EL CAVALL DE TROIA

EL CAVALL DE TROIA

Article publicat a elpunt.cat el dia 10 de juliol de 2011

M'he rellegit el Cant II de l'Enèida, que és el que tracta de la guerra de Troia, perquè volia treure-li punta per a l'article d'avui. Tinc el text llatí i la traducció de Miquel Dolç, que ningú discuteix que és excel·lent, fins que el mestretites Mira, retraductor de textos clàssics lliures de drets d'autor, vulga esmenar-li la plana, com ha fet amb Sagarra, amb Déu Nostre Senyor (els evangelis, paraula de Déu), i com pretén fer amb Riba. Com que li tinc un enorme respecte al meu antic professor, el mallorquí Dolç, i gens de respecte i molta prevenció al mestretites indígena (la iguana, segons l'anomena un veterà sociòleg), em torne a delitar, com fiu per primera vegada fa quaranta-vuit anys, amb Virgili i amb Dolç.

Haig d'advertir que abans d'escriure res, he pegat una ullada al google, a veure què hi ha del tema. La Mare de Déu: hi ha 62.400 entrades! Això del cavall de Troia dóna per a molt, és un tema mundial i té a veure amb la literatura, evidentment, però també amb les arts plàstiques, la moral, la política, i fins i tot amb el futbol, la televisió, les noves tecnologies, etc. Trie a l'atzar, i sense eixir de casa: Sandro Rosell és el cavall de Troia que malbaratarà el Barça; Duran i Lleida és un cavall de Troia en el govern de Mas, segons López Tena, que també serà un altre cavall d'aquests, estic segur; Trias també ho és, per al PP. Hi ha uns youtubes de Polònia (TV3) que fan entrar el fill de Pujol al despatx de Zapatero, dintre d'un cavall de fusta. La informàtica està infectada pels cavalls de Troia (que diuen troians, per a fer-ho breu), que foten el sistema; l'iPhone ho és, per no sé quina martingala, segons una altra empresa del ram...

Jo, que no tinc aquests maldecaps tecnològics, perquè ni en sé ni vull saber-ne, el que pretenc amb la meua reflexió és una cosa més immediata i higiènica: advertir de l'arribada d'algun cavall de Troia, o siga d'un virus (de fet, en informàtica els consideren així), a casa; perquè un partit és com una casa, la casa de tots. Vull fer una cosa pareguda a la que féu la sacerdotessa Cassandra, que va predir la fi de Troia (fatis aperit Cassandra futuris), encara que ningú no la va creure; sembla que a mi, tampoc. Ja sabem com acabà allò, els troians acceptaren el cavall de fusta que havien bastit els grecs, perquè pensaren que era una ofrena graciosa, i l'introduïren dins de la ciutat. Quan els troians estaven dormint, del cavall on s'havien amagat i amb l'ajut d'un espieta, sortí un tropell de guerrers, que obriren les portes de la ciutat i començaren una degolla general. I així s'acabà Troia.

En política, aquests regals enverinats, o cavalls de Troia, tenen tràgiques conseqüències i repassant una mica la història podem recordar, per exemple, l'arribada de Lluch al PSPV, que actuà com un cavall de Troia, que acabà amb l'entrada dels socialistes valencians en el PSOE i la seua posterior desaparició. Un altre cas, molt notori i especial és l'actuació de Rafael Blasco com a cavall de Troia en el FRAP, després en el PSOE i finalment en el PP. Però, de tots els cavalls de Troia qui més en sap és Eliseu Climent, que n'ha anat introduint per tot arreu, en totes les institucions polítiques, universitàries, culturals, religioses, inclòs el Vaticà, i financeres; la diferència és que la missió dels cavalls de Troia climentistes no és atacar des de dins, sinó dedicar-se al pillatge, perquè ix més a compte.

En el cas que comente i que m'ha tret el son, l'intent climentista d'introduir un cavall de Troia en el CVC (institució que ningú sap per a què serveix, però on es cobra molt bé) ha consistit en presentar tres candidats, a veure qui cau: Villalonga, que fou conseller del PP; Alfons Llorens, que fou assessor de Lerma; Mira, que ha estat o no ha estat en tots els enterros, segons la dieta. I finalment ha col·locat el seu cavall de Troia, tempus quo prima quies mortalibus aegris incipi et dono divum gratissima serpit, en l'hora en què els infeliços mortals ja comencen el primer son, present diví, que els inunda de calma. I doncs, qui haja oblidat que Mira ha estat cobrant d'El Temps, i ja sabem d'on eixien els diners; que presidia Acció Cultural, mentre allí insultaven a Pere Major, com abans ho havien fet de Joan Fuster, i hi muntaven Esquerra Republicana, per a fotre'ns, és que és idiota.

Per acabar, faré meues les paraules d'Anquises: Iuppiter omnipotens, precibus si flecteris ullis, adspice nos, hoc tantum, et, si pietate meremur, das deinde auxilium, pater... Júpiter omnipotent, si et mous per alguna preguera, mira'ns, res més, i dóna'ns socors, en fi, si la nostra pietat s'ho mereix, oh Pare...Fantàstic Miquel Dolç!