FOLLEU, FOLLEU, QUE EL MÓN S’ACABA

 18/11/2019
El Repunt nº 10

FOLLEU, FOLLEU, QUE EL MÓN S’ACABA

Ja propera la mort de Franco, quan se sentia la ferum del seu cadàver, que mantenien artificialment i quan s’albirava l’alliberament i la pressió dels moviments populars, sindicals, culturals i polítics anaven en augment, la il·lusió de veure acabar la barbàrie i l’anti democràcia de la colla de sàtrapes franquistes, era enorme. Ens mereixíem veure mort el dictador, a qui no havíem tingut collons d’eliminar en vida, fins que la dalla de la mort ens féu la feina, i tots ens sentírem ‘victoriosos’ quan la veu anguniada del president del govern digué, a la televisió: españoles, Franco ha muerto. Per fi.
Alguns pensaren, tot seguit, que morta la cuca s’havia mort el verí (en castellà: muerto el perro, se acabó la ràbia), però no fou així i encara haguérem d’esperar uns quants anys perquè s’hi feren les primeres eleccions i es legalitzaren els partits. Per aquells anys, es posà de moda entre la joventut l’expressió folleu, folleu, que el món s’acaba, que, segons com, semblava contradictòria, perquè millor hauria estat dir folleu, folleu, que s’ha mort la bèstia i ara comencem a viure, o alguna cosa així, però no feia falta cap explicació, folleu, folleu, que el món s’acaba s’entenia perfectament. Pot ser que l’expressió provenia de l’estranger, dels moviments hippys, passant pel maig francès del 68… A mi l’expressió em porta a la memòria la mort d’aquell paio, mira tu.

Durant els anys de la dictadura, a Catalunya es formà un importantíssim moviment nacionalista, encara que les reivindicacions venien de molt lluny, des dels Àustries o d’abans. La nostra nació es formà al mateix temps que la dels castellans i ambdues xocaren des del principi, sobre tot perquè la nació castellana, formada a la meseta, era imperialista i sempre ha cobejat dominar les terres riques que li són perifèriques. Nosaltres no hem tingut mai cap intenció de pujar cap a l’interior, a conquistar ningú i la nostra política ha estat sempre federalista. O siga que el nostre nacionalisme és distributiu i passiu, mentre que l’espanyol és agressiu, i ho és tant que, després de nosaltres, anaren expandint-se fins que dominaren mig món.

Tot aquell món espanyol, format arrabassant terres, nacions, cultures i riqueses, l’han anat perdent al llarg dels anys, de manera vergonyosa i per burros. Ja els en queda ben poca cosa: l’antiga corona d’Aragó, o siga nosaltres, els bascos-navarresos, i les illes i ciutats marroquines; no sé què volen fer els canaris. Això ho he comentat en diversos articles publicats al Repunt, però m’agrada recordar-ho, perquè molts se n’obliden fàcilment. Gràcies a Catalunya i a Euskadi, perviu la resistència, que ha arribat al punt en què ens trobem i que inspira altres territoris encara irredempts, tant de dins de l’estat com de fora. Ara, a les envistes dels debats essencialistes que es preveuen, de cara a la investidura de Sanchez, és un bon moment per a fer-ho.

Torne a recomanar el llibre del senador Francesc Ferrer i Gironès, ‘La persecució política de la llengua catalana’, sobre les mesures preses pels governs centrals contra l’ús de la llengua des del Decret de Nova Planta (Felip V Borbó), fins a la Constitució, per l’estreta relació que hi ha entre la repressió política i la lingüística. Ara s’ha de fer un altre volum que s’ocupe de tot el que ha passat fins avui, que serà més gruixut que el primer.

El senador Ferrer comença pels Borbons, que ja havien iniciat el genocidi lingüístic en la Catalunya Nord en el segle XVII. En el segle següent i ací, amb la Guerra de Successió, els Borbons comencen a aplicar la mateixa persecució contra els valencians (1707), aplicant el dret de conquesta i suprimint els nostres furs. A continuació passen per l’adreçador el Principat (1715) i les Balears (1716). Ens omplen els nostres territoris de funcionaris castellans amb la missió de reprimir-nos i castellanitzar-nos, amb tota mena de noves ordenances i lleis; les nostres han estat suprimides. No serveixen de res les protestes que se’ls fan als reis, que les ignoren, menyspreen i castiguen. No tenim res a fer, perquè ara tot es decideix a Madrid, d’on els funcionaris reben ordres d’actuar con puño de hierro.

