Trump contra Veneçuela

“Europa (….) s’ha agenollat davant Trump, esperant ordres, la primera de les quals ha estat de reconèixer Guaidó com a president, en contra de Maduro”
Maduro té raó quan adverteix que la història no perdonarà els qui tinguen les mans brutes de sang.

La decisió de Trump de fer-se amb els recursos de Veneçuela és per la suma de dos principis: 1. Que Amèrica és per als americans (doctrina Monroe, 1823) i 2. L’eslògan electoral de Trump, que Amèrica és primer que res (vol dir, USA). La fusió d’ambdós principis és, doncs, que Veneçuela és per als ianquis. Aquesta resolució, evidentment imperialista, tampoc ve d’ara, perquè els ianquis l’han anada practicant des de molt abans, des del segle XVIII, i gràcies a això s’annexionaren la meitat de Mèxic (1845) i han practicat tota mena d’ingerències en la política dels diversos estats, recolzant cops d’estat, permetent i/o dirigint assassinats de polítics, apropiant-se de béns, etc. El cas de Xile i del president Allende (1970-73) és, potser, l’exemple més dramàtic i cruel; i per altra part, el cas de Cuba i de la resistència castrista (des de 1959) és l’exemple més evident que els pobles que saben resistir, finalment guanyen.

La inspiració i/o intervenció divina està en la base d’un altre dels principis que inspiren els ianquis, que és la ideologia supremacista, segons la qual els ianquis se senten predestinats pel mateix Déu a imposar-se a tota Amèrica i, fins i tot, a tot arreu del món, especialment on hi hagen interessos econòmics a defensar, qüestió aquesta que també creuen que és d’inspiració divina. Així han participat en guerres a Amèrica del Sud, al Carib, a Àsia i Àfrica, la més sonada de les quals fou la de l’Iraq (2003-11), que llançà un altre president republicà, Bush, amb el suport de Blair i d’Aznar. Subratlle aquella guerra per la gran similitud amb el que està passant a Veneçuela. No m’oblide de la guerra del Viet-Nam (1955-75), perquè la perderen els ianquis, cosa que ni s’imaginaven i que els costà un daltabaix impressionant.

En el cas de Veneçuela hi ha tot el que fa falta perquè Trump estiga tan obsessionat: 1. Que és tracta d’un estat americà, no manipulat pels USA, des que Chávez ocupà el poder (1999) i començà la revolució bolivariana. 2. Perquè Veneçuela disposa de moltes reserves de petroli i de ferro i alumini. 3. Perquè els veneçolans representen un model a seguir per altres estats també amenaçats pels ianquis, per cert. 4. Finalment, perquè tenen estrets lligams i compromisos amb les dues potències mundials de Xina i Rússia, a més dels que tenen amb Cuba.

També hi ha la circumstància del mateix Trump. Ningú del món té cap dubte de la poca capacitat intel·lectual del personatge, ni de la seua dubtosa moral, ni del seu estat mental, i malgrat això,  o per això mateix, mig món el tem. Trump té decidit fer fora Maduro, a qui considera enemic nº 1 dels USA i, en conseqüència, tota l’actual administració nord-americana està dedicada a fer plans i a jugar fort per a aconseguir l’objectiu. No se sap com pot incidir el fet que la majoria dels veneçolans hagen votat Maduro i el defensen, o que l’exèrcit estiga al seu costat; tampoc que s’hagen signat pactes amb russos i xinesos, ni que l’ONU reconega sols Maduro com a president… Coneixent els arravataments de l’histriònic Trump és evident que pot passar qualsevol cosa (recordem el cas de Corea, on s’estigué ben a punt d’esclatar un enorme desastre). Per tot plegat, doncs, a Veneçuela s’hi donen tots els elements perquè la situació acabe explotant.

En aquestes circumstàncies tan especials, podríem esperar que al bressol de la democràcia i de la cultura, dels drets humans i de la justícia, i bla-bla-bla, o siga Europa, s’hauria pres una decisió distinta de la de donar-se a l’estratègia ianqui, però no ha estat així i s’han agenollat davant Trump, esperant ordres, la primera de les quals ha estat de reconèixer Guaidó com a president, en contra de Maduro.

El president espanyol Pedro Sánchez, el de França, els governs d’Alemanya i Regne Unit i pràcticament tots els governs europeus, llevat d’Itàlia, Eslovènia, Grècia i Xipre, s’han posat del costat de Trump; a Amèrica ho han fet la majoria dels estats, inclòs el Canadà, llevat de Bolívia, Nicaragua i Cuba, clarament a favor de Maduro i de l’Uruguai i Mèxic que s’han declarat neutrals. El Vaticà encara no ha dit missa, i això que Maduro ha reclamat la intercessió del Papa, amb la coartada innecessària que ell és creient (?).

Així les coses i resumint, veient que la maniobra anti-Maduro és una maniobra dels USA, que no compta amb l’aprovació de l’ONU, s’entén que els estats més subsidiaris especialment americans, s’hagen lliurat a complir els dictats de Washington, però és incomprensible que ho hagen fet els europeus i encara menys el govern de Pedro Sánchez. En aquests cas, Sánchez ha acabat amb la poca credibilitat que els queda a Amèrica, error que cal atribuir al ministre d’exteriors Borrell, el mateix que diu que la conquista d’Amèrica no fou tan greu com diuen alguns: total, quatre indis morts i quatre llengües desaparegudes i ja està!

Vull insistir en aquesta peculiar i inexacta manifestació d’ignorància en el tema, per part de Borrell, perquè els americans creuen tot el contrari, com estudien a l’escola i a la Universitat. Fins i tot, en llurs himnes oficials, com Borrell haurà escoltat en alguna visita, canten coses com les següents. A l’Equador: Indignados tus hijos del yugo que te impuso la ibérica audacia… Cedió al fin la fiereza española… que hizo al fiero español sucumbir. Al Perú: Largo tiempo el peruano oprimido, la ominosa cadena arrastró, condenado a cruel servidumbre, tres siglos de horror, tres siglos gimió! Nuestros brazos, hasta hoy desarmados, estén siempre cebando el cañón, que algún día las playas de Iberia, sentirán de su estruendo el terror. A l’Argentina: Oid mortales, el himno sagrado, libertad, libertad, libertad, oíd el ruido de rotas cadenas. A Bolívia: Es ya libre este suelo; ya cesó su servil condición. Al Paraguai: A los pueblos de América, tres centurias un cetro oprimió; mas, un día, soberbia surgiendo, ¡basta!… dijo, y el cetro rompió.

Supose que Borrell haurà entès que “les cadenes i el ceptre” són la corona espanyola; que “la servil condició” que es tragueren de sobre, era ésser súbdits d’Espanya. Etc. Així que crec que seria convenient que els ministres d’assumptes estrangers anaren amb molt de compte amb el que diuen i pensen sobre la història de la colonització. Però a Espanya tot és molt curiós, inclosos els ministres.

També ho és que els tres sinistres genets Abascal, Rivera i Casado, coincidisquen tant amb Sánchez, en el cas de Veneçuela, encara que també coincidiren en el cas de Catalunya amb l’aplicació de l’article 155. En ambdós casos hi ha matisos, però el resultat és el mateix: Abascal proposa, per a Veneçuela, entrar en guerra i a mata-degolla, li va la marxa; Rivera i Casado, no han dit res d’anar a la guerra, però el seu gurú, vull dir l’espectral Aznar, ja ho ha dit per ells: “ahora o nunca, vida o muerte”. Queda Sánchez, que ja veurem; de moment és un si, però no, i un no, però sí.

Per acabar vull fer quatre reflexions, per si Veneçuela perdera la guerra que es pronostica. La primera és per als vencedors, perquè la seua seria una victòria pírrica, ja que el que guanyarien seria infinitament menys del que perdrien. La segona reflexió és per als qui faran costat a Trump, inclosa la guerra si la hi ha, perquè la seua coartada quedarà reduïda al no res, o creuen que els veneçolans callaran? La tercera és per als veneçolans que recolzen l’opositor Guaidó, perquè consideren que deixar-se seduir pels energúmens gringos és posar-se en les seues mans, cosa que mai els ha anat bé als estats americans. Finalment, la quarta reflexió l’han de fer els veneçolans que creuen en la revolució bolivariana, perquè no obliden el crit de guerra de patria o muerte, venceremos.

En qualsevol dels casos desitjaria que no hi haguera vessament de sang i que les coses es reconduïren cap al sentit comú. Han hagut massa situacions semblants a Veneçuela que han acabat molt malament, exactament al contrari del que pretenien (o deien que pretenien) els nord-americans, com a l’Iraq, a Síria, a l’Afganistà… i ara podem tindre seriosos dubtes que serà el mateix. Maduro té raó quan adverteix que la història no perdonarà els qui tinguen les mans brutes de sang.

