Sobre «els nostres» polítics

 Article publicat a Levante-EMV el dia 18 d'abril de 2017

En política tots sabem que hi ha els nostres, que són els bons, amb els qui compartim idees i esforços, amb més o menys convenciment. I que enfront hi ha els altres, que són els dolents i a aquests, ni aigua. Així funcionem i per això hi ha tants partits, perquè tots no pensem el mateix, ni volem el mateix. Grosso modo és així, però el problema és saber exactament qui són els nostres, especialment en moments de tensió i d´enfrontaments interns en els partits, per diferències grosses o menudes, per personalismes...

Estic prenent unes cerveses amb uns amics de diversos partits, i ho comentem. Enric està molt amoïnat per la divisió dels socialistes, diu que la Susana no li fa el pes, però que Pedro tampoc i el Patxi, menys encara. Diu que ja no sap qui és el seu. Xavi, que és podemita, també està desorientat i no sap ben bé cap on va l´Iglesias. Ell és errejonista, com Montiel, encara que aquest tampoc no li agrada del tot i ara que ha d´optar per un nou secretari, no sap qui és el seu, ni la deriva que prendrà el partit respecte del pacte del Botànic. Ester, de Compromís, diu que no troba gens positiu que hi haja tanta desconfiança entre uns i altres; es refereix a la desconfiança interna en la seua coalició i entre els partits del govern. Diu que no s´aclareix del tot, i que tem si ho faran els líders.

Per tot plegat, doncs, estem ben fotuts i una mica histèrics. Qui són i qui no són els nostres? Recorde que mon tio Ovidi (voluntari de la Columna de Ferro), al cap de 12 anys d´haver perdut la guerra, tractant de creure en alguna cosa i d´adoctrinar-me, em deia que «tot canviarà quan vinguen els nostres». La seua fe era com la que teníem nosaltres durant quaranta anys, que les coses canviarien quan moriria Franco i vindrien els nostres. Els qui havien de vindre, no existien, i els d´ací feren la gran frustració de la transició.

Així és que, tal com estan les coses, coincidim que, amb les divines esquerres que tenim, o siga amb els nostres, encara queda PP per a uns quants anys més. Ester, que és molt pessimista, recorda que amb tot el que està eixint-los a la cara als del PP, la gent continua votant-los i que, per tant, és probable que no hi haja res a fer. Si en lloc de perdre el temps amb picabaralles personals o amb matisos, començàrem a veure les coses amb més pragmatisme, tot canviaria, però la clau la tenen els nostres líders i cadascú llaura cap a sa casa. Exactament com han fet i fan els de la casta, que tothom ha oblidat que eren tan dolents, diu Xavi. Enric i jo, que enguany fem 75 anys, ens conformaríem si aproven la llei per una mort digna i si els nostres deixen de fer el burro; ens moriríem més a gust.

GIBRALTAR ÉS DELS GIBRALTARENYS

GIBRALTAR ÉS DELS GIBRALTARENYS

Josep L. Pitarch

Gibraltar és un tema que no m’ha interessat mai, perquè tal com s’ho plantegen els espanyols i els anglesos, es tracta d’una colònia, de la qual disputen la seua possessió. Com estic en contra que cap nació tinga cap dret sobre ningú, i a favor de les independències de totes les colònies, jo ho tinc més que clar: Gibraltar és dels gibraltarenys.

Lamentablement, quan anava a escola, la “doctrina” amb què ens ensinistraven els mestres i la propaganda franquista, volia fer-nos creure que Gibraltar era “una espina que llevamos clavada en el corazón” (tinc davant meu el llibre de política i vaig copiant). Jo no sentia cap espina clavada ni en el cor, ni enlloc, però ens deien que sí, que allò era “nuestro” i que l’hauríem de recuperar. Ens feien cantar “Gibraltar, Gibraltar, punta amada de nuestra nación... A la lid, con valor, empuñemos de nuevo el fusil, a luchar, con valor, que en tus rocas sabremos morir”.

Jo tenia uns deu anys i intuïa que allò no podia anar de debò, anar-se’n a assaltar res. Crec que la gent, que havia passat la cruel guerra civil i que, aquesta si, encara la tenia clavada a l’ànima, tampoc feia massa cas. En efecte, anaven passant els anys i encara que la dictadura treia el tema, sempre que hi havia alguna crisi, en realitat Gibraltar continuava estant on sempre. Gibraltar sols era tema dels ardorosos franquistes, dels ingenus  estudiants que anaven als campaments de la OJE, dels militars que enardien els soldats pelats... Curiosament vaig tindre la sort de poder-me lliurar de caure en la manipulació, encara que sí que vaig estar fent l’idiota a una caserna i vestit de quequi, però sense entusiasme, o siga amb desídia.

