MORIR-SE O ALLARGAR-HO UN POC
Article publicat a elpunt.cat el dia 6 de març de 2011
L'acte final de la vida, o morir-se, ha inspirat molta literatura, religions, reflexions filosòfiques i refranys populars, però, sobre tot, fantasies, entre les quals destaquen les dels qui no volen morir-se i intenten allargar-ho, com el doctor Faust o el comte Dràcula; dels qui creuen que després hi ha una altra vida d'esperits celestials i de fantasmes; finalment, dels qui pensem que quan morim, doncs, ja està i gràcies.
La tendència que guanya, especialment al món occidental, és la primera i per això s'està practicant una medicina destinada a allargar la vida al màxim, a base, sobre tot, de química, que és el gran negoci de les farmacèutiques. De fet, l'esperança de vida és cada dia major, situant-se en aquest moment, pel que respecta als territoris de parla catalana i segons la UGT, en 77'23 anys per als homes i en 83'79 per a les dones. Per territoris, però, a les Balears els homes podem viure uns quants mesos més que a la resta del territori, i les dones, les de Catalunya.
Contràriament al que podria esperar-se, no posem el mateix interès a fer fills, que precisament seria la millor manera de perpetuar-se. Segons el doctor danès Esping-Andersen, de la Pompeu Fabra, al pas que anem, d'ací uns 40 anys sols quedarem una tercera part d'indígenes, perquè estem invertint la piràmide d'edat: cada dia hi ha menys criatures i més gent gran! Com els càlculs d'Esping-Andersen els ha fet sobre Catalunya, en 2050 calcula que en seran menys de dos milions iu a tot l'Estat, deu milions. I això encara no ho és tot.
La vida que els espera, d'ací 40 anys, als qui hi arriben, és per a pensar-s'ho: la població amb Alzhéimer augmentarà fins a proporcions incalculables! O siga que viurem més anys, però en quines condicions i ves a veure qui ens atén! Posats així, a no fer fills, hauran de vindre més immigrants, fèrtils i amb ganes de fer fills, o Europa farà fallida. Una cosa així és la que degué passar a l'Imperi Romà i gràcies als bàrbars del Nord salvaren la camisa.
La contradicció és que als més vells ens fan empassar vinga de píndoles per a anar tirant, i fins i tot ens fan creure que encara podem dedicar-nos al sexe (Viagra), a viatjar i fer vacances (Inserso), i hi ha qui acaba creient que açò no s'acaba. Mentrestant, però, què els passa als nostres joves? Doncs, que estan en l'atur i en casa dels pares, en lloc d'estar treballant, de casar-se i fer fills, que és com les societats van endavant. Com pense que el que cal assegurar és una vida feliç i productiva als joves, crec que una política social correcta seria pegar-li la volta i dedicar-se principalment a ells.
La vida, segons Sèneca, no és curta, sinó que perdem molt de temps: vita, si uti scias, longa est, la vida, si saps emprar-la bé, és llarga. Es tracta, doncs, de fer un bon ús de la que ens toque en la rifa. Fem per la vida, que la mort ja vindrà, em deia Jesús de la Punta, que morí als 90 anys i sense empassar-se medicines a cabassos, com fem. Viure amb plenitud la vida, des de la infància, és molt millor que viure per viure, i sobre tot patint, com em deia Jesús: patir per patir, val més morir.
No vull dir que als vells ens deixen de costat, en absolut, sinó que està bé que ens ajuden tot el que puguen, amb les píndoles que calguen i amb els artefactes ortopèdics necessaris, però la qüestió que importa més és l'altra: són els joves. Recorde que fa uns anys, quan jo era alcalde de Silla, vingueren a saludar-me els jubilats i a proposar-me un tercer dinarot, a càrrec municipal. Els expliquí que el pressupost era el que era i que ja en tenien prou amb dues teques i que havien d'elegir entre el que demanaven o que dedicàrem més diners a la joventut, als vostres néts, els diguí. Els vaig convèncer.
Propose, doncs, que no se'ls creen falses il·lusions, als vells, sinó que s'ajude a acceptar que tot té un límit, i que el millor que li pot passar a una persona, després d'una vida de treball i de fertilitat, no és pensar que quan es jubila comença res de nou, sinó que comença a acabar-se tot, per tant el que cal és tenir una vellesa plàcida i sàvia, aprofitar raonablement el temps i veure com van avant els fills i els néts. Acceptar o no que la natura és així i que tots naixem per a morir, pot ser o una font de felicitat o de problemes psiquiàtrics.
Crec que les cultures orientals ho entenen millor que nosaltres i la vellesa és acceptada com plantejava Sèneca. Ací, tradicionalment, també hem mantingut una actitud similar, fins que recentment hem perdut l'oremus, per culpa de les polítiques farmacèutiques i els seus màgics productes rejovenidors i mefistofèlics. Ací abans dèiem i crèiem coses tan sàvies com “bona nit i bona hora i bona mort quan siga l'hora”.
