FUGINT DEL FÀSTIC POLÍTIC I DEL FASTIG FALLER

FUGINT DEL FÀSTIC POLÍTIC I DEL FASTIG FALLER

En el tema electoral que ens té a tots entretinguts ja he donat la meua opinió i he pronosticat el fracàs del vergonyós pacte entre els socialistes i els de C’s. També estic convençut que hi haurà unes noves eleccions en juny. Si m’equivoque i finalment en les properes setmanes algun altre partit es deixa ensarronar i s’hi adhereix, per això el pacte no deixarà de ser vergonyós, i encara més vergonyós.

Me’n vaig uns dies a Mallorca, fugint del fàstic polític, però també de les insuportables falles de cada any. Als peus de la serra de Tramuntana les coses es veuen d’altra manera  que al País Valencià. Allí veuré el vol de les milanes i, de tant en tant, algun ramat de cabres; beuré licor d’herbes seques, amb prudència, i menjaré el plat de temporada, perquè a les Illes són més tradicionals que a València i cada vegada que hi vaig em sorprenen.

El privilegi del jubilat és com el del burgès: menjar, jeure i no fer res, tal com cantava Pi de la Serra. El dolce far niente dels italians. L’otium dels romans. Precisament m’emporte les cartes que Sèneca, que ja vell i des del seu retir a la Campània, escrigué a Lucili, recomanant-li estoïcisme, moralitat, la tranquil·litat del camp, l’acceptació de la vellesa... M’anirà bé la seua relectura i ja comentaré alguna cosa de profit.

Quin fàstic l’espectacle que estan donant a Madrid! Encara que jo no pose massa atenció, el poc que he vist aquests dies a la televisió m’ha refermat en els següents convenciments: 1) que la immoralitat i la corrupció dels populars i la incapacitat de Rajoy, els ha dut a la tragèdia que estan vivint, que no és altra cosa que la porga de tot el que han fet de dolent. Tothom els repudia.

2) També m’he refermat en el convenciment que Rivera (la taronja mecànica) és un salvapàtrias somiatruites, més perillós i més fals que els populars. El seu deler pel gran pacte dels constitucionalistes, que diu, entre populars, socialistes i ell mateix, el retraten. És inexplicable, doncs, la confiança que li han fet els socialistes.

3) Que qui més han fet el ridícul són Sánchez i tot l’equip socialista. Han volgut jugar a engalipar la dreta i l’esquerra, a dos mans, però no ho han sabut fer i s’han quedat amb el cul a l’aire. Tothom no pot ser un bon engalipador, com ho fou, per exemple, Felipe González, a qui jo mateix votí una vegada (1982); com enganyava el tio, per exemple amb el tema de la OTAN (1986), quina estafa! Pedro Sánchez no té la seua talla, ho intenta i fa curt.

4) He vist que Pablo Iglesias ha saltat com un gat acorralat, perquè ja venia escaldat, contra els socialistes. En general, les intervencions de Podem, Compromís i EU han estat molt bé, inclosos els moments més exaltats; què hem de dir, si són els nostres. El fet que continuen oferint a Sànchez la possibilitat de trencar palletes amb Rivera i arribar a un acord d’esquerres i de canvi, crec que deixa en evidència els socialistes, més que a ningú. Jo crec que han fet el que tothom esperava, i per això als amics ens han reconfortat, mentre que als enemics els han donat més motius per a esgarrifar-se.

5) Els nacionalistes també ho han fet molt bé. Posicionats com estan per la independència, han votat contra la proposta social-ciutadanista. Però, si finalment hi haja el pacte d’esquerres, diuen que s’abstindran, la qual cosa permetrà que el pacte arribe a rams de beneir. Per altra part crec que és l’hora que els nacionalistes comencem a reconèixer el mèrit que té la defensa dret a decidir, que fan Podem i EU. Jo també començaria a reconsiderar la solució federalista, que proposen els socialistes, perquè crec que podria tenir possibilitats per a tots.

Me’n vaig fugint també del fastig de les falles. El fastig faller (paraula aguda, pronunciada fastitx), no és la mateixa cosa que el fàstic polític (paraula plana, pronunciada fàstic). Les dues paraules venen del llatí fastidium, però tenen un significat diferent. El fastig (faller) és la sensació de cansament que produeix en l’ànim una cosa massa insistent o excessiva. El fàstic (polític) és el sentiment desagradable d’una cosa que repugna.

Sobre les falles no és la primera vegada que dic que respecte el dret de cadascú a fer la festa que més li agrade, però cadascú en sa casa i pagant-se-la. En tot cas, al carrer, els fallers han d’actuar amb prudència i sense molestar. El problema de les falles és que ho envaeixen tot amb traques, coets i masclets, i tothora; amb cercaviles i música d’alt voltatge; amb l’ocupació/ invasió de les vies públiques... I per sobre de tot està la irresponsabilitat dels governs municipals que els deixen fer impunement.

Total que, com no hi ha manera on amagar-se de la marabunta fallera, ni del trencaclosques polític, l’única cosa possible és fugir i deixar-los el camp lliure. Malgrat tot, desitge al món faller, especialment als amic i amigues que hi tinc, molt bones falles. I al món polític que justifiquen els sous que guanyen.

Així que me’n vaig uns dies a descansar. Com deia Sèneca, maior pars aetatis, certe melior rei publicae data sit: aliquid temporis tui sume etiam tibi. La major part de la teua vida, segurament la millor, l’has donada a la república: pren-te, doncs, uns mica de temps per a tu mateix. Vale, que en llatí volia dir, que estigues bé.

ELECCIONS ESPANYOLES, SEGONA TANDA

ELECCIONS ESPANYOLES, SEGONA TANDA

Segurament, el que intenten els partits espanyols, amb tot el merder que tenen en marxa per a veure qui mana, és marejar-nos com l’allioli, o siga entretenir-nos, mentre ells van fent, intentant trobar cap solució. Fins ara la política era cosa de dos i ara ho és de quatre, amb les minories adients i no adients. Uns i altres, però,  d’amagatotis i dient sols el que els convé, van fent. Això de la transparència que prometeren eren paraules buides, pel que es veu.

En aquestes circumstàncies i com el veïnat no sabem ben bé com marxa la cosa, tot el que fan ens resulta contradictori i confús. Encara més per obra i gràcia dels comentaristes a sou de cada partit i dels doctes politòlegs i periodistes de pa sucat, que intervenen en les tertúlies, tots tirant cap a sa casa. Són com uns savis, o s’ho creuen.

Aquests savis diuen que hi ha un problema de matemàtiques de molt difícil solució. Jo crec, però, que el que passa és que els partits volen guanyar temps, fins que encaixen bé llurs interessos; també els dels aspirants a viure de la professió. Qui trobe la fórmula de deixar una majoria contenta, serà proclamat vencedor. I a viure i a fer caixa.

Com de moment triguen a trobar la solució, no arriben enlloc, i hi ha la sensació que estan fent riure. Alguns pensen que tant que deien i tanta burleta que feien de les dificultats dels partits catalans, Junts pel Sí i la CUP sí que arribaren a un pacte i els espanyols no en saben. No els fa vergonya?

Mentrestant, se’ls ha congelada la cara, a tots. Alguns sembla que s’han fet un embolic amb la fava i no poden buidar la bufeta. Altres han emmudit. Alguns estan desapareguts. Tots porten la por a sobre, uns per si perden, altres per si no guanyen.

O és que fan comèdia, o potser un esperpent? Especialment queden en evidència, cadascú a la seua manera, els quatre aspirants al màxim càrrec i a manar. Tots quatre tenen, com a denominador comú, un deliri de grandesa,  una perillosíssima hiperestima i es creuen indispensables.

Són quatre messies, que valoraré d’1 a 4, ara que està tant de moda, éssent 4 la pitjor nota i 1 la millor. Comence pel cagadubtes de Rajoy (4), incapaç de pactar amb ningú, i per tant de formar govern amb ningú. Amb qui podria fer-ho, amb la gran tifa de corrupció del seu partit a sobre?

Pedro Sànchez (2) i els socialistes viuen la contradicció d’haver volgut jugar a dues bandes, amb C’s en una sala i amb Podem i les esquerres, en la del costat. Sols ho han aconseguit amb Rivera (3), de qui ningú sap si és de la família dels Primo de Rivera, o no. El que han pactat, però, és una altra caguerada, incompatible amb l’esquerra i que, per tant, també hauria d’haver-ho estat per als socialistes. Així són ells.

Com la investidura del socialista, amb el pacte amb C’s, fracassarà, a continuació haurà d’intentar-ho, abaixant-se els pantalons i els fums, amb l’esquerra, que és l’únic pacte possible. Crec que els qui han estat més coherents són els d’Iglesias (1), amb Compromís i els comunistes, que des del primer moment han proposat aquest pacte d’esquerres. Crec que al jove de la cua de cavall li ha sobrat fanfarroneria i precipitació, però com són joves, es pot entendre i dispensar.