En 1768, la Reial Cèdula d’Aranjuez de Carles III, de qui diuen que era tan il·lustrat, encara ens estreny més i ordena que a les escoles sols s’ensenye en castellà, i que aquesta siga la llengua de l’administració, de les notaries i de les esglésies. El mateix paio de rei ordena en 1772 que tots els llibres de comptabilitat, inclosos els dels estrangers, únicament s’escriguen en castellà. L’any següent es prohibeix que la universitat edite cap llibre en català, i en 1801 també ho fan del teatre. Fins i tot es prohibeix parlar en català per telèfon. I així, etcètera, etcètera. La política repressora i prohibitiva continua durant el segle XIX i amb tots els reis Borbons i amb tots els governs. I mentrestant, què passava a Amèrica, a l’Imperio? Doncs que les nacions sotmeses i que patien tantes càrregues prohibitives i oneroses com nosaltres, començaren a independitzar-se, una a una i de cap a cap del continent. A la monarquia borbònica no li va servir de res acusar els independentistes de sediciosos, de rebels, d’enemics de la corona, ni de malversació. Finalment, a les acaballes del segle XIX, també aconsegueixen la independència Cuba, Puerto Rico i les Filipines. Als espanyols ja sols els queden les colònies africanes i les peninsulars.

Tornant a casa nostra, Madrid no atengué mai les propostes raonables que presentaven, de tant en tant, els nostres polítics i les incipients institucions, de la Renaixença ençà. I encara més, la repressió fou constant. En 1900 es penalitzà el separatisme, per primera vegada, al Codi penal; en 1902 s’aprovà la Llei de Jurisdiccions per a reprimir els actes contra la ‘unidad de España’; en 1916 la Real Academia Española incità el govern perquè s’ensenyara el castellà omnipresent; en 1923 hi hagué el Cop d’Estat del general Primo de Rivera i immediatament començà a actuar contra el separatisme, les institucions i l’ensenyament del català i els mestres que s’hi negaven a les prohibicions eren traslladats…

I entre tantes prohibicions i repressió, què fèiem nosaltres? El que podíem, evidentment, poca cosa perquè érem els vençuts. Però fèiem el suficient, pel que es veu, perquè els governs insistien tant a reprimir-nos i a repetir, decret rere decret, els mateixos conceptes unitaristes i espanyolistes. Si havien d’insistir tan reiteradament,era perquè no tothom els feia cas. Però ha estat fonamental, al llarg de tants anys, que el poble haja conservat la llengua, usant-la i resistint-se tant com ha pogut a perdre-la. Els polítics han fet al llarg d’aquests anys diverses propostes de salvaguarda de la llengua i dels drets forals, que mai no han estat ateses llevat dels anys de la 2ª República, que durà poc. De seguida Franco declarà la guerra, que perdérem nosaltres i la guanyaren ells, retornant la repressió, ara més dura que mai.

La història durant el franquisme dóna per a un llarg article, més llarg que aquest. La repressió fou més dura que mai i el seu final, amb el triomf del franquisme, inicia els quaranta anys d’una dictadura cruel, d’implantació del terror i assassinats sumaris, que visquérem les generacions que encara anem fent i les posteriors, amb patiments i amb ignomínies inoblidables. Seguí la Transició/Traïció i la Democràcia, on ara estem. Recuperàrem les autonomies que han quedat obsoletes al dia d’avui, especialment a Catalunya, i ara estem en el procés dels independentismes, especialment del basc i del català. A partir d’ara jo crec que tot el que passe, serà positiu per a nosaltres; de moment, ara mateix tenim l’aposta del govern multicolor que s’ha de constituir entre socialistes, podemites, mesistes, comunistes, nacionalistes i regionalistes. Si jo fos creient, demanaria l’ajut de Déu i resaria, però com fins ara no ens ha fet cas i precisament jo no hi crec, jo no faré res per aquest cantó. Els il·lustres capellans nacionalistes que hi ha a Catalunya i les Illes i els pocs que tenim al País Valencià, sí que poden fer-ho: resar, fer alguna missa, encendre qualque espelma… I tant per als creients, inclòs el clero, com per als que no, faig una darrera recomanació, la que fèiem quan morí Franco: folleu, folleu, que el món s’acaba!

