CALDERO VELL, O BONY O FORAT (1)

Article publicat a Levante-EMV el dia 30 d'abril de 2022

 Quan arribes a vell, per exemple als 80 anys, alguns es veuen obligats a preguntar-te com et trobes i abans que digues res ja t’avancen el seu diagnòstic: jo et trobe molt bé, i et miren de dalt a baix. Especialment t’ho diuen has tingut algun contratemps, alguna mala topada, alguna relliscada assenyalada, alguna intervenció quirúrgica... La intenció dels amics és bondadosa i no saps si dir-los la veritat o que et trobes bé, i fins i tot que molt bé, deixant contents tothom. La veritat, però, és que a partir dels 80 anys ja no estem bé del tot, perquè ja tenim problemes i comencen els crebants. És evident que amb els avenços de la medicina i de la indústria farmacèutica, disposem de píndoles que ens controlen la tensió arterial, el sucre, el colesterol, la fluïdesa de la sang, l’àcid úric i el control de la pixera, en total sis pindoletes diàries, que són les que jo prenc. Altres col·legues en prenen alguna més pels nervis, per l’artrosi, pel dolor, per la depressió... Siguen les píndoles que siguen, van a càrrec de la seguretat social i a compte de tot el que ja hem pagat al llarg de la nostra vida laboral. I així ens mantenen i allarguen la vida, ja inútil, que encara hem de suportar.

 

Com no m’agrada parlar de mi, però tampoc mentir, en aquestes situacions he optat per contestar amb un refrany, d’un alt contingut semàntic: caldero vell, o bony o forat. Comparar-se amb un estri domèstic tan familiar i entranyable, però ja vell i inservible, és posar les coses al seu lloc, molt gràficament: o bony o forat. És tot un flash, que vol dir que la cosa ja no té remei, ni amb pedaços. He observat que el refrany també serveix perquè ningú es pose a enumerar les seues dolences, a veure qui en té més. Jo solc afegir immediatament que encara gràcies que ens donen tantes medicines, perquè sinó, molts ja estaríem en el clot. Només nomenar la mort, algú diu que quan li toque no vol ni patir ni fer patir; un altre, que morir-se de repent és el millor; un milhomes vol que el cremen i el llencen a l’Albufera, però algú l’adverteix que ja està prou contaminada, i que només faltaria...  Continuarem perlant-ne.

 

 

CAL SABER SI PARLEM DE MARRO O DE MARRÓ

Publicat a Saó el 19 d'abril de 2022

Marro és una d’aquelles paraules que els diccionaris solen dir d’origen incert i algú relaciona el marro amb marrar, que vol dir equivocar-se. Però, hi ha el joc de marro, del qual jo era un especialista quan era xiquet i crec que és l’únic exercici o esport que he practicat al llarg dels meus 80 anys, ja que ni per aprovar les maries, ni finalment en la mili, vaig fer gimnàstica ni encara menys marcar el pas, perquè m’escamotejava molt bé. El marro també és el solatge del café, i de la fruita liquada i passada pel sedàs. I quan hi ha molt d’embull, complicacions, problemes. etc. diem que hi ha molt de mar

 

Una altra cosa és el marró, el color castany. Precisament en francès, a la castanya d’índies li diuen marron i no fa molts anys començaren a dir manger le marron, literalment menjar-se el marró, referint-se a qui ha de fer front a una responsabilitat que no és seua, que en castellà diuen cargar-se el muerto, encara que no fa molt ha anat extenent-se l’expressió comerse el marron. Lamentablement, també a nosaltres ens ha arribat el barbarisme i ja sentim l’aberrant menjar-se el marró, en lloc de pagar els plats trencats, pagar la festa, carregar-se-la...

 

Tanta introducció és perquè vull fer un repàs d’unes quantes situacions a què hem de fer front, sense tenir la culpa de res, ni cap responsabilitat. En primer lloc, ara que hem de fer les declaracions de la renda, i hem de pagar a l’estat espanyol, que paguem tots és menester, inclosos els qui no s’hi senten o no són espanyols, però treballen i viuen ací; sabem, però, que sols paguem els assalariats, les petites i mitjanes empreses, els ciutadans de mitja capa... perquè les grans fortunes, les grans empreses, els grans títols, els grans de tot, els peixos grossos, no paguen res o molt poc, i s’escapen de fer-ho amb estratègies d’evasió i de camuflatge que els facilita el propi estat. Tampoc paga l’església, de manera molt pecadora, per cert. Pensem, per exemple, amb el rei demèrit Joan Carles Borbó, personatge estrafolari i immoral, del qual haurien de fer-se públiques les declaracions de renda, d’ell i de tota la seua família. Si tanta gent no paga, qui ho ha de fer per ells? Qui haurà de pagar els plats trencats, la festa, qui s’ha de carregar el mort? Qui pregunta ja respon: nosaltres.

 

Una altra cosa és saber qui paga el que roben els polítics i els malfactors hidalgos. Que són els hijosdalgo espanyols, els fills o familiars d’algú que és important. Com aquests hidalgos ni treballen, ni encara tenen grans rendes, que ja les tindran quan hereten, mentrestant han de viure cercant comissions, estafant l’administració gràcies als bons contactes, intermediant en operacions fosques, gràcies a la mena de patent de corsaris que tenen. Podem posar com exemple el que ha passat a Madrid, amb l’estafa del material sanitari per a fer front a la pandèmia. Uns hidalgos d’aquells de usted no sabe con quien està hablando han estafat l’ajuntament de Madrid i el govern autonòmic, gràcies als lligams familiars amb Almeida i Ayuso. Qui haurà de pagar els més de sis milions que han cobrat amb comissions il·legals aquests hidalgos? Els madrilenys s’hauran de comer el marron. Precisament a Madrid ja hi ha una font pública amb una inscripció que els adverteix: Deo volente, Rege clemente, populo contribuyente, se construyó la fuente...perquè Déu vol, el rei (Ayuso o Almeida) és clement, i el poble ho pagà, s’ha construït la font.

 

Alcem el vol i contemplem a dos passos de ca nostra, pel nord, el que està passant a Ucraïna, on l’aberrant Putin ha envaït i està massacrant els ucraïnesos, de manera totalment il·legal. Estem veient a la televisió el que estan fent els russos i sembla increïble, perquè sense cap consideració i com si l’haguessen inspirat els mateixos tsars o els soviètics, Putin està atacant i destruint Ucraïna i els ucraïnesos. Aquests i llurs famílies són uns herois. Visca Ucraïna! I ja veurem, perquè el país que han destruït els russos s’ha de reconstruir. La pregunta és: qui pagarà els plats trencats? Una bona part la pagarem nosaltres, perquè Europa ha estat molt solidària amb els ucraïnesos i continuarem essent-ho. I ara que ho pense, quina llàstima que la nostra actuació no fos la mateixa amb els fugitius del Pròxim Orient, o de l’Àfrica!

 

Per acabar vull referir-me als saharauis que, amb tota la raó del món, poden sentir-se estafats i traïts per Espanya. Crec que és important que continuem fent-los arribar la nostra solidaritat, i que sàpiguen qui els ha traït i qui no. La commoció entre tanta gent amiga del poble saharaui, gent del poble que hem acollit durant tants estius xiquets i xiquetes saharauis, amb els qui ens hem agermanat i creat vincles per a tota la vida, és enorme. És evident que els saharauis han estat venuts a la monarquia alauita del Marroc, tal com va decidir de fer-ho el sàtrapa i boig de Trump. Ara és Pedro Sànchez qui ha continuat el camí de la traïció, quina vergonya! Als saharauis els hem de fer saber que continuarem al seu costat, mentre hagen de pagar els plats trencats. I gràcies que Argèlia els continuarà protegint i per això vull reconèixer que si ja no venen el seu gas a Espanya, tot haurà estat per culpa de Sanchez (Psoe), que haurem de pagar nosaltres Així és evident que en tots els embulls i embolics que hem vist hi ha molt de marro, i sabem dels sofriments i dificultats que espera als saharauis. Aquest és un tema molt greu que tindrà conseqüències, perquè si cap socialista té la més mínima confiança als marroquins, s’equivoquen, com els partits que donen suport a Sanchez en l’afer. Si és cert, com crec, que els nacionalistes perifèrics donem suport als saharauis, haurem pres una decisió correcta, encara que haurem de carregar-nos el mort. El mal pas de Sanchez li costarà la reelecció.