Evidentment, aquest pacte és el que temen la dreta, la banca i els poders econòmics i catòlics. Els socialistes també el temen, però si cal se l’empassaran, perquè l’aristocràcia de la rosa i la matrona tartessa faran càlculs i veuran que no tenen cap altra possibilitat i que, a fi de comptes, els convé, perquè guanyen més que perden.

De tota manera i si tot fracassa, haurà una segona tanda d’eleccions. Els partits faran reajustos, i és probable que a Rajoy el facen fora. Els socialistes mantindran a Sánchez, o posaran la Susanna?

El que ens ha d’importar són els reajustos de l’esquerra, perquè s’haurà de filar més prim en el tema de la personalitat jurídica dels afins de Podem, no torne a passar com ara. A les Illes en concret, crec que Mes s’ha de plantejar un pacte a la valenciana, o Mes-Podem.

Per la nostra part, en aquesta segona tanda, els nacionalistes farem molt bé reafirmant-nos en contra dels espanyolistes tronats de la dreta (PP, C’s). Per descomptat, també en contra de la gran coalició de la dreta amb el PSOE, que proposen. En el cas de la proposta de l’esquerra, crec que la postura de catalans i bascos hauria de ser l’abstenció, fins i tot encara que ens reconegueren el dret a decidir i a la hisenda pròpia.

Finalment, alguns haurien d’aprendre dels errors que han comés, especialment els autoproclamats messies que, com s’ha vist, han quedat tan malmesos en aquesta primera tanda electoral. Com mentrestant el Barça va fent cap a les tres copes, no tot ho tenim fotut, així que avant el carro.

MANGARRUFES MÒBILS, ESTAFES IMPUNES

MANGARRUFES MÒBILS, ESTAFES IMPUNES

Vull resumir l’estafa de què he estat víctima per part de Vodafone (a partir d’ara, ‘ells’), que ha consistit a tenir-me aïllat del món durant quatre dies, perquè no sabien com solucionar una “incidència” que tenia en la meua connexió. Com el que jo he hagut de patir pot patir-ho qualssevol dels clients d’aquesta operadora de telefonia mòbil, vull explicar-ho, perquè servisca d’exemple (mal exemple).

Durant noranta-sis hores (96), no he tingut accés a l’ADSL, ni al correu, ni he pogut parlar amb els néts per l’skype, ni fer cap consulta pel google, ni emprar el meu blog... Així que he estat perdent el temps miserablement, maleint-los i a l’espera d’una solució que no arribava. M’he sentit desemparat, menystingut i impotent.

Els he telefonat insistentment, i cada vegada m’ha atès una persona distinta i des de llocs geogràfics distints, crec que des de Sevilla, Ponferrada, Vigo i finalment des de València. Sols em donaven evasives i promeses, jurant-me que estaven cercant la manera de reenganxar-me, però que no sabien com fer-ho i que no s’ho explicaven.

Uns dies abans del desastre m’havien estat insistint perquè, segons ells, em convenia passar-me a la “fibra”, perquè era millor per a mi i sense cap cost per a la meua butxaca. Després he sabut que en realitat és millor per a ells, perquè s’estalvien pagar per l’ús de la xarxa de Telefònica. El cost zero pel canvi a la fibra que em prometien ha estat una mentida, perquè me l’han cobrat.

A més a més, alguna de les telefonades que els he fet l’ha atesa una persona d’una altra empresa, subcontractada per ells, i en qualsevol cas irresponsable i sense capacitat per a donar-me cap solució. Concretament i des de Vigo, m’atengué un treballador d’Indra, que només falta que estiga implicada en la Púnica, pensí, perquè té la seu a Alcobendas. Era diumenge i davant del meu estupor i indignació, em digué que ell feia el que li manaven i prou, que ell no podia fer res, aconsellant-me que m’esperara a l’endemà i que tornara a telefonar.

Finalment, però, ja m’ho han solucionat, des de València i en valencià, gràcies a Vicent, que resultà màgic. Em solucionà el problema i em reconnectà, encara que no va saber-me dir el que havia passat. Com li voldria donar les gràcies, si en arribar a casa tot anava bé, em digué que no jo no podia posar-me en contacte amb ell ni amb ningú, perquè en realitat és com si estigueren en altra galàxia... Des d’ací li done les gràcies, doncs, mitjançant l’èter.