TANT DE FER LA MONA

 18/11/2019
El Repunt  10

TANT DE FER LA MONA

Tant de fer la mona, em referisc a Sànchez i a Iglesias, i ara estem pitjor que abans, mira per on. Vull dir que han actuat tan contradictòriament com les mones, les quals o fan gràcies i cabriolegen o s’empipem i grunyen, com ha fet aquesta parella durant tants mesos perduts. I si estem pitjor és perquè la inútil repetició de les eleccions i els seus resultats definitius farà més difícil aconseguir els suficients vots al Parlament per a la investidura, quan abans de l’estiu ho tenien a la mà. Finalment ha parit la burra, hem pensat els addictes. Que ningú llance les campanes al vol, però, perquè encara continuarem amb l’ai al cor, ja que tant l’un com l’altre tendeixen a creure’s uns milhomes i no sabem si la reconversió al sentit comú que han manifestat, serà definitiva o trontollarà.

Quan siga investit Sanchez, començaran les reunions amb els altres partits que s’hi afegisquen, als quals hauran de satisfer en llurs exigències, entre altres les que farà Compromís respecte de les mancances del nostre finançament. Fins que s’assolisca el resultat que jo sempre havia suggerit, o siga que s’afegisquen els altres partits de l’esquerra i els nacionalistes i regionalistes de la perifèria, independentistes inclosos, hi haurà un llarg recorregut. Aconseguits els objectius, amb tot aquest garbuix hauran de repartir-se la feina, perquè n’ha d’haver per a tots, amb tantes coses que s’han de canviar, de fer i de desfer. Com aquest Estat és tan plural i tan divers, el resultat no podrà ser sols tricolor ni uniforme i les responsabilitats, els drets i els deures i també els beneficis, s’hauran de repartir entre tots i per primera vegada en la història. Tot serà més just, doncs, i tindrem un govern multicolor.

No volia prestar massa atenció a la dreta derrotada, però diré alguna cosa. Sobre el PP, que no ens oblidem que encara tenen xoriços en nòmina, a més de tants judicis pendents i casos encara instruint-se; els populars volen escapolir-se (yo entonces ni estaba, menteix Casado), però ni l’esquerra els pot perdonar, ni el poble oblidar l’immens espoli, ni la justícia els pot absoldre. Els C’s crec que han de meditar per quina raó els ha caigut tanta desgràcia a sobre: el més verinós que és Rivera ja s’ha fet l’haraquiri i altres el seguiran a poc a poc, fins que s’esfumen en la història de la seua pròpia vergonya. Sobre els voxistes jo crec que és millor aïllar-los (cordó sanitari) i ignorar-los, seguint l’exemple francès, però faré unes preguntes als qui s’han espantat tant al veure’ls, ja que aquests energúmens no han aparegut de sobte, sinó que estaven camuflats a les files del PP i de C’s. El que han fet ara és organitzar-se en una formació autònoma, des de la qual expressen el que sempre havien pensat i cregut, o siga les idees del franquisme més pur i dur i que havien de dir en veu baixa. Les preguntes són: en què es diferencia el discurs anti-automista d’Abascal, del de Rivera i Arrimadas? I en l’anticatalanisme, la immigració i l’homofòbia, en què es diferencien els tres partits, llevat d’alguns matisos? I en els criteris socials? I sobre la dona, no opinen el mateix? I sobretot, en el concepte d’Espanya una, grande y libre, Abascal, Casado i el difunt Rivera, no pensen exactament el mateix? Fem com els francesos i aïllem-los.

FRANCO I LA NIT DE HALLOWEEN

31/10/2019
El Repunt nº 9  SAÓ

FRANCO I LA NIT DE HALLOWEEN

Amb bona intenció, però equivocada, un veí em comenta que el que està passant a Catalunya no hauria passat amb Franco. Li recorde que amb Franco ja passaven coses pitjors, per exemple l’ETA s’organitzà durant la dictadura i aquests no anaven amb coets i traques i cremant contenidors, com ara a Barcelona, sinó amb bombes de veritat i metralletes i amb accions tan extraordinàries com enviar al cel Carrero Blanco. També li recorde que en aquella època Franco hagué de retornar Marroc als moros, lliurar-los Ifni i abandonar el Sàhara; hagué d’acceptar la independència de la Guinea Equatorial. Finalment li recorde que al món no ens volien veure ni en pintura, per la seua culpa. També li recorde les nostres corregudes fugint dels grisos; els sindicalistes i estudiants detinguts i jutjats pel tenebrós Tribunal d’Ordre Públic; els morts a les presons franquistes per tortures; els afusellats als paretons dels cementiris i a les cunetes; la tragèdia de l’emigració dels nostres intel·lectuals… I que no estaven autoritzats ni els sindicats ni els partits, o siga que no hi havia democràcia.

