ACABAR AMB ELS LLADRES ÉS UNA UTOPIA?

ACABAR AMB ELS LLADRES ÉS UNA UTOPIA?

Article publicat a el Punt/Avui el dia 21 de novembre de 2011

Il·lusionats perquè el nou partit Podem ha fet seu el vell desideratum d'acabar amb els lladres, que és el que havíem estat exigint des d'altres partits, com Compromís, vull donar un vot de confiança a aquesta possibilitat, perquè si s'aconseguira (entre tots) fer una porga radical de xoriços, seria perfecte. I encara més si, mitjançant la “justícia” recuperàrem els diners que ens han furtat els polítics, els banquers i els especuladors, ja seria massa per a la carabassa.

Pensem en la possibilitat de fer tantes coses, perquè tindríem diners a cabassos, exactament els que s'han papat entre quatre. I tindríem també tots els diners que ens estalviaríem amb la desaparició de les comissions als corruptes, i si cap polític tornava a fer l'egipci mai més, millor.

Continuem pensant, perquè passarien moltes coses: baixarien els costos i sobrecostos de les obres públiques. Ens costaria menys la construcció d'escoles, hospitals i carreteres. I les urbanitzacions, també serien més barates. Ens abaixarien els impostos, perquè nadaríem en l'abundància, com els suïssos. Estudiar seria més barat per als nostres joves i hi hauria més beques i s'ajudaria els dependents. I les pensions apujarien com ho fa el cost de la vida. I hi hauria diners per als investigadors, i abaixaria l'IVA dels llibres i de la cultura. I es podrien crear milions de llocs de treball... O siga, que açò seria com en el conte de la lletera, guai, si s'acabaren els lladres.

Però, els polítics de casta, els periodistes a sou, i els analistes i entesos ja han dit que açò és una utopia, que seria el caos. Una utopia és la concepció imaginària d'un govern ideal, segons Thomas More, però no impossible de realitzar. Si no és possible imaginar que es pot acabar amb els lladres, això sí que és una invocació a continuar en el caos. Per tant, acabar amb els lladres hauria de ser un compromís de tots els partits polítics, començant pel PP que és el que en té més. Això no és possible, senyors del PP?

En maig del 68, a París, els estudiants que posaren la República Francesa i els polítics contra les cordes, deien: “soyez réalistes, demandez l'impossible”, o siga, sigueu realistes, demaneu l'impossible. La situació de França era molt pareguda a la que estem patint ara, al cap de mig segle. I si aquells joves revolucionaren França, perquè no hem de poder-ho fer nosaltres?

Jo tinc el costum de fixar-me en les cares de la gent, quan adopten un posat greu, més encara que en les paraules que diuen. Les cares són l'espill de l'ànima i les paraules se les emporta el vent. Doncs bé, els polítics populars quan més parlen més menteixen i això ja ho sap tothom, encara que ells no paren de mentir. Però, i la cara? Quina cara se'ls està posant? Crec que de cagalló.

Quan han sentit que s'ha d'acabar amb els lladres i que s'han d'acabar les col·locacions que fan les grans empreses als polítics, quan deixen el càrrec (les portes giratòries), fixeu-vos-hi, perquè encara que intenten dissimular-ho, no poden i sembla com si s'estigueren cagant.

Als qui no som de la casta, per què ens ha de fer por la utopia d'aquesta gent jove? A mi no me n'ha fet mai i per això, quan els indignats organitzaren la revolta de l'any passat, m'hi posí del seu costat i de la utopia que proposen. I recomaní els amics que ho feren i ara mateix estic recomanant-ho a la gent del meu partit (Compromís) i a la gent que conec.

En realitat, tot aquest moviment semiorganitzat encara, però coratjós, ja està fent el seu efecte i han començat a desaparèixer patums, fariseus i carcamals; començant pel senyor Juan Carlos i altres. Fins i tot casos com els dels fantasmes Monago i Granados, no haurien tingut tanta ressonància com n'han tingut, si no haguera hagut el clima d'exigència moral que s'ha posat en marxa en el si de la societat.

