Franco en cara mou la cua i altres coses
Article publicat a ElPunt.Cat el dia 16 de maig de 2010
Com en una pel·lícula de terror, que algú hauria de filmar, el cadàver del dictador encara es mou en la tomba. A falta de sang, que és el que el mantenia, també li va bé algun succedani: ara unes mossegades a la democràcia, uns quants cadàvers polítics, una munió d'aturats morts de gana... Tot això el manté cuejant. Criats servils que li faciliten tanta carronya no li'n falten (partits, pseudo-sindicats, banquers, generals, jutges i bisbes) i per tant sabia que l'encertava quan anuncià que ho deixava tot« atado y bien atado».
Ara és l'agosarat de Garzón, que pretén obrir les fosses dels qui foren assassinats seguint les seues ordres, que cal aniquilar, i els seus servils criats l'aniquilen. I és també l'Estatut de Catalunya, tant com odiava ell a catalans i bascos, que cal esmicolar, i els seus servils criats s'hi posen a la feina destructora. O són les classes treballadores, que ell entenia submises i silencioses (muts i a la gàbia), a les qui cal imposar el correctiu de fer-los pagar la crisi, que han creat els seus addictes i servils criats, i apa, a retallar-los drets, sous i pensions.
Així que, aquest és el panorama: una tragèdia. Esperances ens en queden poques, encara que això és el que no s'ha perdre mai del tot, perquè sinó, nyas, s'ha acabat. Per exemple, una bona notícia és que l'enorme tomba que s'havia fet fer Franco al Valle de los Caidos, amenaça d'afonar-se. Déu ho faça, que s'ensorre i que desaparega per sempre! Encara que també és possible que, aquest govern de bobos, tracten de salvar aquella monstruositat i que ens facen pagar a nosaltres les despeses. Quina ironia, no?
Una altra cosa ben diferent és la que els ha caigut a sobre als populars, amb la decisió del Suprem de reobrir el cas Gürtel a València. A banda de l'enorme ridícul que han fet els jutges valencians, que volgueren tirar terra sobre l'assumpte i els ho han retret a Madrid, i a banda també de com quede, finalment, tota aquesta paròdia, el que més em crida l'atenció és la resistència numantina dels presumptes malfactors a acceptar que els han pillat in fraganti. No volen acceptar-ho ni deixar els seients que ocupen. Amb què s'hi han pegat els culs, amb vesc?
Jo me'ls imagine, a la desesperada, organitzant-se. A veure, dirà algú, qui s'encarrega dels jutges? I de la premsa no addicta? I de la premsa que es pot comprar? I una cosa encara més important: què fem amb els zaplanistes? I de preparar l'escenari de les compareixences-absències del President en les Corts, qui s'encarrega? I de les seues eixides del Palau? Qui vigila els espontanis que se li posen al davant? I tot així, com en les pel·lícules americanes, que les hauran vistes totes. Però, i de la moral de la tropa?
Vull dir de la moral de la tropa, en el sentit de mantenir-se drets i aguantant el que caiga, perquè de la moral com a ètica, d'això ni parlar-ne. A veure, què fem perquè no decaiguen els ànims, diu algú? I m'imagine Cotino entonant el Perdona a tu pueblo, Señor... I a Font de Mora, volent donar un altre aire a la situació, entonant Un flecha en el campamento, en la cama se meó.... Però, sobre tot m'imagine l'incombustible Blasco, qui, revenint-li a la memòria els anys 70, quan militava en el FRAP, ataca amb «Per la Justícia, no serem moguts... igual que un pi a prop de la ribera, no serem moguts», «per quatre trages, no serem moguts... igual que un pi a prop de la ribera, no serem moguts», «pels zaplanistes, no serem moguts... igual que un pi...»
Sobre els retalls econòmics que ha anunciat Zapatero, crec que eren d'esperar, perquè això és el que passa quan es tira la casa per la finestra, o s'estira més el braç que la màniga, que cal començar a fer estalvis per a pagar. Ara toca, doncs, estrényer-se els cinturons, com estan fent a tota l'Europa capitalista, perquè el cas no és sols d'ací. El problema és que ho pagarem els qui no hem creada la crisi, o siga els treballadors, perquè els qui l'han creada, o siga els bancs, els grans patrons i la gent de molta pela, no pagaran. Normalment, aquests mai no paguen ni xapa.