El meu veí, que és una bona persona, té el cap marejat pels mitjans reaccionaris i sobretot per un fatxa cara de mona, de mentalitat voxista que escolta, dissimulant, amb interès i de reüll, la nostra conversa, a veure què en pesca. Tinc mig estabornit el veí, però es refà amb un altre argument, també voxista: quan manava Franco no hi havia tants lladres, i el qui la feia la pagava. Alto, li dic, els furtagallines pot ser que ho pagaven si els enxampaven, però les famílies dels victoriosos generals de la guerra, de mans llargues i tacades de sang, començaren a enriquir-se en aquella època. Franco mateix i la seua família foren els primers a lucrar-se ignominiosament, seguits per tots els addictes al nou règim. I encara li queda esme per a etzibar-me que no venien tants immigrants com ara. Doncs mira, li dic, en aquella època qui emigràvem érem nosaltres, a Europa i a Sud-amèrica, on ens rebien molt bé.

Evidentment, jo tinc clar que és una tonteria voler convèncer ningú prenent una cervesa al bar, i més encara sota la vigilància del cara de mona voxista. Però, en aquest cas vaig pensar que jo no tenia cap dret a silenciar els meus raonaments i a deixar el bon veí amb les idees verinoses que li havien inculcat les diverses televisions espanyoles. Per això li vaig dir que la seua informació no seria completa si no contrastava el que deien els mitjans espanyols amb els mitjans catalans: TV3, Catalunya Ràdio, els diaris ARA, el Temps/Avui…

• Jo no puc veure la TV3– em diu.
• Ja s’encarreguen els governs de Madrid que no siga possible veure la tele catalana a València– li dic.
• Però, jo vaig donar diners per a posar repetidors.
• És que aquell negoci canvià d’objectius per la perversa traïdoria dels seus “promotors”… Ja t’ho explicaré un altre dia.

Estem fotuts i arrimats al marge, em diu, i li done la raó. Els valencians hem de suportar, a més del govern de Madrid (mane qui mane), que ens té marginats i infrafinançats, l’oblit dels governs catalans (mane qui mane), que ens tenen oblidats. D’aquesta doble injúria sols en treuen profit els desvergonyits que viuen a costa de les nostres desgràcies i que reben subvencions de les quals no donen explicacions, a través de fundacions fantasmes.

Ens fem una altra cervesa, malgrat que jo vaig predicant que el gas és molt dolent i que no hem de beure res que en tinga (cerveses, coca-cola, xampany, vi gasificat…): hem de beure vi negre i whisky. No fa molt de temps el meu veí i jo bevíem cassalla, de la destil·leria Rios de Silla; n’érem uns fans, però això s’ha acabat, perquè l’edat no ens ho permet. Ai, quan érem joves, em diu. Els Inhumanos, que han reviscolat i tornen a cantar, allò de que difícil es hacer el amor en un Simca mil, ara ho han canviat per que dificil es hacer el amor, si te haces mayor…

Quan torne a casa i engegue la TV3 me n’assabente que Torra i tots els polítics presos han denunciat els actes de violència, però que Sanchez diu que no, que no ho han fet, que si ho han dit ha estat amb la boca petita i tard. Com en la Inquisició, que no els bastava què l’acusat diguera que no tenia tractes amb el dimoni, sinó que ho havia de jurar i de repetir solemnement i porgar per ser sospitós, ara Sanchez vol fer el mateix amb Torra. Amb el rei que hagué (pronuncieu ca gué), foren més benèvols i en tingueren prou amb sentir-li dir lo siento, no lo haré más!

Tampoc no reconeixen a Madrid que, des de dins de la immensa gentada aplegada a Barcelona per a protestar i rebutjar la sentència del Suprem, s’haguera aïllat la minoria dels violents, cosa que totes les policies juntes no havien pogut. No en tenen prou, perquè el que volen és: o l’obediència cega i constitucional o tots muts i a la gàbia. No entenen de discrepàncies, ni de dissidències, ni de referèndums, ni de llibertat d’expressió, ni de democràcia. Tenen la fe cega que Espanya és una, grande i libre i, per descomptat, no entenen de federalisme, ni d’independència, ni tan sols de les autonomies que tenen cedides, perquè les volen limitar encara més o suprimir. 

I el meu veí em pregunta com acabarà tot açò de Barcelona i Catalunya. Li recorde el que hem parlat altres vegades i que ha llegit als meus articles: a la curta, pot ser que guanyarà Espanya, que tenen tots els ressorts a la mà (policia, exèrcit, monarquia, jutjats), però no convenceran, com digué Unamuno als franquistes; però, a la llarga perdran, perquè l’independentisme és una idea generosa i fortament sentida i cobejada al llarg dels anys, i cada dia aquesta idea s’escampa més per tot arreu, perquè respon a un convenciment de la societat catalana que la independència els farà lliures, com ho varen ser en temps forals. Per això jo dic que a la llarga qui perdrà serà Espanya i que quanta més pressió i repressió exercisquen, els catalans es faran més forts. Ha passat sempre.

