SOMNIS AL PAÍS DELS XORIÇOS

SOMNIS AL PAÍS DELS XORIÇOS

Article publicat a ELPUNT.CAT el dia 12 de juliol de 2010

Neguitós per no haver pogut assistir a la manifestació de Barcelona a cridar que som una nació i que nosaltres decidim; indignat encara més al conèixer la sentència del Constitucional, que és una vergonya, senyors, una vergonya! Però, malgrat tot, molt satisfet i exaltat per la resposta política i ciutadana, m'he quedat mig adormit mirant les imatges de la tele i haurà estat per això que he somiat. Quin somni! M'he excitat més que quan era jovenet i tenia pol·lucions. He somiat que els nostres jugadors del Barça feien la rèplica dels Black Power als Jocs Olímpics del 68, quan alçaren el puny amb el guant negre mentre sonava l'himne americà (Tommie Smith i John Carlos).

En el nostre cas, els jugadors enlairaven la senyera, cosa que feia tremolar el món, especialment Espanya, on tothom començava a anar de diarrea. El somni tenia un altre moment també molt emotiu, quan els jugadors, duts en exposició pels carrers de Madrid i aclamats, passaven per davant del Constitucional i feien el gest indecorós de tirar-se mà a la bragueta i agafar-se els ous. I en aquestes que va i plaf! M'he despertat i he recuperat la consciència. És evident que aquesta barbaritat de somni és això mateix, un somni i, de moment, somniar encara no és cap delicte.

Lamentablement, la sentència del Constitucional no és cap somni, sinó una realitat. El Tribunal polític ha respost al que buscava el Partit Popular: ha dictaminat retallar-nos no sols les ales sinó la voluntat. La resposta de Catalunya és evident, encara que no sé si prou contundent. De tota manera, d'ací a poc són les eleccions i supose que els populars seran, com diuen els espanyols, «barridos».

Tornant a la realitat valenciana, els noticiaris no paren amb la notícia de la possible corrupció del PP alacantí, coincidint amb les notícies del mundial de futbol. Ara es tracta del primmirat senyor Ripoll, president de la Diputació, que semblava que no tenia res que dir. Amb aquest cas, que segurament no serà l'últim dels populars, s'ha cobert, però, tota la geografia valenciana i, doncs, podem presumir que el nostre és el país amb més xoriços per metre quadrat d'Europa, fora de Sicília i Nàpols.

Com és possible? Com és possible que batem aquest rècord? Per què no ens acontentem amb la part proporcional de polítics corruptes que ens corresponen per la població, sinó que la superem amb escreix? Aquestes i altres preguntes em porten capficat i ha estat a partir d'una notícia arqueològica que he començat a comprendre alguna cosa que pot ser molt interessant.

Segons Albert Ribera, que és el cap de la secció d'arqueologia de l'Ajuntament de València i un gran arqueòleg, hi ha proves que València fou fundada pels romans amb gent de la Campània, o siga, de Nàpols (segle II abans de Crist). Aquesta si que és bona! Procedim del país de la Camorra! Serà per això que ens assemblem tant als napolitans? Ribera, en el seu article «La fundación de Valentia, un apéndice de Itàlia y Campània en la Hispania del siglo II a.C.», que m'agradaria llegir íntegre i no sols pel resum de premsa, ve a dir que els valencians érem com una escopinyà dels napolitans: la mateixa estructura urbana, les pautes de consum, els costums funeraris, la moneda, la ceràmica...

Pense que és curiós que al llarg de la història hem tingut predilecció i familiaritat amb els napolitans, amb els quals hem tractat a fons (entre altres coses ens proveïen de blat) i amb els quals hem compartit molts anys d'història comuna, i ara açò del naixement de València: per això ens assemblem tant! Posaré uns exemples del bon rotllo napolità.

Per exemple, la conquesta de Nàpols, que féu Alfons el Magnànim, completant així l'imperi catalanoaragonès a la Mediterrània. Conquerides aquelles terres de la Campània, que féu el Magnànim? Doncs, no s'ho pensà molt, deixà la reina Maria al front de València i s'hi instal·là de per vida a Nàpols, amb la qual cosa els intercanvis de tota mena entre nosaltres i els napolitans arribaren al límit. La de coses que n'aprendríem!

Un altre exemple que demostra cap on ens decantàvem és el del mateix Papa Borja Alexandre VIè, que ajudà el nét del Magnànim contra les pretensions dels francesos d'emparar-se de Nàpols i que com a premi fa que li donen al seu fill Joan, duc de Gandia, una sèrie de possessions al regne de Nàpols: un principat (Tricarico) i comtats «e altres terres que valen de renda dotze mil ducats d'or cascun any, nets e bons». No n'aprendrien de coses ni res, el duc de Gandia i tota la seua cort de valencians!

I així tot al llarg de la història, fins que Garibaldi s'emparà d'aquell regne i l'incorporà a Itàlia, Nàpols ha tingut una estreta relació amb València. I fruit de tanta bona harmonia és lògic pensar que aprenguérem, junt a les coses bones, totes les martingales de la Camorra, la Màfia, la 'Ndrangheta, la Sacra Corona Unita, etc. Perquè les coses males s'aprenen millor que les bones.

Naturalment, açò és una hipòtesi, inspirada a partir de les troballes arqueològiques que ha fet Ribera. S'hauria d'estudiar més tot açò, però d'alguna manera i de moment, aquesta hipòtesi obre la via a pensar que tants xoriços que tenim instal·lats a València, Alacant i Castelló, siguen polítics, constructors, banquers o contractistes, és perquè portem a la sang, als nostres gens, l'habilitat i la gràcia per a pispar que tenen en aquella part d'Itàlia. També ens assemblem molt a l'hora de votar, ara que pense, perquè allà, malgrat tantes putades que els gasten els polítics, la gent sempre vota la dreta (DC, Berlusconi...), i ací, ja ho veiem, passe el que passe la gent, malgrat tantes putades, vota el PP.

La idea que som de la mateixa família està llançada i, per tant, que som intercanviables, tant per a les coses bones, com per a les dolentes: per a tot.. Jo ja he començat per mi mateix, a veure com quedaria traslladat a Nàpols: Giuseppe Pitarci i no queda malament. Provaré amb alguns noms d'amics i de personatges coneguts i mesclaré els bons i els dolents, perquè no hi ha cap mala intenció, sinó al contrari, ja que els valencians, a partir d'ara, imaginar-nos napolitans ha de ser com un honor: Ezechiele Castigliano, Francesco Campi, Giovanni Cotino, Càrmine Michele, Raimondo Lapietra, Carlo Fabrizzio, Alfonso Russo, Joaquin Ripollo, Elisio Clementi, Stèfano Braccio (morcillo)... Li oferisc la idea al meu amic Ferdinando Torrente, que sabrà traure-li molta punta.