La pel·lícula dels anys malmesos fins avui, ja no l'ha podem rebobinar i no es poden demanar explicacions retroactives als polítics que, al llarg dels anys que portem de democràcia, han viatjat de gorra a follar-se una amigueta a càrrec del pressupost, o han protagonitzat una escopeta nacional. De la mateixa manera és impossible fer un repàs de totes les mangarrufes i comissions corruptes que s'han embutxacat molts polítics. Una causa general no és possible, segurament. Però que qui la fa, si el pillen que la pague, això sí que és possible. En aquest sentit està per veure en què acaben els casos que té la justícia entre les mans...

No ens enganyem, perquè fins ara tots desconfiàvem que la corrupció de l'estat espanyol pogués tindre solució. Ara, però i mira per on, sembla que sí que la pot haver. Així que és l'hora que tothom ha d'elegir amb qui està, si amb els qui diuen que sí que és possible fer tots els canvis que anuncien, o amb els qui diuen que no. L'alternativa és el canvi i la regeneració o no fer res i seguir com fins ara. Jo, que ja sóc massa major, estic convençut que cal fer un profund canvi en la societat i si fora jove, no m'amoïnaria i m'hi posaria a la feina, per a aconseguir una societat més justa.

I, per descomptat, i ho dic com un homenatge a Catalunya, també per a aconseguir l'autodeterminació de tots els pobles sotmesos contra la seua voluntat. Supose que en aquest punt no hi haurà cap dubte entre aquests joves revolucionaris. Quan jo era jove dèiem que l'alliberament de la classe obrera, l'alliberament de la dona, l'alliberament sexual i l'alliberament nacional, i tots els alliberaments, tot era el mateix. Supose que ara també serà així.

CATALUNYA TRIOMFANT...

CATALUNYA TRIOMFANT...

Article publicat a el Punt/Avui el dia 16 de novembre de 2014

Doncs, això és el que crec, que Catalunya va triomfant i que finalment tornarà a ser rica i plena. Tenen raó en demanar la independència. Per això felicite els catalans i les catalanes, germans d'allà dalt; també a Mas i els convergents, als republicans, als d'Iniciativa i als de la CUP, per les següents raons.

A Mas, perquè ha mantingut el tipus amb molta dignitat, ferm i decidit a aguantar les impertinències espanyoles, com li correspon a un president de Catalunya. “Aquí estoy yo”, advertí, per si el cercava la policia, el fiscal o l'exèrcit, fent-se'n responsable de tot el 9-N. I el felicite perquè ha sabut suportar amb claredat les contrarietats del cas Pujol i família, i l'actitud indecisa de la gent d'Unió, amb Duran al cap.

Felicite Junqueras i ERC pels avanços electorals que estan tenint, i pel seu republicanisme. A Herrera també, perquè malgrat la poca venda que actualment té el comunisme, ha estat molt coherent amb el que s'havia compromès a fer. I als de la CUP, perquè són maulets, sobre tot.

No puc felicitar els socialistes, que han fet el paper que s'esperava, o siga el ridícul; allà ells amb les seues indefinicions i incoherències. També han fet el seu trist paper anti-català Rivera i els seus ciutadans, tan contundents en la seua posició espanyolista i minoritària. Però sobre tot, qui més lamentables i furibunds han estat són els miserables populars, amb la bocamolla, morruda i apocalíptica Camacho al front.

Malgrat tots els entrebancs del govern de Madrid, el que esperàvem que passara el diumenge és el que ha passat: que la societat catalana ha manifestat, de manera civilitzada i davant de tot el món, la seua voluntat de trencar palletes amb Espanya. Els més de dos milions de vots partidaris de la independència parlen per si mateix. Tothom ha reconegut l'èxit, menys el govern espanyol.

Al cagadubtes de Rajoy li semblen pocs aquests dos milions i escaig de vots, i diu que el diumenge fou un fracàs per als independentistes, perquè segons ell no tothom anà a votar i els qui ho feren eren sols un terç de la població (!). Aplicant aquest extraordinari criteri que vol aplicar a Catalunya, en les eleccions generals de 2011, a ell no el votà ni la quarta part dels espanyols i les espanyoles (10 milions d'un total de 46 milions) i per tant no hauria d'haver guanyat. O no és així? A tot el món no funciona que els qui no voten no compten i que els que valen són els vots que s'exerceixen?

