SALUT I REPÚBLICA

SALUT I REPÚBLICA

Article publicat a el Punt/Avui el dia 8 de juny de 2014

Com tothom parla de la dimissió/substitució del rei, jo també ho faré, sense cap entusiasme ni cap desentusiasme, ja que un rei per l'altre, el resultat serà el mateix, sols que haurem de mantindre un altre Borbó i la seua família. Malgrat la meua desconfiança en el sistema, vull afegir-me (des de casa) als que s'estan manifestant per la república i es confessen anti-monàrquics.

Fent un resum del que passà, hi hagué aquell fantasma que digué que ho deixava tot “atado y bien atado”, cosa que fou una de les poques veritats que digué en tota sa vida. En efecte, però, com pogué ser que tinguera aquell convenciment i l'encertara tant, tan burro com era? En realitat les seues paraules no tenien cap mèrit, perquè sols manifestaven que volia que se fera la seua voluntat, fins i tot després de mort, que és una dèria dels dictadors.

L'acceptació de la seua voluntat depengué no d'ell sinó dels polítics, que manipularen allò de la “transició”. Si el règim de Franco era una dictadura, amb la mort de la cuca hauria d'haver-se acabat el verí, però no fou així i la “voluntat” de Franco fou respectada, amb la designació de Juan Carlos com a rei. Com quan un dictador nomena un successor aquest no té cap legitimitat, la pregunta és com fou que s'acceptà la pantomima?

Uns diuen que la transició fou un exemple per a tot el món, que seria com dir que les dictadures han de succeir-se a si mateix, canviant un poc les cares i avant. O siga que seria una cosa així com si mort Hitler, l'hagués succeït un altre nazi nomenat per ell mateix. Tanta por tenien els polítics a l'exèrcit, i als prohoms feixistes?

Altres diuen que amb aquella decisió s'acabà la guerra civil definitivament i que s'inaugurà una pròspera etapa per al país, i “democràtica”. O siga que, en lloc de retornar els drets democràtics al poble, o siga la república, que havia estat elegida majoritàriament en 1931, ens feren tragar un marró real. Per això podem dir que, d'alguna manera, el franquisme s'ha prolongat durant aquests darrers 40 anys de monarquia. Aquella transició fou, doncs, una traïció.

Així les coses, parlar d'una segona transició, que durà el nou rei sota el braç, com alguns ja parlen, és parlar d'una segona traïció. Passarà amb el fill, com passà amb el pare, que no seran proclamats reis per la gràcia de Déu, ni per la gràcia dels homes, sinó per la desgràcia de Franco.

Nosaltres en particular, els ciutadans hereus dels que foren sotmesos a la força per un altre rei Borbó i també Felipe (el V) amb el Decret de Nova Planta, por el justo derecho de conquista, tenim encara més raons que ningú per a no acceptar la paròdia que preparen a Madrid.

Per això reconforta veure que els diputats nacionalistes, comunistes i verds tenen la dignitat de reclamar la república, tot i recordant els enormes sacrificis de tanta gent morta pels ideals republicans, assassinada, exiliada, reprimida. I encara ens reconfortaran més si no voten la nova investidura, o, fins i tot, que els més moderats s'abstinguen, o que Mas no hi vaja a Madrid a la cerimònia.

Els que hi aniran ho faran invocant el respecte a la Constitució, i ho faran amb alegria i cridaran visca el rei; seran els populars i els socialistes i alguna excrescència política més. Però, i el poble què diu? Jo crec que al poble li agraden aquestes coses de reis i de princeses, perquè tothom somnia en ser reina per un dia. Al respecte crec que els qui tallen el bacallà són prou burros, perquè jo, en el seu cas, hauria convocat un referèndum i hauria guanyat la monarquia, i ja està. Però com no tenen la consciència tranquil·la no s'atreveixen. 

Així que continuarem amb l'assignatura pendent, com els qui no acaben mai la carrera. Continuarem sent el cas singular a tota Europa de seguir sota els efectes directes de la voluntat d'un dictador.

