros. Pel que conten, la crisi en el Real Madrid no té solució. Semblava que Zidane els havia encoratjat, però no ha estat així. Amb quina moral, doncs, afrontaran la Champions, que és l’únic títol que encara poden guanyar aquesta temporada, però que perdran? Un fracàs olímpic.

La solució al fracàs dels madrilenys serà invertir més diners, comprant jugadors. Tot ho solucionen a base de cartera, que per això el seu president és el prestidigitador i constructor d’alta volada, Florentino Pérez. Aquest famós personatge, encara que està immers en un seguit de problemes econòmics i judicials, durà cares noves i farà rebufar un poc l’equip i prou. De moment, però, la gent ja comença a demanar el seu cap...

El Real Madrid és l’equip prototip d’Espanya, o siga que és l’equip del règim, des de Franco ençà. Circumstancialment, el fracàs d’avui anirà del bracet amb el fracàs de Rajoy i del partit popular, perquè la crisi del Madrid equival a la crisi del govern espanyol. Com volen que siga així, doncs que es fotin.

Capítol a banda és el jugador estrella, Cristiano Ronaldo, perquè el fracàs de l’equip l’arrossegarà indubtablement, i el farà fracassar en l’obtenció de premis i altres reconeixements. Encara podrà donar gràcies si pot continuar anunciant calçotets.

A casa del Barça passa tot just al revés que a ca Florentino. Aquí tot són èxits: Lliga, Copa i possiblement la Champions. Els nostres jugadors, en lloc de pair fracassos, han d’anar alerta per a no enfitar-se de tants èxits.

Paral·lelament al que passa a Madrid, el triomf del Barça és el triomf de Catalunya. Així se sent al Principat i a tot arreu dels països catalans, on hi ha la de moltíssima gent que així ho sent i ho viu, com es veu per les penyes que hi ha a tot arreu.

I Montoro, què? Per què el porte a col·lació i dic que ens fa la mà? És un titular, destinat a captar l’atenció. Dubtava entre aquesta expressió o, copiant al president de Cantàbria, dir que és un “caradura”, que menteix descaradament.

En efecte, s’ha de tenir la cara molt dura per a atribuir el fracàs econòmic del PP a les autonomies. No vaig a entrar en donar cap explicació, perquè ja estan fent-ho els governs autonòmics, inclosos alguns dels del partit popular, i els comentaristes que en saben (i no els Maluenda i els Insa...).

El fracàs econòmic del govern que acaba és tan monumental o més que el que tingué Zapatero, jo crec que més. Especialment més greu encara per la sèrie de mesures antisocials que han posat en marxa, que han dut a la ruïna a tantíssima gent i que ara costarà molt de redreçar.

I tot és més greu encara perquè ens han deixat empenyorats per a les properes dècades i generacions, per la política fàtua que han practicat (ací hi ha més quilòmetres d’Ave que a tota Alemanya, i més aeroports, presumeix Rajoy, absurdament). I per la corrupció que han generat i de la qual s’han lucrat. Qui pagarà ara?

Montoro, amb la seua diabòlica cara dura, se’n riu sarcàsticament, insultant el poble, insultant els contribuents. Com diu una inscripció que tenen a Madrid, en una font pública: “Deo volente, rege clemente i populo contribuente, se hizo la fuente”;  o siga perquè Déu vol, el rei és clement i el poble paga, s’ha fet la font. Qui pagarà el dèficit, el forat que deixa el PP? Nosaltres pagarem, el poble.

Per què diuen Montoro i la vicepresidenta monyosa que “ells” paguen més que ningú? Ells no paguen res, perquè qui paga és el poble. Els governs són els administradors de l’erari públic i prou. Uns ho fan millor i altres pitjor, però aquest govern no són de fiar. Tenen la mà massa llarga, com han demostrat.

Si els desfalcs que fan els governants, els pagaren ells i subsidiàriament els respectius partits polítics, no hi haurien tants lladres. Però els surt a compte, perquè com estem veient, no tornen el que han furtat i els qui van a la presó en realitat fan vacances. Un any i mig vol el pixa insaciable d’Ortiz, pagar algun euro i a casa; a canvi diu que cantarà tot el que sap de les corrupcions en què ha participat. És el mateix que vol el tal Benavent (Imelsa). Si els fiscals accepten el tracte els negoci els haurà eixit rodó.

Entre tanta misèria moral que estem patint, crec que els ciutadans ens mereixem alguna alegria, que ens servisca de contrapès. Jo propose que guanyem aquesta nit al Madrid. Pronosdtique un resultat de 4-1, amb gols de Messi, Neymar, Suàrez i Piqué; Cristiano farà el gol de la vergonya. Serà l’hòstia i si m'equivoque, ja demanaré disculpes.