V CARTA A MANOLO

Amic Manolo, com està el món! Som a les mans dels polítics, alguns bons,  però altres molt dolents i alguns fins i tot criminals; així ha estat sempre i cada poble ha hagut de suportar i pagar la seua part. Ara, però, com estem informats de tot el que passa al món i a l’instant i no com abans quan les notícies trigaven en arribar i tot quedava una mica llunyà, vivim l’angoixa permanent de saber que la gent fuig de les guerres i la fam i que molts acaben morint abans d’arribar enlloc segur. Desgraciadament, tanta calamitat no desperta l’interès de les nostres societats pròsperes i felices, sinó que ens condueix a la insensibilització. Què està fent Europa per posar-hi remei?

Hi ha el cas de l’agressió dels Estats Units a Veneçuela, com ja feren a l’Irak. Per a “justificar-se”, inventaren que Sadam Hussein tenia armes de destrucció massives, cosa que no era veritat, i que en aquell país no hi havia democràcia i que aquell governant no estava bé del cap. Ara també volen justificar la seua ingerència en el Carib amb altres mentides similars. Els Estats Units ni abans ni ara diuen la veritat: que volen el petroli. Lamentablement, Aznar li féu cas a Bush, en el cas iraquí i ara és Pedro Sanchez (inspirat per Borrell) qui ha caigut a la ratera de Trump. Alguns dels nostres polítics donen suport a la maniobra de Trump i demanen més mà dura, especialment els acòlits d’Aznar, vull dir Casado, Rivera i Abascal, així com molts “comentaristes” polítics. Crec que tots ells no han calculat el descrèdit que s’han guanyat davant dels països americans no domesticats pels ianquis, i de les elits intel·lectuals i democràtiques. L’ONU s’oposa a que cap estat intervinga en els assumptes d’un altre, però ni USA ni Rússia en fan cas, quan els convé. Tot açò ja t’ho vaig comentar en la carta de gener i m’hi mantinc.

Casualment, Glòria i Paqui volien fer un viatge a Veneçuela, per a celebrar les noces de plata, i hauran de canviar de destí. M’han demanat consell i jo els he dit que el millor que poden fer és quedar-se a casa i no celebrar res o que ens conviden a sopar a uns quants amics i festa feta. De tota manera si volen fer cap viatge que s’estudien bé el calendari electoral. Com ni tu ni jo estem per a trots, com quan érem joves, haurem de fer el que darrerament: donar el consentiment als nostres respectius dirigents, influir un poc en el nostre entorn i anar a votar-los. Jo no sé com estàs tu amb “els teus”, però ja et vaig contar que “els meus” decidiren, ja fa més de 8 anys tallar-me el cap, cosa que no han pogut fer, perquè discretament els he anat defugint tot el que he pogut. Així i tot, com tinc més moral que l’Alcoià, continue fent-los costat i alguns m’han demanat suport per a les primàries.

Això de VOX (sigles que poden correspondre a Violència, Odi i Xenofòbia, i se non è vero è ben trovato) jo ho veig diferent del que diuen, com ja et vaig explicar en la meua carta de gener passat, perquè aquest partit de fatxes és una escissió del PP, ergo els vots que obtinguen són els que perdrà Casado, com ha passat a Andalusia. Vox és un invent d’Aznar, el superman, que ha copiat d’algunes marques comercials oferir el mateix producte amb denominacions distintes: hi ha el producte original, o siga el PP; la marca blanca de Ciutadans; i ara una marca més agressiva, la de VOX. Així, tots els vots van a parar, al final, al mateix lloc, a un pacte a l’andalusa i todos juntos y en unión, defendiendo la bandera de la santa tradición. Ells mateix ho diuen així de clar, inclòs el tal Rivera (que ningú em diu si és o no família dels Primo de Rivera), malgrat les protestes de Valls i dels francesos que no volen ni eixir en cap foto amb l’Abascal.

Mentre la dreta té aquest objectiu i actua tan descaradament, què fa l’esquerra? Els socialistes tenen por que els votants pensen que si van amb altres partits és que volen formar un Front Popular i això els espanta. Acabem de veure-ho en el cas del País Valencià, que no volen presentar una candidatura al Senat amb Compromís, Podem i EU. Mira que són burros els socialistes. La dreta no té cap escrúpol a organitzar-se, com ja féu en la Segona República i amb el franquisme: militars, l’església, la falange, el carlisme, Renovación Espanyola, la CEDA… Allò no era un front popular, sinó anti-popular, que amb l’ajuda de Hitler i Musolini guanyaren la guerra, la postguerra, la transició i encara continuen dalt del matxo.

En general, l’esquerra som així de burros i de primmirats, la qual cosa s’afegeix a les ganes de protagonisme i a l’orgull dels nostres líders i lideresses,  que es creuen tan collonuts que se n’ixen i tots volen acaparar més protagonisme que l’altre. Això ho venim comentant des de la nostra joventut, i sempre és igual: tots els intents acaben a sarpa la grenya. I tots eixim perdent. Tan fàcil com és deixar-se de protagonismes barats… La nostra esquerra és contrarevolucionària i encara no ho sap.

