LA VELLESA ÉS UNA MALALTIA?   (2)

Article publicat a Levante-EMV el dia 14 de maig de 2022

 

Continuant el tema de la vellesa (Caldero vell, o bony o forat, 30/5, en aquest diari). vull seguir reflexionant. La vellesa què és? L’autor teatral clàssic Terenci afirma en boca de l’astut Formió, que la vellesa és, per ella mateix, una malaltia (senectus ipsa est morbus); és evident la contradicció entre el que afirma el vell Formió i la seua vida exitosa i, per tant, ens fa pensar que ni ell mateix es creu el que diu. La qüestió, però, és que hi ha vells de la meua edat que pensen així i les cabòries i les visites als metges els aclaparen. Altres prefereixen alimentar fantasies jovenívoles i temeràriament s’arrisquen a algunes aventures, com tornar-se a casar i, com deia Séneca, no hi ha res més estúpid que un vell que vol començar a viure de nou (quid est turpius quam senes vivere incipiens?). Per tant, que cadascú pense el que vulga, perquè el que importa són les circumstàncies que envolten la nostra vida, si ens permeten o no seguir la marxa, millor o pitjor, dels dies que ens queden per viure.

 

La veritat és que el futur de la humanitat penja d’un fil, amb la diferència que nosaltres ja estem arribant a la meta i als joves els queda molta processó per davant. L’evolució de les espècies ha fet que els humans siguem els únics animals capaços de perdre-li el respecte a la naturalesa, a la que intentem dominar i doblegar. Ara mateix hi ha la controvèrsia dels investigadors d’allargar-nos la vida. Les farmacèutiques estan treballant, ja que qualsevol píndola capaç de fer-nos viure uns quants anys més (fins als 150 anys, és el que volen als USA), seria la mina d’or més inesgotable que mai s’hauria vist. En realitat, tota la vida ha hagut el desig de la immortalitat.i la promesa del cel de les religions monoteistes van per aquest camí.

 

Cal rebutjar aquestes investigacions, perquè amb les esperances de vida actuals, la humanitat cada dia és més vella. Per què, doncs, no es dediquen a descobrir coses que milloren la vida de la gent jove, els que venen al darrere, perquè visquen més feliçoc i amb més salut? Què seria del si es quintupliquès la gent vella d’ara? Imaginem una família en Nadal, si en lloc dels dos o tres vells actuals, fórem 20, caient-nos les babes i pendents dels nostres bolquers... No vull ni pensar-ho. (continuarà)

 

 UCRAÏNA  I ESPANYA

Article publicat a Saó el 02/05/2022

El Repunt 79

El que passa a Ucraïna, els atacs i crims dels russos, absolutament injustificables i condemnables, no són cap novetat i la història del món és un seguit d’actuacions de força de les nacions imperialistes sobre les nacions indefenses i sotmeses. Ja ho he escrit en un altre article, però convé insistir, de la mateixa manera que ho fa Putin amb les agressions contra Ucraïna. Un repàs a la història d’Europa és la història de les submissions d’Escòcia, Gal·les, Irlanda i Cornualles a Anglaterra; el mateix podem dir de les de Còrsega, Bretanya, Occitània i el País Basc, sotmeses a França; o d’Euskadi, Catalunya-València-Balears i Galícia, sotmeses a Castella o Espanya. A l’inrevés, hi ha l’alliberament de les repúbliques de l’antiga Iugoslàvia, que estaven sotmeses a Sèrbia; també l’alliberament de les antigues repúbliques bàltiques i de Moldàvia, Geòrgia, Polònia, Romania, Bulgària. Hongria i Ucraïna, que estaven sotmeses a Rússia, fins que han dit prou. I una història molt important és la de Kosovo, que s’autoproclamà independent, aprofitant la desfeta de Iugoslàvia, que fou reconeguda per tota Europa menys per Espanya. Hi ha més conflictes en marxa, a tota Europa, pel mateix motiu que a Ucraïna, encara que en cap s’ha arribat al nivell de la reacció russa. Està molt bé, doncs, que unànimement els europeus estem posicionats a favor dels acranians, perquè això serà molt útil quan algun conflicte similar explote en altre país, com potser ja és el cas de Catalunya, on s’ha d’aclarir el tema de l’espionatge d’estat i del referèndum pendent.

Al DNI dels russos compta la llarguíssima experiència que tenen a imposar-se a les nacions més petites del seu entorn, tant d’Europa com d’Àsia, des de l’època dels tsars, que continuaren els soviètics i que ara se supura en Putin. El resultat del que estan fent els russos a Ucraïna serà molt important per a totes les nacions encara irredempts d’Europa i de la resta de continents. Si els segles XIX i XX han estat els de l’alliberament de les colònies, en el segle actual assistirem a l’alliberament de les nacions irredempts i al final del que queda dels imperis històrics, incloent-hi els Estats Units. A continuació vindran els anys de la col·laboració entre les nacions, amb més justícia i pau, o siga el final de les guerres com les hem patit fins ara, No és cap utopia, perquè el món s’hi encamina i ja no hi haurà més crims de lesa humanitat com està passant ara a Ucraïna.

La història no enganya, perquè el que passa és que no la sabem llegir i, per tant, podem repetir els mateixos errors. La història d’Espanya, com la de Roma, són dos exemples, perquè els respectius estats anaren formant-se al llarg dels anys i segles, amb l’error de deixar tot el protagonisme, gairebé sempre a la força, en mans d’uns imperialistes nats (castellans i romans, respectivament) que anaren engrossint-se sotmetent les nacions veïnes, passant més enllà de mars i muntanyes i sotmetent altres nacions més exòtiques, fins a convertir-se en imperis que, de la mateixa manera que s’inflaren, es desinflaren. L’Espanya de l’imperi començà a veure com les colònies d’Amèrica es rebel·laven, lluitaren i aconseguiren la independència, que mantenen amb orgull certament antiespanyol, com canten en llurs himnes nacionals. Al final del segle XIX s’independitzaren Puerto Rico, Cuba i Filipines i la corona va vendre, en el seu profit (“a la saca”), tot el que tenien encara pel món. En el segle XX i en temps de Franco, s’independitzà la Guinea i hagueren de retornar Ifni a Marroc, i mentre es moria el dictador, Marroc s’emparà del Sàhara, que finalment se l’ha incorporat, de mans de l’actual govern espanyol. Què queda de tot aquell imperi? Doncs, encara en perdran més, si no rectifiquen, cosa que els resultarà molt difícil, per l’orgull. Així doncs, pitjor per a ells.

 

 

CALDERO VELL, O BONY O FORAT (1)

Article publicat a Levante-EMV el dia 30 d'abril de 2022

 Quan arribes a vell, per exemple als 80 anys, alguns es veuen obligats a preguntar-te com et trobes i abans que digues res ja t’avancen el seu diagnòstic: jo et trobe molt bé, i et miren de dalt a baix. Especialment t’ho diuen has tingut algun contratemps, alguna mala topada, alguna relliscada assenyalada, alguna intervenció quirúrgica... La intenció dels amics és bondadosa i no saps si dir-los la veritat o que et trobes bé, i fins i tot que molt bé, deixant contents tothom. La veritat, però, és que a partir dels 80 anys ja no estem bé del tot, perquè ja tenim problemes i comencen els crebants. És evident que amb els avenços de la medicina i de la indústria farmacèutica, disposem de píndoles que ens controlen la tensió arterial, el sucre, el colesterol, la fluïdesa de la sang, l’àcid úric i el control de la pixera, en total sis pindoletes diàries, que són les que jo prenc. Altres col·legues en prenen alguna més pels nervis, per l’artrosi, pel dolor, per la depressió... Siguen les píndoles que siguen, van a càrrec de la seguretat social i a compte de tot el que ja hem pagat al llarg de la nostra vida laboral. I així ens mantenen i allarguen la vida, ja inútil, que encara hem de suportar.

 

Com no m’agrada parlar de mi, però tampoc mentir, en aquestes situacions he optat per contestar amb un refrany, d’un alt contingut semàntic: caldero vell, o bony o forat. Comparar-se amb un estri domèstic tan familiar i entranyable, però ja vell i inservible, és posar les coses al seu lloc, molt gràficament: o bony o forat. És tot un flash, que vol dir que la cosa ja no té remei, ni amb pedaços. He observat que el refrany també serveix perquè ningú es pose a enumerar les seues dolences, a veure qui en té més. Jo solc afegir immediatament que encara gràcies que ens donen tantes medicines, perquè sinó, molts ja estaríem en el clot. Només nomenar la mort, algú diu que quan li toque no vol ni patir ni fer patir; un altre, que morir-se de repent és el millor; un milhomes vol que el cremen i el llencen a l’Albufera, però algú l’adverteix que ja està prou contaminada, i que només faltaria...  Continuarem perlant-ne.

 

 

CAL SABER SI PARLEM DE MARRO O DE MARRÓ

Publicat a Saó el 19 d'abril de 2022

Marro és una d’aquelles paraules que els diccionaris solen dir d’origen incert i algú relaciona el marro amb marrar, que vol dir equivocar-se. Però, hi ha el joc de marro, del qual jo era un especialista quan era xiquet i crec que és l’únic exercici o esport que he practicat al llarg dels meus 80 anys, ja que ni per aprovar les maries, ni finalment en la mili, vaig fer gimnàstica ni encara menys marcar el pas, perquè m’escamotejava molt bé. El marro també és el solatge del café, i de la fruita liquada i passada pel sedàs. I quan hi ha molt d’embull, complicacions, problemes. etc. diem que hi ha molt de mar

 

Una altra cosa és el marró, el color castany. Precisament en francès, a la castanya d’índies li diuen marron i no fa molts anys començaren a dir manger le marron, literalment menjar-se el marró, referint-se a qui ha de fer front a una responsabilitat que no és seua, que en castellà diuen cargar-se el muerto, encara que no fa molt ha anat extenent-se l’expressió comerse el marron. Lamentablement, també a nosaltres ens ha arribat el barbarisme i ja sentim l’aberrant menjar-se el marró, en lloc de pagar els plats trencats, pagar la festa, carregar-se-la...

