El Repunt 37. SAÓ
Josep L. Pitarch
Breus, urbi et orbi. IV
Textos adaptats dels difosos per facebook, els dies 6, 9 i 13 de
juny
Textos clars i rotunds. Des que m’he/m’han complicat la vida amb
açò del facebook, com no m’ho esperava a la meua edat, estic en un embolic
permanent, perquè encara no sé ni com respondre una pregunta, ni contestar les
observacions que em fa ningú. Per això, pot ser que els amics que m’han enviat
res acabaran pensant que sóc tan maleducat i mandrós com la marquesa Tita (1).
Agrairé que se’m perdone.
No negue que totes aquestes martingales de l’internet són útils, per a la
societat actual, concretament per als qui les saben manejar/aprofitar i també
per als qui s’hi entretenen i prou. De tota manera, hi ha una cosa certa i és
que no tot el món en sap fer ús, potser que més de la meitat de la humanitat.
La gent gran, com jo, per exemple, però aquest és un altre tema. Entremig de
molta cosa inesperada i/o innecessària, pots tenir la sorpresa de trobar-te un
text especial i citaré el de la meua amiga Nora. Jo acabava de publicar un text
de 300 paraules contra els polítics de la ultradreta i la ppdreta; la resposta
breu i exacta de Nora només era de 4 mots: “Pepe, tot és gentola”. Quina meravella! Gracian ja deia que “lo
bueno, si breve, dos veces bueno”. Moltes gràcies, Nora.
Un exemple de text curt, clar i contundent es pot llegir a les actes del
Congrés, de finals del segle XIX. Un diputat conservador replicava la prolixa
intervenció d’un diputat radical: “No he entendido nada de lo que ha dicho su
señoria”. La resposta fou breu i rotunda: “Es que su señoria es un burro”. O
quan el diputat Labordeta (2003) envià a la merda tota la bancada popular, que
se li burlaven mentre intervenia a l’estrat. Si els diputats adoptaren aquests
criteris de brevetat i claredat, els entendríem millor i acabarien abans.
(1) Cayetana Àlvarez de Toledo
Ai mare, em cague. Això és el que podem suposar que diuen les famílies reials, quan veuen
que se’ls acaba el marro. Veuen que van a perdre bous i esquelles, en alguns
casos el cap sota la guillotina, xaf; una ràfega de metralleta, ratatatà; en
altres casos tenen l’oportunitat de marxar a l’exili. Uns i altres, quan arriba
l’hora que els pobles diuen que ja n’hi ha prou, agafen el que poden, i se’n
van a un paradís. Així ha passat amb les monarquies europees, de les quals en
queden mitja dotzena i fent equilibris.
Els pobles, a mida que van progressant, és a dir democratitzant-se,
aguditzen el seu sentit crític sobre els comportaments dels seus representants
coronats i ja no els perdonen, com abans, ni males conductes, ni despotismes,
ni corrupcions. Ara els reis s’han de fer mereixedors del fervor popular, si
volen aguantar-se. Les monarquies ja no provenen de la gràcia de Déu, sinó que,
si són acceptades, ho són dins dels termes constitucionals.
Anem al gra. La monarquia d’ací, instituïda per Franco en la persona de
Juan Carlos I, ha perdut, crec, la possibilitat de perpetuar-se i continuar
vivint prenent-nos el pèl. El Borbó no ha tingut un comportament que puga
merèixer la benevolència de ningú, ni del seu mateix fill i actual rei, que
l’ha fet fora de la casa.
La justícia ha començat a investigar-lo, perquè ara tots som iguals davant
de la llei; ell també, segons va dir. De com resolguen el cas dependrà una nova
configuració de l’Estat. Crec que els
ha arribat l’hora (ai mare, em cague),
que marxen i que reinstaurem la III República. La família Borbó ja n’ha tingut
massa i ara és l’hora de plegar. Els qui els hem estat suportant mereixem que
tot finalitze democràticament, en pau.
Si cau l’emèrit campechano, cauran tots. Supose que a la cort tenen clar que, si
no tenen manera d’evitar que el rei emèrit es fota una trompada definitiva, o
siga que l’encausen i jutgen a Suïssa, o que s’haja d’exiliar al Carib, tampoc
podran evitar que la monarquia se salve. Crec que va tot en el mateix paquet i
que ells mateix s’han posat la corda al coll. No serà la primera vegada que
acaba la monarquia, es proclama la república i els reis es refugien a
l’estranger, amb la butxaca ben plena i bons dipòsits bancaris. En el tema dels
diners, l’emèrit farà exactament el mateix que els predecessors i no passarà
penalitats, que ningú patisca per això. El problema el tindran els qui es
queden ací. Normalment els reis que perden la corona alcen el vol i en l’exili
encara es mamen una millor vida. Altres, si s’entretenen massa o fan tard,
perden bous i esquelles i els caps.
Ara, la família de la Sarsuela tenen un bon xafarranxo i el prestigi ran de
terra. Només cal escoltar els debats televisius, llegir els articles de la
premsa, llegir la premsa d’ací i l’estrangera i els llibres al respecte. No
trobareu res ni ningú que en parle bé. Al contrari, les proclames
antimonàrquiques van en augment i no sé com reacciona tan banalment aquesta
família, que facen el que facen i vagen on vagen, l’escàndol els acompanyarà,
com en el darrer viatge a Portugal. S’ho han jugat tot a una carta i han
perdut.
Jo d’ells adoptaria la consigna de Bernat i Baldoví: sea nuestra divisa,
salvar, si podemos, la camisa. El món és molt gran i amb diners torrons. El
poble el que haurà de fer és, com sempre, pagar les despeses, recuperar
l’orgull i la república.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada