UN ANIVERSARI COM UN ALTRE?

Un aniversari com un altre?

Article publicat a ELPUNT.CAT del dia 23 de maig de 2010


Els aniversaris em fan nosa, tanta que no celebre els meus anys, ni vull que ningú m'ho recorde. Pense que recordar que t'has fet dotze mesos més vell i que portes un any més a l'esquena no és cap motiu d'alegria, sinó que, a tot estirar, hauria de ser-ho de penediment; de manera, doncs, que crec que és millor deixar-ho córrer i seguir amb la marxeta de sempre.

Ara, que en faré 68, vol dir que me'n falten dos per a jubilar-me. Però, per què no he pogut fer-ho abans? Doncs perquè tots els anys que vaig fer de sicari d'Eliseu Climent, ho fiu sense contracte ni cotització a la Seguretat Social. Aquest «prohom», que si fóra un empresari del tèxtil, per exemple, tothom qualificaria literàriament de vil explotador i sangonera dels treballadors i col·loquialment de fill de puta, i que se les dóna de gran líder nacionalista, té en el seu haver aquest comportament antisocial i reaccionari.

En realitat és que ha tingut la xamba de comptar amb persones que, com jo, es creien que treballant en els seus tinglados —com en deia Joan Fuster, una altra víctima— feien un bon servei al País, i ell se n'ha aprofitat. Quan hem anat obrint els ulls, i cadascú quan li ha tocat, hem pogut constatar amb ràbia que en realitat no havíem treballat per al país, sinó per a Climent. La sensació que hem anat sentint és que no sols has estat un ingenu, sinó que damunt t'han espoliat. Ha de ser la sensació que, per posar un exemple, senten les persones que de bona fe ajuden el Vaticà, fins que se n'adonen de la realitat i pleguen.

I això no sols ens ha passat a algunes persones (entre altres il·lustres, a més de Joan Fuster, a Vicent Ventura, Vicent Andrés Estellés, Vicent Pitarch, Francesc Pérez Moragon, Pere Major... ), sinó que, finalment, també han estat les institucions i els partits que han començat a retallar i finalment a suprimir les subvencions milionàries que fins ara li han anat omplint el cabàs. Ara mateix m'informen que a la Generalitat d'allà dalt estaven a punt donar-li cinc milions d'euros, a instància d'ERC, però que el PSC no ho aprova, ni Iniciativa, ni CIU. Així que: botifarra catalana!

La gent que ens creiem aquest País hem de tindre clar que o aconseguim quotes de poder polític, o no tindrem res. I que les maniobres de Climent no són més que estratègies de distracció, per entretenir el personal i mantenir el País en la precarietat més absoluta, mentre que ell té la gran coartada per anar passant el plat.

Escric aquestes reflexions per les circumstàncies del meu incommemorable setanta-vuité aniversari, que m'ha posat de mala ganya, però sobre tot perquè estem en precampanya electoral i és important que ens alineem políticament i ens deixem de folklores climentistes. Jo invite els meus lectors a fer les dues coses: a tallar relacions amb Climent i a comprometre's políticament amb el Bloc.

Però també vull aprofitar aquesta columna per a fer un recordatori d'una de les persones més entranyables que he tingut la sort de conéixer: Queti Valera. Una altra víctima de Climent, de qui ha estat fidel servidora fins a la mort i amb qui no tingué el valor de trencar les amarres que la lligaven, malgrat els consells de les persones que l'estimàvem. Evidentment, i tal com no tingué més remei que reconéixer el cara dura de Climent el dia del seu òbit, Queti ha estat quaranta anys treballant per la causa, a canvi de ben poc, o de no-res. La consternació de la major part dels qui assistírem a l'acte del crematori i molts dels comentaris que m'hi feren eren d'aquest caire; la llàstima era que arribàvem massa tard. In memoriam.