Són exactament les 19’40 hores, a punt de començar el partit i penge aquest article, jugant-me el tipus, futbolísticament. Ja tinc unes cerveses preparades i si sabera fer vudú, també clavaria unes agulles a la carassa de Montoro. Quina plaga de gent!

LA BARBÀRIE CONTRA LA BARBÀRIE

LA BARBÀRIE CONTRA LA BARBÀRIE

Les tràgiques agressions terroristes contra la població de Bruxel·les, París, Madrid, Londres, Nova York,... o siga contra el cor de la societat occidental, així com contra Túnis, Iemen, Bagdad, Egipte... han estat subvencionades, dirigides i/o inspirades bàrbarament pel Daesh (Estat Islàmic). En això tots estem d’acord. El dret a la defensa justifica, doncs, que els estats occidentals i els musulmans moderats contrarepliquen aquests atacs, perseguint i castigant els autors i els inductors.

Ara bé, s’arribarà enlloc a base d’aplicar la violència contra la violència? Arribarem mai a aconseguir la pau? Jo crec que no. Les potències occidentals, fins ara, han confiat únicament amb l’aniquilació dels terroristes i del Daesh, o siga amb la guerra total i no ho han aconseguit fins avui; per què hauria de ser ara d’altra manera?

Crec que ha estat el secretari d’Estat nord-americà qui ha dit, arran de la mort del segon comandant del Daesh pels bombardejos americans, que aquest és segur que serà substituït, o siga, que tot continuarà igual, de malament; evidentment. De la mateixa manera, quan cau un terrorista és substituït per un altre, i així etcètera, etcètera.

El que està passant a l’orient, el terror que s’hi genera, té unes arrels pregones i altres més immediates, de les quals ni els analistes, ni els comentaristes ni els politòlegs occidentals solen parlar. Són les actuacions interessades i erràtiques dels EEUU i Rússia, sobre tot, a l’Afganistan i a l’Irak i en general a la zona, amb enormes interessos econòmics i polítics vinculats, bàsicament el petroli.

Tampoc no parlen de les raons que mantenen i nodreixen la inestabilitat de la zona, que són les contradiccions internes entre xiites i sunnites, i l’enfrontament pel control de llurs territoris. Ni tampoc de com influeixen els interessos dels països productors d’armament, interessades en el seu “consum”. Per tot plegat, doncs, vivim i patim els abominables actes de terrorisme, que porten camí de no acabar.

Però, nihil novum sub sole, no hi ha res de nou sota el Sol. La roda de la història és un seguit d’errors, de fanatisme i d’interessos, similars als actuals. Per exemple, les agressions dels xiites i sunnites, tots ells musulmans, són l’equivalent de les guerres europees de religió, entre catòlics i protestants, tots ells cristians.

Si ens referim al terror d’estat, els europeus tenim una llista ben llarga: la inquisició, l’absolutisme, el feixisme. També som responsables de l’mperialisme que hem exercit i de les agressions contra el món indígena de tots els continents i de l’espoli de les seues matèries primes.

Els occidentals, doncs, tan civilitzats i bons xics, podríem començar per ser sincers i per reconèixer els propis errors, abans de donar lliçons, perquè no som exemple de res. És evident que no ho farem, perquè estem instal·lats en la supèrbia i en el maniqueisme de creure que al món hi ha els bons, o siga nosaltres, i enfront els dolents.

Per exemple, encara viuen els miserables personatges coneguts pel del trio de les Açores, (Bush, Blair i Aznar), que són els responsables directes de la situació actual, que continuen, ben instal·lats i ben pagats, presumint i dient impertinències, sense que a ningú li caiga la cara de vergonya.

Comente tot açò amb Vicent, que té les idees tan confuses que, fins i tot, és un poc xenòfob i viu incòmode i contradictori, com els passa a tanta gent. Ell em diu que accepta els xinesos i els negres, però que no pot fer-se a la idea dels “moros”, que és com es refereix a tot el món musulmà.

En la seua visió, els qualifica de traïdorencs, terroristes, assassins i mil coses. Li dic que recorde i compare el terrorisme i els assassinats que cometeren Hitler, Mussolini, Stalin, Franco o Pinochet. Doncs, aquests no eren moros, sinó blancs i alguns de missa diària, li dic.

