PRIMERA CARTA A MANOLO, UN MESTRE JUBILAT

PRIMERA CARTA A MANOLO, UN MESTRE JUBILAT

Article publicat a SAÓ el dia3 de desembre de 2018

Estimat Manolo. He rebut la teua carta en què em manifestes el teu disgust per la investigació científica que hi ha en marxa per a allargar la vida de les persones fins els 150 anys, que qualifiques de bestiesa diabòlica. Estic totalment d’acord i, per descomptat, crec que les indústries farmacèutiques haurien de tenir un límit moral i legal en les seues “investigacions”, que no tenen cap altra finalitat que acréixer els seus immensos cabals; o siga que no investiguen els medicaments pensant en el bé comú, sinó en llurs butxaques i en ensarronar la gent.

En concret, allargar la vida sols pot tindre interès per als magnats, els dèspotes i per als milhomes, polítics i grans militars, que, evidentment, en traurien profit, uns a base de poder continuar fent més diners, torcent les voluntats del poble i els altres, a base de continuar aixecant espases, tocant tabals de guerra. És el bell somni d’aquesta gent i els dictadors en són un exemple (penseu en Franco que es resistia a morir i que signà penes de mort fins al final).

Per altra part, la literatura mundial està plena d’individus que arriben a vendre l’ànima al dimoni, com Faust o que maniobren amb pocions i sang humana, com Dràcula, per a no morir o per allargar la vida. Les religions, en general, han donat resposta a aquest desig inútil, assegurant una segona vida al cel, als qui hagen fet mèrits amb la institució; altres religions ho han fet amb soterraments eterns i consagrats, com les tombes egípcies, els panteons…).

La vida, amic meu, té els seus límits que són néixer i morir. Entre mig hi ha el viure, que és el que importa. En la manera com vivim rau l’eficàcia o la inutilitat  de les nostres vides, segons com ens responsabilitzem de les nostres accions en el temps, que pot ser més llarg o manco, però que en qualsevol cas és el temps de vida que ens ha tocat en la rifa. La satisfacció d’haver actuat de la manera més justa possible, d’haver treballat amb honestedat, d’haver criat una família i conreat unes amistats i d’haver ajudat el pròxim, en això consisteix el cel. Tot el contrari és l’infern. La vida és una novel·la, plena de punts i apart. La mort és el punt final.

Amb la mort s’acaba tot i no fa falta allargar-ho més. Punt i final i al clot. Pot quedar un record més o menys llarg d’una persona, si n’ha fet mèrits, però això ja no importa quan hom mor. El muerto al hoyo y el vivo al bollo, diuen els castellans. El mort prescriu i el qui està viu, viu (m’ho acabe d’inventar). Si es tracta d’algú en concret que no feia cap falta al món, sinó nosa, diem que morta la cuca s’ha acabat el verí. Etc.

Així que, amic Manolo, tens raó: voler fer viure la gent més del compte, no té cap sentit, és una barbaritat. Les condicions de vida actualment a Europa són suficientment bones perquè la vida s’haja allargat i ara ja no és tan estrany que vivim més de 80 anys i de 90, així que ja està bé. A més a més, què faríem si un nen tinguera a més del pare i de 2 avis, 4 besavis, 8 rebesavis, i encara 16 rerebesavis? Quina taula pararien el dia de Nadal? Quants capons haurien de posar a taula? I encara més, qui voldria viure tants anys i en quines circumstàncies? I qui se’n cuidaria de rentar-los les baves i el cul a tanta gent? Evidentment, Manolo, es tracta d’una proposta d’investigació, la d’allargar la vida, absurda i dement. A més a més, durant tan llargues jubilacions, quina caixa de cap seguretat social suportaria tantes pensions?

A la vista de com van les coses, a Europa seria més interessant invertir en investigació que permeta que la gent jove puga viure més intensament la joventut, amb salut i treball, parint fills i gaudint al màxim. Als vells, improductius i cansats, estaria bé que ens ajudaren a tindre una bona mort i apa. T’imagines tu, amb les ganes que tenies de jubilar-te, perquè ja se’t feia massa feixuga la feina de mestre, que als seixanta cinc anys hagueres d’haver continuat treballant 25 anys més, per a jubilar-te als 90 i que encara te’n quedaren 60 anys per a morir-te? Fes càlculs i veuràs que no ho hauries suportat.

I encara hi ha una altra manera de veure les coses, si en lloc de creure’ns el melic del món, pensàrem en la situació de tants països pobres d’Àfrica, d’Àsia, d’Amèrica, on moren milions de xiquets i xiquetes per manca d’atencions mèdiques i de recursos. Per aquesta gent si que aniria bé obrir vies d’investigació per a eradicar malalties, invertint en hospitals i personal sanitari; creant escoles i dotant-les; revertint el sistema productiu a escala mundial, de manera que deixen d’ésser països proveïdors de matèries primes i de mà d’obra barata, en benefici de les potències que els exploten… i que els venen els productes que fabriquen.

El món és així d’injust i encara gràcies que hi ha bones persones que mitjançant les ONG’s se n’ocupen d’aquella desgraciada gent. No hi ha justícia al món, com no hi ha Déu i com no hi ha esperança per a la meitat de la humanitat. Al món occidental hem fet molta filosofia i molta “ètica”, per a res. Els europeus, els nord-americans… som injustos i insolidaris; som una misèria moral.

Vull escriure a Camil, que em diu que està bé, ell i la família. Vull saber com va el Jordiet, que ja saps que tingué un aparatós accident amb un patinet d’aquestos d’ara i que de moment va reeixint. Amb Camil vull discutir sobre si és possible o no que hi haja caritat i amor sense Déu (recorda el que ens feien cantar: ubi caritas et amor est, Deus ibi est). Ja saps que la postura canònica és que no, però jo sempre he dit que és possible que l’home actue bé, sense confiar en cap Déu. Camil, des que penjà la sotana, sempre m’ha dit que continua creient i jo, com me l’estime molt, vull insistir-li perquè òbriga els ulls i ho deixe anar. Crec que la Fina  és epicúria, com nosaltres, i encara no ho sap. Jo estic fent-los de missioner.  Ja et diré com queda la cosa.

Paco continua treballant de representant de vetes i fils, en una empresa que inexplicablement aguanta; em diu que cada dia tanquen més petites tendes, però com està a punt de jubilar-se, potser que ell, l’empresa i les tendes, plegaran tots a l’hora. Joan continua a la biblioteca, on finalment aprovà les oposicions; li’n queden 5 anys d’anar a treballar, però s’ho pren bé. Pep està a punt de tancar la fàbrica de licors que heretà del tio Faustí (te’n recordes de les paelles que ens organitzava?). De Víctor i de Joanvi en sé poc, com igualment de les amigues, la Glòria, Paqui, Loli,  Reme, Rosa, Merxe i Elvira… Totes estaran o jubilades o a punt; elles eren una mica més joves que nosaltres. Ja et diré en pròximes cartes.

Si vales, bene est; ego valeo.