ATZUCACS O LABERINTS?

Atzucacs o laberints?

Article publicat a El Punt.Cat el dia 9 de maig de 2010

Un atzucac és un carreró sense eixida, mentre que un laberint és una construcció de caminals intricats per on et pots perdre fàcilment sense saber com eixir-ne. Atzucacs o laberints, estem patint una sèrie de situacions tan injustes, i de les quals no sabem com ens en sortirem, que fan pensar en una crisi de valors, com no s'havia vista mai.

Cada dia que passa queden més al descobert les vergonyes de la nostra societat i dels capitans que la manegen: polítics, banquers, capellans... Ací no s'escapa ni Déu. Comencem pels polítics, pels que posen mà a la caixa o la deixen posar a uns altres, a canvi de la comissió. És això de la corrupció, que està esguitant tots els partits. Com la poden justificar, si no és amb mentides i enredades?

La corrupció, per exemple, que s'ha practicat a València, que és on més ens pica, amb la trama Gürtel. La cosa ha anat de milions i milions, tants que a la majoria dels ciutadans són xifres que no ens caben al cap. Raonablement hauríem de tindre confiança que la justícia ho aclarirà tot, però mirem que el que passa és el contrari, i desconfiem.

Els jutges haurien de ser diligents i no ho són, perquè haurien de destapar el merder i el que fan és enredar-lo més. Les institucions haurien de col·laborar, donant tota la informació, però l'oculten. Els líders haurien de comprometre's a donar llum, fent fora els corruptes, i donen fum, protegint-los. L'única política que ha reconegut el que passa és la senyora Aguirre, que ha dit que a totes les institucions hi ha corrupció.

La banca, també ho estem veient, continua impertèrrita la seua pròpia política que ni el mateix Obama pot controlar. Amb els milions i milions que han rebut dels governs i no hi ha manera que col·laboren en aquests moments de tanta crisi, facilitant préstecs a la ciutadania i als xicotets empresaris. Les grans multinacionals, per la seua banda, continuen fent com les plagues de llagosta: ho arrasen tot, afonen el xicotet comerç, imposen els preus que volen, es queden amb els marges que els convé...

Tot això passa per allà dalt, on regna el codi de la impunitat. Perquè per als ciutadans que estem ací baix el codi és més senzill: qui la fa, la paga. Així, qui fa una xicoteta maniobra en la declaració de la renda, pataplaf, li fan una paral·lela i a pagar. A qui no li arriba el sou per a la hipoteca, nyaca, perd el pis i s'ha acabat. A qui es passa 35 anys treballant i cotitzant i es jubila, li redueixen la pensió i, que s'estrenya el cinturó.

Així que, hi ha dos mesures per a tot, inclòs per a fer justícia? Evidentment, dos: per als de dalt i per als de sota. Més o manco res no ha canviat i sempre ha estat així (abans allà dalt hi eren els nobles i a sota la plebs; després, allà dalt la burgesia i a sota els ciutadans). Crèiem, però, que amb això de la democràcia, sobre tot després de la Segona Guerra Mundial, començàvem a ser més iguals, uns i altres, però ja es veu que no és així.

Doncs, en aquest atzucac en què ens trobem, i fins i tot laberint, no ens hauríem d'estranyar que ací baix hi hagen joves desanimats (la generació ni-ni?), professors cremats, pares desesperats i que la societat estiga tan crispada. Mentrestant, allà dalt, impunement i tocant-se els collons, els líders ens contemplen amb les butxaques ben plenes, amb els jutges del seu costat i amb la seguretat de disposar d'unes esplèndides jubilacions. Ells viuen al país de Xauxa.

L'única cosa positiva que ens ha portat la democràcia, de moment i pel que es veu, és la possibilitat que alguna premsa ens informe. No qualsevol premsa ni canal de televisió, perquè hi ha premsa controlada pels partits, i canals de televisó ignominiosos: l'exemple més paradigmàtic el tenim a València, i sense cap dubte, amb el Canal 9.

Com un atzucac és un carreró sense eixida i un laberint, una construcció de caminals intricats per on et pots perdre fàcilment sense saber com eixir-ne, ens natural que pensem si ens en sortirem o no. Les meues conviccions marxistes em diuen que sí, però que no sé si jo ho veuré, encara que, m'és igual si ho veu el meu nét.