Després, estudiant a la Universitat, vaig saber la veritat del cas Gibraltar, però també altres coses que tenen a veure amb qüestions territorials ben contradictòries. Per exemple, que els espanyols, tot just 54 anys abans de haver de cedir la roca que ara reclamen, havien fet una altra cessió, encara major, la del Rosselló i altres comarques de l’altra part dels Pirineus, que no han reclamat mai. Com és que sols se’n recorden i reclamen el que els convé?

Resumint, en 1659 signaren el Tractat d’Utrecht, amb què finalitzava la Guerra dels Pirineus. Casaven el rei francès amb la filla de Felip IV de Castella i aquests cedien a les pretensions franceses d’una sèrie de territoris catalans de l’altra banda dels Pirineus (Rosselló, Vallespir, Capcir, Conflent, Cerdanya i Fenolleda). Ho feren sense comptar amb les nostres Corts, com era preceptiu i legal, o siga que ho feren il·legalment. Així són ells.

La següent Guerra, la de Successió, que grosso modo fou entre castellans i francesos contra nosaltres i els anglesos, acabà amb el Tractat d’Utrecht (1713), segons el qual els castellans cedien Gibraltar i altres territoris d’Amèrica, al Regne Unit. Així és que els espanyols, que sols reclamen Gibraltar, sols ho fan d’allò que els convé, “la punta amada”.

A Franco li venia molt bé el cas de Gibraltar com a coartada en moments de crisi, per a distreure la població dels greus problemes que s’arrossegaven des que havia acabat la guerra. També ho feia perquè tocar la fibra “patriòtica” era el seu deler durant els quaranta anys de la seua dictadura, com és molt típic en els feixismes. Els seus mestres més immediats havien estat Hitler i Mussolini.

Però Gibraltar ha passat de ser una important plaça militar, que era el motiu principal per als anglesos, a actualment un paradís fiscal. Enllà s’ha anat forjant una història d’interessos econòmics extraordinaris, que no sé si la Udef vigila o no, ni tampoc si ho fan els periodistes que destaparen els Papers de Panamà. Qui controla Gibraltar, senyor Montoro?

Per altra banda hi ha la població, que s’hi ha anat establint i ha anat forjant un territori de gairebé 7 k². Es tracta d’uns 32.000 i pico gibraltarenys, gents d’al·luvió procedents de totes bandes, perquè la població indígena marxà a l’altra banda de la frontera (La Línia i San Roque).  Gent que parla el llanito, que és una mescla d’andalús i anglès, i que viuen dels serveis i del contraban.

Així és que aquella espina que els espanyols duen clavada al cor ja no és el que era, quan se’ls clavà en 1713. La colònia ha esdevingut un territori anglès d’ultramar i Londres no vol soltar el mos. Els gibraltarenys tampoc no volen perdre l’avantatge de la tutela anglesa. Com als espanyols els va molt bé mantenir la reivindicació, l’atzucac és evident. Tampoc no crec que les empreses i els bancs que hi figuren com a radicats, que són tantes com habitants hi ha a la ciutat, vulguen que canvie l’estatus de què gaudeixen...

Mentrestant, als nostres territoris de l’altra part dels Pirineus, la cosa és diferent. La Catalunya Nord, que és com denominem aquelles comarques germanes, no és cap paradís fiscal, sinó al contrari. Sotmesos a l’estricte control tributari francès i a llur llengua i interessos polítics, constitueixen la cua de França, la part més meridional i extrema i de fet sols són el 0’6% de la població francesa. Aquests territoris, poc industrialitzats, depenen de l’agricultura, la ramaderia i els serveis.

Així és que, menystinguts pels francesos i desconeguts pels espanyols, els catalans del nord sols tenen el recolzament de Catalunya i tenen Barcelona i el govern català com els seus referents més favorables. Saben que el seu futur és, com el seu passat, el de Catalunya.

Així doncs i per recapitular i acabar, el tema de Gibraltar, en realitat és una paròdia, tant per al govern de Madrid, com per al de Londres i no crec que canvie la situació per molt de brexit que s’invoque. Bufes de pato. Hi ha massa interessos econòmics en joc per a uns i per ala altres i els gibraltarenys viuen instal·lats en un xollo, que no pensen soltar. Gibraltar, per acabar, no és cosa nostra i ja s’ho faran.

QUI SON ELS NOSTRES ?

QUI SON ELS NOSTRES ?

