EL REPUNT - BLOG DE JOSEP L. PITARCH

FRANCO REIMPORTA ELS BORBONS

Article publicat a la revista SAÓ el 5 de juliol de 2022

Amb la fugida d’Alfons XIII, en 1931, mogut evidentment per la por de tots els monarques a seguir els passos de Lluís XVI de França, o del tsar rus (el francès acabà a la guillotina i només feia 14 anys de l’afusellament del tsar). Immediatament es proclama la II República amb una gran festa en tots els pobles i ciutats per celebrar-ho. Les esquerres republicanes han guanyat les eleccions municipals de manera aplastant i el monarca sap que s’ha quedat sense feina, abandonat com està per la burgesía i els partits de dretes, que no li perdonen la seua aliança amb el dictador Primo de Rivera. El monarca no té altra opció que anar-se’n, i ho fa per a no tornar mai més. Comença així, una etapa molt convulsa, però molt esperançadora, perquè hi ha molt a fer per redreçar el país: fer una nova Constitució, controlar l’ordre públic i controlar l’exèrcit, establir l’educació universal, subjectar el clero… I solucionar els problemes amb la perifèria, especialmente amb Catalunya i el País Basc. Pel que fa a les llengües altres que el castellà, a Barcelona es proclama l’oficialitat de la llengua catalana, que és la reivindicació més explícita del seu sentiment nacionalista i la proclamació d’un Estatut d’autonomia. Les discussions a les Corts espanyoles tant de la Constitució com de l’Estatut, palesaven, però, que la idea centralitzadora borbònica, que s’instal·là amb el Decret de Nova Planta de Felip V, continuava viva en les ideologies de tots els partits espanyols. Des del primer moment els castellans foren els més entusiastes addictes a la implantació del centralisme i ara hi continuaven.

Per exemple, Miguel de Unamuno, a qui tothom considerava el diputat espanyol més “assenyat”, opinava sobre l’obligatorietat de saber català els funcionaris de la República: “si todos los ciudadanos tienen derecho a elegir el idioma oficial que prefieran…, las autoridades de la República han de tener la obligación de saber catalán. Y eso, no… Obligación de ninguna manera”. Els diputats més al nostre favor opinaven que deixar els altres idiomes que el castellà, com idiomes locals, d’ús intern, com llengua d’indígenes, ja era prou i massa, però que normalitzar el seu ús i exigir que els funcionaris les coneguen era una imposició, “y eso no” s’exclamava Unamuno. El que han estat fent tots els governs borbònics, des de la Nova Planta fins ara, no és una imposició?, s’exclamava un altre diputat, català. La resta d’intervencions en les Corts, de la major part dels diputats, encara eren pitjors del que defenia Unamuno. Malgrat tot, tant la Constitució com l’Estatut de Catalunya s’aprovaren. Les posicions no canviaren i així es retornà a debatre el sentit de l’oficialitat dels castellà i les altres llengües en l’ensenyament, en la publicitat, en els doicuments notarials, etc. Malgrat que era així com ens anava, de malament o de regular, amb la República, l’entusiasme dels ensenyants i del poble treien tot el profit que podien a les adversitats espanyolistes i espanyolitzadores.

Fins que Franco i els seues col·legues militars, amb l’adhesió de la dreta, de la Falange, dels carlistes, de l’església, de la burgesia espanyolista, etc. s’alçaren en armes contra la República i iniciaren una guerra civil que durarà tres anys i deixarà l’Estat en la ruïna. La guerra la guanyà Franco, que comptava amb l’ajuda de Hitler i de Mussolini i la perdérem i de manera profunda, nosaltres. Ja veníem patint, això d’anar perdent, des que Felip V guanyà la guerra de Successió, feia més de 200 anys. La perifèria de la península, especialment els catalans i els bascos i nosaltres a continuació, creièrem que amb la República s’acabaria el centralisme borbònic i no fou així; després creièrem que Franco no duraria massa, i tampoc l’encertàrem.

Tot ens anava malament. Si en cada regnat de la família Borbó, no han cessat les disposicions contra nosaltres, començant per l’abolició dels respectius Furs i la reducció de la nostra condició de pobles lliures a la de simples províncies espanyoles i per les limitacions i prohibicions a l’ús de les nostres llengües. Amb Franco encara serà pitjor i només posà els peus a Catalunya i a València (ja ho havia fet a Euskadi) anulà les respectives autonomies i deixà sense efecte totes les disposicions legals en vigor; respecte de les llengües, les ordres eren fulminants: prohibició expressa al seu ús en els mitjans de comunicació, en la retolació de carrers i de comerços, en les inscripcions dels noms dels fills, i especialment es prohibeix l’ensenyament d’aquestes llengües i s’imposa l’ús exclusiu del castellà, fins i tot en el pati...

Mentrestant, Franco té decidit reposar els borbons, però vol garanties que podrà dominar-los, seguint els passos del dictador Primo de Rivera. Com no hi ha un sol aspirant a la corona, sinó uns quants, decideix fer-se un candidat a la mida i tria el nét d’Alfons XIII, Juan Carlos I, que es formarà a la seua empara i control i que, a la mort de Franco, el succeirà, instaurant-se una nova branca borbònica-franquista, que és la que està ara mateix gaudint-hi. Però aquesta darrera fase borbònica i els avatars de les llengües altres que el castellà són conegudes per tots, perquè les hem viscudes.

Propose que cadascú faça el seu propi exercici de memòria, perquè tots podem recordar situacions de repressió. Podem seguir una cronologia general i simple:

1.     durant els anys d’anar a escola: quin era el comportament dels mestres respecte de la llengua, castigaven els qui no parlaven castellà? Dedicaven algun temps a l’ensenyament del valencià? En quina llengua funcionaven les emissores de ràdio i de televisió? I la premsa?

2.     durant els anys de la joventut i la maduresa, amb la manca de llibertats polítiques, teniu experiències negatives sobre l’ús del valencià en la mili? I en l’administració?   

3.     Des del final de la dictadura (Franco morí en 1975), durant la transició i des de l’aprovació de la Constitució (1978) i l’Estatut d’Autonomia (1982), heu vist canviar d’actitud l’administració, els mestres, els mitjans de comunicació, els capellans, la guàrdia civil, etc.?

Si després de fer memòria no teniu res a protestar, si no heu patit cap contrarietat, sereu l’excepció. Qui tinga, però, uns records més negatius que positius, ara ja tindreu més clar que hi ha molta feina a fer, qui vulga participar. En el pròxim article en parlarem; podeu enviar-me suggerències, mitjançant el facebook o el meu correu (josep.l.pitarch@uv.es)