Parlem de fanatisme i de l’ois que sent quan veu els ayatollahs, o els imams, predicant d’Al·là i de Mahoma, atacant els transsexuals, per exemple, forçant les dones... Doncs, li dic, no veig la diferència amb Rouco, o els bisbes que acaben d’atacar aquests col·lectius. Li recorde l’actitud antifeminista dels catòlics i de les incitacions a l’odi que feien els bisbes i retors franquistes, en nom de Crist Rei, contra els republicans i els rojos...

Clarificar els caps enterbolits de la gent com Vicent, és una qüestió prioritària, perquè hi ha tota una política d’enverinament de la societat, que ja fem tard. Crec que els grans líders religiosos tenen l’obligació d’intervenir-hi. Ja que tots diuen que parlen en nom de Déu, que es posen a la feina d’arribar a una entente entre ells, per a donar exemple als seus seguidors o clients. Han de manifestar que ni Déu, ni Jahvé, ni Al·là, ni Rastafani, ni Vishnú... ni els profetes Mahoma, ni Crist, ni Buda, ni Luter... emparen la violència. O siga, que han de deixar sense arguments religiosos els violents.

Vicent m’insisteix que li preocupa veure que entre els “moros”, no hi ha separació entre la religió i la política. Li insistisc que no tot el món musulmà és el mateix i que ací i sense anar més lluny, al Regne Unit, la reina és el cap de l’església i que els bisbes són membres nats de la cambra alta del Parlament, com els ayatollahs iranians. Em diu de la teocràcia de l’Aràbia Saudita i jo li responc amb la  del Vaticà.

Finalment recordem que els dos vam ser escolanets en la postguerra i coincidim que aquells foren anys repressius, sense democràcia, instal·lats en el terror del franquisme, tots muts i a la gàbia, i en la regressió moral i social. L’homosexualitat era un delicte, les dones no tenien drets, la religió era obligatòria, els capellans excomunicaven els qui ens rebel·làvem o “descarrilàvem”...

A poc a poc hem anat aconseguint les llibertats perdudes, hem anat, molt a poc a poc, esborrant el franquisme i llevant-nos de sobre la llossa de la pressió religiosa. Hem anat avançant, li dic a Vicent, com han de fer també els “moros” que tu dius. La diferència entre ells i nosaltres són cinquanta anys i el que ells han de viure i passar, nosaltres ho hem viscut i superat. Nihil novum sub sole.

RITA BARBERÀ , SIT TRANSIT GLORIA MUNDI

RITA BARBERÀ , SIT TRANSIT GLORIA MUNDI

L’experiència pròpia i les converses amb molta gent gran m’han fet comprendre que la gent vella necessitem menys hores de dormi. Per tant jo, que sempre he estat poc dormidor, m’he convertit en una mena de mussol nocturn, amb la diferència que aquestes aus sí que dormen de dia. Fins i tot, de nit em moc per casa a les palpentes, per no despertar ningú.

La qüestió que se’ns planteja és saber a què ens hem de dedicar quan ens desvetllem, a part d’anar al lavabo i orinar. Si et tornes a colgar, sols pots posar-te a pensar. Per exemple, fa una estona m’ha passat i he pensat en Rita Barberà (un mal pensament, evidentment). L’he recordada en el zenit de la glòria, amb la València fallera als seus peus i ella pixant-se en tots; a continuació, me l'he imaginada caient en picat des de l’altura, pataplaf, quina hòstia! M’he llevat immediatament, totalment desvetllat i content.

Posar-se a fer solitaris, desvetllat, pot ser una solució, o altres activitats solitàries, això va a gustos. Jo, aquestes hores extra les dedique a enllestir els encreuats que publique diàriament al Levante (Panorama). També l’article dominical que penge al meu blog, com aquest. Què faran els meus col·legues?

L’alternativa de seure davant del televisor té l’inconvenient que no emeten pràcticament res, a partir de les 3 de la matinada. Llevat d’alguna actuació musical, d’alguna pel·lícula i d’algun reportatge, interessants però poc, res més. Les cadenes que emeten noticiaris es dediquen a repetir-los tota la nit, de manera que tampoc són cap solució.

Llegir, això és el que jo faig moltes matinades. He recercat en la meua biblioteca llibres que tenia oblidats, o que no havia pogut llegir com Déu mana, i m’he posat a recuperar el temps perdut. De fet, ara estic amb Sèneca (Lletres a Lucili), Ramon Llull (Evast e Blanquerna) i la deliciosa falsificació de Bernat Boades (Libre de feyts d’armes de Catalunya).

