JOSEP LLUÍS BARCELÓ
Valencià de l’Any 1981
Text publicat al llibre Valencians singulars. 40 anys de Valencià de l’any. Vicent Pitarch, ed. Castelló de la Plana, 2009. p.30-31
Josep Lluís Barceló Rodríguez (Elx 1935-1994). Llicenciat en filologia anglesa i en dret, es dedicà a aquesta segona professió i a la política. Fou un dels promotors del Partit Demòcrata Popular i, en la seua representació, formà part de la Taula Democràtica del País Valencià i després del Consell Democràtic del País Valencià. En les primeres eleccions generals (1977) s’integrà en la UCD, i fou elegit diputat per Alacant. En el Plenari de l’Assemblea de Parlamentaris del País Valencià, celebrat el dia 10 d’abril de 1978, a Santa Maria del Puig, en què es constituí el Consell del País Valencià, fou nomenat conseller d’Educació, per la quota centrista. Es tractava d’un polític poc conegut a València, raó per la qual el seu nomenament no tingué cap oposició, però qui féu la proposta, Francesc de Paula Burguera, sabia que Barceló no sols podia ser la solució als problemes interns d’equilibri i de representació territorial de la UCD, sinó que com a conseller d’Educació s’ocuparia preferentment pel tema que més els preocupava als dos, tal com li havia manifestat, que era el de l’ensenyament de la llengua. Aquell mateix setembre quan començava el curs escolar 1978-79, Barceló sorprenia la societat valenciana amb un projecte, que havia negociat directament a Madrid durant l’estiu, per a la introducció de l’ensenyament del valencià a les escoles, centres de formació professional i instituts.
El projecte era El Pla Experimental per a l’ensenyament del valencià als centres ordinaris (oficials i privats) d’EGB, FP i Batxillerat (1978-79). Per a la seua materialització es demanava la complicitat dels claustres i de les associacions; s’exigien una sèrie d’acreditacions acadèmiques del professorat; s’oferien places de professors contractats i, finalment, es responsabilitzava l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de València perquè n’avalués els resultats. En cas que l’avaluació fos positiva, s’assegurava la continuïtat del projecte en els cursos successius, comprometent, a més a més, la publicació d’un Decret de Bilingüisme. Així s’iniciava oficialment, i amb totes les condicions d’una matèria reglada, encara que experimentalment, l’ensenyament de la llengua, que havia estat una de les exigències històriques del valencianisme i que Barceló assumia.
La transcendència del pas donat per Barceló fou, com s’ha vist a posteriori, importantíssima, perquè posava en funcionament la mecànica administrativa, que sempre és la part més difícil, de qualsevol projecte polític: poder disposar de pressupostos, la contractació de professorat adient, posar en funcionament els respectius expedients, començar a dictar ordres i resolucions... Barceló sabia que frenar el procés del calibre d’aquell projecte, que ell posava en funcionament, seria més difícil que el fet mateix d’engegar-lo.
Les reaccions contra el projecte no es feren esperar i, sobretot des de València, s’inicià una dura campanya contra el conseller. Barceló sabé controlar perfectament la situació i, malgrat tots els entrebancs que s’hi posaren, el projecte reeixí. Finalment, amb l’avaluació favorable de la Universitat, i tal com estava previst, ja no es pogué aturar el procés que s’havia encetat i l’ensenyament de la llengua continuà implantant-se cada dia i cada curs en la resta de centres escolars del País, encara que no sense problemes. Per altre costat, però, Barceló, que no cedí mai a les pressions a què el sotmetien de dins i de fora del seu mateix partit, fou apartat de la conselleria i de la vida política activa. I sense Barceló al front de la Conselleria, la nova administració autonòmica i la de l’Estat, intentaren demorar al màxim el procés amb diversos subterfugis, per aquest ordre: primer, que encara no s’havien publicat les ordres ministerials que desenvoluparien el Decret de Bilingüisme; a continuació, que encara no s’havien dictat les corresponents resolucions; després, que encara no s’havien aprovat els textos escolars, ni s’havien fet les convocatòries per a les corresponents places docents... Per la seua banda, els centres escolars i una impressionant nòmina d’ensenyants es resistien a aturar el procés i substituïen les mancances malintencionades de les administracions amb les iniciatives i els recursos propis. Així fou durant els tres cursos escolars següents, durant els quals les tensions a què sotmetia l’administració la política d’ensenyament de la llengua, feren l’efecte contrari del que es pretenia, perquè augmentà el compromís i l’interés dels ensenyants i dels claustres, encara que també tingué una part maliciosa, perquè fomentà en els centres escolars més pusil·lànimes la desorientació i el desànim. En tot aquest procés, que es poden considerar tres cursos escolars de resistència, el món educatiu comptà amb el suport de Barceló, que assistia als encontres d’ensenyants a què era invitat, recolzant totes les accions positives que s’anaven plantejant.
