JOVES SENSE FUTUR

JOVES SENSE FUTUR

Article publicat a el Punt/Avui el dia 4 de març de 2012

Si sempre m'he solidaritzat amb els estudiants, ara ho faig més convençut que mai i els acompanye, quan em convoquen, a les manifestacions. Quina lliçó que ens estan donant, aquests joves! Crec que el que està passant darrerament al País Valencià, gràcies a ells, trastoca la visió que teníem de nosaltres mateix, convençuts que la nostra era una societat resignada i derrotista, capaç d'atorgar majories absolutes als populars, malgrat tota la corrupció que han protagonitzat i protagonitzen. Els joves, però, no es resignen, els planten cara, ixen al carrer i diuen que ja n'hi ha prou, com ja començaren els Indignats del 15-M. Han deixat en evidència la gran mentida que representen les mesures que estan prenent els governs valencià i central. Veuen que la crisi, que ells no han provocat, els la volen fer pagar, i això els ha rebel·lat. Tot no està perdut, doncs, sinó al contrari, perquè els joves són el futur, van cap amunt; els majors, però, malgrat que encara continuem mantenint els “controls” familiars, docents, polítics, empresarials, sindicals... anem cap avall.

I com ha reaccionat l'autoritat? Exactament com ho feien les autoritats franquistes: recorrent a la policia; considerant els manifestants com l'enemic; cercant-hi sospitosos amb maneres feixistes; manipulant els mitjans... Ho comentàvem, durant el trajecte d'una manifestació, l'Enric Casaban i jo i més o manco coincidíem: han canviat els colors dels uniformes, però la policia actua de la mateixa manera que quan nosaltres érem joves; quan Franco també érem considerats “enemics”, els estudiants; ara, com aleshores, els governants neofranquistes veuen conspiracions i infiltrats i finalment, també manipulen els mitjans de comunicació (especialment ara tenen Canal 9 al seu abast).

Què fem? Som optimistes o pessimistes? Doncs jo veig amb optimisme i amb enveja el que està passant. Amb optimisme, ja ho he dit, perquè la metxa l'han encesa els joves, la dialèctica dels quals em sembla exemplar (la lectura dels seus pamflets és encoratjadora; fins i tot els seus eslògans em resulten encoratjadors i demostren que sí que saben cap a on s'ha d'apuntar!). I tenen una visió de la situació que és exacta: els corruptes són els responsables de la crisi, com els populars són uns corruptes, els populars són els responsables. I responsabilitzen les elits econòmiques i les polítiques... i l'encerten.

Els nostres joves exclamen que essent com són la joventut més preparada de la nostra història, viuran pitjor que els seus pares. Impressionant. Se m'ha posat la carn de gallina, perquè tenen tota la raó i ho diuen de manera impecable. Els pares d'ara, doncs, hem de veure en aquesta revolta, en les reflexions que fan els joves, la clau que ens explica el nostre propi fracàs. Hem de comprendre l'error que hem comès, “tolerant” tanta corrupció, però sobre tot l'escalada neoliberal que ha “guanyat” el govern central, l'autonòmic, i l'europeu. Amb les majories absolutes que han obtingut, estan retallant l'estat de benestar, els drets laborals, etc. Com els hem votat?

Els joves critiquen la reforma laboral, la del sistema de pensions, la repressió, la privatització de l'Educació pública. Com saben que l'eixida de la crisi els seus responsables la volen fer “per la dreta”, ells, la generació precària que s'autodefineixen, assenyalen els culpables i reivindiquen ser escoltats. Volen recuperar la seua capacitat per a ser actors d'un motor de canvi, combatent un país de precarietat, atur i privatització i són conscients que la mobilització i la lluita tenen sentit, però que sobre tot són necessàries. Fantàstic! Emocionat, no plore, mentre llig un dels seus manifests (Joves sense futur), però quasi.

I tenen una visió molt més ampla del que podien imaginar els energúmens governants que estem patint. Diuen que Itàlia, França, Grècia o Islàndia ens ensenyen que la mobilització és indispensable i que el món àrab ens demostra que la victòria és possible. Jo, si fora delegat del govern, o cap de la policia, o si fora Fabra, Rajoy o la Merkel, tremolaria un poc, perquè per molt que ho intenten, com ja “els” digué Unamuno, poden vèncer, però no convèncer i a aquest joves, plens de raó i de sentit comú, poden vèncer-los de moment, però a la llarga la tenen perduda, perquè guanyaran els joves i, sobre tot, no els convenceran mai.

Quina pena que em fa que, al cap de tants anys, el franquisme encara tinga el poder a les mans. Per altra banda, però, tinc la satisfacció de veure que, com aleshores, malgrat que la societat tampoc tinga plena consciència, o fins i tot que tinga por, la joventut si que sap el que vol i per això criden a la mobilització, i inviten a la societat civil a afegir-s'hi. Amb mi ja compten. Comencí a treballar, fa més de trenta-cinc anys, com a no addicte al régimen i corrent de tant en tant davant dels grisos, i no em preocupa jubilar-me fent el mateix. Sols em falta saber si els sindicats convocaran o no la vaga general, perquè consideraria un colofó perfecte i un honor acabar la meua carrera, fent-la.