Engegar l’ordinador és una altra solució. Cada matinada faig unes partides d’escacs, contra mi mateix, que van molt bé, segons els metges, per a no prendre mal al cap. De cada 5 jocs, solc guanyar-me’n 1 o 2. Els trobe perfectes, perquè m’espavilen. Després comprove si he tingut alguna sort amb les rifes del bonoloto, etc. Llig la premsa a què puc accedir  de franc. Fins que m’acomiadaren de col·laborador del Punt/Avui, me l’empassava de cap a cap; ara, com han prescindit de mi, jo també ho he fet d’ells. Ja em passà el mateix amb la Túria, junt a Vicent Ventura, fa molts anys, que ja no l'he comprada mai més.

També dedique uns minuts a fer net el correu. Diàriament rep e-mails estúpids, que esborre a l’engròs: viatges odiosos per la mar; cursos per a fer-me policia, o de cuina; m’ofereixen diners immediats; també tinc la possibilitat que em toque un smartphon si conteste unes preguntes. Vull destacar que acabe de rebre l’oferta d’augmentar 58 minuts una erecció, pràcticament sense parar, com els monos, a base d’un píndoles; no sé com no intervé d’ofici el ministeri de Salut. També m’arriben correus en àrab (!) i fins i tot el Vaticà m’envia informació del sant del dia i de les activitats papals (Zenit). Tot va a la paperera.

No tots els correus són dolents, perquè hi ha els reclams d’ONG’s, per a col·laborar-hi; informes sobre misèries humanes i protestes contra els governs; activitats sindicals. I una publicació veneçolana molt interessant, que titulen ‘Resum llatinoamericà i del tercer món’, i que subtitulen ‘Contrainformació al dia’. Llegint-los he sabut que darrere de l’afer Lula i la presidenta del Brasil hi ha una ofensiva capitalista, un cop d’Estat. La premsa d’ací diuen tot el contrari. Evidentment, també hi ha les invitacions editorials i d’exposicions, convocatòries a algun sarau...

Finalment, llig i conteste els correus familiars i els dels amics i les amigues, encara que d'aquests cada dia en rep menys, segurament perquè comencen a oblidar-me o perquè la meua inactivitat s’entén com una mostra d’inutilitat. No m’amoïne, perquè la veritat és que quan més tranquil em deixen, millor. Amb tot això, es fa de dia i toquen les campanes, si ha mort ningú.

Com avui el poble està immers en les falles, afronte el dilema de cercar cap on fugir, evitant, al mateix temps, les “felicitacions” rituals pel dia del sant. Malgrat que estic tota la vida dient que jo no tinc sant, la gent més tòfola insisteix. Així que, al menys el dia 19 cercarem on marxar a dinar en pau. El problema és saber on anar. La premsa sol dedicar informació dels pobles on hi ha tinglado faller i per tant ja és una pista, per a no anar-hi. Trobe a faltar, una mena de guia de viatges i restaurants, dels pobles sense falles, cap on escapar-se, que asseguren pau i bona taula.

Comentant aquestes coses amb una persona amiga em diu que pensa com estarà de rabenta i d’humiliada la Rita Barberà. Ella, que era l’emperadriu indiscutida de les falles, ha passat a ser un nyap. Sic transit gloria mundi, així passen les glòries del món. Però ella ja ho sabia la nit que perdé les eleccions, quan es llançà al coll de Serafí Castellano, dient-li: que hóstia, que hostia! Quina parella de ninots de falla!

Immediatament venen les processons de setmana santa que, encara que són festes eminentment espanyoles, s’han escampat per tot arreu. Ací sempre hem estat més per la celebració de les pasqües, del dissabte de glòria a sant Vicent. Però, que continue la festa! Fugir és la solució.

ELS VELLS JA HEM MALVERSAT EL NOSTRE TEMPS

ELS VELLS JA HEM MALVERSAT EL NOSTRE TEMPS

Els vells ja hem malversat el nostre temps, així que comencem a recollim l’equipatge. En paraules de Sèneca: satis multum temporis sparsimus, incipiamus vasa in senectute colligere. Coincidisc plenament amb el filòsof i volia parlar-ne un poc.

Sèneca morí als 64 anys (jo ja l’he guanyat en 10). Al llarg de la història, la gent no ha viscut tant com ara i fent un repàs de les grans figures (emperadors, papes, pensadors, artistes, poetes...), és evident que llurs vides eren curtes, pocs superaven els 70 anys i les excepcions eren comptadíssimes (Ramon Llull, 94 anys).  La gent sabia plegar millor que no ara, i malgrat tot tenien temps de fer grans coses, com Alexandre el Magne (33 anys), Cèsar (56), Jaume I (68), el Dant (56).

