ESCANDALITZAR-SE, PER UN NO RES?

 ESCANDALITZAR-SE, PER UN NO RES?

22/09/2020

El Repunt 43

A tothom li agrada ésser protagonista d’alguna manera, per exemple guanyant la loteria cada sorteig, com li passava al tal Fabra; o un concurs de llançar ossos d’olives per la boca com més lluny millor, com el secretari general dels populars, Teodoro; o ésser reina de les festes d’Albacete, com la Cospedal; o a veure qui fa més diners sense doblar el llom, com el rei demèrit Juan Carlos; o qui té la capa magna més llarga de tots els cardenals, com Canyissars… Allargant un poc la mirada, la història del món està plena d’aquesta mena de calamitats grandiloqüents i d'altres protagonistes de catàstrofes antihumanes, actuant sense cap mirament ni fre. Pense en els romans Neró i Calígula; en la Inquisició, cremant bruixes i jueus; en els lamentables “conquistadores” de l’imperi espanyol; en gairebé tots els borbons, començant pel qui ens anul·là els Furs, un Felip V que a Xàtiva tenen penjat cap avall; pense en els grans criminals del segle XX, Hitler, Mussolini i Franco; etc. Els qui no els arribem ni a la sola de la sabata, gràcies a Déu, no podem aspirar a ésser tan mal recordats com ells.

Encara que és millor no tenir massa protagonisme, i si pot ser gens, si és que ens toca fer algun paper que siga el de bones persones, sense aldarulls ni comissions, guanyant honradament un sou, fent la feina que ens pertoque; col·laborant amb alguna ONG; militant en algun partit i/o sindicat progressistes; no malversant els béns, com l’aigua i la terra i no fent compres excessives i inútils, que finalment són abusives i perjudiquen el medi ambient… La nostra vida serà així, més plàcida que la dels males bèsties que hem anomenat en el paràgraf anterior. És evident que ens han de deixar ésser-ho, perquè sovint no hem pogut fer altra cosa que revoltar-nos, escrivint pamflets en contra d’ells; agafant les dalles, les falçs, les escopetes…

Està clar que tot no ha estat, sempre, tan tràgic i especialment quan s’han anat instaurant les democràcies, els pobles hem pogut actuar i fer un món millor. Ara els ciutadans i ciutadanes tenim altres possibilitats d’expressar els nostres pensaments i de debatre’ls, gràcies als mitjans de comunicació i de les llibertats de pensament, d’expressió. La coexistència pacífica de les diverses maneres de pensar als parlaments i assemblees ha estat el gran triomf, malgrat les deficiències que s’observen. El nostre món és millor que abans, indubtablement, la qual cosa no vol dir que tot estiga bé, ni que tot siga perfecte; al contrari, hi ha maldats i imperfeccions que hem de corregir i per això és tan important que la gent d’idees progressistes ocupen la major part d’escons possibles, per a fer, des d’allí, polítiques a favor del poble. Ho estem veient amb el tema de la pandèmia i sols cal comparar els comportaments dels poc o gens demòcrates Trump i Bolsonaro…, i a casa nostra del PP, de Vox i Cs, que estan ben a la vora, amb el que estan fent els alemanys, els països nòrdics, els xinesos… i a casa nostra els governs i els partits progressistes.

Però jo, avui, vull parlar a favor del subgènere humà dels qui s’escandalitzen per un no res i dels qui escandalitzaem. M’explicaré, perquè jo sóc un individu “escandalitzador”. En realitat no és possible escandalitzar per un no res, sinó que sempre que escandalitzem ho fem per alguna raó. A mi particularment m’agrada escandalitzar i fer escarni de les persones que prediquen una cosa i en fan una altra, siguen de caràcter polític, religiós o social. No puc evitar posar en evidència llurs contradiccions i falsedats, amb voluntat de produir sotragades en les males consciències dels hipòcrites i fariseus, que Jesús titllava de sepulcres emblanquinats i que abominava; jo els dic beats de l’opus, per a modernitzar-ho un poc més. De tota manera, quina cosa més curiosa coincidir amb el Salvador.

