S’han de reformar l’encaix de Catalunya, del País Basc i de tot el
sistema autonòmic, el dels valencians entre els primers. S’ha de
reformular el sistema polític, perquè la gent elegisca entre la
monarquia o la república, ja que el sistema actual fou imposat per
Franco i això és insuportable. I s’ha de reformular la mateixa
existència del Senat i les Diputacions, denunciar el concordat amb el
Vaticà i recuperar les propietats intitulades pels bisbes catòlics,
revisar les relacions amb les religions i la laïcitat de l’Estat… Ara és
un bon moment, possiblement el millor que hem tingut des que la
monarquia abandonà les responsabilitats i s’exilià, en 1931, se superà
la dictadura (o estem en vies de superació) i amb les ganes que tenim,
uns més que altres. Parodiant el tràgic parte de guerra de
Franco, és el moment de dir que derrotat el que quedava de l’antic
règim, la guerra ha acabat i que, signada la pau, tothom ha de posar-se a
la feina! Jo ho trobe fins i tot bonic, com un conte de fades. Perquè
el que s’ha de fer és pensar i actuar amb enteniment i amb realisme i no
passionalment, ni romànticament; s’ha de ser objectiu.
Els infortunis moltes vegades ens transformen i ens fan rebaixar les
vanes pretensions, els fums i les enganyoses il·lusions. La pandèmia que
ens està fent patir tant, hauria d’haver-nos servit per a veure la
futilesa de les coses, com li passà al duc de Gandia Francesc de Borja
quan contemplà el cos putrefacte de l’emperadriu Isabel que ell conduïa a
Granada on l’havien de sebollir i s’exclamà que “mai més serviria un
senyor que se li pogués morir”. El desengany del duc fou tan gran que
abandonà la vida pública, es féu jesuïta i arribà a sant; prèviament,
però, tingué temps de ser lloctinent de Catalunya, on s’enfrontà a la
Generalitat, mira per on.
A nosaltres els infortunis ens han arrossegat al llarg de tota la
història i sempre ens ha tocat rebre. Ara, però, els perdedors són els
espanyolistes més obcecats, representats pels seus partits que
s’autodenominen constitucionalistes. Ara o mai, doncs. Seria una
irresponsabilitat i una ingenuïtat imperdonables que desaprofitàrem
l’ocasió de redreçar, o d’intentar-ho, la mala gestió dels espanyols al
llarg de la història, imposats a governar-nos amb menysteniment de la
nostra voluntat. És qüestió del seu tarannà, de la seua manera de veure
les coses i d’obrar, tan distinta de la nostra. Així és com els ha anat i
fent un repàs del procés independentista de les repúbliques americanes,
asiàtiques, africanes i europees, del món que havia estat el famós imperio espanyol,
es veu claríssimament que les colònies i països dominats, se’ls varen
treure de sobre amb desavinences, persecucions i guerres. De tot allò
sols els quedem dos ciutats i quatre illots d’Àfrica, els canaris, els
bascos i nosaltres (vull dir els Països Catalans). El problema dels
espanyols és que haurien d’haver après dels errors que cometeren, per no
haver-los de repetir i encara són a temps.
Jo he escrit altres vegades que els records que tenen aquells pobles,
inclosos portuguesos i holandesos, és tan negatiu que no volen saber
res de les bajanades de la madre patria, ni d’amors filials ni
fraternals. És aconsellable recercar els himnes oficials de totes
aquelles repúbliques i veure el que diuen de la pérfida raza ibérica, de
com els sotmeteren i de com se’ls feren fora i de com s’ho faran si hi
tornen mai. La mateixa manera de commemorar el 12 d’octubre, és
exactament a l’inrevés del que fan ací. Fins i tot disposen de
marededéus que els protegeixen dels espanyols, com la de la Batalha
gràcies a la qual les tropes portugueses derrotaren les castellanes, com
la Pilarica quan derrotà els francesos.
A finals del segle XIX, quan ja no quedava pràcticament massa
“imperi”, continuaren perdent Cuba, Puerto Rico i les Filipines. En el
segle passat, Franco perdé el Marroc, la Guinea, Ifni i el Sàhara.