En realitat és igual el que diga Rajoy i el govern central, perquè políticament la batalla la tenen perduda. A més a més, ja no saben per on tirar. Alguns demanen tancar a la garjola en Mas, altres suprimir l'autonomia, fins i tot enviar l'exèrcit. Res de tot això seria cap novetat, perquè Madrid ja ho ha fet sempre que ha pogut i Catalunya sempre ha resistit.

No hi ha cap historiador a Madrid que puga explicar a Rajoy la inutilitat històrica de les repressions contra Catalunya? No hi ha cap analista polític al servei de la Moncloa que li explique a Rajoy que quanta més repressió s'exerceix sobre un poble, més augmenta la resistència? La resposta és que no, que no n'hi ha ningú, perquè en realitat estan convençuts que ells són els bons i que Espanya és una, grande y libre, i que, per tant, els catalans són els dolents.

Els qui en saben un poc més, un poquet, diuen altra cosa. Per exemple, Gallardon, abans de deixar el càrrec de ministre, digué que una Catalunya independent seria un desastre per a Espanya. I un altre que tal, l'inefable i insuportable Marhuenda (La Razón) insistia en un debat televisiu que els andalusos i extremenys s'ho passarien molt malament si Catalunya se n'eixia, perquè, com podrien seguir cobrant? Tot de despropòsits.

Sincerament crec que s'ha d'encetar una nova política entre Espanya i Catalunya, que tanque definitivament la ferida que portem a sobre, des del segle XVIII. Com tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació, nosaltres també, i aquesta és la qüestió: per què no ens deixen votar? Perquè els espanyols són víctimes de la seua retorçuda interpretació de la història que, com nosaltres en tenim una altra, impossibilita l'enteniment mutu. Per tant, no hi haurà cap possibilitat d'entendre's civilitzadament.

Aleshores, no queda cap altra eixida que la que ha anunciat Mas: unes eleccions anticipades i plebiscitàries i a veure els vots que obté cadascú. Si com ha passat el diumenge passat, la majoria vota els partits independentistes, s'haurà acabat la discussió i hauran de seure a pactar els dos bàndols com s'han de repartir els fills i les propietats, perquè o ho fan a bones, o s'han de posar en plets.

Bon colp de falç!

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE LAURA BALLESTER

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE LAURA BALLESTER

Article publicat a el Punt/Avui el dia 10 de novembre de 2014

No tots els dies hi ha l'oportunitat d'assistir a la presentació d'un llibre a Silla que reunisca les condicions del que es presentà dissabte passat al Teatre de la Plaça. L'autora era la periodista Laura Ballester, sillera, i el llibre que es presentava era “Lluitant contra l'oblit”, sobre l'afer del tràgic accident del metro de València, del 3 de juliol de 2006. L'expectació era, per tant, molt gran i la sala es va omplir de gom a gom.

A Laura l'acompanyaven 3 familiars de les víctimes: Rosa Garrote, Teresa Moreno i Paco Manzanaro, de l'associació de víctimes (AVM). De la presentació s'ocupà el professor Francesc López, que aprofità l'ocasió per a criticar la nul·la sensibilitat de l'ajuntament, perquè no havia incorporat a la web municipal cap informació de l'acte, perquè havia cedit el local però cobrant un cànon i perquè finalment brillà per l'absència de cap representant polític. En efecte, sols hi va haver la presència d'un regidor socialista i un altre de Compromís, mentre que uns minuts abans, en la presentació d'una activitat comercial, amb vi d'honor inclòs, n'hi hagueren uns quants més.

Paco Lopez reconegué que no li calia parlar de Laura, ja que era amplament coneguda en el poble, i més encara pel temps que s'encarregà de la corresponsalia del Levante-EM, però li dedicà unes simpàtiques paraules, aprofitant que havia estat alumna seua a l'Institut. Digué que, aleshores, feia entremaliadures, cosa que tothom entengué perfectament. Sobre tot ressaltà la seua laboriositat i agudesa, cosa en la qual coincideixen tots els articles que s'han publicat sobre aquesta jove, arran del llibre.

En la seua intervenció, Laura féu un recorregut del tràgic succés, tal com ho narra en el seu llibre, des dels tràgics moments de la tragèdia, que s'han de deduir de l'anàlisi de tots els detalls recollits, i de la informació dels supervivents. A continuació explica els intents d'ocultació de proves a què es dedicaren els responsables/irresponsables del Metro i de la Generalitat, de la manipulació d'informes, etc. Tot increïble, però verídic, com explicà Laura.

