EL DRET A LA INDEPENDÈNCIA

 EL DRET A LA INDEPENDÈNCIA

' LA VIRGEN DEL PILAR DICE QUE NOMQUIERE SER FRANCESA'

 Article publicat a Saó el sia 6 de febrer de 2017

Qui nega el dret a la independència d’una nació sotmesa a la força, són les nacions conqueridores, que tenen exèrcits invasors. Qui nega el dret a la llibertat dels esclaus són les societats esclavistes, que són negocis dels explotadors. En el primer cas, si les nacions conscients no volen viure sotmeses a ningú, fan el que poden per a treure’s de damunt els enemics, i pose com exemple els aragonesos de la jota en la guerra contra els francesos, aclamant-se a la Pilarica, com diu el sub-titular de l’article. És el cas de Catalunya, sotmesa a la força als Borbons i a Espanya (des de 1715, por el justo derecho de conquista), que vol ser lliure, o com a mínim ho volen la meitat o més dels catalans i les catalanes i així ho han manifestat i volen reafirmar-ho en un referèndum.

Catalunya reivindica la seua independència (com els bascos, un altre cas), invocant els drets històrics, la seua voluntat manifesta, la seua forta personalitat, la llengua i una consistència econòmica excel·lent (Lenin diu que qui té tot això és una nació). Que els vaja bé o no en la seua reclamació, depèn de la resposta d’Espanya. La independència és pot aconseguir a bones (Noruega, Islàndia, Quebec, Escòcia…) o renyint (ex-colònies espanyoles, per exemple). És evident que sempre és millor aconseguir la ruptura amb bona voluntat per les dues parts i pacíficament, que no trencant-se la cara. És com els matrimonis que es divorcien.

De moment, a les propostes catalanes, Espanya sempre ha dit que no, perquè la nació espanyola, segons proclamen, és una, grande y libre, o siga indissoluble. És una actitud incivilitzada i improductiva, que no els reporta cap benefici i que els pot conduir, una altra vegada, a un nou desastre. Ja haurien de saber-ho i, sinó, que repassen la història, perquè per no haver accedit a reconèixer els drets a la independència dels americans, filipins i portuguesos, Espanya ho va perdre tot i de molt mala manera; sols els queda l’illa de Perejil.

Donaré unes pinzellades il·lustratives, que semblen anecdòtiques, però no ho són,  per a subratllar els sentiments antiespanyols dels països independitzats, per si el govern de Madrid no s’ha assabentat i volen repensar-s’ho. Saben què diuen les lletres dels himnes de les nacions de “raça hispànica”?  L’Equador: Indignados tus hijos del yugo que te impuso la ibérica audacia, de la injusta y horrenda desgracia del monstruo sangriento. Cedió al fin la fiereza española… que hizo al fiero español sucumbir. El Perú: Largo tiempo el peruano oprimido, la ominosa cadena arrastró, condenado a cruel servidumbre, tres siglos de horror, tres siglos gimió! L’Argentina: Oid mortales, el himno sagrado, libertad, libertad, libertad, oíd el ruido de rotas cadenas. Bolívia: Es ya libre, este suelo; ya cesó su servil condición. Paraguai: A los pueblos de América, tres centurias un cetro oprimió; mas, un día, soberbia surgiendo, ¡basta!… dijo, y el cetro rompió. Les cadenes i el ceptre són la corona borbònica; la servil condició que es tragueren de sobre, era la d’ésser súbdits d’Espanya. A un oncle meu li sentia cantar: Visca Espanya, penjada d’una canya, si la canya cau, Espanya adéu siau…

També poden constatar que, de la mateixa manera que ací hi ha la Pilarica, a aquells països tenen altres marededéus que els ajudaren a aconseguir la independència i són patrones: a Cuba, la del Cobre; a Xile, la del Carmen; a Guatemala, la del Rosario, a Portugal, la de la Bathalla (d’Aljubarrota) que els serví per a fer fora els espanyols (jo li posí un ciri quan visití el seu monestir); espere que els catalans tindran a punt la de Montserrat. I respecte del 12 d’Octubre, a Amèrica tampoc tothom celebra la Hispanidad, com fan ací, i en el seu lloc commemoren el Dia de la Resistència Indígena, de la Descolonització… Etc.

Així és que el Gobierno s’ho hauria de fer mirar, perquè la història que creuen no és real, se l’han inventada. Posem per exemple el Papa Francisco, que sap la història de les independències sud-americanes des que anava a l’escola argentina. L’Equador celebrava l’any passat el bicentenari de la seua independència d’Espanya i Francisco hi anà i digué en un sermó que la independència “va néixer de la falta de llibertats. Va ser un crit nascut de la consciència d’estar essent oprimits i saquejats” (o siga, Espanya els robava).

A més de saber-se la Constitució, que invoquen com si fora la Bíblia, haurien de saber història d’Espanya i mundial i potser que així no invocarien, com fan, que Espanya té el dret “constitucional” a no soltar el mos de Catalunya (“mos”, mai més ben dit), i que el que reclamen els independentistes és impossible, perquè és anticonstitucional. Això és una ximpleria, perquè a Espanya, els militars s’han passat les constitucions per l’entrecuix, sempre que han volgut, per exemple, Franco.

Per altra banda, una nació irredempta que vol ser lliure, no pot deixar de voler-ho ser, per molts drets que crega tenir per a impedir-ho la nació dominant. La voluntat dels pobles que democràticament volen ésser independents, està per sobre de cap constitució aliena o imposada. Al contrari, imposar-se uns pobles sobre els altres és antidemocràtic. També és una ximpleria estranyar-se perquè el govern de Catalunya va per feina, com fan tots els governs del món: preparant i estudiant el cens, conèixent qui és qui, preparant el cobrament dels impostos, establint contactes amb altres governs, decidint si es vol un exèrcit per a la guerra o si s’aposta per la pau… Per a governar la república que pretenen, doncs, els catalans hauran de tenir ben assentades unes bases legals, organitzatives i pressupostàries, perquè d’altra manera els podria passar com al govern espanyol, que al cap de tants anys “constitucionals” encara no s’ha aclarit sobre que és una autonomia i que un virreinat, si el rei és intocable o mal·leable, si aquest és un estat de favorits i de  desafavorits, si la moral la decideix el govern, si el dret al treball, a l’habitatge, a la salut, a l’estudi, a una jubilació digna, etc. són uns drets dels ciutadans o uns regals del govern.

Per tant i en conclusió, ens esperen uns mesos convulsos i contradictoris, que caldrà confiar pacífics, per a bé d’uns i d’altres. La història és una dialèctica constant. La llàstima és veure que mitjans de comunicació, que es defineixen com demòcrates i oberts, li fan el llit al govern. També és una llàstima veure els socialistes a remolc dels populars, també en aquestes coses. Per si de cas, convindria que el Barça guanyara les tres competicions.