És evident que, fins i tot en aquestes circumstàncies, a nosaltres no ens falta l'humor, que ens fa l'efecte del bàlsam als nafrats i per això circulen per internet comentaris molt divertits, acudits jocosos, muntatges fotogràfics... Hi ha una fotografia del nou rei penjat cap per avall, en al·lusió al seu predecessor i primer rei de la saga borbònica, Felip V, que el mantenen així al Museu de Xàtiva, en venjança de les maldats que els féu patir.

Quan jo era jove tenia una titella, que jo li deia Franco, penjada del coll i cap avall en el meu estudi. Algun dels amics o amigues que hi venien degué d'anar-se'n de la llengua, perquè la Guàrdia Civil em cridà a la caserna. Jo ho vaig negar, naturalment, guardí la titella i no se'n parlà més, perquè jo era amic del fill del tinent. Ara recorde que aquella ximplesa em produïa una satisfacció morbosa i per això entenc els xativencs, i els qui els imiten, com aquells mestres que penjaren cap avall el conseller Font de Mora.

Així que acabe com m'ensenyà l'avi Vicent, a qui avui li ret un record molt especial: salut i república!

UN ALTRE EXEMPLE MALLORQUÍ: JAUME SASTRE

UN ALTRE EXEMPLE MALLORQUÍ: JAUME SASTRE

Article publicat a el Punt/Avui el dia 3 de juny de 2014

He estat una altra vegada a Mallorca, confiat que les autoritats populars de ses illes estaran, com les de València i Espanya, acollonides pel desastre electoral i he vist que no, que continuen tan energúmenes i deleroses, atacant la llengua catalana a l'escola, que no aturen. Aquesta gent són uns paranoics dels qui ja no curen ni els psiquiatres; alguns potser que psicòpates i tot. Saben que tenen la societat en contra, i en primer lloc els ensenyants, i ells continuen impertèrrits, comandats per Bauzá. Naturalment, la societat continua tan crispada com durant tota la legislatura.

Sempre que vinc a Mallorca el primer que faig és rebre informació de les manifestacions, de les vagues, dels expedients oberts contra ensenyants, de les directrius antipedagògiques, antiestatutàries i antisocials del govern, i d'alguna notícia més especial, que sempre les hi ha. I les barbaritats que fan són cada dia majors.

Aquesta vegada m'he trobat que el professor Jaume Sastre, donant un exemple extraordinari de resistència, ja duu 25 dies de vaga de fam contra el govern, tal com l'any passat varen fer els famosos jubilats, encapçalats per Jaume Bonet. Ho fa reclamant l'ensenyament públic i en català i reclamant que el govern sega a parlar amb els ensenyats, en lloc d'imposar els seus estrafolaris dictats.

Normalment, quan hi ha una persona que es declara en vaga de fam per motius polítics, en qualsevol país civilitzat els governs tremolen i tracten d'arribar a un acord perquè el vaguista cesse en la seua denúncia, però a Mallorca Bauzá ha menystingut Sastre, dient: que haga lo que quiera! Un grup d'empresaris hotelers, però, han demostrat més sentit comú i “pressionen” el govern perquè s'hi trobe una solució al problema per por que l'escàndol els perjudique el negoci. Quin cap tindrà Bauzá que no ha pensat ni en això.

El professor Jaume Sastre m'ha rebut a la Casa Llarga, on està fent la vaga, hostatjat pel famós activista i protector de causes justes i de proscrits, Jaume Santandreu; un gran home i tota una referència moral i política a Mallorca.

He vingut amb el respecte i l'emoció que normalment se sent davant d'una persona de la categoria i la integritat de Sastre i amb el compromís de difondre les seues paraules en aquest article. Avui és dissabte 31 de maig i la vaga està arribant a la seua fi, segurament.

Sastre, a qui han visitat personatges polítics de tots els partits, inclosos alguns del PP, però d'amagatotis; representants sindicals, d'institucions culturals, de la Universitat, d'activistes i treballadors socials i de la premsa, té el discurs coherent i ferm de les persones sinceres i honestes. Paraules de pau, front als bans de guerra de la Conselleria i del mateix Bauzá, d'evidents connotacions feixistes.

