ALTO! TODOS AR CUARTELILLO

ALTO! TODOS AR CUARTELILLO

Article publicat a LEVANTE-EMV el dia 17 de maig de 2018

En temps de Franco, la Guàrdia Civil vigilava pels camins cercant sospitosos: els donaven l’alto, els demanaven la documentació i els enregistraven, per si duien res no permès. Una nit tres joves gitanos, varen ser interceptats: Alto! A ver si llevai navaha, a vacià lo bolsillo. Els gitanos juren que no porten res, però han de buidar les butxaques. El més gran dels tres, du una navalla, en la faixa. És para cortar el jamón, que diu. Nada, esposao y ar cuartelillo. A ver, el siguiente. No du navalla, però li troben un bitllet de cent pessetes. Ah, conque va a comprate una navaha; esposao i ar cuartelillo. I ara ve el més jove que ni du navalla, ni diners, però, regirant-lo a fons, li troben dues pessetes. Ah, conque ahorrando pa comprate una navaha; esposao i ar cuartelillo también.

Ve a compte, perquè sembla que la guàrdia civil manté el mateix mètode i, sense proves evidents, si suposen algun indici, ja està: al jutge i a Estremera, fins que apareguen les proves! Estan d’acord amb aquest mètode, propi de les dictadures, el PP i Ciutadans, sobre tot aquests, que són pitjors. A cap país democràtic és possible que, sols per sospites i sense proves, puguen mantenir sis mesos empresonats, ningú i encara menys els polítics, com passa ací amb els d’Esquerra Republicana i els de Junts per Catalunya. Una mostra de la marca Espanya.

Una altra ha estat la qualificació dels “delictes” dels polítics exiliats, demanant l’extradició. Els jutges europeus han dit que l’1 d’octubre la violència fou la del govern espanyol i que, per tant, no hi ha extradició. Doncs, canviaré la qualificació, ha dit Llarena, ara allò fou sedició. Els jutges europeus hauran recordat la frase de Groucho Marx: “aquests són els meus principis, si no els agraden, en tinc altres” i hauran pensat que açò és l’hòstia. Tantes actuacions tercermundistes i tantes marrades són celebrades, per ridícules, a l’altra part dels Pirineus.

Aquestes són notes que identifiquen la marca Espanya. Com digué Quim Torra, hi ha espanyols que no coneixen la vergonya. Jo no me n’avergonyiria de cap dels tuits de Torra. A fi de comptes, els qui li’ls han recercat podrien fer el mateix amb alguns polítics, periodistes i escriptors espanyols, que han dit coses semblants, o pitjors com el tal Casado: Puigdemont, si proclama la república, pot acabar com Companys.

Els tuits són com les cites literàries, amb la diferència que aquestes formen part d’un text molt elaborat, mentre que un tuit és com un exabrupte i, per tant, encara que demostren una manera de pensar, són una mica irresponsables, com quan exclamem, mentre fem la declaració de la renda: la mare que ha parit el Montoro! Evidentment, ho pensem, però tan irresponsablement, com quan llancem una blasfèmia: me cagoendéu, quins fatxes, pensant en els jutges de la Manada. La part irresponsable, ací, és la blasfèmia; tranquil·la, doncs, la beateria, no lo haré más, que digué el rei que hagué (pronunciat, cagué).