Manolo, recordes els debats que manteníem a la Facultat, o a los Pajaritos, o en les escapades de caps de setmana al Far de Cullera, al Puig, a Serra…? Més o menys estàvem d’acord i acceptàvem que hi havia entre nosaltres qui tenia més capacitat dialèctica i li fèiem costat; la cosa funcionava. Després, quan deixàrem de ser tan joves i vingué allò de morir-se Franco i de recuperar la democràcia, a tothom li va eixir el seu propi ego a la cara i… campi qui pugui. Cadascú s’arrimà a un partit, partidet o partitiuet, i començàrem les baralles internes… i les derrotes públiques. Així hem estat més anys “governats” per la dreta que per l’esquerra.

Em preguntes pel Procés. Jo continue dient que l’hem guanyat ja, perquè malgrat tot, el resultat serà més positiu que negatiu i m’explique. Gràcies a tot el que ha passat, la idea que Catalunya vol ésser independent ja forma part del desideràtum de la societat catalana, i més aviat o més tard ho aconseguiran; és qüestió de temps. Espanya i Catalunya s’hauran, doncs, d’espavilar a cercar una solució, que puga ésser també acceptada pels bascos i per tutti quanti (ja veurem el que fem els valencians). En el si d’una república federal tot seria més fàcil i possiblement Portugal podria afegir-s’hi. És probable que nosaltres no veurem com acaba la festa, però ho veuran els fills i els néts i esperem que els vaja bé. A Espanya saben que l’Estat no té viabilitat sense Catalunya i això va al nostre favor. Pel que fa al judici, els polítics processats i els advocats estan fent-ho molt bé, cosa que no es pot dir dels fiscals, ni dels advocats de l’Estat. Els jutges se senten observats per tot el món i estan molt nerviosos i està quedant en evidència que no eren els millors de la classe, concretament els fiscals. Uns i altres saben que estan fent el ridícul i que tot acabarà a Estrasburg.

Sobre les properes eleccions, em mantinc en el meu esquema de sempre: que l’esquerra espanyola ha de perdre la por a unir-se (front popular) i també la por al nacionalisme. Pel que fa als nacionalistes, hem d’adoptar propostes unitàries i transversals i acceptar que no hi ha altre camí que fer tractes seriosos amb l’esquerra espanyola. Com alguns amics m’han manifestat que hi estan d’acord, crec que hauríem d’insistir.

Silla, 23 de febrer de 2019

40 poemes al diari (La Veu) i adéu siau

40 POEMES AL DIARI LA VEU I ADÉU SIAU

11 de febrer de 2019

Durant quaranta setmanes
he dit el que m’ha rotat,
satíricament i en versos.
De tot el que tenia ganes,
i dels temes més diversos,
de tot, doncs se m’ha editat.
Han estat quaranta planes,
però avui tot s’ha acabat.
Han estat quaranta els dies,
com la quaresma, per cert;
i el diluvi universal;
els que a l’Horeb passà Elies;
i el mateix Crist al desert;
i vull deixar per al final
que David vencé a Goliat,
al cap de quaranta dies
des que l’havia reptat.
Avui, però, s’ha acabat.

Desitge que sigueu feliços
la redacció del Diari
(els rebels i els submisos)
i el senyor secretari,
les correctores i el director
i tot el públic lector.
Adéu, ho dic amb tristor,
però això és el que hi ha
i me’n vaig a seure al sofà.

QUI ÉS MÉS BOIG, TRUMP O MADURO?

 Versos publicats a Diari La Veu, el dia 4 de febrer de 2019

QUI ÉS MÉS BOIG, TRUMP O MADURO?

El primer, omnipotent, poderós,
és ros, gras i dóna goig;
a l’altre no li queda un duro,
però com és un poc roig,
i hi ha molt de petroli,
els ianquis el volen fora,
i quedar-se el monopoli.
Que hi haja o no democràcia,
això és la tapadora
de les seues intencions,
que no són altres que l’espoli.
Que no hi haja eleccions
no és més que una fal·làcia,
perquè encara és pitjor
el que passa amb els saudites
i no hi mostren pudor.
Però el que trenca el cor
és veure caure els mites
sagrats de la no ingerència,
del respecte i de la pau.
I veure els veneçolans
tractats com uns escolans.
I és pitjor i una indecència
veure Europa agenollada
i a la llarga degollada,
per la Maligna Potència.
Europa, com un babau,
ha caigut a l’emboscada
de Trump, magnat del frau.