QUI ROBA UN OU, ROBA UN BOU

QUI ROBA UN OU, ROBA UN BOU

Article publicat a elpunt.cat el dia 20 de febrer de 2011

La saviesa popular ha estat capaç, al llarg del temps, d'anar creant un munt increïble de textos, en forma de refranys (en tinc més de 25.000), que amb poques paraules diuen moltes coses, grans coses, filosofia de la vida. Són frases curtes i ben estructurades i de vegades amb rima; l'autor és el poble, en abstracte, i en alguns casos són adaptacions d'antigues sentències llatines, reconvertides en aforismes medievals. Avui encapçalem aquest repunt amb aquesta joia: “qui roba un ou, roba un bou”, o siga que qui és capaç d'un robatori insignificant, com un ou, també pot posar mà a una cosa de més importància, com pot ser un bou.

El refrany és apropiat per als qui banalitzen les implicacions dels polítics del PP valencians en el cas Gürtel, i per això i parodiant el refrany, podríem dir que qui accepta un “trage”, accepta un habitatge... Però, ens podem preguntar: acceptar regals és robar? Quina pregunta més ingènua. Evidentment, acceptar regals, a canvi de fer favors i donar contractes públics i mangarrufar amb projectes urbanístics, no és robar, és pitjor, és deixar que altres roben i que te'n facen una part: un cotxe, un pis, una polsera, un “tratge”... Repugnant!

I pel que es veu, molts polítics cauen fàcilment en la temptació de lucrar-se, i fins i tot de fer-se una fortuna. Això és així arreu del món i tot és qüestió de fer una repassada per la premsa i els noticiaris. El cas de la revolució dels moros contra els lladres que els estan “governant” i oprimint, ha deixat al descobert que aquests paios havien tret del país immenses fortunes, mentre el poble s'ho estava passant tan malament. Així que la gent ha dit prou, que ja està bé que els prenguen el pèl, que volen democràcia i els comptes clars...

I ha començat la caiguda dels governants corruptes i, a més, amb una rapidesa extraordinària, perquè la gent ha estat alertada gràcies a l'internet, que s'ha demostrat com un mitjà poderosíssim d'informació. Es per això que, especialment els més joves, s'han assabentat en un moment que calia eixir al carrer i demanar els caps dels faraons (així li deien a Mubarak) i exigir democràcia.

A continuació de Tunis i Egipte sembla que van els emirats àrabs, l'Iran, Líbia, Marroc, Algèria, etc. És una revolució, possiblement de les més importants de la història (la revolució d'internet) i tindrà repercussions a Sud-amèrica, a l'Extrem Orient, al Carib, a l'Amèrica Central... I també a Europa, que es diu que és el bressol de la civilització, del dret romà i de la democràcia.

El cas d'en Berlusconi pot ser el més paradigmàtic del Vell Continent, però no l'únic, perquè ací qui no corre vola. Per exemple, hi ha els casos dels polítics francesos acceptant regals milionaris dels dictadors africans (diamants, per exemple) a canvi del seu silenci i de mirar cap a un altre costat. Més a prop, ací mateix hi ha els casos de corrupcions de tot tipus, protagonitzats per tots els partits polítics espanyols, sense excepció. Com poden tindre tants pocs escrúpols, els polítics? La resposta és que la gent no s'espavila, ni veu altra cosa que la televisió del govern de torn (el cas de Canal 9, ara mateix). Així, amb la passivitat de la gent, els qui manen, com posseïts pel dimoni, s'unten i omplin el cabàs fins que es cansen.

Per això, com la corrupció és tan universal, jo crec que dir que tothom és innocent fins que no es demostra que és culpable, en el cas dels polítics hauria de ser al revés: s'hauria de dir que tots els polítics són culpables fins que no demostren que són innocents i honrats. I en conseqüència, tots els polítics haurien de tindre i d'ofici, un parell de policies al darrere, vigilant-los i fent informes. Fins i tot el Papa i el Dalai Lama, perquè el dimoni és el dimoni.