Sobre l'Església parlaré la propera setmana, a l'espera del que passe aquests propers dies amb els casos de pederàstia que comencen a aflorar per ací. I com tot és corrupció, també em referiré a Eliseu Climent, ja que així m'ho han demanat alguns lectors, que no s'expliquen les subvencions milionàries que manipula.
diumenge, 16 de maig del 2010
diumenge, 9 de maig del 2010
ATZUCACS O LABERINTS?
Atzucacs o laberints?
Article publicat a El Punt.Cat el dia 9 de maig de 2010
Un atzucac és un carreró sense eixida, mentre que un laberint és una construcció de caminals intricats per on et pots perdre fàcilment sense saber com eixir-ne. Atzucacs o laberints, estem patint una sèrie de situacions tan injustes, i de les quals no sabem com ens en sortirem, que fan pensar en una crisi de valors, com no s'havia vista mai.
Cada dia que passa queden més al descobert les vergonyes de la nostra societat i dels capitans que la manegen: polítics, banquers, capellans... Ací no s'escapa ni Déu. Comencem pels polítics, pels que posen mà a la caixa o la deixen posar a uns altres, a canvi de la comissió. És això de la corrupció, que està esguitant tots els partits. Com la poden justificar, si no és amb mentides i enredades?
La corrupció, per exemple, que s'ha practicat a València, que és on més ens pica, amb la trama Gürtel. La cosa ha anat de milions i milions, tants que a la majoria dels ciutadans són xifres que no ens caben al cap. Raonablement hauríem de tindre confiança que la justícia ho aclarirà tot, però mirem que el que passa és el contrari, i desconfiem.
Els jutges haurien de ser diligents i no ho són, perquè haurien de destapar el merder i el que fan és enredar-lo més. Les institucions haurien de col·laborar, donant tota la informació, però l'oculten. Els líders haurien de comprometre's a donar llum, fent fora els corruptes, i donen fum, protegint-los. L'única política que ha reconegut el que passa és la senyora Aguirre, que ha dit que a totes les institucions hi ha corrupció.
La banca, també ho estem veient, continua impertèrrita la seua pròpia política que ni el mateix Obama pot controlar. Amb els milions i milions que han rebut dels governs i no hi ha manera que col·laboren en aquests moments de tanta crisi, facilitant préstecs a la ciutadania i als xicotets empresaris. Les grans multinacionals, per la seua banda, continuen fent com les plagues de llagosta: ho arrasen tot, afonen el xicotet comerç, imposen els preus que volen, es queden amb els marges que els convé...
Tot això passa per allà dalt, on regna el codi de la impunitat. Perquè per als ciutadans que estem ací baix el codi és més senzill: qui la fa, la paga. Així, qui fa una xicoteta maniobra en la declaració de la renda, pataplaf, li fan una paral·lela i a pagar. A qui no li arriba el sou per a la hipoteca, nyaca, perd el pis i s'ha acabat. A qui es passa 35 anys treballant i cotitzant i es jubila, li redueixen la pensió i, que s'estrenya el cinturó.
Així que, hi ha dos mesures per a tot, inclòs per a fer justícia? Evidentment, dos: per als de dalt i per als de sota. Més o manco res no ha canviat i sempre ha estat així (abans allà dalt hi eren els nobles i a sota la plebs; després, allà dalt la burgesia i a sota els ciutadans). Crèiem, però, que amb això de la democràcia, sobre tot després de la Segona Guerra Mundial, començàvem a ser més iguals, uns i altres, però ja es veu que no és així.
Doncs, en aquest atzucac en què ens trobem, i fins i tot laberint, no ens hauríem d'estranyar que ací baix hi hagen joves desanimats (la generació ni-ni?), professors cremats, pares desesperats i que la societat estiga tan crispada. Mentrestant, allà dalt, impunement i tocant-se els collons, els líders ens contemplen amb les butxaques ben plenes, amb els jutges del seu costat i amb la seguretat de disposar d'unes esplèndides jubilacions. Ells viuen al país de Xauxa.
L'única cosa positiva que ens ha portat la democràcia, de moment i pel que es veu, és la possibilitat que alguna premsa ens informe. No qualsevol premsa ni canal de televisió, perquè hi ha premsa controlada pels partits, i canals de televisó ignominiosos: l'exemple més paradigmàtic el tenim a València, i sense cap dubte, amb el Canal 9.