Josep Lluís Barceló també aconseguí que el govern pre-autonòmic valencià reconegués la unitat de la llengua, en la sessió del govern, del dia 2 d’octubre del mateix any 1978. L’acord deia:
No es pot parlar de valencians, catalans i balears com a pobles diversos, ja que en realitat existeix una unitat lingüistica que prové d’un tronc comú i tots parlem una mateixa llengua amb la seua diversitat dialectal
El text li l’havia preparat el professor Manuel Sanchis Guarner, que no sols col·laborava amb el conseller, com a director de l’Institut de Ciències de l’Educació, sinó que li manifestava una estreta amistat i confiança.
La gesta de Barceló, doncs, tingué una enorme transcendència, tant durant l’any de la seua implantació, com en els anys següents, de manera que, quan en les eleccions de 1983 triomfà el partit socialista i començaren a“normalitzar-se” algunes coses, fou perquè prèviament s’havien posat les bases i s’havien fet les actuacions administratives concretes del projecte de Barceló. És lamentable, doncs, que el sectarisme d’uns i els interessos d’altres, a parts iguals, hagen volgut ignorar o menystenir el Pla Experimental, que sols es menciona al Llibre Blanc de l’educació a la Comunitat Valenciana (1984) per a qualificar-lo d’efímer i i de transitori.
Amb la distinció de Valencià de l’Any que li atorgà la Fundació Huguet (1981) es féu un acte de justícia, perquè es reconeixia que la gestió de Barceló, com a conseller d’Educació del govern preautonòmic, havia estat l’inici real del procés de recuperació de l’idioma. En aquell nomenament es reconegué tant la valentia de Josep Lluís Barceló, com la seua honestedat, que li féu posar els interessos del País per sobre dels seus i, sobre tot, es reconeixia que el Pla Experimental per a l’ensenyament de la llengua, com la declaració del govern valencià sobre la unitat de la llengua, foren dues fites importants per a la llengua, que devem a Barceló.
Valencià de l’Any 1981
Text publicat al llibre Valencians singulars. 40 anys de Valencià de l’any. Vicent Pitarch, ed. Castelló de la Plana, 2009. p.30-31
Josep Lluís Barceló Rodríguez (Elx 1935-1994). Llicenciat en filologia anglesa i en dret, es dedicà a aquesta segona professió i a la política. Fou un dels promotors del Partit Demòcrata Popular i, en la seua representació, formà part de la Taula Democràtica del País Valencià i després del Consell Democràtic del País Valencià. En les primeres eleccions generals (1977) s’integrà en la UCD, i fou elegit diputat per Alacant. En el Plenari de l’Assemblea de Parlamentaris del País Valencià, celebrat el dia 10 d’abril de 1978, a Santa Maria del Puig, en què es constituí el Consell del País Valencià, fou nomenat conseller d’Educació, per la quota centrista. Es tractava d’un polític poc conegut a València, raó per la qual el seu nomenament no tingué cap oposició, però qui féu la proposta, Francesc de Paula Burguera, sabia que Barceló no sols podia ser la solució als problemes interns d’equilibri i de representació territorial de la UCD, sinó que com a conseller d’Educació s’ocuparia preferentment pel tema que més els preocupava als dos, tal com li havia manifestat, que era el de l’ensenyament de la llengua. Aquell mateix setembre quan començava el curs escolar 1978-79, Barceló sorprenia la societat valenciana amb un projecte, que havia negociat directament a Madrid durant l’estiu, per a la introducció de l’ensenyament del valencià a les escoles, centres de formació professional i instituts.
El projecte era El Pla Experimental per a l’ensenyament del valencià als centres ordinaris (oficials i privats) d’EGB, FP i Batxillerat (1978-79). Per a la seua materialització es demanava la complicitat dels claustres i de les associacions; s’exigien una sèrie d’acreditacions acadèmiques del professorat; s’oferien places de professors contractats i, finalment, es responsabilitzava l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de València perquè n’avalués els resultats. En cas que l’avaluació fos positiva, s’assegurava la continuïtat del projecte en els cursos successius, comprometent, a més a més, la publicació d’un Decret de Bilingüisme. Així s’iniciava oficialment, i amb totes les condicions d’una matèria reglada, encara que experimentalment, l’ensenyament de la llengua, que havia estat una de les exigències històriques del valencianisme i que Barceló assumia.
La transcendència del pas donat per Barceló fou, com s’ha vist a posteriori, importantíssima, perquè posava en funcionament la mecànica administrativa, que sempre és la part més difícil, de qualsevol projecte polític: poder disposar de pressupostos, la contractació de professorat adient, posar en funcionament els respectius expedients, començar a dictar ordres i resolucions... Barceló sabia que frenar el procés del calibre d’aquell projecte, que ell posava en funcionament, seria més difícil que el fet mateix d’engegar-lo.
