Segona carta a Manolo

Josep Lluís Pitarch

Estimat Manolo. 

Primer que res vull tranquil·litzar-te respecte del Jordiet, perquè ha estat més gran l’ensurt que l’accident. El xiquet anava tan feliç amb el seu patinet supermodern, lliscant pel carrer on viuen i per no arrossegar un gosset que se li havia escapat a una veïna, s’ha fotut una trompada i corrents l’han dut a l’hospital. No ha estat res greu: sang, un bon nyap, els crits de la veïna i de gent del carrer i, sobre tot, de Fina, els lladrucs del gosset… Li han fet unes plaques, els han donat uns calmants a la mare i al fill, i a dormir a casa. Camil, que estava a la Facultat, ha marxat corrents i ell si que de poc no es fot una bona trompada contra un autobús; ha anat d’un pèl. Com no era moment de parlar de res més, hem quedat per a fer la nostra sessió epicúria pendent, després de les festes; potser que podries afegir-te.

Els patinets que s’han posat tan de moda, són inevitables. Sempre ha hagut artefactes a l’abast (motos, bicicletes…), que han entusiasmat els joves i que han resultat un perill si no s’han sabut controlar. Les autoritats han començat a prendre mesures repressores i punitives, en lloc d’educatives, que és el que cal, que la gent sàpiga dur aquests aparells, sense crear situacions de danys a ningú. Les “ordenances” municipals per elles mateix no serveixen de res, sinó és per a posar i cobrar multes i seria molt més profitós que els usuaris i els pares i les mares reberen instruccions, en lloc d’amenaces. Per altra banda, sempre ha existit perill pels carrers, per culpa del tràfic i per la poca educació de molta gent. Recordes aquell text que llegírem en una classe d’Ubieto sobre les dificultats de circular pels carrers de Toledo, en l’edat mitjana, per l’abundància de carros i per les velocitats a què marxaven i de les queixes dels toledans? Doncs, mira ara, si aixecaren el cap, què dirien.

Ahir vaig esmorzar amb Pep, que jo no sabia que vivia amb Rosa. Quina parella! Te’n recordes com ho portaven, sempre renyint i fent en pau? Al remat s’han decidit a viure junts. Llurs respectius matrimonis no havien anat bé i han esperat a veure els fills grans  i a donar el pas. Jo me n’he alegrat molt i hem quedat que ens han de convidar a dinar. Mentre esmorzàvem recordàvem les peripècies de la joventut, quan preparàvem papers clandestins que després repartíem, de nit, per la ciutat. Te’n recordes de la meua furgoneta, la Pepa? I de les corregudes davant dels grisos? No podíem recordar el nom d’aquell company, que no era del nostre curs, que tenia una mobilitat difícil i anava amb crosses, quan es quedà recolzat en un arbre de Pintor Sorolla, mentre tots corríem i aleshores un gris se li acostà brandant la porra i cridant-li disuelvase, que se disuelva le digo. Haguérem de posar-nos a cridar al gris, ei, ei, toro, perquè deixara l’amic i vinguera a per nosaltres, que corríem més. Quins socons aquella policia i quina mala llet.

Com estàvem així d’evocadors ens vingué al cap si ningú sabria res del company de Filosofia, Rotger, que era mallorquí i el líder de les nostres revoltes. Acusat per la policia i pel jutge, signàrem un escrit autoinculpant-nos que a la mateixa hora que la policia el situava en mig del folló, nosaltres estàvem amb ell i, per tant no era possible que es trobàs en el lloc de l’atestat, i que o tots o ningú. El TOP ens féu anar a Madrid a fer-nos retractar. Jo recorde que no vaig cedir (hijo, si no lo haces te puede salir muy caro, em deia el jutge). Immediatament acabà el curs i haguí de marxar a fer la mili, com molts de nosaltres i vaig perdre tots els contactes. Per cert que el cas del TOP em perseguí fins la caserna, però vaig tenir la protecció d’un general, que ja et contaré, i no passà res. M’agradaria saber com acabà aquell afer i, sobre tot, per on rau el Rotger.

També recordàrem el dandi de Víctor, el dia que la policia el localitzà dintre del 600, enmig d’un hort per Sagunt, a poqueta nit, follant amb la franceseta amb la qual s’ufanejava per la Facultat. La policia el féu eixir del cotxe, acabe ràpido y salga, i quan pogué fer-ho, apujant-se la bragueta, li foteren una hòstia, li prengueren el carnet i el multaren. L’endemà la premsa en donava compte: V.M.L. multado por hacer actos deshonestes en la via pública. Era el governador, crec, una mala persona, alcoià, Oltra Moltó, a qui déiem Oltra Multa. Com ja fa més de 50 anys, ves a saber.

Pep m’explicà amb detall la delicada situació de la licorera que heretà de son tio Faustí. No ha pogut suportar la invasió de licors estrangers i el canvi dels gustos de la gent. La joventut ja no beu, com nosaltres, cassalla ni absenta, i s’ha passat al wisky i als cubates; lamentablement, també a altres drogues dures i així va tot. Com està prohibit el seu consum i venda, hipòcritament perquè altres drogues dures com l’alcohol i el tabac si que es poden consumir “legalment” (i el govern cobra impostos per això), hi ha tot un desastre organitzat en el seu tràfic, adulteracions, etc. I els cementiris n’estan plens de les seues víctimes, com tants fills d’amics i de coneguts.

Parlant d’uns i altres ens oblidem de nosaltres i ja saps que vull saber com et va tot. Per la meua banda, amb els números que m’han tocat en la rifa de les misèries sanitàries, puc alçar el dit, perquè vaig superant-les. Altres van caient pel camí i per exemple a Silla, la meua quinta ja s’ha reduït en més del 60%. Nosaltres mateix, els col·legues de la Universitat també tenim una llarga llista de desapareguts per malalties, accidents, suïcidis i alguns desapareguts pel món.

Saps a qui m’he trobat a Mallorca, fent bogeries, com sempre? A Àngels, que em presentà un jovenet, que pensí que podria ser un fill seu o algun nebot, però que resultà que era el novio actual. Estava impressionant, com quan érem joves. Recorda la teoria d’Enric, que Àngels era una vampiressa, que s’alimentava de la sang dels novios.  Em contà que ara no para de viatjar i que ha corregut mig món. Jo la mirava fixament i la veia tan vitalista i engrescadora com quan estudiàvem. Ara viu a Barcelona i em donà el seu telèfon, per si ens reunim algun dia i li ho volem dir, perquè li agradaria retrobar-se amb tots.

Hem de quedar, doncs, per a celebrar la bona sort que encara tenim. Podem fer un bon àpat i celebrarem tot plegat, el cas del Jordiet, el de la parella Pep i Rosa, el fet que continuem en peus els qui continuem. Localitzarem els altres amics i avisarem Àngels, perquè vinga amb el novio. Pep em deia que té unes ampolles de cassalla per a veure-se-les amb nosaltres. Escriu-me.

No et felicite pels Nadals, perquè saps que odie fer-ho. Una abraçada. Si vales, bene est, ego valeo.