HONORABLES I IL·LUSTRES XORIÇOS

HONORABLES I IL·LUSTRES XORIÇOS

Article publicat a el Punt/Avui el dia 9 de juliol de 2012

Gràcies a l'Internet, ara és molt fàcil aconseguir informació de tot el que passa pel món, sense haver de recórrer a les hemeroteques, ni guardar retalls de diaris. Senzillament, per exemple, mitjançant el google, es pot navegar per un fum d'informació relacionada amb les següents entrades: polítics xoriços, il·lustres xoriços, molt honorables xoriços, excel·lentíssims xoriços, banquers xoriços, ministres xoriços, militars xoriços... He intentat cercar també bisbes xoriços i hi apareixen, però referint-se a les botifarres bisbe negre i al bisbot. També es pot fer la prova substituint xoriços per lladres: polítics lladres, etc. O, anant més enllà, demanar al google quants diners ens han furtat entre tots els xoriços. I reblant el clau, també es pot entrar a la que seria l'altra cara de la moneda: víctimes dels xoriços.

La navegació, no pot ser més fastigosa, ni indignant. La llista de casos de corrupció d'aquests xoriços abasta tot el territori de l'Estat, totes les administracions, tots els partits. A qui faça la navegació que propose, si no es mareja en el viatge i no desisteix, la indignació li anirà pujant la tensió al límit, tant que continuar se li farà insuportable! I és evident que es preguntarà, com m'he fet jo, coses tan elementals com per què el poble hem suportat tanta injúria, o arribarà a conclusions, com he arribat jo, que aquest Estat és una merda i no té remei.

Fent una projecció cap al futur i pensant en la història no es difícil imaginar els historiadors treballant aquesta llarga etapa de “democràcia”, a la qual hauran de batejar d'alguna manera: mig segle d'estafa. Mig segle de corrupció, sense resistència popular. Mig segle d'ignomínia... Ja s'ho faran ells, perquè els historiadors per a això tenen molta gràcia. I hauran d'interpretar la transició del franquisme a la monarquia; la gestació de la gran màfia que acaba emparant-se de l'estat; la feblesa de les actuacions judicials; i hauran d'estimar els milions furtats de l'erari públic; i, quan arribaran als anys de la “crisi”, s'hauran d'explicar les mesures injustes del govern de Rajoy i la desaparició de l'estat de benestar...

Pel que fa concretament al País Valencià, ja que serà el territori autonòmic amb la corrupció més notòria per la categoria dels autors, els futurs historiadors tindran materials de sobra per a elaborar tesis i tesines. Ara mateix tenim deu il·lustres diputats de les Corts, deu de moment, imputats en casos de corrupció, més dos ex-presidents de diputacions, i un munt de batlles, regidors, gerents d'empreses públiques... La mitjana xoriços/habitants és la més alta de la història mundial i, per tant, serem recordats in saecula saeculorum per això mateix, més que per les falles o les barbaritats de Calatrava.

Respecte de la qualitat de les operacions també serem els campions, perquè ací s'han furtat diners destinats al Tercer Món, cosa que sols havien fet alguns dictadors africans, perquè robar a les mateixes ONG és repugnant i rebutjable, un autèntic delicte de lesa humanitat, fins i tot un crim genocida i aquest s'ha comés a València. I encara hi ha una altra corrupció, també espectacular, generada amb la visita del Papa, que és especialment significativa perquè ha implicat la jerarquia catòlica, al més alt nivell. Tot plegat, doncs, confirma el País Valencià com el rovell de l'ou de la corrupció, com el país de la corrupció de més alt rang de tot l'estat. Visca València!

Però sembla que això no ho és tot i que cal que ens fem a la idea que encara no ha aflorat tot el merder. Alguns diuen si el que s'ha fet públic és només la punta de l'iceberg i que, com Rajoy sap tot el que hi ha encara sota l'aigua, no confia amb cap valencià, perquè sap que ací batem tots els rècords i trie a qui trie li pot explotar a les mans com un tronador. Per exemple, ara mateix estan a punt de caramel Castellano i Cotino, diuen. El primer té, a més a més dels casos d'amiguisme que se li imputen, la responsabilitat del major incendi que acabem de patir. Haurà de justificar que si quan formava part de l'oposició, demanava la dimissió dels alts responsables socialistes, pel mateix motiu, pels incendis que arrasaren el país, com és que ara no dimiteix del càrrec. Quina cara més dura, no?

En el cas de Cotino, com és un home de profundes conviccions religioses, hauríem de deixar en mans de Déu la seua reprovació, vade retro, i és segur que el fulminaria, tanta mania que els tenia als fariseus; però, com no hi ha Déu, haurem d'esperar que li arribe l'hora de la justícia humana. Quina emoció veure jutjat un beat membre de l'Opus! Arribats en aquest moment, algú li haurà de facilitar algun llibre de la Bíblia, com féu ell amb Camps (Llibre de Job) i jo suggerisc la història de Putifar, o d'algun sàtrapa com Nabucodonossor, perquè recomanar-li l'Apocalipsi seria exagerat, ja que l'apocalipsi són tots i no sols Cotino. Que conste que el meu suggeriment és una manera de tornar-li la gràcia que volgué fer-me duent-me a missa, “allí ens accepten a tots”, em digué; era el dia del Crist i com alcalde vaig acompanyar els regidors i els invitats fins a la porta de l'església i jo em quedí fora, ocasió que aprofità per a seduir-me, sense cap èxit, però amb la intenció basta. Continuaré cercant per la Bíblia alguna cosa que li vaja bé.