Com un atzucac és un carreró sense eixida i un laberint, una construcció de caminals intricats per on et pots perdre fàcilment sense saber com eixir-ne, ens natural que pensem si ens en sortirem o no. Les meues conviccions marxistes em diuen que sí, però que no sé si jo ho veuré, encara que, m'és igual si ho veu el meu nét.
Article publicat a El Punt.Cat el dia 9 de maig de 2010
Un atzucac és un carreró sense eixida, mentre que un laberint és una construcció de caminals intricats per on et pots perdre fàcilment sense saber com eixir-ne. Atzucacs o laberints, estem patint una sèrie de situacions tan injustes, i de les quals no sabem com ens en sortirem, que fan pensar en una crisi de valors, com no s'havia vista mai.
Cada dia que passa queden més al descobert les vergonyes de la nostra societat i dels capitans que la manegen: polítics, banquers, capellans... Ací no s'escapa ni Déu. Comencem pels polítics, pels que posen mà a la caixa o la deixen posar a uns altres, a canvi de la comissió. És això de la corrupció, que està esguitant tots els partits. Com la poden justificar, si no és amb mentides i enredades?
La corrupció, per exemple, que s'ha practicat a València, que és on més ens pica, amb la trama Gürtel. La cosa ha anat de milions i milions, tants que a la majoria dels ciutadans són xifres que no ens caben al cap. Raonablement hauríem de tindre confiança que la justícia ho aclarirà tot, però mirem que el que passa és el contrari, i desconfiem.
Els jutges haurien de ser diligents i no ho són, perquè haurien de destapar el merder i el que fan és enredar-lo més. Les institucions haurien de col·laborar, donant tota la informació, però l'oculten. Els líders haurien de comprometre's a donar llum, fent fora els corruptes, i donen fum, protegint-los. L'única política que ha reconegut el que passa és la senyora Aguirre, que ha dit que a totes les institucions hi ha corrupció.
La banca, també ho estem veient, continua impertèrrita la seua pròpia política que ni el mateix Obama pot controlar. Amb els milions i milions que han rebut dels governs i no hi ha manera que col·laboren en aquests moments de tanta crisi, facilitant préstecs a la ciutadania i als xicotets empresaris. Les grans multinacionals, per la seua banda, continuen fent com les plagues de llagosta: ho arrasen tot, afonen el xicotet comerç, imposen els preus que volen, es queden amb els marges que els convé...
Tot això passa per allà dalt, on regna el codi de la impunitat. Perquè per als ciutadans que estem ací baix el codi és més senzill: qui la fa, la paga. Així, qui fa una xicoteta maniobra en la declaració de la renda, pataplaf, li fan una paral·lela i a pagar. A qui no li arriba el sou per a la hipoteca, nyaca, perd el pis i s'ha acabat. A qui es passa 35 anys treballant i cotitzant i es jubila, li redueixen la pensió i, que s'estrenya el cinturó.
Així que, hi ha dos mesures per a tot, inclòs per a fer justícia? Evidentment, dos: per als de dalt i per als de sota. Més o manco res no ha canviat i sempre ha estat així (abans allà dalt hi eren els nobles i a sota la plebs; després, allà dalt la burgesia i a sota els ciutadans). Crèiem, però, que amb això de la democràcia, sobre tot després de la Segona Guerra Mundial, començàvem a ser més iguals, uns i altres, però ja es veu que no és així.
Doncs, en aquest atzucac en què ens trobem, i fins i tot laberint, no ens hauríem d'estranyar que ací baix hi hagen joves desanimats (la generació ni-ni?), professors cremats, pares desesperats i que la societat estiga tan crispada. Mentrestant, allà dalt, impunement i tocant-se els collons, els líders ens contemplen amb les butxaques ben plenes, amb els jutges del seu costat i amb la seguretat de disposar d'unes esplèndides jubilacions. Ells viuen al país de Xauxa.
L'única cosa positiva que ens ha portat la democràcia, de moment i pel que es veu, és la possibilitat que alguna premsa ens informe. No qualsevol premsa ni canal de televisió, perquè hi ha premsa controlada pels partits, i canals de televisó ignominiosos: l'exemple més paradigmàtic el tenim a València, i sense cap dubte, amb el Canal 9.
