LES FALLES O LA BOCA DEL LLOP

LES FALLES O LA BOCA DEL LLOP

Article publicat a el Punt/Avui el dia 22 de març de 2015

Fugint un poc de tanta falla, he decidit fer una escapada d'un sol dia, a veure un museu, dinar, fer una passejada urbana i tornar a casa. M'he posat a cercar bitllets i horaris, per internet, i m'he trobat amb la sorpresa que és més econòmic anar a Madrid, que enlloc i també que hi ha millors combinacions horàries. He estrenat l'AVE, malgrat que tinc raons per a estar en contra d'aquest tren, i he tornat al Prado.

Per aquest motiu, doncs, he vingut a la boca del llop, o siga a la capital dels vicis capitals. Ho he fet sense cap entusiasme, sols per l'interès museístic i una vegada més m'he compromès a no tornar-hi. Aquesta vegada volia veure amb més deteniment els quadres del Bosco i especialment la “Taula dels vicis capitals”. En principi jo no vull viatjar a Espanya, i si hi vaig ha d'ésser per algun motiu important.

Els vicis capitals són la luxúria, la gola, l'avarícia, la peresa, la ira, l'enveja i la supèrbia, que encara que no són exclusius de ningú, hi ha qui se'n destaca. En el cas de Madrid serien especialment assenyalades l'avarícia, l'enveja i la supèrbia; els alemanys destaquen per l'avarícia, la ira i la supèrbia. La luxúria i la gola són pràcticament universals i pocs se n'escapen, ni el Vaticà, com tothom sap.

De camí he anat prenent alguna nota. Una cosa ja l'he assenyalada al principi: que és més fàcil i més econòmic i més ràpid viatjar a Madrid. Per quins set nassos s'està mantenint la fal·làcia de potenciar els transports amb l'epicentre a Madrid, quan als valencians, i en general a tot l'arc mediterrani, ens estaria més a compte afavorir les comunicacions cap a Barcelona i Europa? I amb açò té molt a veure les tarifes de les autopistes, ja que les espanyoles són pràcticament de franc, mentre que les nostres són les més cares de tot l'estat; per què?

Fa uns dies el Consell General dels economistes feia públic que l'autonomia que menys grava l'IRPF, el Patrimoni, les Successions i les Transmissions patrimonials, és Madrid. Els valencians no som els qui més paguem (són els catalans) però ens aproximem. Al contrari, Catalunya, les Illes i el País Valencià rebem menys del que aportem. Quina cosa més curiosa que els qui més prediquen que tots som iguals i que viva Espanya cara al sol, siguen els qui menys paguen i els qui més cobren...

Així que, amb aquestes coses de caire econòmic ja en tenia prou per al cabreig, però he pensat que encara hi ha més motius. Per exemple, l'interès espanyol a espanyolitzar-nos, veges tu, com manifestà el ministre educatiu de la diarrea mental, Wert. Per cert que és el mateix interès que han tingut a Espanya tot al llarg de la història, tots els governs. La història del malèfic propòsit d'espanyolitzar-nos començà amb Isabel i Ferran, continuà amb els Àustries i sobre tot amb els Borbons. Actualment se n'encarrega el cau. dit FAES, d'Aznar, que patrocina el govern.

Així que fugint de les falles, he estat al centre de l'huracà, amb totes les prevencions evidentment, per l'abundància i poder dels seus xoriços polítics, però amb la tranquil·litat de saber, per la premsa, que els seus carteristes se n'havien vingut a València.

Lamentablement, a Madrid tenen concentrats els millors museus i les millors obres d'art; moltíssimes són nostres, com la Dama d'Elx. Com tot s'ha fet amb els diners ciutadans i, pel que acabem de dir, els valencians som dels qui més paguem i menys rebem, la veritat és que una part considerable del patrimoni general concentrat a Madrid l'haurem de considerar valencià i, per tant, l'haurem de reclamar si mai arribem a la independència, com els catalans i els bascos.

És lamentable, però, que el nostre poble se senta tan hipnotitzat per Madrid, i en l'obligació d'ofrenar noves glòries a Espanya. Això ja ho he comentat més d'una vegada: som l'única autonomia que, damunt d'estar putejats, canta amb entusiasme als qui ens putegen. El vici capital més important dels valencians és el de la burrera.

Recorde que en una conversa amb Pere M. Orts em deia que la desafecció dels valencians al país començà com a conseqüència de les guerres de les Germanies, en què s'enfrontaren les classes populars contra la noblesa. Com els agermanats foren anorreats per les tropes castellanes enviades per Carles I i la noblesa salvà el coll de miracle, des d'aleshores començà l'allunyament de les dues classes socials i començaren els matrimonis amb els nobles castellans, que no ha parat. Un simple repàs dels títols nobiliaris valencians demostra que tots estan en mans de castellans.

Jo havia anat a visitar-lo a la casa de camp que tenia a Benidorm, una vesprada d'agost a voltants de 1975 o 76, o per Pasqüa (hauria de cercar les agendes). Vam estar parlant al jardí de la casa, prop de la capella familiar i ens servia un refresc una minyona, com en una pel·lícula de Visconti. M'havien encomanat de fer-li avinent l'interès perquè escrivira una història de la senyera, ja que qui més en sabia i qui millor podria dur endavant l'encàrrec, era ell. La meua missió consistia a convèncer-lo i ho vaig aconseguir. Des d'aleshores mantinguérem una cordial estima mútua. Aquestes ratlles són com el meu particular homenatge, amb motiu de la seua mort: sit tibi terra levis, don Pere Maria.

Així que recordant a aquest benemèrit personatge i amic, ara em sent més confortat, però sense oblidar que la gent que més abominava don Pere Maria és la mateixa que jo, la gent inculta i superba. Per exemple els polítics que han estat capaços de rebre el seu importantíssim llegat material (mobles, llibres, pintures i escultures) menystenint el seu llegat intel·lectual. “Nosotros no valoramos su manera de pensar”, digué la consellera de (in)cultura.

Quan he arribat a casa, l'enrenou continua al carrer; les falles s'han remullat i la gent està xopa, perquè plou; fa vent i fa fred. Com he dinat al restaurant del museu, malament i massa car, engegue la tele i sope a gust, el que no he pogut fer a Madrid. En alguns pobles el vent ha tombat les falles, que siga com siga les han de cremar. Disparen les traques i castells, i el foc fa la seua feina; tot acaba ofrenant noves glòries a Espanya.