 

Tanta introducció és perquè vull fer un repàs d’unes quantes situacions a què hem de fer front, sense tenir la culpa de res, ni cap responsabilitat. En primer lloc, ara que hem de fer les declaracions de la renda, i hem de pagar a l’estat espanyol, que paguem tots és menester, inclosos els qui no s’hi senten o no són espanyols, però treballen i viuen ací; sabem, però, que sols paguem els assalariats, les petites i mitjanes empreses, els ciutadans de mitja capa... perquè les grans fortunes, les grans empreses, els grans títols, els grans de tot, els peixos grossos, no paguen res o molt poc, i s’escapen de fer-ho amb estratègies d’evasió i de camuflatge que els facilita el propi estat. Tampoc paga l’església, de manera molt pecadora, per cert. Pensem, per exemple, amb el rei demèrit Joan Carles Borbó, personatge estrafolari i immoral, del qual haurien de fer-se públiques les declaracions de renda, d’ell i de tota la seua família. Si tanta gent no paga, qui ho ha de fer per ells? Qui haurà de pagar els plats trencats, la festa, qui s’ha de carregar el mort? Qui pregunta ja respon: nosaltres.

 

Una altra cosa és saber qui paga el que roben els polítics i els malfactors hidalgos. Que són els hijosdalgo espanyols, els fills o familiars d’algú que és important. Com aquests hidalgos ni treballen, ni encara tenen grans rendes, que ja les tindran quan hereten, mentrestant han de viure cercant comissions, estafant l’administració gràcies als bons contactes, intermediant en operacions fosques, gràcies a la mena de patent de corsaris que tenen. Podem posar com exemple el que ha passat a Madrid, amb l’estafa del material sanitari per a fer front a la pandèmia. Uns hidalgos d’aquells de usted no sabe con quien està hablando han estafat l’ajuntament de Madrid i el govern autonòmic, gràcies als lligams familiars amb Almeida i Ayuso. Qui haurà de pagar els més de sis milions que han cobrat amb comissions il·legals aquests hidalgos? Els madrilenys s’hauran de comer el marron. Precisament a Madrid ja hi ha una font pública amb una inscripció que els adverteix: Deo volente, Rege clemente, populo contribuyente, se construyó la fuente...perquè Déu vol, el rei (Ayuso o Almeida) és clement, i el poble ho pagà, s’ha construït la font.

 

Alcem el vol i contemplem a dos passos de ca nostra, pel nord, el que està passant a Ucraïna, on l’aberrant Putin ha envaït i està massacrant els ucraïnesos, de manera totalment il·legal. Estem veient a la televisió el que estan fent els russos i sembla increïble, perquè sense cap consideració i com si l’haguessen inspirat els mateixos tsars o els soviètics, Putin està atacant i destruint Ucraïna i els ucraïnesos. Aquests i llurs famílies són uns herois. Visca Ucraïna! I ja veurem, perquè el país que han destruït els russos s’ha de reconstruir. La pregunta és: qui pagarà els plats trencats? Una bona part la pagarem nosaltres, perquè Europa ha estat molt solidària amb els ucraïnesos i continuarem essent-ho. I ara que ho pense, quina llàstima que la nostra actuació no fos la mateixa amb els fugitius del Pròxim Orient, o de l’Àfrica!

 

Per acabar vull referir-me als saharauis que, amb tota la raó del món, poden sentir-se estafats i traïts per Espanya. Crec que és important que continuem fent-los arribar la nostra solidaritat, i que sàpiguen qui els ha traït i qui no. La commoció entre tanta gent amiga del poble saharaui, gent del poble que hem acollit durant tants estius xiquets i xiquetes saharauis, amb els qui ens hem agermanat i creat vincles per a tota la vida, és enorme. És evident que els saharauis han estat venuts a la monarquia alauita del Marroc, tal com va decidir de fer-ho el sàtrapa i boig de Trump. Ara és Pedro Sànchez qui ha continuat el camí de la traïció, quina vergonya! Als saharauis els hem de fer saber que continuarem al seu costat, mentre hagen de pagar els plats trencats. I gràcies que Argèlia els continuarà protegint i per això vull reconèixer que si ja no venen el seu gas a Espanya, tot haurà estat per culpa de Sanchez (Psoe), que haurem de pagar nosaltres Així és evident que en tots els embulls i embolics que hem vist hi ha molt de marro, i sabem dels sofriments i dificultats que espera als saharauis. Aquest és un tema molt greu que tindrà conseqüències, perquè si cap socialista té la més mínima confiança als marroquins, s’equivoquen, com els partits que donen suport a Sanchez en l’afer. Si és cert, com crec, que els nacionalistes perifèrics donem suport als saharauis, haurem pres una decisió correcta, encara que haurem de carregar-nos el mort. El mal pas de Sanchez li costarà la reelecció.