Com un atzucac és un carreró sense eixida i un laberint, una construcció de caminals intricats per on et pots perdre fàcilment sense saber com eixir-ne, ens natural que pensem si ens en sortirem o no. Les meues conviccions marxistes em diuen que sí, però que no sé si jo ho veuré, encara que, m'és igual si ho veu el meu nét.
dilluns, 3 de maig del 2010
EL BARÇA, L'ESTATUT I EL PAPA
El Barça, l'Estatut i el Papa
Article publicat a EL PUNT, el dia 3 de maig de 2010
A mi mai m'ha agradat el futbol, però posats a triar sempre he preferit el Barça, que és més que un club, i empipa els madrilenys. Com els seus fans enarboren senyeres, quan guanyen, al contrari que els del Madrid, que enarboren banderes espanyoles i de vegades amb el lloro anticonstitucional, per tot plegat i per més coses, preferisc el Barça, també el València i ara, com tinc un nét mallorquí, el Mallorca. Tot cau en casa.
El Barça, que féu una temporada magnífica l'any passat, enguany s'ha quedat fora de la Champions, perquè li han fet trampa els àrbitres i perquè els de l'Inter no han jugat, sinó que han taponat la porteria, però és igual, perquè el Barça guanyarà la Lliga. I per molts diners que es gaste el tal Florentino, mai no podran oblidar que de la Copa del Rei els féu fora un equip de segona, el Alcorcón, i que no passaren de ronda en la Champions.
Amb tot, però, guanyar sis copes, o una o cap, no ha de tindre, no hauria de tindre, major importància. Les coses per les quals hauríem d'estar preocupats és per l'atur, per la crisi econòmica, pels desastres medioambientals... Però als polítics, ja se sap, els preocupa que no li falte a la població panem et circenses; que no li falte el pa i el circ, o siga el futbol!
Tornem al que anàvem, perquè haig de confessar que m'agradà veure que a Madrid celebraven la derrota del Barça, davant la Cibeles i com si fora una victòria pròpia. Les coses clares, o siga que nosaltres som l'enemic. Ja eren madridistes la dreta franquista, com ho és la dreta actual (Zaplana ho confesà obertament, sense complexes). En realitat, és com si encara no haguera acabat la Guerra de Successió.
En aquesta situació d'enfrontament permanent al Barça, s'entén també l'enfrontament del PP a l'Estatut de Catalunya, les campanyes contra els productes catalans, els intents de debilitar l'ensenyament del català a costa d'incrementar el de l'espanyol... Per tant, el que cal és que tire endavant la maniobra de Mas, respecte del Tribunal Constitucional, i que el Barça guanye la Lliga.
I al Papa, què li passa, per què el porte a col·lació? Doncs, perquè segons el famós teòleg suís Hans Küng, l'actual Papa alemany és un fracàs i recomana fer-lo fora. Com si un Papa fora un jugador de futbol! Jo, com que no sé teologia, ignore si l'Esperit Sant tingué alguna responsabilitat en l'elecció del tal Ratzinger, perquè si la tingué també el podrien fer fora, com els passa als presidents dels clubs quan fan figa. En qualsevol cas, com això és un tema intern dels catòlics, ja s'ho faran.
El problema per als que no som del rotllo és que quan als capellans els apreta la bragueta tiren mà dels xiquets, i això sí que no. Si volen, que s'ho facen entre ells i que s'enrotllen amb qui vulguen, però que deixen quietes les criatures. Per cert que Crist condemna tot açò dels abusos, la pederàstia inclosa. Segons Mateu (18, 2), o Marc (9, 42) digué, referint-se a aquest tipus de pecador: « que li pengen al coll una mola de molí i l'afonen enmig del mar...». Paraula de Déu.
Una pregunta laica em ve al cap, al respecte. Segons el Vaticà, ¿sols s'han de jutjar els casos que es facen públics, perquè les víctimes hagen pres la iniciativa i s'hagen decidit a denunciar, o tots els rectors-pecadors han de presentar-se al Jutjat motu propio?
Jo crec que els rectors s'haurien de casar o quedar-se matxutxos voluntàriament. O si no, que els haurien de capar. A fi de comptes, els rectors catòlics orientals sí que poden casar-se, i els ortodoxos, i els protestants, i els rabins, i els imams. Aquest és el meu consell, encara que el Papa no em farà cas, perquè ja li vaig demanar que explicara si tingué res a veure amb la trama del Bigotis, quan vingué a València, i ni m'ha contestat.