Lamentablement, el terme beat sols s’admet en els diccionaris com la persona creient i devota, que freqüenta els llocs de devoció i les esglésies, a banda dels beats que sojornen al cel. Jo no empre aquestes definicions, que a més a més trobe molt pobres i simples, sinó una altra de ben popular, que és: les persones que simulen una fe ardent i una pietat teatral, que no acompanyen ni de bones accions amb el pròxim, ni d’una vida econòmicament exemplar. Un rector de Silla, ja difunt (Fernando Gomez) afegia que aquests tenien el cor més fals que el de Judes. No sé per què l’AVL, Josep Lacreu, fins i tot Leo Giménez, ni ningú, no proposen la seua inclusió al diccionari. Sense voler-ho, doncs, he molestat unes bones persones, amigues i lectores, amb les quals ja m’he disculpat. Si dic els beatos de l’opus és perquè solen haver-ne en aquesta secta, segurament per culpa del seu promotor que els va dir que qui tenia diners en vida era perquè Déu ja l’havia predestinat per al cel i que la bona vida de què gaudien era la prova de què els esperava a l’altre món. Evidentment aquell espavilat, que han fet sant, donava així una coartada perfecta per a amassar fortunes, malgrat les prevencions de Crist. No es poden amassar fortunes en profit propi sense fer mal a ningú, o el que és el mateix: si hom amassa una fortuna és perquè altres milers no poden arribar a final de mes… Tenia un llibre de la història de les religions, que no trobe per casa. Explicava que a Suïssa va haver-hi un reformador protestant (Zuingli, segle XVI) que deia el mateix que el de Balaguer. Si no fou Zuingli qui ho va dir serà un altre reformador, perquè jo ho vaig llegir. Agrairé si algun lector m’ho pot aclarir, que ho faça.

I parlant d’amables lectors, un gran amic i bona persona (Enric Capilla) es posà en contacte amb mi quan va llegir l’article de “Les criatures de Déu i el coronavirus”. Com sempre, el trobà divertit i em féu algunes observacions, que li he demanat que amplie i redacte per a la seua publicació. Com era mig capellà, en sap del tema. Recorde que sobre el poc fervor que demostren els capellans d’ara i que jo criticava, perquè sembla que han oblidat que sant Roc i el gos i sant Sebastià han estat històricament els protectors contra les pestes, ell també opina que és un error. Opina que ho fan per un fals modernisme i perquè els semblarà carca, precisament uns rectors que continuen sent formats de la manera més integrista i espanyolista, o siga carca. I em diu que el papa actual, el famós Francesc, no ha tingut cap temor a cap crítica i tota la Setmana Santa ha tingut al Vaticà, presidint els actes, un Crist  d’una parròquia de Roma, que històricament era el protector dels romans contra les pestes, juntament amb sant Roc, inclòs el gos que és el protector de llurs gossos. Per cert que també li he enviat un esbós dels goigs que estic escrivint a sant Roc i sant Sebastià, perquè me’ls beneïsca o rebutge. La idea és animar el clero a cantar-los si es repeteix una passa d’una pesta. I quina casualitat parlant de carques, m’explica que tradicionalment quan hi havia una pesta a València, els capellans de la Mare de Déu dels Desemparats li posaven un mant morat, que encara deuen tenir guardat; ho han fet ara?

Per acabar, m’agradaria haver escandalitzat algú/a amb aquest article, com és la meua intenció. No a les beates de veres, sinó a les de l’opus, que del que s’haurien d’escandalitzar és de veure com van caient els seus membres numeraris en mans de la justícia humana. De la justícia divina, ells sabran. Ara tenen imputat a tot un personatge, el poderós ex-ministre Fernandez Díaz, el que li posava medalles a les vírgenes españolas (nosaltres tenim maresdedéu, mentre que allà tenen vírgenes, per això ho dic), que tenia sempre al costat un àngel de la guarda, de nom Marcelo, que l’ajudava a aparcar i l’aconsellava diàriament en moltes coses, segon ha explicat ell mateix perquè ell s’ho creu, o siga que el tal ex-ministre jugava amb avantatge, com els tafurs del Mississipi. La pregunta que em faig és si Marcelo hauria de ser cridat a declarar en el cas Kitchen, com a autor intel·lectual dels delictes, perquè el ministre l’ha delatat. Xe, quina gent!