Després el PP va estar a punt de perdre una petita illa, Perejil, que
gràcies a l’heroismo de Trillo i d’Aznar ‘salvaren’, quedant-se
de moment amb l’illa i amb les cabres que l’habitaven. Els marroquins
tenen pendents la recuperació de les dues ciutats, la famosa illa de
Perejil i uns illots de la seua costa nord. No s’ha resolt el problema
canari, ni basc, ni català, ni tampoc la reivindicació espanyola de
Gibraltar, en aquest cas, però, a favor seu. Nosaltres també hem de
reclamar la Catalunya Nord, que els espanyols regalaren als francesos,
en contra de la nostra voluntat i dels nostres drets.
Escric tot açò, de nou i amb la millor de les intencions, perquè
comencen a pensar d’altra manera de com ho han fet sempre, especialment
perquè ho pense l’esquerra espanyola (la dreta no té remei). Un govern
de socialistes i de podemites, sostingut per partits esquerrans i
nacionalistes de la perifèria, és una gran oportunitat. Llàstima que els
“pensadors” espanyols i àdhuc els historiadors, estiguen ancorats en la
interpretació decimonònica i canònica de la història, com també fan
conseqüentment molts mitjans d’informació Cal que comencen a revisar
els seus textos, a depurar-los d’incoherències, de mitificacions i de
mitificacions.
El futur peninsular pot ser una altra cosa si s’instaura una
federació de repúbliques ibèriques, perquè es resoldrien els conflictes
amb els bascos i amb nosaltres, es podrien atendre altres
reivindicacions, gallegues, andaluses, gibraltarenyes, rosselloneses… I
Portugal, estic segur que acceptaria de bon grat formar-hi part d’aquest
nou estat federal. Aquest sí que és un debat interessant i positiu,
parlar de redreçar, d’esmenar errors, de convivència, del futur. Pot ser
que així uns i altres viuríem, treballaríem i dormiríem millor i una
República Ibèrica afloraria en un nou món de pau i prosperitat i
aleshores sí que la república ibèrica podria ocupar un lloc preeminent,
que no el d’ara, a Europa.
Acabe aquestes reflexions al mateix temps que han empresonat un
cantant raper, Pablo Hasél, per fer crítica política contra la monarquia
i altres bajanades innocents. Gràcies a la salut de la joventut, els
carrers i les ciutats s’han omplert de protestes en defensa de la
llibertat d’expressió. He penjat al facebook la següent reflexió al
respecte, que crec oportú d’incorporar a l’article d’avui: “M’han cridat
a defensar la llibertat d’expressió, la falta de la qual ha dut a la presó el raper Pablo Hasél i a criticar els excessos policials i les conductes sàtrapes i dubtoses dels delegats del govern central
que han reprimit les legítimes protestes dels joves. Com també he vist
les absurdes declaracions dels polítics que suposàvem d’esquerres, entre
ells l’alcalde socialista del meu poble (Silla), justificant la
repressió, per tot plegat he sentit una commoció profunda, que vull
manifestar, perquè és la mateixa que sentia quan era jove i també ens
exigien el silenci o multes, tribunals i presó; quan els grisos i la
secreta ens apallissaven pel carrer i ens cercaven de nit (que volen aquesta gent que vénen de matinada, cantava Mª del Mar Bonet); quan els governadors exercien de pilatos
condemnant els joves que protestàvem sense més explicacions que les
denúncies policials; quan no teníem garanties jurídiques segures; quan
hi havia tants ensenyants, escriptors, artistes, polítics i
sindicalistes empresonats o exiliats… Aleshores cantàvem, que nosaltres no som d’eixe món
(Raimon). Ara he sentit la commoció de comparar els meus records amb
l’actualitat i he pensat que pràcticament estem on estàvem.
Defensar la llibertat d’expressió, com la política, la sindical, la
sexual, de càtedra, de religió, com totes les llibertats democràtiques
que retòricament consagra la mateixa Constitució, és incompatible amb
justificar les repressions judicials i policials. Exigisc, doncs, la
llibertat de Pablo Hasél i també la dels presos i exiliats polítics i
dels rapers i artistes. Crec que la policia, la justícia i el govern
central i els seus delegats i delegades s’han excedit en les seues
funcions, traint la democràcia, que és el poble lliure. Llibertat i amnistia, exigíem aleshores i … continuem on estàvem.