Article publicat a EL PUNT, el dia 3 de maig de 2010
A mi mai m'ha agradat el futbol, però posats a triar sempre he preferit el Barça, que és més que un club, i empipa els madrilenys. Com els seus fans enarboren senyeres, quan guanyen, al contrari que els del Madrid, que enarboren banderes espanyoles i de vegades amb el lloro anticonstitucional, per tot plegat i per més coses, preferisc el Barça, també el València i ara, com tinc un nét mallorquí, el Mallorca. Tot cau en casa.
El Barça, que féu una temporada magnífica l'any passat, enguany s'ha quedat fora de la Champions, perquè li han fet trampa els àrbitres i perquè els de l'Inter no han jugat, sinó que han taponat la porteria, però és igual, perquè el Barça guanyarà la Lliga. I per molts diners que es gaste el tal Florentino, mai no podran oblidar que de la Copa del Rei els féu fora un equip de segona, el Alcorcón, i que no passaren de ronda en la Champions.
Amb tot, però, guanyar sis copes, o una o cap, no ha de tindre, no hauria de tindre, major importància. Les coses per les quals hauríem d'estar preocupats és per l'atur, per la crisi econòmica, pels desastres medioambientals... Però als polítics, ja se sap, els preocupa que no li falte a la població panem et circenses; que no li falte el pa i el circ, o siga el futbol!
Tornem al que anàvem, perquè haig de confessar que m'agradà veure que a Madrid celebraven la derrota del Barça, davant la Cibeles i com si fora una victòria pròpia. Les coses clares, o siga que nosaltres som l'enemic. Ja eren madridistes la dreta franquista, com ho és la dreta actual (Zaplana ho confesà obertament, sense complexes). En realitat, és com si encara no haguera acabat la Guerra de Successió.
En aquesta situació d'enfrontament permanent al Barça, s'entén també l'enfrontament del PP a l'Estatut de Catalunya, les campanyes contra els productes catalans, els intents de debilitar l'ensenyament del català a costa d'incrementar el de l'espanyol... Per tant, el que cal és que tire endavant la maniobra de Mas, respecte del Tribunal Constitucional, i que el Barça guanye la Lliga.
I al Papa, què li passa, per què el porte a col·lació? Doncs, perquè segons el famós teòleg suís Hans Küng, l'actual Papa alemany és un fracàs i recomana fer-lo fora. Com si un Papa fora un jugador de futbol! Jo, com que no sé teologia, ignore si l'Esperit Sant tingué alguna responsabilitat en l'elecció del tal Ratzinger, perquè si la tingué també el podrien fer fora, com els passa als presidents dels clubs quan fan figa. En qualsevol cas, com això és un tema intern dels catòlics, ja s'ho faran.
El problema per als que no som del rotllo és que quan als capellans els apreta la bragueta tiren mà dels xiquets, i això sí que no. Si volen, que s'ho facen entre ells i que s'enrotllen amb qui vulguen, però que deixen quietes les criatures. Per cert que Crist condemna tot açò dels abusos, la pederàstia inclosa. Segons Mateu (18, 2), o Marc (9, 42) digué, referint-se a aquest tipus de pecador: « que li pengen al coll una mola de molí i l'afonen enmig del mar...». Paraula de Déu.
Una pregunta laica em ve al cap, al respecte. Segons el Vaticà, ¿sols s'han de jutjar els casos que es facen públics, perquè les víctimes hagen pres la iniciativa i s'hagen decidit a denunciar, o tots els rectors-pecadors han de presentar-se al Jutjat motu propio?
Jo crec que els rectors s'haurien de casar o quedar-se matxutxos voluntàriament. O si no, que els haurien de capar. A fi de comptes, els rectors catòlics orientals sí que poden casar-se, i els ortodoxos, i els protestants, i els rabins, i els imams. Aquest és el meu consell, encara que el Papa no em farà cas, perquè ja li vaig demanar que explicara si tingué res a veure amb la trama del Bigotis, quan vingué a València, i ni m'ha contestat.
diumenge, 25 d’abril del 2010
LA CONTUMÀCIA DEL TAL FONT DE MORA
LA CONTUMÀCIA DEL TAL FONT DE MORA
Article publicat el 25 d'abril de 2010, a El PUNT.CAT
El tal Font de Mora, conseller d'Educació, i el govern de la Generalitat de València en ple, poden ser considerats els exemples de contumàcia i de menyspreu a la justícia més indiscutibles de la història. No crec que en tot el món civilitzat hi haja cap cas com el de València, i això és el que vull explicar.