En 1842 el general Espartero, regent perquè la reina era encara una criatura i a la reina mare l’havien enxampada amb negocis molt bruts, havia ordenat bombardejar indiscriminadament Barcelona, perquè estava convençut que “por el bien de España, hay que bombardear Barcelona una vez cada cincuenta años”. I així ha passat que de tant en tant, l’han bombardejada, i per darrera vegada, en la guerra civil, quan l’aviació feixista i nazi, descarregà 44.000 quilos de bombes en tres dies (1937). O siga que els segles disset, divuit, dinou i vint estan complerts, s’ha bombardejat Barcelona. Ara falta el bombardeig del segle vint-i-un, que pel que pensen els tres partits franquistes (PP, C’s i Vox), hauria de fer-se ja. El meu veí està molt atent al que li dic i ni alena; amb dificultats em diu que això no pot passar, què dirien a Europa? En efecte, a Europa estan molt escamats i quan arribarà el cas del Procés a Estrasburg, ho sabrem.

Canviem de tema, perquè toca dir alguna cosa de Franco, ara que finalment l’han tret de l’enorme i bàrbar mausoleu que es féu construir, i on ha estat soterrat més de 40 anys, rodejat pels cadàvers de les seues víctimes, per a més escarni. Ara han dut la mòmia a una altra propietat també pública, al cementiri del Pardo. Així estarà més prop del palau on vivia i on signava tantes sentències de mort i tants decrets contra el poble. Li recorde que la meua proposta era una altra: abandonar el seu cadàver en una fosa improvisada en la cuneta d’una carretera secundària i desconeguda. Com a mínim, la nit de halloween podria trobar-se amb les ànimes de les seues víctimes, que li podrien esclafar el crani i la calavera.

(RE)ACCIONS QUE TENEN PREMI

31/10/2019
El Repunt nº 9 SAÓ

(RE)ACCIONS QUE TENEN PREMI

Un amic s’ha entretingut cercant les lletres dels himnes de les autonomies espanyoles, per veure si fan alguna menció d’Espanya, inspirat, em diu, pels comentaris que vaig fer, fa pocs dies en aquestes pàgines, dels de les repúbliques americanes amb contingut antiespanyol. Em diu que sols en cinc autonomies s’hi refereixen. Al remat, tant de viva Espanya (i arriba, que és pitjor), tant de caldo i a por ellos!, sols en tres himnes ha trobat que hi fan una lleu al·lusió a l’estat.

Concretament el de Melilla diu que la ciutat és un pedazo de España i el de Ceuta, al final diu viva Ceuta y viva Espanya. L’andalús, enigmàticament diu “andaluces levantaos, pedid tierra y libertad, por Andalucia libre, España y la humanidad “. Sobre el gallec s’ha endut una agradable sorpresa perquè denuncien que “os iñorantes e féridos e duros, imbéciles e escuros non nos entenden, non”, referint-se als castellans, evidentment; altra cosa és la que fan referint-se als portuguesos, perquè diuen “á nobre Lusitania os brazos tende amigos, ós eidos ben antigos con un punxente afán”. Això ha de ser una al·lusió directa al projecte dels reintegracionistes que treballen per la unitat del galleg-portuguès.

L’himne totalment espanyolista és el valencià, que proclama, només començar, que tot és per ofrenar noves glòries a Espanya… Amb una manifestació tan rotunda, en realitat una rendició, és natural, em diu l’amic, que siguem l’autonomia més maltractada pels governs centrals de tots els signes i de tots els temps; els valencians, em diu, tenim la vocació de la puta Ramoneta que no cobra i paga el llit. I els governs ens veuen tan volenterosos que no ens fan ni cas. No creus, em pregunta, que encara ens passa poc, per llepons?

Una altra cosa ben distinta és l’himne de Catalunya que proclama que de la mateixa manera que amb la falç seguen el blat, “quan convé seguem cadenes”. Suposa que és el que estan fent o intentant fer ara, per la sentència del Suprem. Desitja que tinguen molta sort.

M’ha fet aquestes observacions, per si les vull aprofitar, i les he transcrites perquè són molt aclaridores. Li he donat les gràcies i li he assegurat que mereix un premi, però ell no vol publicitat. Preferisc que ho escrigues tu, que fer-ho jo, m’ha dit i és així que he complit l’encàrrec.