Josep L. Pitarch

Comentem uns amics, mentre ens fem unes cerveses al bar xinès La Llimera de Silla, les contradiccions i les frustracions de la nostra història. He dut a la tertúlia un bon amic de la joventut, d’Alboraia, que ha vingut a visitar-me, avorrit de fer de jubilat. Enric està molt amoïnat per com va tot això dels socialistes, diu que la Susana Díaz no li fa el pes, però que Pedro Sanchez (“llamadme Pere”) tampoc del tot. Ja no sé qui són els meus, diu l’Enric, que parla per ell, perquè és l’únic socialista de la tertúlia.

El podemita, Xavi, també està desorientat i no sap ben bé cap on va Pablo Iglesias, es lamenta. Ell era d’Errejon, com Montiel, encara que aquest tampoc no li agrada del tot. Ara que Montiel no es presenta a repetir de secretari, no sap la deriva que prendrà el seu partit. Xavi està a favor del pacte del Botànic, però “no responc de tots els nostres...”. També està amoïnat.

Els altres dos tertulians som de Compromís. Ester diu que els “nostres” senten desconfiança de tots, primer ho fan dels altres socis aliats, i després dels altres partits del govern del Botànic, i que ella no s’aclareix i tem si ho faran els líders. Diu que la situació no és bona i que provoca histerisme, confusions i frustracions; a la recíproca, també els altres partits ttenen desconfiança de nosaltres.

Per tot plegat, doncs, estem ben fotuts, dic jo. I propose que parlem sobre qui són i qui no són “els nostres”, per entendre’ns. Recorde que mon tio Ovidi (cenetista), tractant d’infondre’m alguna esperança, em deia que tot canviaria “quan vinguen els nostres”. En la guerra s’havia integrat a la Columna de Ferro i encara mantenia el romanticisme que impulsava aquells joves anarquistes i la mateixa voluntat expeditiva, sols que, al cap de 13 o 14 anys del final de la guerra, l’ímpetu inicial se li havia afluixat i sols li quedava esperar això: que vingueren “els nostres”...  També intentava fer-me anarquista.

Doncs la seua era la mateixa fe que teníem nosaltres durant quaranta anys, que les coses canviarien quan moriria Franco i vindrien “els nostres”, diu Enric, al temps que reclama més cervesa als xinesos. Realment, els qui esperàvem, no vingueren mai, no existien, ni els d’ací ho férem tant bé i aquesta ha estat la gran frustració... I ho dic jo, afegeix, que sóc socialista.

Així que, què podem fer, pregunte. Enric i jo enguany fem 75 anys i sols podem esperar que s’aprove la mort digna, però vosaltres, els més joves, què espereu? Tal com estan les coses, l’Ester i Xavi coincideixen que, amb les esquerres que tenim, encara queda PP per a uns quants anys més. Mireu, si amb tot el que està eixint-los a la cara, continuen essent el partit més votat, és que ací no hi ha res a fer, diu Ester està molt pessimista i pensa que tot seria diferent si, en lloc de perdre el temps amb picabaralles personals, començàrem a veure les coses amb més pragmatisme...

La clau la tenen, segons Xavi, els “nostres líders”. O sóc molt ingenu, o cadascú llaura cap a sa casa, exactament com han fet i fan els de la casta, que ara sembla que tothom ha oblidat que eren tan dolents... Demanem una altra cervesa a Li. Aprofite per a fer veure que tots quatre som molt difícils d’acontentar, o d’entendre. Serà el desfici, diu Ester.

El meu amic d’Alboraia, que ha seguit per la premsa la informació sobre el nom de la biblioteca de Silla, em diu que sembla que disbarats d’aquest tipus no se’n produïen quan jo era alcalde del primer quatripartit i que les propostes del govern sempre arribaven al plenari consensuades, amb alguna excepció, com la de la contracta de l’aigua potable. Què ha passat amb el quatripartit d’ara?

Li haig de contestar jo, però no tinc ganes de fotre més canya “als nostres”. Ja saps Enric, i sabeu vosaltres, que sou sillers, que estic apartat de la política local, fins i tot d’opinar. Si aquesta vegada he intervingut, en el tema de la biblioteca, ha estat per un acte de justícia i també de política fina i excepcionalment. M’explique, repetint els arguments del meu article de dimarts passat, publicat al Levante. Tots els coneixeu, però resumint-lo, tractava de proposar el nom de Xelo Carbonell, com un homenatge a la promotora de la idea de la gran biblioteca que finalment s'ha fet, i perquè així m’havia compromès, quan era l’alcalde, amb l’associació de bibliotecaris valencians (ABV).

