LA GRAN DIARREA ELECTORAL

 LA GRAN DIARREA ELECTORAL

Article publicat a el Punt/Avui el dia 17 de maig de 2015

A una setmana de les eleccions municipals i autonòmiques, i a les envistes de les plebiscitàries de Catalunya i també de les generals de l'Estat, podem dir, com Cèsar: alea jacta est, la sort ha estat llançada, com en els daus. I què passarà? Cèsar triomfà, perquè tenia un exèrcit al darrere i havia fet molta feina, conquistant terres per a Roma, de manera que tothom en parlava positivament. Els nostres candidats i els respectius partits, dependran únicament de les urnes, o siga del reconeixement dels electors a la feina que han feta, o a les coses que prometen de fer, si els convencen.

Amb aquestes eleccions s'han creat unes expectatives molt especials, pel fet que han aparegut dos nous partits mediàtics i també perquè sembla que ara s'acabarà el bipartidisme entre el PP i el PSOE, que ha estat tan negatiu per a tots. Les enquestes preveuen sorpreses de tot tipus, i cada partit les interpreta interessadament, de manera que tot són càbales sobre quins seran els resultats i tothom opina, més que mai, sobre qui pactarà i amb qui. Les elucubracions més “brillants” sobre les possibles combinacions o pactes, són les que fan uns vividors tele-opinadors, que guanyen un bon feix de bitllets per dir i dir i a veure qui crida més, o la diu més grossa. Com aquests individus estan al servei dels partits, ja se m'entén, no són de fiar, i els esforços que fan per justificar els seus amics arriben, de vegades, al melodrama i al ridícul.

Les opcions són, bàsicament i com a tot el món: la dreta o l'esquerra. Ací, a més a més, l'espanyolisme o el nacionalisme. Però enguany tot no dependrà de la voluntat lliure de cada ciutadà, que és, teòricament, qui exerceix el seu dret democràtic. Ara hi ha unes circumstàncies molt especials, que tindran molt de pes a l'hora de decidir. En primer lloc, la corrupció dels populars, tan immensa, tan enorme, com no s'havia vist mai res igual; la corrupció que ha aparegut a la llum pública i la que encara apareixerà. Això pot fer que PP pegue una ensopegada històrica, similar a la dels socialistes del final del felipisme.

En segon lloc, l'aparició de la marca blanca de la dreta o Ciutadans. Els resultats que puguen obtenir, a costa dels vots del PP, són un enigma. El que està clar és que el PP en solitari no anirà enlloc i per tant pactaran amb els de Rivera, repartint-se el pollastre, amb la benedicció de la patronal, de la banca, de l'església i de l'exèrcit. A fi de comptes, el programa econòmic de Ciutadans és calcat del dels populars i la seua idea de l'Estat és la mateixa que la de la dreta espanyolista i carca de sempre. Altres pactes tradicionals del PP amb CIU o amb el PNV, ara per ara semblen impossibles. En tots aquests canvis i recanvis, jo crec que Déu deixarà de protegir la dreta, perquè l'han de tenir molt enutjat i ja seria hora.

En front de la solució dretana hi ha els possibles pactes entre el PSOE i els partits d'esquerres i els nacionalistes, incloent-hi els podemistes. Seran capaços d'entendre's? Aquest és un altre enigma. Jo done per segur que sí i que finalment Podem pactarà també, ja que el seu programa és d'esquerres, malgrat que la seua idea de l'Estat encara es confusa i està per veure's com l'aclariran, perquè les eleccions plebiscitàries catalanes estan al caure i s'hauran de definir; confie que s'aclariran a temps i que ho faran bé.

Se suposa, doncs, que els dos nous partits es trauran les carasses de la “neutralitat”, i deixaran les maniobres de distracció. Jo crec que fins ara tot ha estat pura tàctica, perquè en política no hi ha neutrals. El mateix Nostre Senyor deia que o s'estava amb ell o contra ell. I Lenin també deia el mateix. Plantejar i presumir de “neutralitat” i de “transversalitat”, tot això són fal·làcies, perquè ambdues coses són impossibles.

Així les coses, als polítics també els podem separar, no per qüestions ideològiques, sinó pels seus interessos personals, pels motius que els mouen a fer política. Podem fer dos grups: a un costat els dolents, els qui tenen molt a perdre, o siga els qui estan en la política per a folrar-se (Zaplana dixit) i a l'altre els bons, els qui no cerquen el seu profit i no tenen res a perdre.

De manera molt especial en el primer grup són majoria aclaparadora els populars, a continuació els socialistes i els soi-disants nacionalistes de dreta. Són la gent que pràcticament no saben fer altra cosa que viure de la política i lucrar-se. A tots aquest els dedique el titular d'aquest article, perquè crec que estaran amb una diarrea considerable, cosa que a alguns ja se'ls nota en la cara. Dels polítics bons no tinc res a dir, sinó gràcies i que tinguen molta sort.

La gent d'a peu, donades totes aquestes circumstàncies, estem molt desinquiets. Pitarch, què farem? A qui votem? M'ho pregunta molta gent, que sempre ho tenia clar i ara no. Els dic que jo no tinc el seu problema, perquè votaré el meu partit de sempre (Compromís), i els recomane que facen com jo. Els parle de Mònica Oltra, de Raquel Sànchez (de Silla), de Guillem Balboa (d'Alaró)... També els dic que tenen més possibilitats, entre les candidatures progressistes. Que no voten el PP ni els partits de dretes i que trien bé entre els de l'esquerra.

Hi ha el cas d'EU que, malgrat la feina que han fet en tants aspectes i concretament en el cas Rus, que ells han descobert i denunciat, les enquestes els deixen fora de la Generalitat i de l'ajuntament de València. És incomprensible, però possible, i com potser que els populars (la Rita del caloret) encara siguen els més votats, això em fa témer un mal rotllo. No vull ni pensar que, ara que Déu els ha abandonat, els del PP encara puguen continuar quatre anys més fent maldats. Contràriament a aquest mal pensament, vull confiar que finalment guanyaran els nostres... i que sabran pactar bé i governar millor i aclarir comptes... Estem a punt de començar una nova era. Molta sort, als bons.