Les reaccions contra el projecte no es feren esperar i, sobretot des de València, s’inicià una dura campanya contra el conseller. Barceló sabé controlar perfectament la situació i, malgrat tots els entrebancs que s’hi posaren, el projecte reeixí. Finalment, amb l’avaluació favorable de la Universitat, i tal com estava previst, ja no es pogué aturar el procés que s’havia encetat i l’ensenyament de la llengua continuà implantant-se cada dia i cada curs en la resta de centres escolars del País, encara que no sense problemes. Per altre costat, però, Barceló, que no cedí mai a les pressions a què el sotmetien de dins i de fora del seu mateix partit, fou apartat de la conselleria i de la vida política activa. I sense Barceló al front de la Conselleria, la nova administració autonòmica i la de l’Estat, intentaren demorar al màxim el procés amb diversos subterfugis, per aquest ordre: primer, que encara no s’havien publicat les ordres ministerials que desenvoluparien el Decret de Bilingüisme; a continuació, que encara no s’havien dictat les corresponents resolucions; després, que encara no s’havien aprovat els textos escolars, ni s’havien fet les convocatòries per a les corresponents places docents... Per la seua banda, els centres escolars i una impressionant nòmina d’ensenyants es resistien a aturar el procés i substituïen les mancances malintencionades de les administracions amb les iniciatives i els recursos propis. Així fou durant els tres cursos escolars següents, durant els quals les tensions a què sotmetia l’administració la política d’ensenyament de la llengua, feren l’efecte contrari del que es pretenia, perquè augmentà el compromís i l’interés dels ensenyants i dels claustres, encara que també tingué una part maliciosa, perquè fomentà en els centres escolars més pusil·lànimes la desorientació i el desànim. En tot aquest procés, que es poden considerar tres cursos escolars de resistència, el món educatiu comptà amb el suport de Barceló, que assistia als encontres d’ensenyants a què era invitat, recolzant totes les accions positives que s’anaven plantejant.
Josep Lluís Barceló també aconseguí que el govern pre-autonòmic valencià reconegués la unitat de la llengua, en la sessió del govern, del dia 2 d’octubre del mateix any 1978. L’acord deia:
No es pot parlar de valencians, catalans i balears com a pobles diversos, ja que en realitat existeix una unitat lingüistica que prové d’un tronc comú i tots parlem una mateixa llengua amb la seua diversitat dialectal
El text li l’havia preparat el professor Manuel Sanchis Guarner, que no sols col·laborava amb el conseller, com a director de l’Institut de Ciències de l’Educació, sinó que li manifestava una estreta amistat i confiança.
La gesta de Barceló, doncs, tingué una enorme transcendència, tant durant l’any de la seua implantació, com en els anys següents, de manera que, quan en les eleccions de 1983 triomfà el partit socialista i començaren a“normalitzar-se” algunes coses, fou perquè prèviament s’havien posat les bases i s’havien fet les actuacions administratives concretes del projecte de Barceló. És lamentable, doncs, que el sectarisme d’uns i els interessos d’altres, a parts iguals, hagen volgut ignorar o menystenir el Pla Experimental, que sols es menciona al Llibre Blanc de l’educació a la Comunitat Valenciana (1984) per a qualificar-lo d’efímer i i de transitori.
Amb la distinció de Valencià de l’Any que li atorgà la Fundació Huguet (1981) es féu un acte de justícia, perquè es reconeixia que la gestió de Barceló, com a conseller d’Educació del govern preautonòmic, havia estat l’inici real del procés de recuperació de l’idioma. En aquell nomenament es reconegué tant la valentia de Josep Lluís Barceló, com la seua honestedat, que li féu posar els interessos del País per sobre dels seus i, sobre tot, es reconeixia que el Pla Experimental per a l’ensenyament de la llengua, com la declaració del govern valencià sobre la unitat de la llengua, foren dues fites importants per a la llengua, que devem a Barceló.
2 comentaris:
Gracies, Josep Lluis per l' article. Molts valencians han perdut memoria historica i coneixen molt poc del que va esser el primer Consell Valencia i de com va comencar tot. La unitat de la llengua es va presentar des del principi i aixo molts ho han oblidat. I com a amiga teua i filla de Josep Lluis, gracies de nou, de tot cor.
Benvolgut Josep Lluís, potser em recordes. Jo vaig participar com a professor en el Pla Experimental de Barceló, però en un col·legi concertat, i ara estic escrivint alguna cosa sobre aquell període. Podries dir-me exactament en quin mes del curs 78-79 es va posar en funcionament aquest Pla. Jo crec que era després de Nadal. Vaig bé?
Una abraçada.
Tomàs Llopis
tomasllopis@gmail.com
Publica un comentari a l'entrada