 

 

 

 

 

SÓN XORIÇOS, PERÒ MOLT HIDALGOS

Article publicat a Levante-emv el dia 16 d’abril de 2022

 Les darreres rateries polítiques esdevingudes a Madrid, més corte de los milagros que mai, perpretades per gent del PP o pròxima, tenen dues novetats: que els malfactors no formen part de l’staft del partit, ni tenen càrrecs en l’administració, però estan pròxims, amb lligams familiars.o per amistat; en el cas d’ara, un malfactor és germà de l’Ayuso i un altre, és cosí d’Almeida; tots els amics són de la corda, També és una novetat que la quantitat pispada ara la coneixem: més de sis milions de dòlars, corresponents a les comissions de les factures de les mascaretes, guants, tests, respiradors, etc. procedents de Xina, que els malfactors havien facilitat a les administracions sanitàries madrilenyes.. Cal dir que hi havia la necessitat d’aquests materials, que eren difícils d’aconseguir i que la pandèmia estava en el seu moment més àlgid, amb milers de morts, i amb els hospitals i el personal sanitari que no donaven abast. En mig de la catastròfica situació, doncs, les administracions acceptaren, donades les “credencials” dels qui feien l’oferta, llurs propostes, a canvi de cobrar unes comissions. I malgrat que aquestes eren astronòmiques (més de sis milions d’euros) i encarien els productes desmesuradament, es féu l’operació.

 Coneguts aquests fets, l’escàndol ha estat tan majúscul i mundial, que ha hagut d’intervindre la fiscalia i així s’ha acabat sabent també que el destí dels diners de les comissions han estat cotxes d’altíssima gama, rellotges d’or, pisos, un iot... Tot això mentre la gent continuava morint i els sanitaris no podien controlar la situació.

 Com qualificar aquesta gent? Això és feina dels fiscals i dels jutges, encara  que Feijoo ja els ha qualificat de pillos, així de fàcil, com el lazarillo de Tormes. Jo m’he entretingut a rebuscar en la història social espanyola i he trobat la figura que els dibuixa millor: són hijosdalgo, mot derivat en hidalgos. Es tracta d’un concepte estrictament castellà, que es pot definir una persona que encara no té cap títol nobiliari important, però que està emparentada amb la classe, i en rebrà les herències i que, mentrestant, com no disposa d’unes rendes que li permeten viure sense treballar, ha de sobreviure recorrent a la picaresca, a fer d’intermediari i a cobrar comissions... Com els hidalgos tenen hidalguia, però no moral, tal com s’ha vist a Madrid, ni tampoc el PP, com ha sentenciat la justícia, és natural que aquesta gentola encaixen tan bé entre ells.

 

 

Els imperis no tenen raó, però tenen poder

21/03/2022

El Repunt 76

Des que hi ha humanitat, el peix gros s’ha menjat el menut, les nacions més fortes se n’han fet més a costa de les nacions més menudes, i algunes han aconseguit tants èxits que han esdevingut imperis; que s’han format arrossegant i anorreant les nacions més febles, privant-les de llurs béns, lleis, costums, déus i llengües i imposant-los les lleis, els déus i les llengües de les nacions conquistadores o imperis. Podem començar a fer un repàs qualsevol, per Egipte, per Pèrsia, per Roma, per la Xina, pels àrabs, per Anglaterra, per Rússia, pels Estats Units o per Castella, o pel mateix Marroc i Israel, com després veurem. L’esquema sempre és el mateix i poques vegades la nació dominada ha influït sobre la dominadora i pot ser que Grècia, dominada per Roma, fou l’excepció.

Amb la força dels seus exèrcits, les nacions dominadores o imperis, han fet i desfet al seu gust, fan i desfan i faran i desfaran. A les nacions dominades els queda poc de marge: o callar i muts i a la gàbia, o organitzar-se un poc i rebel·lar-se amb guerrilles, sabotatges i corre i fuig, amb contraatacs heroics o kamikazes… Pensem en les guerrilles andaluses contra Napoleó i el poderós exèrcit francés, o en el maquis contra Franco, per no anar-nos-en més abans com els atacs de Viriat als romans. En realitat la història de la humanitat és una contínua agitació d’uns contra altres, i comentarem tres casos: el de Rússia contra Ucraïna, el del Marroc contra els sahrauís i el d’Israel contra els palestins; altre dia comentarem el cas espanyol, que ens pertoca més i les direm ben grosses.