On s'ha vist, en cap lloc del món, que una “autoritat” es negue reiteradament a complir les sentències judicials? Doncs, a València. Vint-i-vuit sentències del Tribunal Superior de Justícia valencià i del Tribunal Suprem, condemnen la Conselleria de Font de Mora per la seua oposició a reconèixer la titulació de Filologia Catalana. La darrera, del Suprem, s'acaba de fer pública aquests dies.
El reiterat delicte d'aquests subjectes és el de no acceptar les titulacions de Filologia Catalana en les convocatòries d'oposicions, negar-se al reconeixement del nom de llengua catalana per a denominar la llengua pròpia dels valencians i deshomologar els certificats administratius de Catalunya, les Illes i el País Valencià.
Jo no sé de lleis i per tant desconec si hi ha alguna excepció, però oposar-se a l'acció de la justícia és un delicte. Per tant, no sé com és possible que aquests contumaços personatges, de la Conselleria i de la Generalitat, continuen actuant com ho fan i que no els engarjolen. Quin mal exemple per a la ciutadania, no?
Els alts tribunals de justícia han donat la raó a les Universitats i al sindicat d'ensenyants Stepv-Iv, però Font de Mora es passa les sentències pels collons; el conseller i tot el govern valencià. I com una actitud com aquesta ha de tindre un qualificatiu, demane als experts que ens diguen alguna cosa, que es manifesten al respecte. No sé, però el Col·legi d'Advocats, els senyors Jutges per la Democràcia o com es diga l'organització, haurien de posicionar-se. I sobre tot, algú hauria d'enviar la Policia Nacional o la Guàrdia Civil a l'avinguda de Campanar, a emmanillar Font de Mora.
Quin crèdit moral té una autoritat que fa burla de la justícia, com fa Font de Mora? Jo crec que cap i per això els afectats, que som tots, tenim dret a considerar aquest conseller deslegitimat per a ocupar el càrrec que ocupa amb tant de deshonor. Vint-i-vuit sentències en contra, i a ell com si li la bufaren. Evidentment, no hi ha dret.
Però, en tot aquest afer no hi ha solament atemptats contra la llengua, contra la Universitat, contra la lingüística, contra la raó i el sentit comú. Hi ha també lesions contra els interessos dels nostres estudiants de filologia i especialment contra els llicenciats que es presenten a les bosses de treball i a les oposicions.
Per exemple, segons les condicions de les convocatòries d'oposicions, els títols de llicenciats en Filologia Catalana que obtenen els nostres estudiants a les universitats valencianes no serveixen per a optar a una plaça i han de superar una prova de valencià. Com si els títols de llicenciats en medicina no serviren per a opositar a una plaça de metge, o els de llicenciats en dret per a optar a una plaça d'advocat...
Malgrat que tot açò semble irreal, és una realitat. Aquest desgraciat país, d'una història tan trista d'humiliacions (ara commemorem la Batalla d'Almansa, per exemple), no ha reaccionat mai, ni reacciona. Suportem, sense piular, una televisió valenciana ignominiosa; uns governants i uns partits polítics folklòrics; una església erràtica... I en aquest magma miserable, doncs, no és d'estranyar coses com la que denunciem, respecte de les sentències judicials que Font de Mora burla i fa motiu d'escarni.
Escric avui sobre tot açò i ho faig en homenatge als maulets i a l'Stepv-Iv, que ja ha anunciat que en les oposicions que es convocaran pròximament per al cos de mestres i de secundària de 2010, si Font de Mora i la seua asenada Conselleria es mantenen recalcitrants i no reconeixen les titulacions de Filologia Catalana, continuaran interposant els recursos adients. Moltes gràcies, amics del sindicat. Sé que tornarem a guanyar una nova sentència, però també que Font de Mora es petorrejarà, emparant-se en els vots de la ciutadania, que a Castelló voten PP.
Aquesta trista realitat, que tinguem personatges com aquests “governant” el país, és la clau que ho explica tot. I mentre això no canvie, rai, aquests subjectes de delicte continuaran fent el que voldran. Don Martí Domínguez deia que «els valencians som unes amparitos arrunsant-nos en una messedora» (ho escric tal com m'ho digué i amb tota la seua gràcia). Això serà.
Article publicat el 25 d'abril de 2010, a El PUNT.CAT
El tal Font de Mora, conseller d'Educació, i el govern de la Generalitat de València en ple, poden ser considerats els exemples de contumàcia i de menyspreu a la justícia més indiscutibles de la història. No crec que en tot el món civilitzat hi haja cap cas com el de València, i això és el que vull explicar.