La part més immoral, més que la de l'ocultació de proves, foren els intents d'alguns responsables polítics, tractant de comprar el silenci dels familiars de les víctimes, tasca en la qual destacà l'opusdeista Juan Cotino, com l'auditori de Silla tingué ocasió d'escoltar de boca d'un testimoni qualificat, a continuació.

En efecte, la intervenció de Paco Manzanaro, vidu d'una de les víctimes, tingué una especial significació en aquest acte, perquè ell fou, amb el fill, una de les persones que visità personalment Cotino, per a comprar-los el seu silenci, “a canvi d'un treball” per al fill (llicenciat), que estava en l'atur. Cal recordar els vincles que manté Cotino amb gent de Silla, tant a nivell polític com personal. Evidentment, cap dels seus amics i coneguts estaven, la nit de la presentació, en el Teatre de la Plaça.

Les intervencions de Rosa Garrote, germana d'una víctima i de Teresa Moreno, neboda d'una altra, impressionaren els assistents, perquè foren especialment emotives i perquè insistiren en la situació psicològica dels familiars de les víctimes. La de Teresa Moreno, veïna de Silla i professora de l'Institut, impactà perquè molt poca gent a Silla havia sabut fins aquell moment, la seua relació familiar amb una víctima.

La història de la reivindicació continua escrivint-se, segons Laura, cada dia 3 de mes amb les concentracions en la plaça de la Mare de Déu; amb el combat jurídic que manté l'associació de les víctimes, i amb el treball de la premsa. Ella mateix confessà que s'havia pres aquest assumpte com una obligació moral, a la qual cosa col·labora sa mare mateix que, pràcticament invàlida, l'anima a seguir endavant. Laura, a més a més, compta no sols amb l'estima de tota l'associació, perquè també té el suport del Levante-EMV (una subdirectora estava present en l'acte) i de l'editorial Sembra, que ha editat el llibre. Cal felicitar-los, doncs, a tots a l'ensems.

Finalment i en sentit molt positiu, també ens explicaren de la reobertura del cas judicial, de l'ampliació de les declaracions de testimonis (en la primera causa oberta sols cridaren una persona i ara, en la segona causa, ja en porten cridades més de 200).

Aquest canvi, com quedà demostrat, ha estat gràcies al treball de Laura i de l'associació de víctimes, que compten, a més a més, amb la participació de Jordi Évole (La Sexta) en la presentació d'aquesta tragèdia davant de l'opinió pública. Els familiars de les víctimes subratllaren que més que exigir que se'ls fera justícia, la seua intenció era que mai més es tornara a repetir que, per la desídia de les autoritats, poguera produir-se un succés igual. Admirables, tots!

I ARA, OLIVAS

I ARA, OLIVAS

Article publicat a el Punt/Avui el dia 9 de novembre de 2014

“La mateixa que abans, però més carregada de bombo” és la resposta del director de la banda al trompeta que li pregunta quina peça han de tocar. Aquest és un famós acudit popular, aplicable als casos en què no hi ha res de nou, sinó que es repeteix la mateixa història i no s'avança ni un pam. És el cas de València amb tot el tema de la corrupció, o amb el de la llengua valenciana i catalana, que ressorgeix cada vegada que hi ha eleccions, enguany adobada amb les “senyes d'identitat”. En un Repunt anterior ja vaig dir que tot el que amenacen de fer amb la “llengua valenciana” no són més que paraules electorals i buides, perquè en realitat no faran res, com ha estat sempre; un bla-bla-bla per a satisfer els blaveros.

Al respecte vull referir-me al senyor Fabra per a desdir-me d'unes paraules que li vaig dedicar, quan el feren president de la Generalitat. Jo havia estat testimoni que, com alcalde de Castelló, havia cedit uns locals municipals a l'Institut d'Estudis Catalans, perquè hi instal·laren la seu del País Valencià. Estiguí en l'acte inaugural, invitat per ell mateix. Això em feia suposar que en el tema de la llengua actuaria de manera distinta que ho havien fet els governs anteriors. Doncs, com no ha estat així i a València ha fet tot el contrari que a Castelló, retire les meues paraules. Fabra és tan impresentable com tots.