Ara estic en el procés de presentar una denúncia en el jutjat i, evidentment, de fugir d’ells i cercar altra operadora. La dita diu que de moliner canviaràs, però que de lladre no t’escaparàs. De tota manera si ningú sap quina empresa del ram és menys lladre i més diligent a solucionar problemes, que m’ho diga i li ho agrairé.

En mig d’aquest increïble maldecap, he tingut temps per a pensar, quan no els maleïa. He vist d’una manera claríssima que estem entrampats per la tecnologia, per tants invents informàtics. Tots aquests invents són un gran avenç, no tinc cap dubte, per a la humanitat i tots en gaudim dels seus beneficis (educació, sanitat, transports, vida social...). D’això no em queixe, encara que personalment hi pose un interès més aviat feixuc, el mínim i prou.

Però, el problema no són els beneficis que en traiem, sinó el preu que paguem a canvi. Per exemple, la limitació de la nostra intimitat (identitat). Ens tenen absolutament controlats, veuen tot el que fem, saben el que pensem, coneixen els nostres gustos, on volem viatjar, els nostres comptes bancaris, etc. Tota aquesta informació és a mans de la policia, d’hisenda, de les multinacionals... i de les  operadores de telefonia mòbil. En realitat és com si estiguérem en pilotes al mig de la plaça.

Pel nostre costat, ja que ells ho saben tot de nosaltres, devem preguntar-nos si sabem res d’ells. Crec que no o molt poca cosa. Vodafone concretament és una empresa anglesa, de Berkshire; la delegació espanyola rau a Madrid. Mitjançant google he intentat cercar informació, i he vist les cares que fan la dotzena de comandants, que tenen al front. Són deu homes i dues dones, tots ben pentinats, menys un que està pelat, tots amb les celles depilades, un somriure inquietant i una pinta evident de ser molt conservadors... Volia escriure’ls, protestant, explicant-los els fets, demanant-los explicacions, però he pensat que seria perdre el temps.

Un altre problema és la nostra incapacitat a conèixer els designis dels qui controlen la tecnologia, que són els qui dirigeixen el món i ens porten cap on ells volen, cap a un món teledirigit i controlat pels poders. Aconselle de rellegir Huxley (Un món feliç), Farenheit i altres, que ja ens ho havien advertit.

Precisament estic en un bar que han inaugurat uns xinesos, prop de casa. La carta d’entrepans la tenen en valencià, i el nom del local, La Llimera, és per l’esplèndid  exemplar que han sabut conservar en el pati posterior. Al meu costat dues senyores de parla andalusa es comuniquen pel mòbil amb una tercera persona, a qui esperen. A mi eso del facebú no me va, diu una d’elles, me gusta mas el tuís. Estem perduts, pense.

De tota manera, ja que hem de fer de puta i pagar el llit, hi ha la possibilitat de no posar-los-ho tan fàcil. Devem de desconfiar sempre, i mirar amb escepticisme les seues maniobres i invents. Podem recórrer a la ironia i fer-los crítica; al masoquisme i a la resistència passiva; també podem fer-los la punyeta quan siga possible, i cises...

També els podem fer escratxes, encara que per a ells és com si els férem cosquerelles . Com digué Horaci “populus me sibilat; at mihi plaudo ipse domi, simul ac nummos contemplor in arca” La gent m’escridassa, però jo, a casa, m’ho passe pipa quan contemple els diners de la caixa.

ESPANYA, PAÍS DE TITELLES

ESPANYA, PAÍS DE TITELLES

Històricament, els governs espanyols, als valencians-catalans-balears ens han tractat com uns titelles, o carn de canó de les seues polítiques; és el paper que ens ha tocat a fer en la “marca Espanya”. Ara, però, la nostra desgràcia és major, perquè si ja és dolent que et prenguen com titella de ningú, encara és pitjor ésser-ho d’un govern carpetovetònic, corrupte i franquista com el que encara patim, en funcions, tot de personatges patètics, analfabets i energúmens, que volen moure els fils a la seua conveniència.

Parle de titelles perquè estic molt afectat moralment, com totes les persones de seny amb qui he parlat, pel cas dels titellaires de Madrid. D’un pèl han estat de passar-los per les armes, acusats de terrorisme, concretament de fer titelles terroristes (sic). Les titelles, com la literatura crítica, o el periodisme d’investigació, la sàtira i les sentències sempre són benèfiques. Els qui ho interpreten que tot és terrorisme, com han fet a Madrid, aquests sí que són terroristes (vosaltres, feixistes, sou els terroristes, els cridàvem no fa molt).