On s'ha vist, en cap lloc del món, que una “autoritat” es negue reiteradament a complir les sentències judicials? Doncs, a València. Vint-i-vuit sentències del Tribunal Superior de Justícia valencià i del Tribunal Suprem, condemnen la Conselleria de Font de Mora per la seua oposició a reconèixer la titulació de Filologia Catalana. La darrera, del Suprem, s'acaba de fer pública aquests dies.
El reiterat delicte d'aquests subjectes és el de no acceptar les titulacions de Filologia Catalana en les convocatòries d'oposicions, negar-se al reconeixement del nom de llengua catalana per a denominar la llengua pròpia dels valencians i deshomologar els certificats administratius de Catalunya, les Illes i el País Valencià.
Jo no sé de lleis i per tant desconec si hi ha alguna excepció, però oposar-se a l'acció de la justícia és un delicte. Per tant, no sé com és possible que aquests contumaços personatges, de la Conselleria i de la Generalitat, continuen actuant com ho fan i que no els engarjolen. Quin mal exemple per a la ciutadania, no?
Els alts tribunals de justícia han donat la raó a les Universitats i al sindicat d'ensenyants Stepv-Iv, però Font de Mora es passa les sentències pels collons; el conseller i tot el govern valencià. I com una actitud com aquesta ha de tindre un qualificatiu, demane als experts que ens diguen alguna cosa, que es manifesten al respecte. No sé, però el Col·legi d'Advocats, els senyors Jutges per la Democràcia o com es diga l'organització, haurien de posicionar-se. I sobre tot, algú hauria d'enviar la Policia Nacional o la Guàrdia Civil a l'avinguda de Campanar, a emmanillar Font de Mora.
Quin crèdit moral té una autoritat que fa burla de la justícia, com fa Font de Mora? Jo crec que cap i per això els afectats, que som tots, tenim dret a considerar aquest conseller deslegitimat per a ocupar el càrrec que ocupa amb tant de deshonor. Vint-i-vuit sentències en contra, i a ell com si li la bufaren. Evidentment, no hi ha dret.
Però, en tot aquest afer no hi ha solament atemptats contra la llengua, contra la Universitat, contra la lingüística, contra la raó i el sentit comú. Hi ha també lesions contra els interessos dels nostres estudiants de filologia i especialment contra els llicenciats que es presenten a les bosses de treball i a les oposicions.
Per exemple, segons les condicions de les convocatòries d'oposicions, els títols de llicenciats en Filologia Catalana que obtenen els nostres estudiants a les universitats valencianes no serveixen per a optar a una plaça i han de superar una prova de valencià. Com si els títols de llicenciats en medicina no serviren per a opositar a una plaça de metge, o els de llicenciats en dret per a optar a una plaça d'advocat...
Malgrat que tot açò semble irreal, és una realitat. Aquest desgraciat país, d'una història tan trista d'humiliacions (ara commemorem la Batalla d'Almansa, per exemple), no ha reaccionat mai, ni reacciona. Suportem, sense piular, una televisió valenciana ignominiosa; uns governants i uns partits polítics folklòrics; una església erràtica... I en aquest magma miserable, doncs, no és d'estranyar coses com la que denunciem, respecte de les sentències judicials que Font de Mora burla i fa motiu d'escarni.
Escric avui sobre tot açò i ho faig en homenatge als maulets i a l'Stepv-Iv, que ja ha anunciat que en les oposicions que es convocaran pròximament per al cos de mestres i de secundària de 2010, si Font de Mora i la seua asenada Conselleria es mantenen recalcitrants i no reconeixen les titulacions de Filologia Catalana, continuaran interposant els recursos adients. Moltes gràcies, amics del sindicat. Sé que tornarem a guanyar una nova sentència, però també que Font de Mora es petorrejarà, emparant-se en els vots de la ciutadania, que a Castelló voten PP.
Aquesta trista realitat, que tinguem personatges com aquests “governant” el país, és la clau que ho explica tot. I mentre això no canvie, rai, aquests subjectes de delicte continuaran fent el que voldran. Don Martí Domínguez deia que «els valencians som unes amparitos arrunsant-nos en una messedora» (ho escric tal com m'ho digué i amb tota la seua gràcia). Això serà.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