Article publicat a elpunt.cat el dia 6 de març de 2011
L'acte final de la vida, o morir-se, ha inspirat molta literatura, religions, reflexions filosòfiques i refranys populars, però, sobre tot, fantasies, entre les quals destaquen les dels qui no volen morir-se i intenten allargar-ho, com el doctor Faust o el comte Dràcula; dels qui creuen que després hi ha una altra vida d'esperits celestials i de fantasmes; finalment, dels qui pensem que quan morim, doncs, ja està i gràcies.
La tendència que guanya, especialment al món occidental, és la primera i per això s'està practicant una medicina destinada a allargar la vida al màxim, a base, sobre tot, de química, que és el gran negoci de les farmacèutiques. De fet, l'esperança de vida és cada dia major, situant-se en aquest moment, pel que respecta als territoris de parla catalana i segons la UGT, en 77'23 anys per als homes i en 83'79 per a les dones. Per territoris, però, a les Balears els homes podem viure uns quants mesos més que a la resta del territori, i les dones, les de Catalunya.
Contràriament al que podria esperar-se, no posem el mateix interès a fer fills, que precisament seria la millor manera de perpetuar-se. Segons el doctor danès Esping-Andersen, de la Pompeu Fabra, al pas que anem, d'ací uns 40 anys sols quedarem una tercera part d'indígenes, perquè estem invertint la piràmide d'edat: cada dia hi ha menys criatures i més gent gran! Com els càlculs d'Esping-Andersen els ha fet sobre Catalunya, en 2050 calcula que en seran menys de dos milions iu a tot l'Estat, deu milions. I això encara no ho és tot.
La vida que els espera, d'ací 40 anys, als qui hi arriben, és per a pensar-s'ho: la població amb Alzhéimer augmentarà fins a proporcions incalculables! O siga que viurem més anys, però en quines condicions i ves a veure qui ens atén! Posats així, a no fer fills, hauran de vindre més immigrants, fèrtils i amb ganes de fer fills, o Europa farà fallida. Una cosa així és la que degué passar a l'Imperi Romà i gràcies als bàrbars del Nord salvaren la camisa.
La contradicció és que als més vells ens fan empassar vinga de píndoles per a anar tirant, i fins i tot ens fan creure que encara podem dedicar-nos al sexe (Viagra), a viatjar i fer vacances (Inserso), i hi ha qui acaba creient que açò no s'acaba. Mentrestant, però, què els passa als nostres joves? Doncs, que estan en l'atur i en casa dels pares, en lloc d'estar treballant, de casar-se i fer fills, que és com les societats van endavant. Com pense que el que cal assegurar és una vida feliç i productiva als joves, crec que una política social correcta seria pegar-li la volta i dedicar-se principalment a ells.
La vida, segons Sèneca, no és curta, sinó que perdem molt de temps: vita, si uti scias, longa est, la vida, si saps emprar-la bé, és llarga. Es tracta, doncs, de fer un bon ús de la que ens toque en la rifa. Fem per la vida, que la mort ja vindrà, em deia Jesús de la Punta, que morí als 90 anys i sense empassar-se medicines a cabassos, com fem. Viure amb plenitud la vida, des de la infància, és molt millor que viure per viure, i sobre tot patint, com em deia Jesús: patir per patir, val més morir.
No vull dir que als vells ens deixen de costat, en absolut, sinó que està bé que ens ajuden tot el que puguen, amb les píndoles que calguen i amb els artefactes ortopèdics necessaris, però la qüestió que importa més és l'altra: són els joves. Recorde que fa uns anys, quan jo era alcalde de Silla, vingueren a saludar-me els jubilats i a proposar-me un tercer dinarot, a càrrec municipal. Els expliquí que el pressupost era el que era i que ja en tenien prou amb dues teques i que havien d'elegir entre el que demanaven o que dedicàrem més diners a la joventut, als vostres néts, els diguí. Els vaig convèncer.
Propose, doncs, que no se'ls creen falses il·lusions, als vells, sinó que s'ajude a acceptar que tot té un límit, i que el millor que li pot passar a una persona, després d'una vida de treball i de fertilitat, no és pensar que quan es jubila comença res de nou, sinó que comença a acabar-se tot, per tant el que cal és tenir una vellesa plàcida i sàvia, aprofitar raonablement el temps i veure com van avant els fills i els néts. Acceptar o no que la natura és així i que tots naixem per a morir, pot ser o una font de felicitat o de problemes psiquiàtrics.
Crec que les cultures orientals ho entenen millor que nosaltres i la vellesa és acceptada com plantejava Sèneca. Ací, tradicionalment, també hem mantingut una actitud similar, fins que recentment hem perdut l'oremus, per culpa de les polítiques farmacèutiques i els seus màgics productes rejovenidors i mefistofèlics. Ací abans dèiem i crèiem coses tan sàvies com “bona nit i bona hora i bona mort quan siga l'hora”.
1 comentari:
Un bon article, sí senyor. El tema no és minso.
Publica un comentari a l'entrada