Sastre és un home que inspira confiança, que sap el que vol i diu el que pensa, que parla sincerament i ferma i no tem a ningú, perquè és un home demòcrata i duu el cor a la mà. Tot el contrari, pel que es veu, del govern balear, que inspiren desconfiança fins i tot entre els seus (han perdut el 30% dels vots, o siga que se'ls ha acabat la majoria absoluta amb què han tractat de “justificar-se”); que no saben altra cosa que la seua ignorància, que empren el llenguatge de la intimidació i desconeixen la democràcia i tenen el cor dur i torb.

Donada la precària situació de Jaume, m'havia compromès a fer-li una visita curta, però dialoguem durant tota una hora, mentre la meua nora fa fotografies i grava la conversa. Parlem de com va la seua lluita, de la repercussió que està tenint el seu exemple per tot arreu, de les mostres de solidaritat que està rebent. Em diu que en aquesta batalla ell és el guanyador, perquè sap que el que fa és just i que la justícia triomfarà, com ja li passà amb la batalla de la piscina il·legal de Pedro J. Ramírez, que finalment és pública com es reclamava.

Anímicament el trobe molt bé, encara que no pot ocultar l'enorme esforç que està duent a terme. Dos metges se'n cuiden de la seua salut, amb el seu consentiment. El veïnat, em conten, vigila la casa i alguns amics, il·lustres com Biel Majoral, se n'ocupen de les coses que estima, com els seus arbres.

Com està posant en risc la seua pròpia vida defensant l'educació pública i la llengua catalana, i enfrontant-se al somiatruites de Bauzá i els seus analfabets sicaris, Jaume Sastre la mateixa vesprada de la meua visita ha tingut la satisfacció de veure com s'aplegaven milers i milers de ciutadans, “enllaçats per la llengua”, que li dedicaven els seus records, que li agraïen el seu exemple i que l'aclamaven.

Me'n torne a València convençut que guanyarem, com diu Jaume Sastre, que la nostra és una reclamació i una exigència tan justa, que guanyarem. Jaume Sastre, com Jaume Bonet i els iaios de l'any passat, i els milers de pares i mares i estudiants, i tots els ensenyants balears i els qui els donem suport a Catalunya i al País Valencià, guanyarem, i per a Jaume la història sols tindrà que lloances.

Tot al contrari, estic convençut que ja s'ha acabat l'era de la barbàrie de Bauzá, que passarà a la història com el personatge més nefast i feixista que han hagut de patir mai els illencs. Si a més a més, d'ací uns dies el Suprem dictamina que aquest patètic personatge ha actuat il·legalment en el tema de la incompatibilitat del seu càrrec i la seua farmàcia, la festa que podrem fer serà amb traques i coets i Bauzá sols rebrà que blasmes i el nostre menyspreu..

PORTUGAL, "PODEMOS" (PODEM?)I LES RATES

PORTUGAL, "PODEMOS" (PODEM?) I LES RATES

Article publicat a el Punt/Avui el dia 1 de juny de 2014

Em renyen uns amics perquè en el repunt de diumenge passat vaig dir que els portuguesos tenen “mania, desconfiança i odi... a tot el que siga d'Espanha”. Així que tractaré d'explicar-me un poc millor. També diré la meua sobre Podemos (Podem?) i sobre les rates que abandonen el vaixell popular, segons la Rita.

Per començar, vull posar de relleu el fet, que els mapes espanyols ignoren d'una manera radical que a la península ibèrica hi ha dos estats, Portugal i Espanya, l'un al costat de l'altre. Concretament en els mapes meteorològics de la televisió s'obvia que el clima d'ambdós països té una interrelació absoluta, al marge de les fronteres. Quin sentit té no fer cap al·lusió a si hi plou o fa sol a l'altre costat de la frontera, quan això ens repercuteix tantíssim? Per menyspreu a Portugal? Per raons polítiques? Els portuguesos fan el mateix.

Per continuar hi ha el fet de les fortificacions de la frontera portuguesa. Qui hi haja passat, per qualsevol de les duanes, haurà vist que els portuguesos tenen fortificacions militars i casernes, tot al llarg de la immensa frontera, de cara a Espanha. A qui temen els portuguesos?