Ara tothom vol allargar la vida al preu que siga. És per això que els laboratoris farmacèutics destinen enormes quantitats de doblers en investigacions interessades per als qui s’ho puguen pagar, especialment al “primer món”. Mentrestant, al “tercer món” moren milions de criatures per manca de les atencions sanitàries més elementals, i la gent té una esperança de vida molt curta.

Parle amb uns amics de la “quinta” d’aquestes coses. Han vingut a comunicar-me que preparen per a l’any proper la celebració del nostre setanta-cinquè aniversari. Ja saben que no comptaran amb mi, i els dic el que pensava Sòcrates al respecte. L’edat està en el cap de cadascú, em diu qui pren viagra per a poder fotre algun mal clau de pagament. Opine que no hi ha res més vergonyós que un vell que es creu jove, segons Sèneca: quid est autem turpins quam senex vivere incipiens.

També llegint Sèneca, que era el meu propòsit a fer aquests dies, he ensopegat amb una reflexió, que va que ni pintada per als de Podem. Pregunta Sèneca: què és el que els fa tremolar, per què temen fins i tot el meu contacte? O siga, quid est quod trepident, quod contagium quoque mei timeant. Aquesta és la qüestió, la por que inspiren els podemites. Per què?

En realitat, la part més important de la comèdia que estan representant al Congrés té a veure amb la por a Podem. Els temen tots, però qui els tem més són els socialistes. Més encara que els responsables de l’statu quo actual, la gran banca, les grans fortunes, el PP i C’s. Fins ara els socialistes ens temien als nacionalistes, però ara temen més als de Pablo Iglesias. Pobra gent, aquests socialistes!

Escolte l’oratori de Mozart, La Betúlia Liberata, al costat de Sèneca. Mozart, que morí als 35 anys, va escriure aquesta obra quan en tenia 15. La història és la de Judit i Holofernes i això em fa evocar les pintures de Vicent López sobre el cas, a l’església de Silla, que estan deteriorant-se, víctimes de la indiferència i l’analfabetisme dels polítics i del clero locals.

Ràdio Mozart emet la seua música, nit i dia, sense descansar. És fantàstic perquè no m’he de preocupar per posar i treure disquets. M’agrada qualsevol cosa d’aquest gran músic i, per tant m’ho passe d’allò més bé, treballant plàcidament. Confesse, sense cap vergonya, que les seues composicions de música religiosa m’emocionen. Raül Castro, quan visità el Vaticà, també s’emocionà, tant que es comprometé a anar a missa, durant la visita del Papa a Cuba. Jo no arribe a tant, però de coses pitjors en veurem.

I tan a gust que estic amb Mozart i Sèneca i tot de pensaments positius, quan sona el telèfon. És el banc Sabadell. Ja m’havien fet saber que m’han assignat un assessor perquè m’oriente financerament. No el necessite, els he dit, estic molt ben atès per la plantilla de la sucursal on tinc la llibreta d’estalvis, però no tinc cap inconvenient a parlar amb ell. Sé que es tracta d’engalipar-me d’alguna manera, però que per molt que em diga i em prometa, no m’ensarronarà.

L’home em parla en castellà, perquè no en sap de català. L’he interromput dient-li que em negue en rodó que un banc català s’adrece a mi en castellà, que quina barra que tenen, que quina poca vergonya. El jove s’ha disculpat. Espere que reaccionaran d’alguna manera. Què m’han de dir? Jo tinc clar que en el tema de la llengua no ens en sortirem si no ens posem forts i valents.

Les contrarietats de la vida ens fan patir les agressions dels polítics, la immoralitat de l’alta societat, les impertinències dels bancs... Ens calen, doncs, bones referències morals i ressorts de subsistència. Com diu Sèneca, el que importa no és el que sofrim, sinó com ho sofrim.

Tinc anotades altres reflexions senequistes molt útils, com em vaig comprometre a fer. Diu Sèneca que qui vol arribar a un fi proposat, segueix un sol camí i no va d’un lloc a l’altre, perquè això no és anar enlloc, sinó perdre’s. Qui quo destinavit pervenire vult, unam sequator viam, non per multas vaguetur, non ire istuc, sed errare est. Pense amb alguns amics i amigues que van massa d’un lloc a l’altre i no acaben res.

I aquesta altra: El mal no està en les coses, sinó en l’ànima de cadascú. Non est enim in rebus vitium, sed in ipso animo. Me’n vaig a esmorzar amb uns amics, perquè com diu Sèneca, cal mirar amb qui menges i beus, abans de mirar què menges i què beus (ante cicumspiciendum est cum quibus edas el bibas, quam quid edas et bibas).

Vale, que vol dir que estigueu bons.