El títol de l’espectacle condemnat a Madrid és: Gora Alka-Eta. Els qui han blasmat contra el text no se l’han llegit, perquè no saben, però com tracten de cercar motius per al seu profunda neguit antidemocràtic, han vist que hi ha Alka (que interpreten com al-qaeda)  i Eta. Ja està, s’han dit, a mi la legión!,  i s’han llançat al coll de l’alcaldessa reclamant dimissions i sang. En realitat, a aquesta gent l’obreta els la bufa i el que cercaven era perjudicar el govern progressista de Madrid. Les titelles han estat una simple oportunitat i l’han volguda aprofitar.

Aquesta cosa de veure l’eta per tot arreu, obssesivament, els ve de lluny i els va bé, políticament. Recorde que, vivint Franco, en els inicis de la dècada dels 60, asgú se n’adonà que hi havia Favareta a la Ribera Baixa i es proposà canviar el nom pel "Favar del Caudillo". Ho sé perquè m’ho digué un procurador en cortes molt feixista, del meu poble.

Aleshores vaig escriure un petit text, precisament també per a titelles, jugant amb l’equívoc del títol. La Generala del Mirinyac (la generala era Franco). Hi havia un carrabiner, amb un gros bigoti (ara pense si en realitat tinguí la premonició del Tejero). Un capellà molt reaccionari. I un secretari llepaculs i borratxo. Tres personatges representatius del règim. Faig un resum.

El secretari llegia el ban de la Generala: Hip, hip, hiiip... Ban de la Generala, hip... S’ha de fer una neteja, de tot el que porte “eta”, a excepció de la bragueta. Hip... Per tant les autoritats faran net per tot arreu i ho denunciaran tot. Els comissaris passaran revista i castigaran els qui no hagen fet la deina. Hiip...

A continuació, el carrabiner: Vamos a ver, por mis cojones, a mi eso de Barxeta me parece terrorismo, lo mismo que Atzeneta y Billeneta. Traédmelos aquí a todos, que me los corro a hostias.

I el capellà: Doncs, encara hay pobles perillosos, mi sargento, porque està Argeleta, Godelleta, i l'Orxeta i a Mallorca hay Lloseta, i els mateixos catalans tienen Torrefeta, i la Fonteta i a l’altra banda dels Pirineus també hi ha l’Oleta. Per tot arreu està el dimoni, els enemics de Déu. Mano dura, mi sargento; dígaselo a la Generala de mi parte.

El secretari: hip, hip, hip... Informo que pueden hacer como los de Favareta, que han llevado la eta i ara es dirà Favar del Caudillo. Hip, hip, hiip...

No m’entretinguí més amb aquesta idea i deixí aquelles notes. Ara les he recercades i veig que venen a compte, quina sorpresa, al cap de quaranta cinc anys, més o manco. Tot continua igual... de malament, o pitjor.

També hi havia corrupció aleshores, com la d’ara o més encara. Durant la dictadura, els generals guanyadors, els banquers, els industrials i els falangistes, primer, i els de l’Opus a continuació, medraren a l’empara del caudillo i organitzaren xarxes de corrupció, com la famosa Costa del Sol, que fou la immensa maniobra d’un ministre de Franco, crec que Giron de Velasco.

El tema de les fortunes de la gent del règim i de la seua continuïtat en el temps, ha estat estudiat per periodistes i economistes (Tamames). Són nissagues de parents, emparentats, fillols, afillats, i fins i tot "amiguetes"... He recercat revistes i textos a la meua biblioteca i no els trobe, crec que perquè els vaig deixar, no sé a qui, i no m’ho ha retornat. (Aprofite per a maleir tots aquells amics i amigues a qui he deixat algun llibre, revista o disc, i no me’ls han retornat).

La nova gent que ha anat incorporant-se al sistema han seguit els mateixos passos apuntar-se al partit del règim (ara al PP) i reclamar lo mio. Si la mateixa família de Franco, per exemple, féu una fortuna, no és d’estranyar veure-hi la família real implicada en assumptes tèrbols, i la gent del govern, i els magnats...

VODAFONE

Diumenge proper explicaré l’agressió i maltractament de què he estat víctima, per part de Vodafone, per si a algú li pot servir d’exemple. Crec que les operadores de telefonia, com les energètiques, estan actuant de manera abusiva i il·legal contra nosaltres, tractant-nos com a titelles. Actuen contra nosaltres, amb menudes estafes que totes plegades suposen un munt de milions. El govern no vol controlar-ho’ Ja comentarem per què. De moment jo he estat vora cinc dies incomunicat i ningú m’ha donat cap explicació!