Sobre el saqueig de l'erari públic és que volia referir-me, perquè és tan espectacular el que està passant, que estem en boca de tot el món; tota la premsa mundial en parla. Estem al nivell de la corrupció napolitana, d'alguns països africans o de les repúbliques bananeres. Ja sé que de corrupció n'hi ha a tot arreu, però tanta i tan concentrada en un lloc determinat com ací, no; en això si que som els millors: València, la millor terreta per a la corrupció del món! No cal que fem un repàs exhaustiu, però per damunt damunt, recordem els casos de Carlos Fabra, al nord; els de Diaz Alperi i la Castedo, al sud; els de la Gürtel, Camps, Cotino, Blasco, la depuradora de Pinedo, ara el Port i tota la resta de miserables confrares populars, al centre.

Quan semblava que els caos més grossos estaven localitzats, instruïts o instruint-se, jutjats o a punt d'ésser-ho, condemnats o mig condemnats els malfactors, ha irromput un personatge que semblava un poca cosa, una mosqueta morta, però que ha resultat tot un figura. Vingut des de Motilla del Palancar, el poble on esmorzàvem quan viatjàvem a Madrid, o siga que és manxec, a la xiu xiu, ha fet un impressionant i profitós camí polític i social.

Ha estat president de la Generalitat, de Bancaixa, del Banc de València i obtingut molts càrrecs polítics i socials. El personatge, que certament té careta d'oliva, però farcida d'anxova, sembla no haver trencat ni un plat, però ha resultat ser tot un “crack”. També ha demostrat ser un as a l'hora de posar mà al calaix (als calaixos) allí on ha estat. Ara l'acusen d'haver-se papat uns milions de Bancaixa. Tot açò és suposadament, però ja sabem com és la premsa.

Què passa a València, per què hi ha tanta corrupció, per què tenim tant de xoriço? I, per si no en teníem prou amb els indígenes, per què n'han de vindre de fora, a carregar? Aquest és un tema interessant perquè se'n faça un estudi interdisciplinar, una tesi doctoral, un seminari de criminologia política valenciana... Però, encara és pitjor si ens preguntem per quina raó els valencians suportem tanta ignomínia, sense explotar, i d'açò també se'n podria fer un llarg estudi.

Com no crec en els milacres, vull pensar que totes les actuacions en marxa arribaran enlloc gràcies a la justícia humana. Una altra cosa és que aquesta gent entre per una porta i n'isca per la de darrere, com hem vist en el cas de Matas i per això suggerisc de fer alguna cosa, per a celebrar que els engarjolen. Per exemple, quan entre a la presó Fabra crec que tothom hauríem d'anar-hi a pixar-li les sabates. És el que ell prometé al diputat d'EU Colomer, si li tocava una altra vegada la loteria, que es pixaria a la porta de sa casa. Ho recorden?

En el que si que crec és, a més de en el meu partit, en Podem (Podemos). Ja sé que ho tenen difícil, però confie que tot el fàstic que sent la societat pels polítics corruptes i tota la crispació per la crisi, es canalitzarà amb vots de cara a aquest nou partit i a d'altres, com el meu, que és Compromís. Els qui hem estat tota la vida confiant que algun dia arribarien els nostres, hauríem d'entendre que vivim un moment de bing-bang polític importantíssim i que, potser, és l'hora que, per fi, arriben els nostres.

Per cert que les propostes de l'assemblea fundacional de Podem, poden ser en alguns casos utòpiques, però són justes. I per veure si es posen en marxa el que s'ha de fer és votar aquells partits que accepten aquesta utopia. Dir com fan els del PP, que el programa de Podem serà fatal per a l'Estat, si guanyen les eleccions, és tindre una cara molt dura. I que ho diguen ells que ens han dut a la ruïna amb les promeses electorals que feren, que no han complert, sinó al revés, això sí que té collons, Cospedal, Floriano....

El que proposa aquesta gent jove i valerosa pot ser fatal, si guanyen les eleccions, però per als del PP i per això tremolen i estan tan embogits. Qui no tinga por a aquestes propostes, ja sap el que ha de fer: apuntar-se. I els partits igualment: mirar de pactar. Jo sóc optimista.