A més d'aquestes observacions geogràfiques, hi ha les històriques. Ja sé que cadascú conta la història com li convé i per tant, els nostres manuals diuen el que diuen de les relacions entre ambdós països. Però, quina història ensenyen a les escoles portugueses? Tinc manuals escolars i puc dir que la seua història és absolutament antiespanyola. Subratllen que Portugal és um reino independente que desafiarà os seculos, exceptuando sessenta anos de domínio espanhol. O siga que, ja direu...

Precisament no és qualsevol cosa la importància que li donen els portuguesos a la Mare de Déu de la Batalha. De quina batalla es tracta? De la d'Aljubarrota, que guanyaren als espanhois i se'ls tragueren de sobre. Per a commemorar-ho, edificaren un magnífic monestir, on guarden i mostren les banderes derrotades dels espanyols, que abandonaren quan picaren sola. Poca broma, doncs, que aquestes coses es guarden en el conscient i el subconscient dels pobles.

I com tenen, com nosaltres, tants motius de queixa i de quimera antiespanyola, repeteixen una dita o sentència pareguda a una altra nostra. Diuen que d'Espanha nen bon vento nem bon casamento, mostrant la mateixa prevenció que nosaltres, quan diem que de ponent ni el vent ni la gent. El rebuig i la desconfiança al vent que ens baixa de la Meseta, el ponent, és el mateix, doncs, que el dels portuguesos, quan els bufa el vent des d'Espanya, que tampoc els va bé. I sobre els casamentos i la gent en general, cal tenir en compte que fou per un seguit de casaments entre els príncepets i princesetes de cada costat de la frontera que els espanyols reclamaren Portugal diverses vegades en la seua història, els feren la guerra i s'imposaren, cosa que els portuguesos evitaren amb guerres d'independència i patiments.

Dit açò, que no sé si convencerà els meus amics, com també demanen la meua opinió sobre Podemos, puc dir alguna cosa, perquè ja ho fiu en el seu moment, quan tot el moviment dels Indignats. Jo mantenia que aquell moviment espontani, magnífic i exemplar de la gent, especialment la més jove, protestant contra el govern i els partits, quallaria políticament d'alguna manera. Sembla que ho ha fet amb Podemos, que a mi m'agrada rebatejar Podem, amb la confiança que així puga ser ben aviat. M'expliquen que ara, diversos partits, estan festejant-los, a veure qui guanya la seua confiança. Ho farà EU? Ho faran els Verds? Ho farem Compromís? Ai mare, ací em pica.

Com passava abans, quan una xica tenia més d'un pretendent i la rondaven els xicons, un d'ells triomfava i els altres s'enduien carabasses. Si ara passa el mateix, fracassarà qui no convença Podemos. Sincerament jo pense que per diverses raons la parella més lògica i més estable ha de ser la de Compromís-Podemos/Podem. Tinc raons per a pensar-ho i per a desitjar-ho, entre altres perquè Pablo Iglesias està a favor de l'autodeterminació dels pobles, cosa que llevat dels partits nacionalistes, no li he sentit a cap partit espanyol.

I em deixe per a acabar l'alcaldessa de València, que jo li he dit la Rita, però amb tot el respecte. Com és una dona que parla clar, ha reconegut que el vaixell popular s'enfonsa, que és el que diem i pensem tots. Gràcies a Déu, ja era hora, em diu Conxín, que ve de missa.

Ha dit que ella no és una rata política i que seguirà en el vaixell fins que s'enfonse. O siga que reconeix que el PP s'enfonsa i assegura que ja hi ha rates que estan tractant de salvar-se, però que ella no ho farà. Ella, com la quinta cavalleria, morirà amb les botes posades.

Jo l'aplaudisc, perquè no hi ha res que em produïsca més fàstic que la gent que es canvia de jaqueta, que quan olora el fracàs se'n passa a l'enemic, que sempre està en el costat guanyador, que sempre li treu profit a tot, mane qui mane. El prototip més singular que tenim a València és Blasco. Així que ara cal anar amb l'ull viu, identificar les rates i marcar-les.

PORTUGAL, "PODEMOS" (PODEM