Començarem pel que està passant en les estepes centrals d’Europa, on el dictador rus Putin està massacrant els ucraïnesos, que resisteixen heroicament. Ho fa com a successor directe d’una política d’ambició i d’imperi que iniciaren els tsars, fins que foren liquidats expeditivament per la Revolució d’Octubre; la política imperial dels tsars la continuaren els soviets i, desapareguts aquests, continua amb la Rússia actual, de la mà del dictador Putin, que sembla la reencarnació de Hitler. Rússia contra Ucraïna, la primera amb el seu poderós exèrcit, i la segona, pràcticament a pèl, ja que, malgrat que han demanat l’ajut dels USA i de l’OTAN, sols han obtingut l’enviament d’armament de contraatac, pel temor d’occident que si ajuden els ucraïnesos, els russos s’enfadaran i es podrà desencadenar una tercera guerra mundial. També es limiten a facilitar l’entrada a Europa dels ucraïnesos que fugen de la guerra, dones, criatures i gent vella, perquè els homes han de quedar-se al país a fer front als russos. I així és que l’imperi rus està bombardejant ciutats, hospitals, escoles, fent un autèntic genocidi i a la vista del món sencer, gràcies als periodistes i les televisions lliures i democràtiques (a Rússia no poden difondre res, perquè hi ha censura fèrria). L’escàndol és absolut i no s’hauria de consentir el que està fent Putin, però se li consenteix i encara serà pitjor si també es consenteix que l’ambició d’aquest paio i de la xusma russa que el sosté, vagen més enllà, després d’Ucraïna, contra Moldàvia, Letònia, Geòrgia, Romania… Des dels despatxos també s’han acordat restriccions econòmiques i desnonaments sobre els béns i fortunes dels russos que recolzen Putin, per a pressionar i castigar-los, cosa que trobe molt justa. I també és justa l’arribada de voluntaris estrangers a ajudar els ucraïnesos, en una reedició de les brigades internacionals que vingueren a ajudar la república espanyola contra Franco.

Pel que fa al Sàhara occidental, Espanya pensa trair els seus compromisos amb els sahrauís (República Àrab Sahrauí Democràtica), de fer un referèndum, perquè aquests puguen decidir el que volen fer: és el mandat de l’ONU, que Espanya incomplirà, deixant la república sahrauí en mans dels marroquins, que cobegen les seues riqueses ocultes en el desert (fosfats, ferro i petroli). Marroc és un punt estratègic, per a controlar el Mediterrani, i els nord-americans hi tenen els seus interessos. El govern espanyol ha dit amén als desitjos marroquins i ianquis; el rei de Marroc augmentarà les seues fonts de riquesa; i a canvi de la traïció d’Espanya, Marroc posarà un poc d’ordre a l’emigració africana, o siga, res, possiblement fum de botja. Tots ixen guanyant, menys els sahrauís i els mils de milers d’amics que tenen en l’estat espanyol, amb forts compromisos de col·laboració i de germanor, que estarem en desacord amb aquest canvi de jaqueta o espanyolada, a més d’avergonyits i fortament enutjats amb Pedro Sánchez.
Un tercer cas que volia comentar és el d’Israel i Palestina, No entraré a discutir el dret dels jueus a recuperar el seu espai en el món lliure i democràtic, ni a repassar les infinites calamitats de què han estat víctimes els jueus al llarg de la història i especialment l’holocaust. Ho tinc clar, els jueus tenen raó i, a més a més, personalment els la done en memòria d’una besàvia jueva, però no els puc acceptar que al mateix temps que exigeixen els seus drets s’oposen als del poble palestí. Haurien de ser compatibles (dues nacions en una sola terra) i la idea la sostenen alguns pensadors jueus i alguns partits polítics. És una llàstima, doncs, que Israel siga el peix gros que es menja el menut. Amb la Bíblia a la mà i l’Alcorà haurien d’haver arribat a un acord i en aquest sentit, la meua visita a Israel i a Palestina fou decebedora.

Els imperialismes històrics i/o en actiu, els nous i els veterans vinguts a menys, són així de dolents o fan aquestes dolenteries i per això en tot el món hi ha lluites dels pobles que es resisteixen a ser dominats. Així ha estat sempre i la història és un seguit d’agressions imperialistes i de lluites de resistència dels pobles que no volen ser arrossegats per l’ambició dels poderosos. Sembla mentida que encara queden mentalitats com la dels faraons, com Ivan el terrible, o Napoleó Bonaparte… Hauríem d’haver aprés més de la història per no haver-la de repetir.