Respecte de la política fina, té a veure amb la proposta de posar el nom de Miguel Hernandez, que amb tots els meus respectes, mereixeria un carrer important del poble i organitzar actes a les escoles per a donar-lo a conèixer més i millor. A aquestes dues propostes s’hi varen afegir altres dues, al meu entendre absurdes i extemporànies: posar-li el nom de Josep Antich o fer una enquesta popular.

Aquest és un exemple de burrera al més alt nivell (al nivell de plenari). Recorde que quan jo era alcalde aprovàrem per unanimitat, i a proposta meua gairebé sempre, el nomenament del jutge de pau, la denominació de més de 40 carrers, la nominació de la piscina coberta a nom de Vicent Garcia, el Multifuncional a Carme Valero i el nomenament de Josep Antich com a cronista de la ciutat. I més coses que no recorde...

I això que aquell quatripartit (EU, Bloc, UV i PP) era més difícil que el d’ara, diu Xavi, entre quatre partits tan antagònics. El d’ara s’ha format amb partits més “propers”: PSOE, Bloc, EU i Podem. No han estat capaços, però, de dur una proposta tancada i coherent i han fet el ridícul.

Fem més comentaris d’aquest caire, però es fa tard, sobre tot per al d’Alboraia, que ha d’agafar el tren i el metro, amb el passi de jubilat. Entre els tres sillers li paguem les cerveses al foraster i total, amb vuit canyes hem arreglat el món.

XELO CARBONELL. EL NOM DE LA BIBLIOTECA

Article publicat a Levante-EMV el dia 28 de marx de 2017

A Silla, un dels projectes que quedaren pendents, quan deixí l'alcaldia (maig de 2007), fou reorganitzar en una gran biblioteca, les dues mini-biblioteques i els dos punts de lectura de les barriades. El projecte era de la bibliotecària Xelo Carbonell i Company i jo n'estava totalment d'acord, encara que no era previsible dur-lo a efecte de moment, per manca de pressupost i de local apropiat.

La seua mort prematura (1 de febrer de 2007) féu que l'Associació de Bibliotecaris Valencians (ABV), que coneixia el projecte, em lliuraren la petició que el nom de la biblioteca fora per a Xelo. Acceptí la proposta, perquè la trobava justa i encertada, per a quan disposàrem de la nova biblioteca. El cessament en la meua alcaldia deixà el projecte damunt la taula, a l'espera de l'actitud del govern o governs següents. El primer fou un tripartit de sociobaixaulistes, un verd i un trànsfugopopular, i el següent, de populars. Cap dels dos feren res en aquest sentit.

Ara, el govern de socialistes, nacionalistes, esquerra-unionistes i podemites, han reprès la iniciativa i estan a punt d'inaugurar la biblioteca que Xelo havia somiat. Sols falta que decidisquen el nom. Crec, com l'ABV i molts ciutadans de Silla, que s'ha de dedicar a Xelo Carbonell i Company, seguint la tradició de dedicar carrers, places, edificis i serveis públics a ciutadans locals, que han reunit els mèrits suficients.

Hi ha, però, la proposta de dedicar la biblioteca a Garcia Lorca o a Miguel Hernandez. Aquests dos grans poetes, víctimes del franquisme, són mereixedors del nostre reconeixement, però no s'haurien d'interposar al nomenament de la nostra bibliotecària. Tot al contrari, se'ls hauria de dedicar un carrer important, com podrien ésser els del Mestre Ribera (general carlí, sense cap relació amb Silla, llevat que hi visqué) o el conquistador de Mèxic, Hernán Cortés, ara que defensem la causa indigenista.

Puc invocar el meu compromís amb el nomenament de Xelo Carbonell, per les raons que he explicat, i demanar que es tinguen en compte, però no ho faré, perquè els arguments al seu favor són de sobra reconeguts. Vull subratllar les paraules del president de l'ABV, Francesc Gimeno, que reconeix i enalteix els mèrits de Xelo, com a bibliotecària de Silla, i també com a impulsora dels premis Samaruc i de moltes iniciatives de les biblioteques valencianes.

Xelo fou promotora significada dels premis Porrot d'Honor, que cada dia s'atorguen a personalitats importants del món de les lletres, la llengua, l'activitat cívica, la cultural i l'esportiva. Ella els organitzava cada any, així com tantes altres activitats d'animació a la lectura. Per això crec que enguany, que es compleixen deu anys de la seua mort i s'inaugura la biblioteca, seria un acte de justícia tenir-la present.